miniatura|Mare de Déu dels Miracles - Santa Maria de La Rábida.
La Mare de Déu dels Miracles (en castellà Nuestra Señora de los Milagros o Santa María de la Rábida) és una imatge religiosa catòlica que es venera al monestir de La Rábida de la ciutat de Palos de la Frontera (Huelva).
Es tracta d'una imatge d'estil gòtic, del aproximadament, realitzada en alabastre. Va ser testimoni d'excepció dels esdeveniments històrics del descobriment i evangelització d'Amèrica. Davant d'ella van pregar Colom, els Pinzón i els homes que van participar tant en la primera expedició colombina com en aquelles posteriors que van partir cap a Amèrica des d'aquesta zona. Així mateix, en les seves visites al monestir franciscà, es van postrar davant d'ella, entre d'altres, Hernán Cortés, Gonzalo de Sandoval (que va morir al monestir i va ser-hi enterrat) o Francisco Pizarro.
Encara que està datada cap a finals de la tretzena centúria o començaments de la catorzena, la tradició popular i les llegendes, incloses les majories d'elles en un antic còdex de 1714 de fra Felipe de Santiago, li han atribuït un origen apostòlic i uns avatars fabulosos, com la seva aparició al mar després de finalitzada la invasió musulmana entre les xarxes d'uns pescadors de Huelva.
L'esmentada imatge és patrona tant del monestir com de la ciutat de Palos de la Frontera, en la qual se celebren en el seu honor durant el mes d'agost diversos actes religiosos i civils, que culminen amb la típica romeria andalusa celebrada en l'entorn del paratge de La Rábida l'últim cap de setmana del dit mes.
Pels diversos avatars soferts per aquesta imatge ha hagut de ser reparada i restaurada en diverses ocasions, tot i que la talla conserva en gran manera la seva factura original.
El 14 de juny de 1993 va ser coronada pel papa Joan Pau II, que la va nomenar «Mare d'Espanya i Amèrica». Els padrins d'honor de l'esmentada coronació van ser els reis d'Espanya, que van delegar en la seva filla, la infanta Cristina. En els actes d'aquesta celebració va ser nomenada també, per part de l'ajuntament, «alcaldessa honorària perpètua de Palos de la Frontera».
La imatge i La Rábida miniatura|La imatge actualment. Descripció Es tracta d'una escultura representativa de la Verge Maria realitzada en alabastre, de cinquanta-quatre centímetres d'altura. Escultura de cos sencer d'una sola peça, encara que amb algun petit afegit posterior a causa d'alguns desperfectes soferts al llarg de la seva història, es troba sobre un pedestal de cinc centímetres i és de línies esveltes. El seu rostre és allargat i porta el cabell pentinat a l'aigua, amb les mans una mica exagerades respecte al cos. El vestit tallat és una túnica amb un escot modest i que va descendint en plecs paral·lels, regulars i ben traçats, fins al pedestal, on es deixa entreveure el peu dret cobert per una típica sabata en punta. El cap està cobert per un mantell que li cau sobre el cos, un poc rígid, i sobre el seu braç esquerre es troba assegut el Nen Jesús en posició una mica violenta, la mà dreta es troba en la típica posició de beneir a la manera grega, i l'esquerra porta el que sembla el globus terraqüi, i igual com la Verge, vesteix túnica cenyida. Té una singular forma de decantar el maluc per sostenir el Nen al seu braç esquerre, que és característic del tipus escultòric al qual pertany. La Verge porta a la mà dreta una granada, col·locada en una restauració realitzada el 1937, després de les destrosses sofertes durant la Guerra Civil, i que va substituir a la primitiva assutzena que portava.
Com a ornament extern la imatge porta una ràfega amb una estructura oval, poc freqüent entre les imatges de la Verge. La decoració de la mateixa està composta per una cardina en la qual hi ha esmaltats els escuts dels països americans, i a dalt en el centre l'escut d'Espanya, rematat el conjunt per llamps bisellats, llisos i ondulats alternats. Va ser realitzada per Manuel Seco de Velasco i dissenyada per Evaristo Domínguez, pintor de Palos de la Frontera.
Datació i estil miniatura|La imatge tal com estava vestida abans de 1936. Procedent de l'art romà d'Orient de finals del o començaments del , el model iconogràfic de la imatge correspon al tipus d'escultura odegetria (Verge conductora del Nen, que mostra o assenyala a Jesús com el camí de salvació), model desenvolupat en el gòtic.
Si bé l'estil de la imatge és sens dubte el gòtic, concretament gòtic-francès, els diferents autors apunten també a una possible inspiració en l'escola del gòtic pirinenc-aragonès-navarrès, i fins i tot s'apunta que pogués pertànyer al gòtic manierista o al gòtic normand. Mostres d'aquest tipus d'imatgeria, i de notable semblança, es troben a la "Capella dels Alabastres" de la Catedral de Sevilla o a l'Església de San Lorenzo de la mateixa ciutat. També en Palos de la Frontera, en la parròquia de Sant Jordi, hi ha una imatge de Santa Anna tallada al mateix material. El pare Ángel Ortega apunta a la seva obra que l'antiga imatge de la Verge de l'Hiniesta de Gloria (desapareguda el 1932 en un incendi) de la parròquia de San Julián de Sevilla, pogués haver estat contemporània, o fins i tot haver servit de model.
Durant segles aquesta escultura va estar policromada, vestida amb fines teles i adornada amb pedres precioses sobre seu llaura, tal com es recull tant als informes de diverses restauracions que se li van fer, com en testaments, documentació i gravats que es guarden al monestir i en els arxius de l'orde franciscà a la Província Bètica. El costum de vestir en les imatges va ser molt arrelada en l'edat mitjana i entre les més famoses trobem la Verge de Guadalupe, a Càceres (Espanya), que rebia exquisits vestits de mans dels seus fidels, tradició que encara segueix arrelada i que, en moltes altres imatges de la zona es conserva. Finalment, després de la restauració realitzada el 1937, es va decidir eliminar la policromia de la imatge i el 1938 va ser resposta al culte, una vegada que va ser tornada al seu monestir en la forma original en la qual va ser tallada.
El Monestir de La Rábida
El monestir de La Rábida és la llar de la imatge i en el qual ha romàs pràcticament des de la seva creació i del qual la imatge rep el nom original, "Santa María de la Rábida". Va ser erigit en els segles -. Sobresurten pel seu interès artístic l'església gòtic-mudèjar, així com les estades decorades amb frescs de Daniel Vázquez Díaz, el claustre i el museu, on es conserven nombrosos objectes commemoratius del Descobriment d'Amèrica.
Té de 2.000 m2 d'extensió i és de planta irregular. El monestir al llarg dels més de 500 anys de la seva història ha sofert modificacions, sobretot arran del terratrèmol de Lisboa de 1755.
És un dels llocs més destacat dels fets del descobriment d'Amèrica, ja que en ell es va allotjar Colom, va ser enterrat Martín Alonso Pinzón, va ser visitat per diversos conquistadors espanyols i molts dels seus religiosos van participar en l'evangelització d'Amèrica. És per això que forma part destacada de l'itinerari històric artístic conegut com els Lugares colombinos.
El Monestir va ser declarat Monument Nacional el 1856 i a més va ser declarat "Primer Monument Històric dels Pobles Hispànics".
El 28 de febrer de 1992 li va ser atorgada per part de la Junta d'Andalusia la "Medalla d'Or d'Andalusia" i en la IX Cimera Iberoamericana de Caps d'Estat i Presidents de Govern en la seva declaració de l'Havana, es va reconèixer La Rábida com a lloc de trobada de la Comunitat Iberoamericana de Nacions.
Història Són molts els avatars soferts per aquesta imatge al llarg dels segles, tot i que no hi ha cap prova que indiqui cap suplantació, furt o desaparició per complet de la mateixa en els diversos accidents esdevinguts tant a l'escultura com al monestir, i així ho va indicar el PÀG. Ortega el 1925: Donem per fet que actualment existent i venerada és la mateixa, idèntica, la primària i única que sempre ha existit, doncs totes les proves estan al seu favor i no hi ha cap motiu per sospitar suplantacions.
Als documents més antics és denominada amb el nom de "Santa María de la Rábida". Aquesta és l'advocació que s'ha fet universal i és el seu nom original i primitiu. Si bé, i tal com consta també a nombrosos documents antics, a causa de la quantitat de favors i presumptes miracles que sempre se li han atribuït, el poble, també des d'antic, la flama "La nostra Senyora dels Miracles".
Es desconeix la data exacta en la qual va ser tallada, l'autor i el moment en què va arribar la imatge al monestir, tot i que els estudis estilístics realitzats a l'efígie la situen a finals del o començaments del XIV. La butlla pontifícia "Etsi cunctorum" de 6 de desembre de 1412, de Benet XIII, ja parla de l'esmentada advocació com a patrona del monestir, cosa que la situa anteriorment en aquest lloc, ja que l'esmentada faula ve a confirmar la vida monàstica que ja existia en l'esmentat ermitori. D'altra banda, igual com ocorre amb moltes altres imatges de la zona i de l'època, està envoltada de diverses llegendes, faules i tradicions, totes elles, majoritàriament, mancades de realitat històrica o fonament científic. La majoria estan recollides al còdex de 1714 de Fr. Felipe de Santiago, on es troben tant les tradicions i llegendes de la zona i l'època, com dades històriques documentades.
Tradicions i llegendes Entre les llegendes que envolten a aquesta imatge, les més destacades són:
El presumpte origen apostòlic de la imatge. Tracta de la portada de la imatge, des de Terra Santa a Palos, i que l'esmentada talla seria obra de l'evangelista Sant Lluc. La verge durant el període de dominació àrab. Compte com, per evitar una profanació i que fos ultratjada la imatge per part dels sarraïns, l'haurien dipositat al mar per rescatar-la en un moment més oportú. La feliç troballa de la verge al mar. On es relata l'aparició de la verge entre les xarxes d'uns pescadors de Huelva i la seva entronització al monestir franciscà.
Tant el PÀG. Angel Ortega, el PÀG. Sebastian Garcia i altres autors es fan eco de les esmentades llegendes, tots ells inspirats majoritàriament a l'esmentat còdex de 1714.
Origen apostòlic miniatura|Gravat del . Es pot apreciar la primitiva assutzena a la mà dreta i la forma de vestir-la en aquella època. Segons la llegenda, la imatge hauria estat esculpida als començaments del cristianisme per Sant Lluc i hauria estat portada fins al port de Palos l'any 333 per un mariner libi, Constantino Daniel. L'escultura hauria estat un regal del bisbe de Jerusalem San Macario com a obsequi pietós per haver dedicat la parròquia de Palos al màrtir San Jorge, sant patró molt estès en Orient.
Així ho relata el còdex: