La Cartoixa de Porta Coeli,www.cult.gva.es Portacoeli o Portaceli (porta del cel en llatí) és un monestir cartoixà fundat el 1272 a la vall de Lullén, al terme municipal de Serra (Camp de Túria, País Valencià). És l'única que continua habitada de totes les que es fundaren a l'antic Regne de València.
Història La seua fundació se situa entre el 1272www.cartujas.com i el 1274. Es deu a la iniciativa d'Andreu d'Albalat, dominicà i tercer bisbe de la diòcesi de València - i qui col·locà la primera pedra aquell any -, a més de confident del rei Jaume I i ambaixador, canceller i agent de la corona a Roma. El nou monestir s'ubicaria a la vall de Lullén (on hi havia tres poblats de moros, que passarien a ser propietat de la cartoixa), prop de València i Sogorb, al peu de les Penyes Altes i Rebalsadors, dins la Serra Calderona, i dins l'extensa rectoria de Llíria.
Als mesos centrals de 1272 Arnau de Romaní va vendre Beniparrell al monestir de Santa Maria de Portaceli erigit oficialment en novembre d'aquell any. Fins al moment, als dominis eclesiàstics de la Corona d'Aragó tan sols s'havia fundat un monestir de monjos cartoixans, establit a la diòcesi tarraconense, al vessant del Montsant, i que es denominava «Scala Dei» pel passatge del llibre del Gènesi en què Jacob somiava amb una escala que portava al cel, la nova implantació en terres valencianes agafaria el nom de les paraules del mateix personatge en despertar-se: «Non est hic nisi domus Dei et porta coeli».
La primera comunitat vindrà d'Escaladei, dos monjos i sis conversos. Aquests en un principi s'hauran de sustentar amb els productes que donen els terrenys del priorat (que tenia 28 quilòmetres quadrats). Poc després de la fundació, Albalat farà una donació de pes, en donar a Porta Coeli la rectoria de la vila de Llíria, amb dret a percepció de les primícies de tot el territori.
Durant cinquanta anys (fins a 1325 aproximadament), Porta Coeli viurà moments difícils. Això és gràcies a la crisi del sistema feudal i a la decadència del monaquisme hispà. A més la cartoixa mantindrà un plet contra Sancha Ferrandis, que es considera hereva legítima dels terrenys on se situa Porta Coeli. El conflicte es resol gràcies al bisbe Ramon Despont: Na Sancha es considerarà fundadora del monestir i a la seua mort se soterrarà a l'església principal.
Els religiosos empraran com a primer habitatge edificacions de moriscs (subsisteix la torre de Sant Joan, però resta oculta), construint un petit claustre, cel·les, una església petita dedicada a Sant Joan Baptista i altres dependències (forn, graner, magatzem i taller). Aquestes primeres construccions són pobres i petites, ja que el monestir encara tenia pocs recursos, i posteriorment es destinarien a l'àmbit dels conversos.
Les condicions econòmiques de Porta Coeli milloraran gràcies a Margarida de Llúria, filla de l'almirall Roger de Llúria. El 1325 farà importants donacions, que permetran iniciar un segon període constructiu (construint-se l'església conventual, el primer claustret i el claustre gran), del qual queda molt poc, ja que els pocs recursos econòmics se sumaven a les dificultats del transport dels materials a un lloc tan accidentat.
A partir de la segona meitat del la situació empitjora, és el principi de la "gran depressió", amb guerres i pesta. La Guerra de la Unió i després la Guerra dels Dos Peres (1356-1365); la segona afectarà de ple al monestir: Portaceli serà saquejada sovint per estar situada en la zona de trànsit que utilitzaven les tropes castellanes per arribar des d'Aragó fins a la ciutat de València. En 1364 el monestir serà saquejat fins a reduir-se a la misèria, i només subsistirà gràcies a l'ajuda de les cartoixes catalanes. A això s'ha de sumar la pesta, que infestà el monestir, deixant pocs sacerdots vius.
Ja a l'últim terç del la cartoixa es recupera per les donacions i llegats dels nobles, arribant Portacoeli a una situació de folgança econòmica. Aquests beneficis s'invertiran en la compra de censals per a poder gaudir d'una renda fixa anual. És un període en el qual l'Orde cartoixà té un gran prestigi comparat amb la deterioració moral d'altres ordes. Fruit d'açò seran les diverses fundacions cartoixanes als regnes hispànics, arribant a vuit. Porta Coeli intervindrà en la fundació de Valldecrist (Alt Palància, 1385), de Valldemossa (Mallorca, 1399) i de Santa María de las Cuevas el 1400 a Sevilla.
Aquest prestigi creixent arriba al zenit quan Bonifaci Ferrer i Francesc d'Aranda prenen l'hàbit cartoixà. Bonifaci ja era famós per ser jurista, i passarà després a ser prior de Portacoeli i general de tot l'Orde cartoixà. Només ingressar, mana construir la Capella de la Santa Creu - el seu retaule és conservat al Museu de Belles Arts de València. Ferrer i Aranda, junt amb el jove Francesc Maresme —que també serà prior i general de l'orde—, estaran implicats en els assumptes més significatius del moment. Un d'aquests problemes, i el més greu, és el Cisma d'Occident. Un dels dos papes, Benet XIII atraurà la seua causa a Bonifaci, al seu germà Vicent i a Francesc d'Aranda. Maresme també s'inclinarà per aquest papa, però les seues accions aniran destinades a l'extinció del cisma dins de l'Orde cartoixà. L'altre gran problema és el Compromís de Casp, on dos compromissaris de cada regne elegiran el nou rei de la Corona d'Aragó; els dos del Regne de València seran Bonifaci Ferrer i Francesc d'Aranda.
A prop de la cartoixa, en una cavitat que se situa en la muntanya de la Pedrera o Rodeno de Santa Agnès, va viure Inés Pedrós Alpicat, més coneguda com a "Agnés de Montcada", que després de ser expulsada del convent en descobrir la seva condició de dona, es va quedar com a anacoreta en els voltants de la cartoixa, portant durant els següents vint anys, fins a 1428 en què va morir, una vida d'oració i soledat. http://espeleocalderona.blogspot.com.es/2014/03/cova-de-la-venerable-ines-de-moncada.html Consultat 20 de gener de 2016 http://www.levante-emv.com/valencia/2012/09/28/emparedadas-valencia/939564.html Consultat el 9 de gener de 2016Escritores cartujanos españoles. Ildefonso M. Gómez. Abadia de Montserrat. 1970.
Bonifaci Ferrer escrigué nombrosos opuscles i obres a la seua cel·la de Portaceli (retir que era compatible amb els seus càrrecs i missions fora de la cartoixa), destacant De Schismate Pisano, apologia de Benet XIII, i sobretot la Bíblia Valenciana. és una de les poques traduccions de la Vulgata a una llengua romànica, Bonifaci l'escrigué amb la col·laboració d'alguns monjos doctes entre 1396 i 1402. El manuscrit de la Bíblia s'imprimirà en 1477-78, però els exemplars desapareixeran al llarg del segle següent, i avui en dia només se'n conserven dos fulls a la Hispanic Society of America de Nova York.
Però a més de la tasca política i espiritual, Francesc d'Aranda va fer aportacions econòmiques, que junt amb les concessions del papa Luna permeteren emprendre una sèrie de grans empreses constructores. Del primer quart del es conserven el celler i l'aqüeducte, construït entre 1412 i 1419, salvant un desnivell de 17 metres amb una llargària de més de dos-cents.
Juntament amb la prosperitat material ve l'espiritual, la comunitat augmenta fins a 22 monjos professos, 10 frares conversos i 3 donats. Inclús es fa una nova fundació, la Annunciata de Porta Coeli, prop de la ciutat de València, però que només durarà tres anys.
L'últim quart del gràcies a una donació de Beatriu Cornell i Pròxita, es reedifica de nova planta el claustret el 1478. L'església també és es remodela, prolongant-se la nau i cobrint-se amb volta de creueria. Es conserva una obra excelsa de mitjan segle, el retaule de Sant Martí, de Gonçal Peris, custodiada al Museu de Belles Arts.
Edat moderna miniatura|Vista general de la cartoixa Durant el regnat dels Reis Catòlics, Portaceli s'incorporarà als nous temps amb l'intent de segregació de les cartoixes espanyoles de l'obediència del prior general, seguint la política regalista dels reis; i adaptant el nou llenguatge artístic del Renaixement. La segregació no s'aconsegueix, però el renaixement entra amb força amb la capella de Tots Sants, lloc de soterrament de la família Artés. Encara que la família la sosté econòmicament, la paternitat mental és del prior Albert Claramunt, i les despeses de construcció són a càrrec de la cartoixa.
Durant tot el el problema més preocupant per als monjos és el del moriscos. Carles I i Felip II forçaren la seua conversió al cristianisme, a causa de possibles revoltes i com les muntanyes que envolten la cartoixa són propícies per a amagar-se i organitzar insurreccions, es construïren murs i es protegí la pau monàstica amb una colla de mercenaris armats.
Felip II aconseguirà el 1577 la constitució de la primera Confederació independent de cartoixes espanyoles, però només durà uns mesos.
Uns anys després es construeix el claustre renaixentista del Cementeri, l'arquitecte és Guillem del Rei. Aquest claustre serveix per donar pas a la majoria de les cel·les i algunes dependències comunitàries.
Durant aquest segle Portaceli viurà un moment d'esplendor pel que fa a la cultura eclesiàstica. La majoria de les obres dels monjos de Portaceli han desaparegut i les exemplars vides d'altres han quedat ocultes entre les parets de les cel·les. És el cas de Joan Bellot, que fou prior diverses voltes de Portaceli i de Valldecrist, comissionat per a la fundació d'una nova cartoixa a Lisboa, amic de Lluís Bertran i Nicolau Factor. Un altre monjo important va ser Miquel de Vera, qui va escriure algunes obres en llatí i traduí al castellà la Summa de la perfección Cristiana de Lanspergi, impresa a València el 1600. També Esteve Salazar, monjo que professà a Portaceli quan estava al servei de Joan de Ribera, deixà escrit Discursos sobre el credo (obra didàctica sobre la fe catòlica i doctrina cristiana) i Comentarii in quinque libros mosaicos (aquesta dedicada a l'arquebisbe Ribera). Andreu Capella, jesuïta, ocuparà uns mesos el priorat de Portaceli Posteriorment com a bisbe de la Seu d'Urgell afavorirà les cartoixes d'Escaladei i la d'Aracristi. De les seues obres destaca Libros de oración. Pere Torres serà l'escriptor més fecund de la cartoixa, l'obra del qual serà molt elogiada pels contemporanis, però que desgraciadament no se n'ha conservat cap. L'últim escriptor destacable és Joan de Madariaga, qui imprimeix a València una Vida de San Bruno i Del Senado y de su Principe (1617), les dues polèmiques per la seua preocupació política, considerarda impròpia d'un cartoixà.
En el les fundacions de l'Orde de la Cartoixa disminuïren bastant degut a les guerres de religió, entre protestant i catòlics. Però a la Península l'activitat es va mantindre en restar al marge del conflicte religiós. Resultat d'açò és el fet que Miquel de Vera, aragonès de naixença, intervindrà en la fundació de la Cartoixa d'Aula Dei, prop de Saragossa. Una nova fundació: en 1585 el Capítol General nomena al mateix Miquel de Vera com a primer prior de la Cartoixa d'Aracristi, al Puig. Aquesta fundació es deu al llegat que deixà Elena Roig per a la fundació d'una cartoixa. Joan Bellot amb quasi setanta anys va ser enviat pel capítol general de 1591 a Portugal com a prior de Scala Coeli d'Évora, acabada de fundar. Més tard l'arquebisbe de la ciutat proposarà a Bellot perquè es fes càrrec d'una nova fundació prop de Lisboa, a causa dels magnífics dots del Pare Bellot. Finalment tornarà a València com a prior de Valldecrist, vell i cansat, morirà allí en 1605.
Al segle següent, s. XVII, Portaceli tornarà a intervindre en la fundació d'una nova cartoixa. En aquest cas es tracta de la Cartoixa de Viaceli, prop d'Oriola. En 1648 li arriben els efectes d'una terrible pesta i el 1681 s'abandona definitivament.