El conatus és la força vital o l'esforç de persistència dels éssers, és a dir, la tendència a perdurar i mantenir-se, ja es tracti d'espècies vives (que tendeixen a nodrir-se i reproduir-se), de matèria o energia (com il·lustra el principi de conservació). Aquest concepte filosòfic va néixer amb els estoics i va centrar part de les especulacions medievals i modernes sobre la vida.
Origen de la idea miniatura|Zenó de Cítion fundador dels estoïcs La paraula "conatus" deriva del verb llatí cōnori, que vol dir "esforçar-se". El concepte de "conatus" dins la Filosofia però, té els seus orígens en els estoics (333–264 aC) i els peripatètics (c. 335 aC). Aquests grups feien servir la paraula grega (hormê, que es traduïa al llatí com impetus) i describia el moviment de l'ànima cap a l'objecte, del qual resultava l'acte físic, és a dir, l'instint de conservació de l'ésser humà i dels animals en general.Climent d'Alexandria, a SVF, III, 377; Ciceró, De Officiis, I, 132; Sèneca, Epistulae morales ad Lucilium, 113, 23 Alguns pensadors clàssics, Ciceró (106–43 aC) i Diògenes Laerci (c. 235 aC), van ampliar el concepte incloent una aversió cap a la destrucció, però coincidien en limitar la seva aplicació a les motivacions dels animals no humans. Diògenes Laerci, per exemple, negava l'aplicació del terme a les plantes per considerar que aquestes no tenen ànima. Durant l'edat mitjana, altres autors van continuar desenvolupant el concepte de conatus: Tomàs d'Aquino (c. 1225–1274), Joan Duns Escot (c. 1266–1308) i Dante Alighieri (1265–1321). Aquests feien servir els mots llatins vult, velle o appetit com a sinònims de conatus; de fet, tots quatre termes s'utilitzen per a traduir la paraula grega original . Més endavant, Bernardino Telesio (1509-1588) i Tommaso Campanella (1568-1638) van estendre el concepte aplicant-lo tant a objectes inanimats com animats.
Tant Aristòtil com Ciceró i Laerci fan incidència en el lligam entre el conatus i altres emocions, les quals són induïdes pel conatus. Afirmaven que els éssers humans no desitgen fer una cosa perquè aquesta sigui "bona" sinó més aviat que pensen que les coses són "bones" perquè desitgen fer-les. En altres paraules, la causa del desig humà és la natural inclinació d'un cos per a justificar amb arguments els impulsos que origina el conatus.
Posicionaments durant l'edat mitjana miniatura|Aristòtil Al llarg de l'Edat mitjana hi va haver diferents posicionaments en realació al concepte de conatus.
Tomàs d'Aquino i Abravanel (1265–1321) van adoptar la idea d'Agustí d'Hipona (354–430) que el descriu com "moviments naturals ascendents i descendents o amb el seu ésser equilibrat en una posició intermèdia" a la seva obra De Civitate Dei, (c. 520). A aquesta força que impulsa els objectes a aixecar-se o a caure l'anomenen "amor naturalis".
Joan Filopò (c. 490–c. 570) criticava la idea aristotèlica de moviment, fent notar la inconsistència entre la seva explicació dels projectils, en què l'èter és el medi pel qual es desplacen, i la seva explicació del buit, en què no existeix aquest medi i el moviment és impossible. Filopò solucionava aquesta incongruència afirmant que el moviment dels objectes no es manté perquè existeixi un medi sinó perquè a dins els objectes hi ha implantat un conatus que els impulsa. Aquesta idea no s'ha de confondre amb el concepte actual d'inèrcia, perquè Filopò creu que es tracta d'una propietat inherent als objectes, anterior al mateix moviment. Averrois i molts filòsofs escolàstics s'hi van oposar a aquesta idea, preferint el concepte aristotèlic. Entre els que van donar suport a la idea de Filopò està el filòsof àrab Ibn al-Hàytham (Alhazen) a la vegada que afegia el concepte d'inèrcia. Tot i que el concepte d'inèrcia va ser desenvolupat més clarament pel seu contemporani Avicenna, el qual concebia una força permanent l'efecte de la qual es dissiparia només com a resultat d'agents externs com ara la resistència de l'aire." El concepte que Avicenna expressa amb la paraula mayl és gairebé oposat al concepte aristotèlic de moviment violent i el tornem a trobar més endavant en la primera llei del moviment d'Isaac Newton. Avicenna a més va desenvolupar una idea similar al momentum, quan va establir la relació entre el pes i la velocitat d'un objecte en moviment.
Jean Buridan (1300–1358) també va rebutjar la idea que aquesta propietat generadora de moviment, la qual va anomenar impetus, es dissipés espontàniament. Buridan creia que un objecte en moviment es frenaria per la resistència de l'aire i el pes del cos que s'oposaria al seu impetus. Afirmava que l'ímpetu augmenta amb la velocitat; per tant, la seva idea inicial d'ímpetu era similar en molts aspectes al concepte modern de momentum. Malgrat les òbvies similituds a la idea actual d'inèrcia, Buridan va concebre la seva teoria com una modificació de la filosofia d'Aristòtil, conservant altres aspectes de l'escola peripatètica com la creença que hi ha una diferència fonamental entre un objecte en moviment i un objecte en repòs. També afirmava que l'ímpetu pot ser no només lineal sinó també circular, fet que causa el moviment en els cossos celestes.
Descartes miniatura|upright|René Descartes Durant la primera meitat del René Descartes (1596–1650) va iniciar un concepte més modern i materialista de la idea de conatus. La descrivia com "un poder actiu o tendència dels cossos cap al moviment, expressant així el poder de Déu". Mentre que els antics feien servir el terme en un estricte sentit antropomòrfic similar a la idea d'esforç voluntari o esforç encaminat a aconseguir determinats objectius, o els escolàstics tractaven la idea de conatus com una misteriosa propietat intrínseca a les coses, Descartes li dona un sentit més mecanicista. Més concretament, per a Descartes, en contrast amb Buridan, el moviment i el repòs són dos estats de la mateixa cosa i no dues coses diferents. Tot i que hi ha molta ambigüitat en la noció de conatus que fa servir Descartes, es pot notar un inici d'allunyament del punt de vista que lligava aquesta idea a l'atribució de desitjos o intencions, i un apropament cap a un punt de vista més científic.
Descartes rebutja la visió que havia imperat a occident des dels temps aristotèlics d'un món format per matèria amb propòsit. Ell no veia la ment com una part del món material i, per tant, no estava subjecta estrictament a les lleis de la natura. D'altra banda, moviment i repòs són propietats de la interacció de la matèria la qual es regeix segons les eternes lleis de la mecànica. Segons ell, Déu només hauria intervingut per iniciar el moviment i més endavant s'hauria mantingut al marge excepte per assegurar la regularitat de la dinàmica sobre el comportament dels cossos en moviment. Per tant, no hi ha una autèntica teologia en els moviments dels cossos, doncs tot es redueix a la llei que governa les col·lisions i la seva constant reconfiguració. El conatus seria només la tendència dels cossos a moure's quan col·lideixen entre ells. Déu pot ser el causant de la posada en marxa del moviment però més endavant no hi ha moviment ni estat de repòs de nova creació o destrucció sinó que tot és conseqüència del primer moviment diví.
Descartes distingeix dues varietats de conatus i les expressa en llatí: conatus a centro i conatus recedendi. Conatus a centro, que podríem traduir com "tendència cap al centre" i que fa servir per teoritzar sobre la Gravetat; conatus recendendi, que seria una "tendència a allunyar-se del centre" i que podria identificar-se amb el que coneixem en física com Força centrífuga.Kollerstrom, pàg 331 Aquestes tendències no s'han d'interpretar com les disposicions o intencions animistes ni tampoc com propietats inherents a les coses, sinó més aviat com una característica unificadora i externa als objectes amb la qual Déu ha dotat l'univers físic.
En desenvolupar la primera llei de la Natura, Descartes, invocava al mateix temps la idea d'un conatus se movendi, és a dir "conatus d'auto conservació". Aquesta llei és una generalizació del principi d'inèrcia, que més endavant seria demostrat per Galileo Galilei. Cinquanta anys després de la mort de Descartes, Isaac Newton formularia el principi i el convertiria en la primera de les seves tres lleis sobre el moviment. Pel que fa als estats de repòs o moviment va dir: "Cada cosa, en la mesura en què es troba, sempre persevera el mateix estat i un cop es posa en moviment, sempre continuarà movent-se."
Hobbes miniatura|upright|Thomas Hobbes Thomas Hobbes (1588-1679) va treballar el concepte de conatus amb relació a dos aspectes per separat: els sentiments i el moviment.
El conatus i la psique (ment) Tot i haver criticat les idees antigues de conatus per no estar d'acord en l'explicació de l'origen del moviment, Hobbes va recórrer a la idea original arribant a la conclusió que totes les funcions cognitives de la ment són en el fons variacions de les seves funcions conatives.
Encara més, Hobbes descrivia les emocions com el principi del moviment i la voluntat com la suma de totes les emocions. Aquesta "voluntat" formaria el conatus d'un cos i la seva manifestació física seria el que percebem com "voluntat de supervivència".LeBuffe Per tal que els éssers vius es puguin desenvolupar, Hobbes diu que: "cerquen la pau i lluiten contra qualsevol cosa que amenaci la seva pau". Hobbes equiparava aquest conatus amb la "imaginació", i establia que un canvi en el conatus, o voluntat, és el resultat de la "deliberació".
El conatus i la física
Tal com passava en la seva teoria de la psique, el conatus en física és una unitat infinitesimal, aquest cop relacionada amb el moviment. Es tracta del començament del moviment, una tendència cap a una direcció en concret. El concepte dímpetu tal com el fa servir Hobbes, queda definit en termes de conatus físic. És "una mesura del conatus exercida per un cos en moviment al llarg del temps". La resistència ve causada per un conatus contrari; la Força és aquest moviment més "la magnitud del cos". Hobbes també fa servir la paraula conatus per a referir-se a les "forces restauradores" que poden causar que una molla, per exemple, es contregui o s'expandeixi. Hobbes afirmava que hi havia alguna força inherent a aquests objectes que els fa tendir a tornar cap al seu estat inicial. Avui dia, la ciència atribueix la causa d'aquest fenomen a l'elasticitat del material.
Spinoza El conatus és un tema central en la filosofia de Baruch Spinoza (1632–1677). Segons aquest autor, "cada cosa, pel que fa a la seva pròpia essència, s'esforça a preservar el seu propi ser" ("Ètica", tercera part). Per a fonamentar aquesta creença Spinoza presents alguns raonaments. En primer lloc, les coses particulars són, segons proposa ell, manifestacions de Déu, això vol dir que cadascú expressa el poder de Déu d'una forma particular. Encara més, mai pot formar part de la definició de Déu que les seves formes es contradiguin entre si; per tant, cada cosa "s'oposa a tot allò que l'allunyi de la seva existència". Aquesta resistència a la destrucció la formulava Spinoza basant-se en un esforç continu per exixtir i el conatus és la paraula que més utilitza per descriure aquesta força.
miniatura|esquerra|upright|Baruch Spinoza Esforçar-se a perseverar no és merament quelcom que una cosa fa a més d'altres activitats que podria emprendre; més aviat no és més que "l'essència actual d'una cosa". Alguns estudiosos de Spinoza interpreten aquesta frase en el sentit que una cosa és en el fons el conatus. Per altra banda, Spinoza també fa servir el terme conatus per a referir-se a un concepte rudimentari d'Inèrcia, com ja havia fet Descartes. Com que resulta que una cosa no pot ser destruïda sense la intervenció de forces externes, el moviment i el repòs, existirien indefinidament a no ser que siguin pertorbades.
Manifestacions en la conducta