LObradoiro Clube de Amigos do Baloncesto (per motius de patrocini, Monbus Obradoiro) és un club de bàsquet de la ciutat gallega de Santiago de Compostel·la. Va ser fundat l'any 1970 i juga a la Lliga ACB.
Història Els inicis (1970-1972) El CAB Obradoiro neix el 6 d'octubre de 1970 a Santiago de Compostel·la gràcies a 29 socis fundadors, que decideixen crear un club de bàsquet. L'equip participà en la seva primera temporada a la Tercera Divisió, després d'aconseguir la plaça que ocupava la secció de bàsquet de la SD Compostela.
L'Obradoiro s'integra en el grup A de la Tercera Divisió. El grup el conformaven 11 equips gallecs. Durant aquests primers anys va jugar els seus partits com a local al Gimnàs Universitari, actual Auditori del Campus Vida de la Universitat de Santiago de Compostel·la. El primer equip era entrenat per José Manuel Couceiro i hi destacaven jugadors com José Caldas o Nacho Rei.
A la temporada 1970-71, la del seu debut, l'Obradoiro va estar a punt d'aconseguir l'ascens després d'acabar en tercera posició, darrere dels equips de Ferrol OAR Viñalar i ENBazán. El balanç en aquesta primera temporada és de 14 victòries, un empat i cinc derrotes. També acaba la lliga regular com a equip més anotador de la categoria.
L'Obradoiro repeteix la participació en el grup A de la Tercera Divisió de cara a la temporada 1971-72. El grup s'amplia a 14 equips, tots de Galícia. La trajectòria torna a ser brillant i l'equip compostel·là conclou en segon lloc, només superat pel Celta de Vigo, que va vèncer en el partit disputat a Santiago (70-59). El balanç final és de 21 victòries, 1 empat i 4 derrotes.
L'equip es classifica per a la fase final de la competició gràcies al subcampionat del grup A que es va jugar a Valladolid el maig de 1972. El seu grup el conformen cinc equips: el Don Bosco de Pasajes (Guipúscoa), que acabaria com a campió d'Espanya, el Club Standard (Madrid), el Castilla Jher (Valladolid), el Hermandades del Trabajo (Madrid) i el Militar Deportivo (Sevilla). L'equip compostel·là aconsegueix una victòria i quatre derrotes, algunes molt ajustades.
El primer ascens a Segona Divisió (1972-73) En la seva tercera temporada a la categoria de bronze, la 1972-73, l'Obradoiro torna als llocs de dalt de la classificació i acaba la lliga en segona posició d'un total de 13 equips. Només el club La Casera de Lugo és capaç de millorar el balanç de l'equip compostel·là (21-3), comandat per un dels seus jugadors més emblemàtics, Tonecho Lorenzo, que es converteix en un dels màxims anotadors durant aquestes temporades.
L'equip es classifica com a subcampió de grup per a la fase d'ascens a Oviedo, on acaba en tercera posició després d'aconseguir tres victòries (davant Renfe de Ciudad Real, Vegasa de Sant Sebastià i Gil Martín de Huelva) i dues derrotes (davant l'Universitario de Oviedo i el Rayo Vallecano de Madrid). Això li permet jugar una repesca a doble partit contra el tercer classificat de l'altra fase d'ascens, l'Empresa Municipal de Transportes de Madrid. L'equip madrileny aconsegueix un avantatge de +13 a l'anada (61-48), però els compostel·lans remunten a la tornada (84-66).
Superada la repesca, l'eliminatòria decisiva és una promoció amb el 13è classificat de la Segona Divisió, el Celta de Vigo. La promoció es decideix al partit de Santiago (79-46), ja que la tornada acabà en empat (53-53), atorgant l'ascens a l'Obradoiro.
Consolidació a Segona Divisió (1973-1978) L'Obradoiro debuta a Segona Divisió a la temporada 1973-74. L'equip compostel·là s'integra al grup A, conformat per 13 equips del nord i l'oest d'Espanya. La temporada del debut a la categoria de plata obté la permanència després de concloure en vuitena posició, amb 18 punts.
L'equip compostel·là es consolida a la categoria durant la temporada 1974-75. Dirigit per Alfonso Rivera, acaba la lliga en 4a posició d'un total de 15 equips després de sumar 36 punts. Serà la primera ocasió en què un jugador nord-americà militi al Obradoiro, Dave Stockinsky. I els últims partits ja es juguen en el recentment inaugurat Pavelló de Sar, propietat del club.
La temporada 1975-76 comença amb mals resultats, cosa que provoca la destitució durant el Nadal d'Alfonso Rivera i l'arribada del tàndem José Manuel Couceiro-Pepe Casal a la banqueta compostel·lana. De la mà del portorriqueny Jimmy Thorsden, l'Obradoiro remunta i acaba la lliga en 3a posició entre 12 equips, amb un balanç de 14 victòries, 2 empats i 8 derrotes. En aquestes temporades destaquen Lopez Cid, Jose Gil i Tonecho Lorenzo.
A l'any següent (1976-77) també s'aconsegueix la permanència a Segona Divisió. L'entrenador és Carlos Lamela i la plaça d'estranger l'ocupa John Powell, que abandona el club abans d'acabar la temporada. L'Obradoiro finalitza en 8a posició entre 15 equips, després d'obtenir 13 victòries i 15 derrotes. En acabar la temporada, la Federación Española de Baloncesto decideix suprimir els estrangers en aquesta categoria.
En la temporada 1977-78 es consuma el descens de l'Obradoiro a la categoria de bronze. L'equip compostel·là només obté 8 victòries i 2 empats en 30 partits i conclou la competició al lloc 14 de 16 participants.
Etapa de transició (1978-1981) L'Obradoiro disputa la temporada 1978-79 al grup 1 de la Segona Divisió, reconvertida en tercera categoria nacional per la creació aquest mateix any de la Primera B. La trajectòria és molt discreta i acaba 9è de 12 equips, amb un balanç de 9 victòries, 2 empats i 11 derrotes. En aquesta temporada els jugadors arriben a fer públiques les protestes pels impagaments de les nòmines.
Els resultats milloren l'any següent de la mà de Jorge Peleteiro. L'Obradoiro acaba la temporada 1979-80 en segona posició i es queda a les portes de l'ascens. Però la renúncia del Club Bàsquet Mollet a mitjans d'agost permet a l'equip compostel·là ascendir a la Primera B.
El retorn a la categoria de plata no és fàcil. És la temporada 1980-81 i l'Obradoiro Pepe Ramon (s'incorpora un patrocinador al nom de l'equip) es manté a la part baixa de la Primera B durant la meitat de la temporada i la mala ratxa li costa el lloc a Jorge Peleteiro. El seu substitut, Pepe Casal, aconsegueix redreçar el rumb amb cinc victòries en els últims set partits. L'Obra acaba a la 8a posició de 14 equips, amb un balanç de 12 victòries, un empat i 13 derrotes. En aquest equip ja destacaven jugadors com Mario Iglesias, José Antonio Gil, Boni Rodríguez o Manuel Vidal.
L'històric ascens a Primera Divisió (1981-82) Dirigit per Pepe Casal, l'Obradoiro aconsegueix la seva major gesta esportiva en la temporada 1981-82. L'equip compostel·là se situa des de principis de la competició a la part alta de la classificació i acaba a la 3a posició de Primera B, amb un balanç de 18 victòries i 8 derrotes. Aquest tercer lloc li atorga l'ascens a Primera Divisió al costat de l'Inmobanco de Madrid i el Baskonia de Vitòria.
L'ascens s'obté en l'última jornada de lliga a Mataró (86-89), en un partit que es va decidir en els últims minuts i amb una aportació de clau de la parella Gil-Iglesias, que van sumar entre tots dos 53 punts, i que van ser dels màxims anotadors de la competició. En tornar, l'equip va ser rebut a Santiago per centenars de seguidors a l'aeroport de Lavacolla.
La plantilla d'aquest històric ascens la conformaven Gil, Mario Iglesias, Lomas, Balagué, Corts, R.Vallejo, Manolo Vidal, Montero, Modrego i Alberto Abalde, amb Pepe Casal i Julio Bernárdez a la banqueta i Antonio Castro a la presidència del club.
Dos descensos consecutius (1982-1984) L'Obradoiro només aconseguirà a la temporada 1982-83 dues victòries a la seva estrena a Primera Divisió. L'equip és dirigit pel iugoslau Todor Lazic, que a finals d'any ha de tornar al seu país per culpa d'una greu malaltia pulmonar i no tornà a Santiago. I el jugador franquícia, el nord-americà Chuck Verderber, es lesiona a la cinquena jornada de lliga després de patir contra el Fichet Joventut un trencament total del tendó d'Aquil·les.
A la mala marxa de l'equip se li uneixen els greus problemes econòmics, que forcen la directiva a ordenar a l'equip júnior jugar a Granollers. El balanç final de la temporada és de 2 victòries (contra Caja de Ronda i el CB Valladolid) i 24 derrotes. Malgrat l'arribada de Nate Davis en substitució de Verderber, l'Obradoiro queda en última posició.
A la temporada 1983-84 es consumeix un nou descens, de la Primera B a la Segona Divisió. L'entrenador Julio Bernárdez és destituït a finals de novembre. S'incorpora a la banqueta Jorge Peleteiro, que abandona el club a mitjans de gener. El base José Ramón Lete arriba a dirigir algun entrenament i finalment es fitxa a Alfonso Rivera, que no aconsegueix salvar l'equip. L'Obradoiro acabà la temporada en la posició 12a d'un total de 14 equips, amb un balanç de 9 victòries i 17 derrotes.
Primer títol i retorn a la Primera B (1984-1989) La temporada 1984-85 conclou amb el primer títol oficial de la història del club. L'Obradoiro aconsegueix l'ascens a Primera B després d'obtenir el títol de campió d'Espanya de la Segona Divisió, en una final disputada a Còrdova contra Procesator Mataró (92-89).
Abans, en aquesta ciutat andalusa s'havia disputat la fase d'ascens, on aconsegueix quatre victòries (contra l'Unelco Tenerife, l'Askatuak, l'Andorra i el Plasència) i només va perdre contra el Banco Pastor de Madrid. La lliga regular l'havia acabat en el grup A en primera posició entre 12 equips, amb 47 punts.
L'equip s'assenta a la Primera B durant la temporada 1985-86, any en què s'estrena el patrocini de la cooperativa corunyesa Feiraco. Arriba al club un nord-americà, Bill Collins, que amb un grup de jugadors espanyols (Alberto Abalde, Miguel Juane, Mario Iglesias, Ricardo Aldrey, José Ramón Lete...) formen un dels millors equips de la història del club. L'Obradoiro conclou la primera fase de la lliga regular com a líder del grup imparell (11 victòries i 3 derrotes) i a la segona fase lluita per l'ascens fins a l'última jornada. Dirigit per Pepe Casal, conclourà la temporada en sisena posició, amb 6 victòries i 8 derrotes a la sèrie B-1.
La mateixa tendència es repeteix en la temporada 1986-87. L'Obradoiro conclou en cinquena posició del grup B-1 amb un balanç de 12 victòries i 10 derrotes. La plantilla torna a estar dirigida per Pepe Casal, amb Bill Collins de nou com a jugador franquícia i l'arribada de tres fitxatges: Julio Torres, Paco Dosaula i Julio Jiménez.
La temporada 1987-88 és més complicada. Tot i l'arribada d'un altre nord-americà, Mike Schultz, el Feiraco Obradoiro encadena diverses derrotes en el tram inicial de la lliga i acaba la primera fase en 9a posició entre 14 equips. A aquesta irregularitat se li uneix la marxa de Collins als Estats Units per un problema familiar. El seu lloc l'ocuparà Brandon, que no compleix les expectatives.
A la segona fase queda enquadrat en el grup C, en el qual conclou en 6a posició entre 9 equips. Pepe Casal és substituït per Julio Bernárdez però l'Obradoiro es veu obligat a jugar un playoff de descens contra l'Andorra. El conjunt del Principat venç els dos partits a Santiago i guanya la sèrie (3-1) en el quart partit a Andorra, consumant el descens de categoria.
Però l'Obradoiro tornara a jugar a la Primera B en la temporada 1988-89 després d'ocupar la plaça del Sant Estanislao de Màlaga, que renuncia a la categoria. L'empresari palestí Ghaleb Jaber passa a ocupar la presidència i Julio Bernárdez la banqueta. Amb Levi Middlebrooks com nord-americà, l'equip arriba al Nadal en penúltima posició amb un balanç de 2 victòries i 13 derrotes. Al final, aconsegueix evitar el descens directe i acaba en 13a posició de 16 equips, amb 10 victòries i 20 derrotes.
La mala temporada l'obliga a jugar una altra vegada playoff de descens contra Cajahuelva. Amb la sèrie empatada a dos, l'Obradoiro venç en un dramàtic cinquè partit a Huelva (57-60) i aconsegueix mantenir la categoria.
El famós play-off contra el Juver (1989-90)