miniatura|El Crismó Els arxius eclesiàstics, també anomenats arxius de l'església, són els responsables de la custòdia, conservació i comunicació de la documentació generada per l'Església Catòlica, l'Església Protestant i altres comunitats cristianes, agrupades sota la denominació d'esglésies cristianes. Aquest terme s'aplica també al lloc de dipòsit.
Els arxius eclesiàstics tenen major homogeneïtat i continuïtat a causa de la major consistència de les institucions, la claredat dels procediments, sempre regits per normes, i l'organització cancelleresca que regula minuciosament els procediments documentals. A més a més, les cancelleries i escrivanies eclesiàstiques van ser determinants en l'evolució de les pràctiques diplomàtiques generals, esdevenint el model a seguir per les cancelleries reials i senyorials. A molts països, els arxius eclesiàstics són els que han conservat documents més antics; molt sovint, només s'ha salvat la documentació primitiva civil que tenia relació eclesiàstica. A la Gàl·lia, hi havia arxius eclesiàstics abans del .
miniatura|500px|Erudit fent feina. Miniatura de Jean Méliot, Miracles de Notre-Dame (Flandes, s. XV)
Història miniatura|Benet XIIIminiatura|Lleó XIII Des dels primers temps de l'Església, les autoritats eclesiàstiques van mostrar especial interès i preocupació per la preservació testimonial dels esdeveniments i proeses de la comunitat de fidels. Això explica que la raó per la creació del primer arxiu eclesiàstic l'any 93 pel papa Climent I, fos conservar el testimoni de l'heroisme i la santedat dels primers màrtirs de l'església, conscient de la difusió de la fe cristiana, mitjançant el registre documental.Archivo del Arzobispado de Santiago de Chile: historia, presente y futuro - 12 de desembre de 2006
Al llarg dels segles, els pontífexs s'han preocupat per aprofundir en la riquesa i el patrimoni universal continguts en els arxius de les institucions religioses. D'entre aquests destaquen Benet XIII, Lleó XIII, Pau VI i Joan Pau II.
D'ençà del segle XI i principalment al llarg dels segles XII i XIII els monjos van començar a formar els seus propis cartularis. Els benedictins consideraven el treball arxivístic part de l'activitat monàstica. A la fi del s XII, mentre el papa Innocenci III (1160-1216) feia copiar els principals documents en registres, el rei d'Anglaterra Joan I (1165-1216), més conegut pel nom de Joan Sense Terra, ho feia en forma de rotlles per a les actes de cancelleria.
Mitjançant la Constitució "Maxima Vigilantia" (14 de juliol de 1724) Benet XIII va proposar organitzar els arxius a nivell de l'Església universal considerant l'obligació de l'arxiver de redactar l'inventari i el catàleg dels documents reunits a l'arxiu, juntament amb la preocupació per normalitzar la seguretat, integritat i conservació dels documents.
Lleó XIII va promoure l'obertura de l'Arxiu Secret del Vaticà per a la investigació pública de catòlics i no-catòlics de tot el món, un fet crucial per a la història dels arxius eclesiàstics (Breu "Saepe numero considerantes", 18 d'agost de 1883). Mitjançant aquesta ordenança l'Església va fomentar l'estudi científic i el desenvolupament de la ciència i la fe de l'època. Així, l'Arxiu Secret Vaticà, el més important i simbòlic de l'Església, es va posar al servei de la investigació pública com a font primària per la reconstrucció de la història.
La promulgació l'any 1917 del Codi de Dret Canònic (CIC) va ser la primera legislació que va intentar regular canònicament les pràctiques de l'Església. El Codi de Dret Canònic de 1983, vigent avui dia, actualitza les normes generals, la funció evangelitzadora i l'activitat de l'Església. Dins la normativa referent a la Cúria Diocesana, en els cànons 482-491, es precisa la tasca del Canceller i altres notaris, així com el tema dels arxius. L'existència d'un Arxiu Històric Diocesà, com a mínim en les diòcesis grans, ve exigida pel c. 491,2: "curet (...) ut habeatur", expressió que indica obligació. El bisbe (c. 491,3) ha de reglamentar l'ús d'aquest arxiu, creant una normativa per la seva utilització tenint en compte la regulació dels cc. 486-491 del CIC.
Aquestes disposicions són el fruit de l'experiència arxivística recopilada i normativitzada per la tradició de l'Església, la qual estudia la problemàtica dels Arxius Diocesans, en el vessant de servir i facilitar la documentació a qui ho sol·liciti; com també de les condicions que ha tenir el local de l'Arxiu, com a lloc segur i apropiat, on sigui adient conservar els documents i decrets diocesans.
Dins la preocupació de l'Església universal pel seu patrimoni cultural cal destacar l'aportació de la Comissió Pontificia per als Béns Culturals de l'Església, impulsada per Joan Pau II. A aquesta entitat se li va conferir la tasca de promoure i custodiar tota acció relativa a documents històrics conservats dins les biblioteques i arxius de parròquies i diòcesis, considerant-les com a testimonis de l'activitat pastoral de l'Església.
Fruit del treball d'aquesta Comissió, el 2 de febrer de 1997, es va publicar la carta "Funció pastoral dels arxius eclesiàstics", dirigida a tots els bisbes, en la qual es recull el valor essencial dels arxius, com a "llocs de la memòria de les comunitats cristianes... la particularitat dels quals consisteix a registrar el recorregut efectuat per l'Església al llarg dels segles, en les diferents realitats que la conformen."Comissió Pontificia per als Béns Culturals de l'Església - 11 de març de 1997
Tipus Entre els arxius eclesiàstics d'àmbit europeu hom distingeix els papals, relatius a tota l'Església Catòlica; els metropolitans; els episcopals o diocesans; els dels capítols de catedrals i col·legiates; els dels ordes religiosos i les corporacions eclesiàstiques; els parroquials; els de les confraries, ordes militars, etc.
Arxius papals miniatura|esquerra|Santa Seu: Escut miniatura|Biblioteca Vaticana: Fotografia estereoscòpica realitzada per William Herman Rau (1855-1920)
Arxius que recullen la documentació relativa a l'administració del bisbat de Roma i, conseqüentment, de lEsglésia Catòlica en tant que el bisbe catòlic i patriarca de Roma, el papa, és el cap de l'Església Catòlica (que comprèn l'Església Catòlica Romana i les Esglésies Catòliques Orientals). Aquests arxius també conserven la documentació sorgida del govern de la Ciutat del Vaticà puix el papa de Roma n'és el sobirà. Podem considerar que la cancelleria pontificia és l'única institució que conserva la tradició administrativa romana i, en conseqüència, revela uns usos arxivístics ja en desús. El procediment de classificació consisteix a agrupar, dins el registre de cada any, els documents -no tots- segons la seva naturalesa canònica: provisions de beneficis, indulgències, privilegis litúrgics,... Si bé de forma irregular, es manté el registre d'alguns documents des del .
És a partir del quan, lligat a la Biblioteca Vaticana (en llatí: Bibliotheca Apostolica Vaticana) es forma el primer arxiu a Sant Joan del Laterà, la Basílica romana seu del papat, on malgrat alguns desplaçaments temporals, hi va romandre fins al . Durant aquesta època es crea també l'Arxiu del Castello Sant'Angelo. A l'edat mitjana, amb les lluites dels diferents imperis i entre les cases nobles per a aconseguir la influència del papat, es perden tots els documents. D'entre el i el cal destacar les sèries regulars dels Registres Vaticans (en llatí: Registra Vaticana), principalment cartes i butlles que comencen amb Innocenci III. Segueixen els Registres Avinyonesos (en llatí: Registra Avenionensia) amb litterae comunes i litterae secretae dels papes i antipapes) fins al 1415, i després segueixen els Registres Lateranesos. Altres de posteriors: són els Registres de les Súpliques, els fons de la Càmera Apostòlica, l'Arxiu Consistorial i els seus annexos, l'Arxiu de la Congregació dels Bisbes i Regulars, del Concili, dels Ritus, dels Sagraments, de la Sagrada Rota Romana; de la Secretaria d'Estat de les Nunciatures, Arxius de les Famílies Patrícies, etc.
Arxiu Secret del Vaticà
miniatura|Biblioteca Vaticana: Detall L'Arxiu Secret del Vaticà (en italià: Archivio Segreto Vaticano; en llatí: Archivum Secretum Apostolicum Vaticanum) és l'arxiu de la documentació de la Ciutat del Vaticà. En estricte rigor, és l'arxiu privat del papa de Roma i està situat a la Ciutat del Vaticà. És un dels centres d'investigació històrica més importants del món. Dins aquest arxiu s'hi han dipositat de forma centralitzada totes les actes promulgades, documentació i correspondència diplomàtica acumulada per la Santa Seu de l'església catòlica durant segles. Conserva uns 150.000 documents en més de 630 fons d'arxius diferents que ocupen una extensió d'uns 65 km lineals de prestatgeries i que abasten uns vuit-cents anys d'història. Habitualment els documents són posats a disposició del públic després d'un període de 75 anys, puix contenen material considerat sensible. Els documents que no arriben a 75 anys es conserven separats de la resta de l'Arxiu.
Els arxius secrets es reuneixen al , segregant-se de la Biblioteca Vaticana, per ordre del papa Pau V pels volts de l'any 1610 i són completament tancats al públic. L'any 1783, tots els documents conservats a Avinyó (els Registres Avinyonesos) es traslladen al Vaticà i l'any 1798 es fa el mateix amb els Arxius del Castello Sant'Angelo, que incloïa uns 81 lligalls, entre els quals cal destacar un de Frederic I Barba-roja, de l'any 1164. L'any 1810, per ordre de l'emperador Napoleó, els arxius vaticans es traslladen a París, per ser novament retornats al Vaticà entre 1815 i 1817.
És Lleó XIII qui el 10 de maig de 1884 estableix el motu proprio de l'arxiu vaticà: la seva finalitat serà, davant de tot, de suport a la gestió de govern del papa i els seus col·laboradors. L'any 1881 aquest mateix papa comença a permetre algunes visites puntuals a no-clergues erudits, alimentant molts rumors i mites de l'autèntic contingut arxivístic i bibliogràfic. El primer historiador que farà ús dels arxius serà el catòlic alemany Ludwig von Pastor, i l'any 1922 Benet XV obrirà d'una forma més genèrica i parcialment els arxius.
El 20 de febrer de 2002, el papa Joan Pau II va decretar de forma extraordinària i a partir de 2003, la disponibilitat a investigadors de documents relacionats amb Alemanya i entre el període 1922-1939 i de la Secretaria d'Estat Vaticana per intentar contrarestar les crítiques d'algunes organitzacions respecte a la posició de l'església catòlica vers el genocidi dels nazi.Vatican Archivists Rush to Declassify WWII Documents - Catholic World News, 20 de febrer de 2002 miniatura|Butlla del papa Urbà VIII El Juny de 2006 el papa Benet XVI va autoritzar l'obertura de tot l'arxiu de Ciutat del Vaticà per al pontificat de Pius XI. Tanmateix, els fitxers no són encara disponibles per a examen públic.Benedict XVI Opens Archives on Pius XI - Zenit News Agency, 2 de juliol de 2006
Entre la documentació conservada hi ha: El pergamí d'absolució de Climent V a l'Orde del Temple (agost de 1308) Una carta autògrafa de Miquel Àngel al bisbe de Cesena (gener de 1550) Les actes del procés contra el científic Galileo Galilei (des de 1616 fins a 1633) La sol·licitud de nul·litat matrimonial d'Enric VIII amb Caterina d'Aragó, que portaria com a conseqüències la separació amb l'Església de Roma i l'aparició de l'Anglicanisme.
El document més antic és del segle VIII, i es conserva documentació de forma continuada a partir de l'any 1198. En el cas d'alguns països, els documents vaticans són els més antics, els primers, amb els que tenen lloc l'inici mateix de la seva història nacional. http://asv.vatican.va
Arxiu diocesà
miniatura|esquerra|Barcelona: Façana de la catedral abans de la restauració iniciada el 2005 miniatura|Vic: Campanar romànic de la Catedral de Vic. En primer terme, l'escultura de l'Abat Oliba