miniatura|upright=1.5|Assemblea dels déus en el Vergilius Romanus, còdex del conservat a la Biblioteca Apostòlica Vaticana El terme antiguitat tardana s'usa per a designar un període de transició entre l'antiguitat clàssica i l'edat mitjana tant a Europa com a la conca mediterrània en general. Sobre quins en són els límits cronològics exactes, no hi ha unanimitat entre els especialistes; generalment, es considera que aquesta època comença amb la crisi del que va viure l'Imperi Romà i s'acaba amb l'expansió musulmana dels segles i , tot i que, per al cas de certes regions de l'Europa occidental, es pot afirmar que l'inici de l'alta edat mitjana el marquen les invasions germàniques del , que van dur a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i a l'establiment al seu territori dels regnes germànics, amb la qual cosa va operar-se la fusió de les tradicions culturals grecollatines, un element molt important de les quals era el cristianisme, i la germànica. Tanmateix, en la major part de la historiografia europea es considera que l'antiguitat tardana correspon només als segles V i VI, etapa de transició entre l'època romana i els segles de l'alta edat mitjana.
A partir de finals del l'Imperi Romà va experimentar unes molt importants transformacions socials, culturals i administratives, que es poden considerar com l'inici d'un nou període denominat Baix Imperi.
L'emperador Dioclecià (284-305), el regnat del qual es considera com la superació de la crisi del , va instaurar el sistema de la Tetrarquia en què l'imperi es dividia en dues parts, Orient i Occident, governada cadascuna per dos emperadors, un de grau superior titulat august i un altre de grau inferior titulat cèsar. Aquest sistema no va mantenir-se després de Dioclecià, però assenyala l'inici de la pràctica, seguida per altres emperadors posteriors, de dividir l'imperi en Orient i Occident.
En el sistema de la Tetrarquia, l'august d'Orient (Dioclecià) estava instal·lat a Nicomèdia, el cèsar d'Orient a Sírmium, mentre que la cort de l'august d'Occident era a Milà i la del seu cèsar a Trèveris; Roma, doncs, va deixar de ser la capital de l'imperi; a més, Constantí I el Gran (306-337) va fundar Constantinoble com a nova capital.
Evidentment, el canvi més profund del Baix Imperi va ser el de la cristianització, iniciada per Constantí i conclosa amb Teodosi I el Gran.
Terminologia El terme Spätantike, literalment 'antiguitat tardana', l'han usat els historiadors de llengua alemanya d'ençà de la seva popularització per Alois Riegl a principis del .A. Giardana, "Esplosione di tardoantico," Studi storici 40 (1999). Aquest terme va difondre's dins de l'àmbit anglosaxó arran de les obres de l'historiador irlandès Peter Brown, l'obra del qual The World of Late Antiquity (1971) revisava la visió establerta per Gibbon d'una cultura clàssica fossilitzada i estancada, i proposava una visió dels darrers temps de l'edat antiga com una època d'intensos canvis i renovacions. El seu The Making of Late Antiquity va proporcionar un nou paradigma per a comprendre els canvis en la cultura occidental de l'època contraposats als de Richard Southern, expressats en The Making of the Middle Ages.Glen W. Bowersock, "The Vanishing Paradigm of the Fall of Rome" Bulletin of the American Academy of Arts and Sciences 49.8 (May 1996:29-43) p 34.
El concepte "antiguitat tardana" serveix per emfasitzar que les llavors de la cultura medieval ja s'havien desenvolupat en el Baix Imperi i que van continuar germinant en l'Imperi Romà d'Orient, si més no durant el període anterior a les invasions àrabs; és per això que els qui l'usen acostumen a insistir en les continuïtats existents entre l'Imperi Romà posterior a les reformes de Dioclecià i de Constantí i l'alta edat mitjana. Així, per exemple, alguns pobles invasors com ara els ostrogots i els visigots es veien com els continuadors de la tradició romana.
Així doncs, si bé «antiguitat tardana» suggereix que gran part dels trets bàsics de l'antiguitat clàssica van sobreviure a Europa durant l'edat mitjana, altres termes com ara "alta edat mitjana" o "principis del període romà d'Orient" assenyalen un trencament amb el passat clàssic, igual que denominar "període de les migracions" les invasions bàrbares tendeix a minimitzar les ruptures causades per la caiguda de l'Imperi d'Occident i la instauració dels regnes germànics, començant amb el foedus amb els visigots a l'Aquitània, el 418.Una tesi recentment enunciada per Peter Heather of Oxford assenyala els Gots, els huns i els pobles que passaren el Rin el 406 (Alans, Sueus i Vàndals) com els causants directes del col·lapse de l'Imperi d'Occident; The Fall of the Roman Empire: a New History of Rome and the Barbarians, OUP 2005.
Religió Una de les més importants transformacions de l'antiguitat tardana fou l'evolució de les religions abrahàmiques: el cristianisme, el judaisme rabínic i, finalment, l'aparició de l'islam. Segons l'historiador belga Henri Pirenne (1862-1935), autor de Mahoma i Carlemany, l'autèntica ruptura amb el món antic va esdevenir-se al de resultes de l'expansió musulmana, ja que la conquesta pels àrabs de l'Orient Mitjà, el Magrib i la península Ibèrica va trencar els vincles socials i econòmics que, fins aleshores, havien mantingut unida la Mediterrània; aïllada del comerç, l'Europa occidental va patir un estancament que va abocar-la a esdevenir una societat agrària de subsistència sense gairebé cap intercanvi amb l'exterior. En conseqüència, l'expansió de l'islam fou un fet molt més important que la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident al .
miniatura|Estàtua moderna de Constantí I el Gran a York, on va ser proclamat emperador el 306. Tal com ho explica Eusebi de Cesarea (264-339), una fita molt important en la cristianització de l'imperi fou la conversió de l'emperador Constantí, la primera manifestació de la qual fou l'Edicte de Milà del 313, pel qual es reconeixia el cristianisme com una religió legal, cosa que significava prometre que ja no seria objecte de més persecucions, com ho havia estat en temps de Deci o de Dioclecià. Aquest procés de cristianització va culminar amb l'Edicte de Tessalònica decretat l'any 380 per l'emperador romà Teodosi I el Gran va fer del cristianisme la religió d'estat de l'Imperi Romà i que d'aleshores ençà va considerar els que el refusen «dements i bojos sobre els quals pesarà la infàmia de la heretgia». i a continuació es van intentar suprimir o cristianitzar molts costums pagans, que encara es poden observar al llarg de lantiguitat tardana, però cap al 400 el nombre de seguidors dels cultes pagans havia disminuït notablement, sobretot perquè els cristians també posaven èmfasi en les tradicions culturals com l'educació clàssica, però les religions precristianes no van desaparèixer de la nit al dia.
L'emperador Constantí és també una figura important en la història del cristianisme perquè va convocar el primer concili ecumènic de bisbes, que va celebrar-se a Nicea el 325, com també perquè va subvencionar la construcció d'esglésies i santuaris, com ara la Basílica del Sant Sepulcre a Jerusalem i perquè va implicar-se en debats doctrinals cristològics.Eusebi de Cesarea, Vita Constantini 3.5-6, 4.47
Una altra important transformació del cristianisme durant l'antiguitat tardana fou el naixement del monaquisme als deserts d'Egipte durant el ; en un principi, aquest moviment va desenvolupar-se fora de l'abast de l'autoritat dels bisbes, però, cap al , ja estava del tot integrat dins de l'estructura de l'Església; un fenomen del primer monaquisme fou el dels estilites.
Sembla que fou a partir del que va desenvolupar-se la idea del celibat dels clergues; vers el 406, sant Jeroni va escriure el polèmic tractat contra Vigilanci, per tal d'afirmar el més gran valor espiritual del celibat sobre el matrimoni; d'aquesta manera, els clergues es presentaven com a aliens a les tradicionals motivacions romanes d'orgull, ambició i solidaritat familiar.
L'aparició de l'islam al va dur els pobles àrabs a envair una gran part de l'Imperi Romà d'Orient i a ocupar Pèrsia, cosa que va provocar la fi de l'Imperi Sassànida, així com a conquerir el Magrib, el regne visigot, i a intentar continuar l'expansió per la Gàl·lia.
Transformacions polítiques miniatura| Les favorites de l'emperador Honori, 1883: John William Waterhouse expressa la imatge de decadència moral que, al , es tenia sobre la societat romana dels darrers temps de l'imperi.
Durant l'antiguitat tardana, va viure's una completa transformació de les bases polítiques i socials de l'Imperi Romà.
L'elit ciutadana dels segles i va arribar a la conclusió que només podia prosperar conservant el poder als seus pobles i entrant al servei de la cort imperial; d'ençà que Constantí va centralitzar l'administració imperial a Constantinoble, les classes dirigents van dividir-se entre els que tenien accés als alts càrrecs de la burocràcia cortesana i els que no; aleshores, el sol fet de ser elegit pel senat per a l'exercici de les tradicionals magistratures ja no era un camí cap a l'èxit; és per això que les senzilles togues que identificaven els membres de la classe senatorial foren substituïdes pels vestits de seda i les joies dels alts funcionaris de la cort.
Ciutats Evolució general L'antiguitat clàssica pot definir-se com una època de ciutats, configurades segons el model de la polis grega o del municipium romà, les quals sempre disposaven d'òrgans d'autogovern regulats per constitucions escrites. Després de la crisi del , però, les exigències militars, polítiques i econòmiques de l'autoritat imperial anihilaren l'esperit cívic del món clàssic, tot i que, fins al moment de les invasions bàrbares, les ciutats van poder continuar beneficiant-se de la distribució subvencionada de gra i d'oli.
Sota la pressió del fisc i del cost ruïnós d'organitzar espectacles i jocs públics per a participar en el tradicional cursus honorum, el servei en el govern municipal va veure's com una càrrega onerosa, sovint imposat com a càstig; per això, moltes persones vinculades a les oligarquies urbanes van marxar de les ciutats per establir-se a les seves villae, grans mansions rurals que tendien a funcionar com a centres de producció orientats cap a l'autoconsum, on també s'instal·laven persones de classe popular per, així, evitar càrregues com ara els impostos i el servei militar. Així doncs, sobretot a les regions occidentals, ciutats que, arran d'invasions o de guerres civils, van ser destruïdes durant el , després no es reconstruïren. D'altra banda, les epidèmies, com ara, al , la pesta de Justinià, també contribuïren a l'abandó de les ciutats.
Per tot això, l'antiguitat tardana és el moment de la fi de la polis o del municipium i de l'inici d'un declivi urbà que, a l'Europa occidental, no es començarà a revertir fins al .
Dos senyals simptomàtics del declivi —o, com alguns historiadors s'ho estimen més, de la transformació— de les ciutats són la subdivisió d'espais, tant a la domus privada com a la basílica pública, i la invasió dels antics espais públics per activitats artesanes, cosa que va donar origen al soc.'The changing city' a "Urban changes and the end of Antiquity", Averil Cameron, The Mediterranean World in Late Antiquity, AD 395-600, 1993:159ff, amb notes; Hugh Kennnedy, "From Polis to Madina: urban change in late Antique and early Islamic Syria", Past and Present 106 (1985:3-27). Així, un molí d'oli, probablement del , està situat al centre de l'antic carrer principal de Sbeitla, Tunísia.Il·lustrat a Cameron 1993:161 plate 10. Els enterraments dins dels recintes urbans marquen una altra fase en la dissolució de la tradicional disciplina urbana, superada per l'atracció envers els altars i les relíquies. A la Britànnia dels segles i , el nivell de terra negra que es troba a les ciutats sembla el resultat de la plantació d'horts en antics espais urbans.H. R. Loyn, Anglo-Saxon England and the Norman Conquest (1962) 1991:.