miniatura|John Wesley El metodisme és una de les denominacions del cristianisme protestant que es va a originar a Anglaterra, en un moviment anomenat Avivament Metodista, dirigit pel bisbe anglicà John Wesley i el seu germà Charles Wesley, en el . Aquest moviment s'enfocava en l'estudi de la Bíblia, i en viure la vida cristiana. Teòricament, el moviment va estar acompanyat de manifestacions de sanitat i del poder de l'Esperit Sant. El terme metodista va ser un nom pejoratiu, utilitzat a la Universitat d'Oxford, per referir-se al grup d'estudiants que promovien el moviment i que es reunien cada setmana, dejunaven regularment, s'abstenien de les diversions i els luxes, i visitaven els pobres, els malalts i els presos. De fet, el moviment metodista s'ha caracteritzat al llarg de la història per la seva èmfasi en el servei, ja que la salvació i la santedat han d'incloure les missions i el servei; i l'amor a Déu està enllaçat a l'amor al proïsme, a la passió per la justícia i la renovació de la vida al món.
Els metodistes van reaccionar en contra de l'apatia de l'Església d'Anglaterra, i van ser reconeguts (i criticats) per les seves predicacions fora dels temples, els seus sermons entusiastes, i la seva èmfasi en el nou naixement, justificació per la fe i la dependència constant de l'Esperit Sant. La intenció original de Wesley era reformar i romandre dintre de l'Església d'Anglaterra. Poc després de la independència dels Estats Units, l'Església d'Anglaterra va refusar ordenar ministres nord-americans. Wesley va enviar a Thomas Coke com superintendent del moviment metodista estranger, però, atès que no era bisbe, la decisió va originar problemes amb l'Església d'Anglaterra. Ell, i altres líders, van formar l'Església Metodista, però Wesley va ser reconegut com a sacerdot anglicà fins a la seva mort.
Les primeres comunitats metodistes van aparèixer a Catalunya en 1871 després de la Revolució de 1868 en ser autoritzat per Joan Prim i Prats la prèdica lliure de l'Evangeli.
Orígens El renaixement metodista va començar a Anglaterra amb un grup d'homes, entre els quals John Wesley (1703–1791) i el seu germà petit Charles (1707–1788), com a moviment dins de l'Església d'Anglaterra al . Els germans Wesley van fundar el Holy Club a la Universitat d'Oxford, on John va ser membre i més tard professor al Lincoln College. El club es reunia setmanalment i es van dedicar sistemàticament a viure una vida santa. Estaven acostumats a rebre la comunió cada setmana, dejunar regularment, abstenir-se de la majoria de formes d'entreteniment i luxe, i visitar freqüentment els malalts, els pobres i els presoners. La fraternitat va ser titllada de metodista pels seus companys estudiants per la manera com utilitzaven la regla i el mètode en els seus assumptes religiosos.
El 1735, per invitació del fundador de la colònia de Geòrgia, el general James Oglethorpe, tant John com Charles Wesley van partir cap a Amèrica per ser ministres dels colons i missioners dels nadius americans. Sense èxit en la seva tasca, els germans van tornar a Anglaterra conscients de la seva manca de fe cristiana genuïna. Van buscar ajuda de Peter Boehler i altres membres de l'Església Moraviana. En un servei moravià a Aldersgate el 24 de maig de 1738, John va experimentar el que s'ha anomenat la seva conversió evangèlica, quan va sentir que el seu cor s'escalfava estranyament. Registra al seu diari: Vaig sentir que confiava en Crist, només en Crist, per a la salvació; i em van donar la seguretat que Ell havia tret els meus pecats, fins i tot els meus, i m'havia salvat de la llei del pecat i la mort. Charles havia informat d'una experiència similar uns dies abans. Considerant aquest un moment crucial, Daniel L. Burnett escriu: «La importància de l'experiència d'Aldersgate de [John] Wesley és monumental... Sense ella, els noms de Wesley i el metodisme probablement no serien més que notes a peu de pàgina obscures a les pàgines de la història de l'església.»
Els germans Wesley van començar immediatament a predicar la salvació per la fe a individus i grups, en cases, en societats religioses i en les poques esglésies que no havien tancat les portes als predicadors evangèlics. John Wesley va rebre la influència del teòleg neerlandès Jacobus Arminius (1560–1609). Arminius havia rebutjat l'ensenyament calvinista que Déu havia predestinat un nombre escollit de persones a la felicitat eterna mentre que d'altres perien eternament. Per contra, George Whitefield (1714–1770), Howell Harris (1714–1773) i Selina Hastings, comtessa de Huntingdon (1707–1791) eren notables per ser metodistes calvinistes. miniatura|George Whitefield
En tornar de la seva missió a Geòrgia, George Whitefield es va unir als germans Wesley en el que s'estava convertint ràpidament en una croada nacional. Whitefield, que havia estat company d'estudis dels Wesley i membre destacat del Holy Club d'Oxford, es va fer conegut pel seu ministeri itinerant poc ortodox, en què es va dedicar a la predicació a l'aire lliure.arribant a multituds de milers. Un pas clau en el desenvolupament del ministeri de John Wesley va ser, com Whitefield, predicar en camps, mines de carbó i cementiris a aquells que no assistien regularment als serveis de l'església parroquial. En conseqüència, molts conversos metodistes eren aquells desconnectats de l'Església d'Anglaterra; Wesley va seguir sent un clergue de l'Església Establerta i va insistir que els metodistes assistissin a la seva església parroquial local, així com a les reunions metodistes, perquè només un ministre ordenat podia dur a terme els sagraments del Baptisme i la Sagrada Comunió.
Davant de les creixents responsabilitats evangelitzadores i pastorals, Wesley i Whitefield van nomenar predicadors i líders laics. Els predicadors metodistes es van centrar especialment en evangelitzar persones que havien estat negligides per l'Església d'Anglaterra establerta. Wesley i els seus predicadors ajudants van organitzar els nous conversos en societats metodistes. Aquestes societats es dividien en grups anomenats classes.reunions íntimes on s'animava les persones a confessar els seus pecats els uns als altres i a edificar-se mútuament. També participaven en festes d'amor que permetien compartir testimonis, una característica clau del metodisme primerenc. El creixement numèric i l'hostilitat creixent van imprimir als conversos un profund sentit de la seva identitat corporativa. Tres ensenyaments que els metodistes veien com el fonament de la fe cristiana eren:
Totes les persones, per naturalesa, moren en pecat. Són justificats només per la fe. La fe produeix santedat interior i exterior.Wesley, John. The Works of the Reverend John Wesley, A. M. . "A Short History of Methodism", II.1. 1831. Recuperat on 21 octubre 2016.
Les habilitats organitzatives de Wesley aviat el van establir com el principal líder del moviment. Whitefield era calvinista, mentre que Wesley era un opositor declarat de la doctrina de la predestinació. Wesley argumentava (en contra de la doctrina calvinista) que els cristians podien gaudir d'una segona benedicció.santificació completa (perfecció cristiana) en aquesta vida: estimar Déu i els seus veïns, mansuetud i humilitat de cor i abstenir-se de tota aparença de mal. Aquestes diferències van posar en dificultats l'aliança entre Whitefield i Wesley, i Wesley es va tornar hostil envers Whitefield, que abans havia tingut relacions estretes. Whitefield va suplicar constantment a Wesley que no deixés que les diferències teològiques trenquessin la seva amistat i, amb el temps, la seva amistat es va restaurar, tot i que molts dels seguidors de Whitefield ho van veure com un compromís doctrinal.
Molts clergues de l'església establerta temien que les noves doctrines promulgades pels metodistes, com ara la necessitat d'un nou naixement per a la salvació La primera obra de la gràcia, de la justificació per la fe i de l'acció constant i sostinguda de l'Esperit Sant sobre l'ànima del creient, produiria efectes negatius sobre les ments febles. Theophilus Evans, un dels primers crítics del moviment, fins i tot va escriure que era «la tendència natural del seu comportament, en veu, gestos i expressions horribles, tornar boja la gent». En un dels seus gravats, William Hogarth també va atacar els metodistes com a entusiastes plens de credulitat, superstició i fanatisme .Glen, Robert (1989). "Methodism, Religious Dissent and Revolution in the English Satiric Prints, 1780–1815", Consortium on Revolutionary Europe, 1750–1850: Proceedings 19: 173–188. Altres atacs contra els metodistes van ser físicament violents. Wesley gairebé va ser assassinat per una multitud a Wednesbury el 1743. Els metodistes van respondre enèrgicament a les seves crítiques i van prosperar malgrat els atacs contra ells.
miniatura|La primera capella metodista, The Foundery, Londres Inicialment, els metodistes simplement buscaven una reforma dins de l'Església d'Anglaterra (anglicanisme), però el moviment es va anar allunyant gradualment d'aquesta Església. La preferència de George Whitefield per l'oració extemporània en lloc de les formes fixes d'oració del Llibre de l'Oració Comuna, a més de la seva insistència en la necessitat del nou naixement, el va posar en desacord amb el clergat anglicà.
A mesura que les societats metodistes es multiplicaven i els elements d'un sistema eclesiàstic s'adoptaven un darrere l'altre, la bretxa entre John Wesley i l'Església d'Anglaterra es va anar eixamplant gradualment. El 1784, Wesley va respondre a l'escassetat de sacerdots a les colònies americanes a causa de la Guerra de la Independència dels Estats Units ordenant predicadors per a Amèrica amb el poder d'administrar els sagraments. Les accions de Wesley van precipitar la divisió entre els metodistes americans i l'Església d'Anglaterra (que sostenia que només els bisbes podien ordenar persones al ministeri).
Pel que fa a la posició del metodisme dins la cristiandat, «John Wesley va assenyalar una vegada que el que Déu havia aconseguit en el desenvolupament del metodisme no era un simple esforç humà, sinó obra de Déu. Com a tal, seria preservat per Déu mentre la història perdurés». Anomenant-lo «el gran dipòsit» de la fe metodista, Wesley va ensenyar específicament que la propagació de la doctrina de la santificació completa era la raó per la qual Déu va suscitar els metodistes al món. A la llum d'això, els metodistes tradicionalment promouen el lema «Santedat al Senyor».
La influència de Whitefield i Lady Huntingdon a l'Església d'Anglaterra va ser un factor en la fundació de l'Església Lliure d'Anglaterra el 1844. En el moment de la mort de Wesley, hi havia més de 500 predicadors metodistes a les colònies britàniques i als Estats Units. El total de membres de les societats metodistes a Gran Bretanya es va registrar en 56.000 el 1791, augmentant a 360.000 el 1836 i 1.463.000 segons el cens nacional de 1851.
El metodisme primerenc va experimentar una fase radical i espiritual que va permetre a les dones l'autoritat en el lideratge de l'església. El paper de la predicadora va sorgir del sentit que la llar havia de ser un lloc de cura comunitària i havia de fomentar el creixement personal. Les dones metodistes van formar una comunitat que es preocupava pels vulnerables, estenent el paper de la maternitat més enllà de la cura física. Es va animar les dones a testificar la seva fe. Tanmateix, la centralitat del paper de les dones va disminuir dràsticament després de 1790 a mesura que les esglésies metodistes es van estructurar més i es van dominar més pels homes.
El Comitè d'Educació Wesleyan, que va existir des del 1838 fins al 1902, ha documentat la participació de l'Església Metodista en l'educació dels infants. Al principi, la major part dels esforços es van centrar en la creació d'escoles dominicals. Tot i això, el 1836 la Conferència Metodista Britànica va donar la seva benedicció a la creació d'escoles entre setmana.