miniatura|Roureda a la Font del Racó (Barcelona) La vegetació dels Països Catalans comprèn la cobertura vegetal, tant l'espontània com la conreada, d'aquest territori que ocupa una superfície d'uns 70.000 km². Hi domina el clima mediterrani amb més o menys continentalització i localment els climes de muntanya.

En el nostre àmbit lingüístic tenim la sort de comptar amb una obra divulgativa de gran nivell, que encara que sigui una mica antiga, no deixa de ser la referència bàsica per entendre i conèixer com es distribueixen els diferents tipus de vegetació al llarg dels Països Catalans: “La vegetació dels Països Catalans”, escrita per Ramon Folch i Guillèn i il·lustrada per Eugeni Sierra i Josep Nuet i Badia, es va publicar l’any 1881 avalada per la Institució Catalana d’Història Natural. En poc més de 500 pàgines (consultables online a la Pàgina de la ICHN), ens va desgranant les diferents comunitats vegetals que trobaríem al nostre país anant des de la terra baixa litoral fins al cim de les muntanyes dels Pirineus.

Actualment la vegetació basada en la flora mediterrània constitueix l'element autòcton principal en una gran part del territori. Respecte a la vegetació conreada, hi ha un cert equilibri entre les espècies herbàcies i les llenyoses.

Fisiografia Als Països Catalans es troben aquests territoris, relacionats segons la seva vegetació:

miniatura|Eivissa, Pineda a la Cala Sant Vicenç Pirineus: La major part en la cara sud, essent excepcions, situats en la cara nord, la Vall d'Aran, la Solana d'Andorra i una part del Capcir. Prepirineus septentrionals, segment oriental (el límit és la Serra de les Corberes) Zona axial (les altituds màximes dels Pirineus) Prepirineus meridionals: Amb valls i serralades calcàries, de vegades càrstiques. Territori del Rosselló: Entre les Corberes i les Gavarres (no correspon estrictament amb el territori administratiu del Rosselló). Territori del Sistema Transversal: aproximadament centrada en la Garrotxa. Territori de les serres costaneres catalanes: amb una subdivisió en: segment septentrional (fins al Montseny), segment central (del Montseny al Priorat) i segment meridional (de l'Ebre a la Plana Alta i l'Alcalatén). Territori auso-segàrric: aproximadament en l'altiplà central Territori sicòric: de la Segarra al Segrià, aproximadament Territori Serrànic: part centrooccidental del País Valencià. Territori mediovalentí: del riu Millars al Xúquer. Territori diànic: de La Font de la Figuera a Elda, aproximadament Territori lucèntic: d'Alacant i Elda cap al sud. Les Illes Balears: Territori pitiúsic (Eivissa i Formentera), territori mallorquí i territori menorquí.

Sòls Els sòls determinen en moltes espècies vegetals la possibilitat de viure-hi. La textura, l'estructura o el grau d'humitat són factors limitants o al contrari imprescindibles. Els terrenys amb guix acostumen a presentar una flora específica. En particular la reacció química d'acidesa o alcalinitat es comporta com una barrera impossible de franquejar per les plantes, ja que tal acidesa o alcalinitat és una característica pràcticament permanent del sòls. Les plantes es classifiquen en acidòfiles (també anomenades calcífugues)que no suporten l'excés de calci i calcícoles. També n'hi ha d'indiferents edàfiques.

Els substracts silicis, que resulten més o menys àcids, predominen a la Zona Axial dels Pirineus i entre el Gironès i el Baix Empordà d'una banda i el Baix Llobregat de l'altra. Clapes més petites amb terrenys de reacció àcida apareixen escampades, per exemple el massís de Penyagolosa al País Valencià i a la part septentrional de Menorca.

En la immensa majoria del territori hi predominen els sòls amb abundant carbonat de calç i, per tant, de reacció més o menys alcalina.

Els materials argilosos i margosos són els que predominen a la major part dels Països Catalans.

Zones de vegetació miniatura|A la natura hi pot haver un ensolapament dels tipus de vegetació, per exemple una alzina (a l'esquerra) i un roure martinenc que creixen junts a Castelltallat S'entén com a clímax o comunitat climàcica la vegetació que correspon a un lloc que no ha patit una pertorbació, que és una altra manera de referir-se a la vegetació natural estable o a la vegetació potencial que es podria desenvolupar sobre un determinat terreny. En canvi la vegetació actual està composta d'aquesta vegetació climàcica, les seves fases de degradació i la vegetació conreada.

La totalitat dels Països Catalans presenten una vegetació que es troba íntegrament dins el regne fitogeogràfic holàrtic i dins la seva part paleàrtica.

Regió boreo-alpina: Als Països Catalans es presenta només a l'alta muntanya en general a partir dels 1.600 metres d'altitud. S'hi distingeixen els estatges següents: Estatge nival amb neus permanents i on només hi ha plantes vasculars en llocs rocosos Estatge alpí: amb prats naturals situats entre 2.300 i 3.000 metres amb de dos tipus que sona el tipus de prat alpí amb càrex corbat (Carex curvula) i el tipus amb Festuca supina. Estatge subalpí: Situat immediatament per sota de l'estatge dels prats alpins. Comprèn dos dominis, associacions o comunitats vegetals: Saxifrago-Rhododendretum,és a dir bosc de pi negre amb neret i avetoses de l'associació Goodyero-Abietum. Regió euro-siberiana:es fa a la muntanya mitjana plujosa comprèn una zona contínua que va de l'Escandinàvia meridional a les muntanyes plujoses dels Països Catalans i dins d'aquests es divideix en dues bandes: Atlàntica europea: amb les tres subdivisions de fageda amb joliu, fageda amb el·lèbor verd i bosc de roure pènol. Submediterrània: La vegetació submediterrani s'estén per les zones elevades de Catalunya fins als Ports de Beseit i s'endinsa en el País Valencià per les muntanyes fins a l'Alcalatén. Els camps de cereals ocupen gran part d'aquesta zona. Presenta les subdivisions de bosc de pi roig, bosc de roure martinenc (degradada sovint a boixedes)), bosc de roure de fulla gran, bosc de roure valencià (amb el domini Violo-Quercetum fagineae). Regió mediterrània:És la que ocupa les tres quartes parts del territori, especialment al País Valencià i a les Illes Balears, aquí l'estiu és sempre sec. La regió mediterrània és molt diferent en paisatge i flora a les altres regions detallades. La flora és rica i variada però sovint la vegetació és esclarissada o està degradada. Presenta tres subdivisions: Oromediterrània: Inclou la muntanya mediterrània alta i mitjana de la península Ibèrica i el Magrib; arriba just al País Valencià. Segons altituds i zones edàfiques s'hi desenvolupen matolls de savina de muntanya amb pins, savina turífera o matolls espinosos en els cims (xeroacàntics). Mediterrània septentrional: Correspon als alzinars. Va del nord de Catalunya al Llobregat, ja que més al sud el litoral té més caràcters meridionals. Presenta segons les zones els dominis de: L'alzinar muntanyenc L'alzinar amb marfull també anomenat alzinar típic - presenta abundants arbusts i lianes (i sovint les seves degradacions successives en garrigar, brolla i erms). Alzinar amb ciclamen baleàric en alzinars de Mallorca i Menorca, amb plantes endèmiques. Matollar d'eixorba-rates blanc a les terres altes de la Serra de Tramuntana. Domini del Quercetum rotundifoliae, amb l'alzina carrasca, a les parts més seques de la mediterrània septentrional. Són més pobres en espècies que els alzinars anteriors. Aquest domini ocupa una gran superfície que va des dels Prepirineus centrals a les Muntanyes Diàniques. Mediterrània meridional: Són les terres més poc plujoses dels Països Catalans; pràcticament no hi ha alzines i els substitueixen, en els llocs càlids, un bosc baix de l'associació Oleo-Ceratonion. Hi abunden els erms i els paisatges estèpics o subdesèrtics. L'àrea que ocupa va principalment pel sud del País Valencià, parts de les Balears i atenuadament a Catalunya al sud del Llobregat. Presenta els dominis següents: Màquia de garric i arçot: A l'oest de Lleida, al clímax hi predominen el garric i l'arçot, però actualment hi predominen els conreus, principalment de regadiu Ullastrar provençal: És el clímax a les Illes Medes i petites superfícies més a Catalunya. Presenta l'ullastre i el llentiscle a més dEufòrbia dendroides i altres plantes Màquia de garric i margalló: En el litoral que va del Baix Llobregat a la Marina Alta. Presenta el garric i el margalló i altres espècies termòfiles com el baladre, que apareix des del Montsià al sud. Actualment hi abunden els garrofers i les oliveres conreades, els cítrics i els arrossars. Màquia de garrofer i olivella: A la terra baixa de Mallorca el garrofer silvestre sembla espontani. Per degradació s'ha estès el pi blanc amb una varietat pròpia de les Balears i la brolla de romaní amb bruc d'hivern Ullastrar amb arangí bord: A Menorca en la banda on hi bufa més la tramuntana. Són bosquets d'ullastre amb una composició florística peculiar, sovint ha quedat degradat a brolles de romaní. Espinar d'arçot i margalló: De l'Alacantí al Baix Segura el clima és el més àrid dels Països Catalans. El clímax és un espinar clar; l'arçot hi domina però el paisatge és quasi subdesèrtic actualment, amb timoneda i erms.

Referències

Flora dels Països Catalans, Volum I. Oriol de Bolòs i Josep Vigo Editorial Barcino. Barcelona 1984.

Vegeu també Vegetació de Catalunya Boscos de la península Ibèrica Boscos d'Europa

Enllaços externs Base de dades de biodiversitat Consulteu en línia La Vegetacio dels Paisos Catalans al lloc de la Institució Catalana d’Història Natural

Categoria:Geobotànica Categoria:Natura dels Països Catalans