miniatura|Badia de Dakar. Dakar () és la capital i la ciutat més gran del Senegal. Està assentada a la costa atlàntica, a la península de Cap Verd, essent la ciutat més occidental d'Àfrica.
D'acord amb les estimacions oficials fetes amb data de 31 de desembre de 2005, el terme municipal de Dakar tenia una població oficial d'1.030.594 milions d'habitants, mentre la població de l'àrea metropolitana estava estimada en 2,45 milions d'habitants.
Dakar era notícia anualment perquè era el punt d'arribada del Ral·li Dakar.
Història La península de Cap-Vert va ser poblada a tot tardar al , pel poble Lebu, un subgrup aqüícola de l'ètnia wolof. Els pobles originals (Ouakam, Ngor, Yoff i Hann) encara constitueixen els barris de la ciutat de Lebou. El 1444, els portuguesos van arribar a la badia de Dakar.Dinis Dias doubled Cap-Vert in 1444, but it is unclear if he sailed into the bay itself. Álvaro Fernandes anchored at the uninhabited island of Goree and lured and captured two natives off a Lebou fishing canoe before being driven off.B.W. Diffie and G.D. Winius (1977) Foundations of the Portuguese empire, 1415–1580 Minneapolis: University of Minnesota Press, pp.83-85A. Teixeira da Mota (1946) "A descoberta da Guiné", Boletim cultural da Guiné Portuguesa, Vol. 1. El contacte pacífic va ser finalment obert l'any 1456 per Diogo Gomes, i la badia va ser anomenada posteriorment Angra de Bezeguiche (pel nom del governant local).A. Teixeira da Mota (1968) "Ilha de Santiago e Angra de Bezeguiche, escalas da carreira da India", Do tempo e da historia, Lisbon, v.3, pp.141-49. La badia de Bezeguiche serviria com a parada crítica per a les armades portugueses de l'Índia de principis del segle XVI, on grans flotes s'aturaven habitualment, tant en els seus viatges d'anada com de tornada des de l'Índia, per reparar i recollir aigua dolça dels rierols i els pous al llarg de la riba del Cap-Vert i el comerç de provisions amb la població local per al seu viatge restant. (Va ser famosa durant una d'aquestes parades, l'any 1501, on el navegant florentí Amerigo Vespucci va començar a construir la seva hipòtesi del Nou Món sobre Amèrica).Vespucci's letter from Bezeguiche is reproduced in F.A. de Varnhagen (1865) Amerigo Vespucci, pp.78-82.
Els portuguesos finalment van fundar un assentament a l'illa de Gorée (aleshores coneguda com l'illa de Bezeguiche o Palma), que el 1536 van començar a utilitzar com a base per a l'exportació d'esclaus. El continent de Cap-Vert, però, estava sota el control de l'Imperi Jolof, com a part de la província occidental de Cayor que es va separar de Jolof per dret propi el 1549. Un nou poble de Lebou, anomenat Ndakaaru, es va establir directament davant de Gorée al segle XVII per donar servei a la fàbrica comercial europea amb aliments i aigua potable. Gorée va ser capturada pels Països Baixos Units el 1588, cosa que li va donar el seu nom actual (esclat Goeree, després de Goeree-Overflakkee als Països Baixos). L'illa havia de canviar de mans entre els portuguesos i els holandesos diverses vegades més abans de caure en mans dels anglesos sota l'almirall Robert Holmes el 23 de gener de 1664, i finalment als francesos el 1677. Encara que sota una administració francesa contínua des d'aleshores, les famílies métis, descendents de comerciants holandesos i francesos i dones africanes, dominaven el comerç d'esclaus. L'infame Casa dels Esclaus es va construir a Gorée el 1776.
El 1795, el Lebou de Cap Verd es va revoltar contra el domini de Cayor. Un nou estat teocràtic, anomenat posteriorment República de Lebou pels francesos, es va establir sota el lideratge dels Diop, una família clerical musulmana originària de Koki a Cayor. La capital de la república es va establir a Ndakaaru. El 1857 els francesos van establir un lloc militar a Ndakaaru (que van anomenar "Dakar") i es van annexionar la República de Lebou, encara que les seves institucions van continuar funcionant nominalment. El Serigne (també escrit Sëriñ, "Senyor") de Ndakaaru encara és reconegut com l'autoritat política tradicional dels Lebou per l'Estat senegalès avui.
El tràfic d'esclaus va ser abolit per França el febrer de 1794. No obstant això, Napoleó el va restablir el maig de 1802, i finalment el va abolir definitivament el març de 1815. Malgrat l'abolició de Napoleó, un tràfic clandestí d'esclaus va continuar a Gorée fins al 1848, quan va ser abolit a tots els territoris francesos. Per substituir el comerç d'esclaus, els francesos van promoure el cultiu de cacauet al continent. A mesura que el comerç de cacauet va créixer, la petita illa de Gorée, la població de la qual havia crescut fins als 6.000 habitants, va resultar ineficaç com a port. Els comerciants de Gorée van decidir traslladar-se a terra ferma i es va establir una fàbrica amb magatzems a Rufisque el 1840.
La regió de Dakar (illa de Gorée) fou un centre important en el comerç d'esclaus des del fins al .
La ciutat de Dakar fou fundada pel general francès Louis Faidherbe, el 1857. esquerra|miniatura|Un pou d'aigua públic, 1899
Les autoritats colonials van destinar una gran despesa pública en infraestructures al desenvolupament de Dakar. Les instal·lacions portuàries es van millorar amb embarcadors, es va establir una línia telegràfica al llarg de la costa fins a Saint-Louis i el ferrocarril Dakar-Saint-Louis es va acabar el 1885, moment en què la ciutat es va convertir en una base important per a la conquesta del Sudan occidental.
Gorée, inclosa Dakar, va ser reconeguda com a comuna francesa el 1872. Dakar es va separar de Gorée com a comuna separada el 1887. Els ciutadans de la ciutat van triar el seu propi alcalde i consell municipal i van ajudar a enviar un representant electe a l'Assemblea Nacional a París. Dakar va substituir Saint-Louis com a capital de l'Àfrica Occidental francesa el 1902.Roman Adrian Cybriwsky, Capital Cities around the World: An Encyclopedia of Geography, History, and Culture, ABC-CLIO, US, 2013, p. 93 Un segon gran ferrocarril, el Dakar-Níger construït entre 1906 i 1923, va unir Dakar amb Bamako i va consolidar la posició de la ciutat al capdavant de l'Imperi de l'Àfrica Occidental de França. El 1929, la comuna de l'illa de Gorée, ara amb només uns pocs centenars d'habitants, es va fusionar a Dakar.
esquerra|miniatura|Dakar Entrepôt. c. 1900 El 1902 esdevingué la seu del govern de l'Àfrica Occidental Francesa, en substitució de Saint-Louis.
La urbanització durant el període colonial va estar marcada per formes de segregació racial i social —sovint expressades en termes de salut i higiene— que continuen estructurant la ciutat avui dia. Arran d'una epidèmia de pesta el 1914, les autoritats van forçar la major part de la població africana a sortir dels antics barris, o meseta, i a entrar en un nou barri, anomenat Medina, separat d'aquest per un "cordó sanitari". Com a primers ocupants del terreny, els habitants de Lebou de la ciutat van resistir amb èxit aquesta expropiació. Van ser recolzats per Blaise Diagne, el primer africà a ser elegit diputat a l'Assemblea nacional. No obstant això, l'altiplà es va convertir en un districte administratiu, comercial i residencial cada cop més reservat als europeus i va servir de model per a enclavaments administratius excloents similars a les altres capitals colonials de l'Àfrica francesa (Bamako, Conakry, Abidjan, Brazzaville). Mentrestant, l'ordre sufí Layene, establert per Seydina Mouhammadou Limamou Laye, prosperava entre els Lebou a Yoff i en un nou poble anomenat Cambérène. Des de la independència, la urbanització s'ha estès cap a l'est més enllà de Pikine, un suburbi de rodalia la població del qual (est. 2001 1.200.000) és més gran que la de Dakar pròpiament dita, fins a Rufisque, creant una conurbació de gairebé 3 milions d'habitants. (més d'una quarta part de la població nacional).
miniatura|Port de Dakar, 1905
En el seu apogeu colonial Dakar va ser una de les principals ciutats de l'Imperi francès, comparable a Hanoi o Beirut. Les empreses comercials franceses hi van establir sucursals i les inversions industrials (molins, cerveseries, refineries, conserves) es van veure atretes per les seves instal·lacions portuàries i ferroviàries. També va ser estratègicament important per a França, que va mantenir una base naval important i una estació de carbó al seu port i que la va integrar als seus primers circuits de la força aèria i de correu aeri, sobretot amb el llegendari aeròdrom de Mermoz (que ja no existeix).
L'any 1940, Dakar s'implicà en la Segona Guerra Mundial quan el general de Gaulle, cap de les forces franceses lliures, pretenia fer de la ciutat la base de les seves operacions de resistència. L'objectiu era aixecar la bandera francesa lliure a l'Àfrica occidental, ocupar Dakar i començar així a consolidar la resistència francesa de les seves colònies a l'Àfrica. El pla comptava amb el suport naval britànic quan lluitava en solitari contra les potències de l'Eix. No obstant això, a causa dels retards i que el pla es va conèixer, Dakar ja havia quedat sota la influència de la voluntat controlada alemanya del govern de Vichy. Amb l'arribada de les forces navals franceses sota el control de Vichy i enfrontades a les defenses tossudes a terra, les propostes de De Gaulle es van resistir i es va produir la batalla de Dakar a la costa que va durar tres dies del 23 al 25 de setembre de 1940, entre les defenses de Vichy i l'atac dels Marina lliure francesa i britànica. L'empresa va ser abandonada després d'apreciables pèrdues navals. Tot i que la iniciativa a Dakar va fracassar, el general de Gaulle va poder establir-se a Douala, al Camerun, que es va convertir en el punt de reunió de la resistència de la causa francesa lliure.Winston Churchill, The Second World War, Vol 2 Book II Chapter xxiv 'Dakar'.John Williams, The Guns of Dakar: September, 1940 (Heinemann Educational Books, 1976).Martin Thomas, "The Anglo‐French divorce over West Africa and the limitations of strategic planning, June‐December 1940."
miniatura|Mural a Dakar commemorant la massacre de Thiaroye. Hi diu "Thiaroye '44, un esdeveniment inoblidable".
El novembre de 1944, els reclutes de l'Àfrica Occidental a l'exèrcit francès es van amotinar contra les males condicions al campament de Thiaroye, als afores de la ciutat. El motí va ser vist com una acusació del sistema colonial i va constituir un punt d'aire per al moviment nacionalista. L'1 de desembre de 1944, els soldats francesos que vigilaven el camp van obrir foc contra els soldats d'Àfrica Occidental. Els comptes del nombre de morts van des d'uns 35 (el compte oficial francès) fins a més de 300 (veterans de l'exèrcit actius en aquell moment).
Dakar va ser la capital de l'efímera Federació de Mali des de 1959 fins a 1960, i després es va convertir en la capital del Senegal independent el 4 d'abril del 1960. El poeta, filòsof i primer president del Senegal Léopold Sédar Senghor va intentar transformar Dakar en l"Atenes de l'Àfrica subsahariana" (l'Athènes de l'Afrique subsaharienne), tal com era la seva visió.
Dakar és un important centre financer, on hi ha una dotzena de bancs nacionals i regionals (inclòs el Banc Central dels Estats d'Àfrica Occidental (BCEAO) que gestiona la moneda unificada en franc CFA de l'Àfrica Occidental), i de nombroses organitzacions internacionals, ONG i centres de recerca internacionals. Dakar té una gran comunitat libanesa (concentrada en el sector d'importació-exportació) que data de la dècada del 1920, una comunitat d'empresaris marroquins, així com comunitats mauritanes, capverdianes i guineanes. La ciutat acull uns 20.000 habitants expatriats francesos. França encara manté una base aèria a Yoff i la flota francesa té base al port de Dakar.
A partir del 1978 i fins al 2007, el Dakar va ser sovint el punt final del Ral·li Dakar. miniatura|Vista de Dakar des de l'Estació Espacial Internacional el 2011
Clima