Laietània era la zona on antigament hi habitaven els laietans. Actualment serien aproximadament les comarques del Maresme, Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Oriental i Vallès Occidental.
Etapa romana republicana
Al 218 aC els exèrcits romans desembarcaren a Empúries, una factoria grega amiga de la República, a fi de tallar els subministraments del cabdill cartaginès Hanníbal, que estava a punt d'envair la Itàlia romana amb el seu exèrcit d'elefants i mercenaris.
Els romans aviat s'empararen de tota la costa del nord-est hispànic i establiren aliances amb els populi o tribus indígenes. Entre aquests populi estaven els laietans, que no oposaren gran resistència a l'invasor. De fet des d'antuvi havien establert relacions comercials amb Roma.
Abans de la romanització Els principals poblats de Laietània que s'han descobert són: Barkeno, Poblat ibèric de Burriac, Poblat ibèric de Ca n'Oliver, Poblat ibèric del Far, Poblat ibèric del Puig Castellar, Poblat ibèric de Puig del Castell, Poblat ibèric de la Torre dels Encantats, Poblat ibèric del Turó d'en Boscà, Poblat ibèric del Turó de Céllecs i Poblat ibèric del Turó de Sant Miquel.
Molts autors creuen que la capitalitat política d'aquest grup ètnic estaria situada probablement al poblat de Burriac (a prop de Mataró), mentre que el centre comercial més important era Barkeno, a Montjuïc.
Els laietans van encunyar diferents monedes pròpies. Una d'elles, datada del segle III aC, era de plata i tenia la inscripció de Barkeno, nom de la ciutat ibera situada a Montjuïc. L'altra, datada del , era de bronze i tenia la inscripció de laiesken, que significa 'moneda dels laietans'. Això indica que els romans van fer servir una derivació del nom que usaven els locals per autodenominar-se (laies > laietans).
El comerç laietà marítim es feia amb fenicis, grecs i romans, entre altres pobles mediterranis. Al , durant la conquesta romana de la regió, molts estudiosos situen la primera organització dels assentaments agraris romano-itàlics.
Començament de la romanització Entre finals del s. II aC i la primera meitat del s. I aC van néixer els primers nuclis de caràcter urbà de patró itàlic a la costa. El primer que es va fundar a la Laietània va ser Baetulo (Badalona). Guitart sempre ha defensat la idea que fou un establiment de veterans dels exèrcits de Mari. I precisament és a finals d'aquest quan comencen a aparèixer les primeres villae de tipus itàlic a Hispània.
A principis del s. I aC es creà una nova ciutat de patró romà a la costa laietana: Iluro, al costat de Burriac. Aquesta, igual que Baetulo, està esmentada per Plini a la seva Història Natural com a oppidum ciuium romanorum. Aquesta denominació pliniana és de la segona meitat del s. I dC i, per tant, no tenim proves que les dues ciutats de la costa del Maresme tinguessin aquesta "categoria" en aquestes dades. Guitart (1985), això no obstant, va llençar la hipòtesi que també els nuclis interiors d'Egara (Terrassa) i Aquae Calidae (Caldes de Montbui?) també podrien haver estat oppida ciuium romanorum des de la primera meitat del s. I aC.
La fundació dels primers nuclis urbans de ciutadans romans al s. I aC pot ser producte de la decisió dels caps militars vencedors a les guerres civils que tenen lloc a la nostra península. Així, durant la dictadura de Luci Corneli Sul·la molts pobles del NE peninsular abraçaren la causa de Sertori,del partit popular. Els militars enviats a combatre aquest cabdill foren derrotats en successives batalles. Finalment, el senat de Roma, el 77 aC, envià Gneu Pompeu a la Citerior i de seguida es va fer amb la costa catalana situada entre els Pirineus i la desembocadura del Llobregat. Lluità contra Sertori fins que finalment, el 72 aC, aquest fou mort a Osca. Pompeu va concedir la ciutadania romana a molts indígenes afectes i va haver de fundar nuclis de població com Gerunda (Girona) i Iluro, a fi d'assentar-los, juntament amb els veterans que lluitaren al seu costat. Aquesta podria ser la causa de l'origen de l'oppidum dIluro, que és una mica posterior a la fundació de Baetulo.
La fundació de noves ciutats està lligat a la colonització de terres, que fora d'Itàlia adquirí proporcions més destacades al s. I aC. Però no va ser un fenomen de masses. Està relacionat amb el fet que les lleis agràries promulgades a Roma durant la primera meitat del s. I aC tingueren com a objectiu primordial la repartició de lots de terra entre els veterans fora d'Itàlia, que també servien per recompensar els soldats i aconseguir clienteles. També hi hagué motius comercials. La terra que l'estat donava als colons rebia el nom dager assignatus i quasi sempre provenia de lager publicus o terra estatal conquerida.
A la Laietània és molt possible que les primeres assignacions tinguin lloc amb la fundació dels nuclis de Baetulo i Iluro. En el primer d'aquests assentaments, sembla que els lots donats als ciutadans eren aproximadament de 100 iugera o iugades (unes 25 Ha). Pel que fa a Baetulo els beneficiaris eren bàsicament colons italians. Iluro sembla el lloc d'assentament d'indígenes als quals se'ls concedí la ciutadania per haver lluitat a favor de Pompeu contra Sertori. A part dels indígenes que havien assolit la ciutadania, també s'establiren a la Laietània, com a tota la costa de la Tarraconense, colons italians, tant mercaders com militars als quals els eren assignats una parcel·la de terra després de llicenciar-se. A partir de principis del s. I aC tots eren ciutadans romans procedents del centre d'Itàlia i des de principis del s. I aC i sobretot a partir de mitjans d'aquest segle augmentaren els proletaris desposseïts de terres a Itàlia.
La forta presència romana en el nostre territori causada per les guerres civils de la primera meitat del s. I aC farà que els canvis que havien començat al segle anterior s'accelerin. A partir d'aquesta època, la urbanització donarà com a resultat la implantació del sistema basat en la ciutat més el seu territori i s'amollonaren les vies principals.
Es consolidaran en aquesta època circuits comercials estables entre el món ibèric i Itàlia, d'on vindrà molta ceràmica de vernís negre i àmforesdel tipus Dressel 1 amb vi.
Al s. I aC trobem en abundància monedes de la seca de Roma, amb la llegenda ROMA i la del nom del magistrat monetal, mentre que les seques ibèriques desapareixen després de la mort de Juli Cèsar (45 aC). També la fi de l'ús de l'escriptura ibèrica a les monedes d'Hispània està situada per Villaronga (1979) cap al 44 aC.
Cèsar feu noves deduccions de veterans a la Península. No obstant moltes d'aquestes foren fundades després de la mort de Cèsar pels triumvirs (Octavià, Marc Antoni i Lèpid).
A partir de mitjan , el fenomen dels repartiments de terres adquirí més proporcions i d'aquesta manera Juli Cèsar tingué un paper preponderant en la romanització d'Hispània, on a més de la vinguda de colons hi afluïren capitals i interessos econòmics. Autors com Nony (1984) pensen que, especialment a partir de Cèsar, l'exèrcit va ser el principal instrument d'assentament d'italians i romans a les noves terres conquerides. Als colons beneficiaris de les reparticions de Cèsar també els era assignada una porció de territori i d'aquesta manera procediren a la parcel·lació del terreny que envoltava els nous nuclis i al cultiu intensiu de la vinya, que ja havien començat els seus predecessors de la primera meitat del s. I aC.
Cap als anys 70-60 del s. I aC els petits propietaris del que en època imperial serien les vil·les o uillae, començaren a produir vi i l'exportaren cap a les Gàl·lies i Itàlia en àmfores elaborades a la nostra zona que en un principi imitaven les formes procedents d'Itàlia. Cap als anys 40 va parèixer un tipus característic a la Laietània, però que també es produïa a altres llocs: la Pascual 1, testimonis de la qual s'han trobat al sud de les Gàl·lies.
El gran port de comercialització del nostre vi era Tarraco, el centre polític-administratiu de la Citerior.
Pel que fa als poblats, podem assenyalar que ara podem veure que com a resultat dels canvis pràcticament tots els assentaments ibèrics desapareixen a mitjan segle I aC. La principal causa d'això fou la fundació de les noves ciutats romanes.
També hem de dir que és en la primera meitat del s. I aC quan probablement es creen les mansiones o parades a la via Heraclea. Cal tenir en compte que per anar dels Pirineus a Tarraco, centre administratiu de la província Citerior, els exèrcits romans preferien la ruta terrestre que la marítima. Època de l'alt imperi
Època de l'Alt Imperi (s. I-II) A Hispània, l'any 27 aC es creà la província Citerior Tarraconensis, amb capital a Tarraco. La Laietània sempre va estar inclosa en aquesta província i dins la Tarraconensis estava adscrita al Conuentus Tarraconensis, amb capital a Tarraco mateix, i que abraçava el que ara és Catalunya i el nord de la Comunitat Valenciana.
No sabem si els conuentus tenien divisions administratives menors o si directament ens trobem amb les diverses ciutats i el seu territori, ja que les fonts epigràfiques esmenten un praefectus Orae maritimae Laietanae (un prefecte o comandant de la costa laietana). El praefectus orae maritimae és un càrrec militar ja documentat en altres parts de l'imperi que tenia compte d'administrar els ports costaners d'una determinada zona, en aquest cas la Laietània. Això fa pensar que aquesta denominació, més que recordar una ètnia indígena, es referís a una divisió de tipus administratiu, la Regio Laietania, que limitaria per la seva part occidental amb lager de la colònia de Tarraco, situat a la Regio Cessetania. El riu Llobregat probablement en seria la línia de divisió, igual que en època prerromana.
Ciutats de la Laietània imperial En primer lloc farem referència a les fonts clàssiques que esmenten els nuclis de població de la zona que els romans conegueren com a Laietània.
Pomponi Mela, en la seva obra De chorographia, escrita als anys 40 del s. I dC, i concretament al llibre II, 5, 90, escriu:
"Des d'aquí fins a Tarraco estan les petites poblacions [oppida] de Blande, Iluro, Baetulo, Bàrcino, Subur [Castelldefels] o Sitges?], Tolobi [?]; els petits rius Baetulo Besós, Rubricatum Llobregat, al costat del Mont de Júpiter Montjuïc a la costa de Bàrcino, i Maius [el Foix o l'Anoia ], entre Subur i Tolobi."
Plini el Vell, a la seva Història Natural, ens diu:
"Ara bé, a la costa estan la ciutat de Bàrcino, per sobrenom Faventia, les poblacions de ciutadans romans [oppida ciuium romanorum] de Baetulo i Iluro, el riu Arnum [la Tordera], Blandae [Blanes], el riu Alba [el Ter?] (...)"
Finalment, cal dir que pel que fa a mitjan s. II, Claudi Ptolemeu, en la seva obra Geographia Hyphégesis, als llibres II i III descriu en grec l'Europa coneguda al seu temps. Concretament, al llibre III, 6, 18, descriu el litoral dels laietans (laietanoon) i esmenta els nuclis urbans i accidents geogràfics amb les seves coordenades:
Barkinon..............................17º 15’, 41º Baitulon..............................17º 50’, 41º 20’ Desembocadura del riu Rubrikàton......17º 30’, 41º Promontori Lunari [turó del Montgat?].....18º 30’, 41º 30’ Ailuron...............................18º, 41º 45’ Blanda................................18º, 42º
Com a nota curiosa, la població d'Aquae Calidae (Caldes de Montbui), al Vallès Oriental i, per tant per molts estudiosos adscrita a la regió laietana, ell la col·loca dins el territori dels ausetans amb el nom d'Hydata Thermà (II, 6, 69). No obstant això, Fita (1904) considera que aquest nucli correspon a Caldes de Malavella i aleshores sí que estaria clara la seva adscripció ausetana.
Pel que fa a loppidum d'Egosa, que l'alexandrí situa dins l'ètnia dels castellans, Margenat (1986) i Moro (1987) la identifiquen com a Egara, la Terrassa romana. No obstant això, altres autors com García Alonso (2003) situen els castellans a la zona d'Olot.