LOperació Torxa (anglès: Operation Torch) (8–16 de novembre de 1942) va ser una invasió aliada del nord d'Àfrica francès durant la Segona Guerra Mundial. Torxa va ser una operació de compromís que va complir l'objectiu britànic d'assegurar la victòria al nord d'Àfrica alhora que permetia a les forces armades americanes l'oportunitat de començar la seva lluita contra l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista a escala limitada.
Les colònies franceses estaven alineades amb Alemanya a través de la França de Vichy, però les lleialtats de la població eren mixtes. Els informes indicaven que podrien donar suport als aliats. El general estatunidenc Dwight D. Eisenhower, comandant suprem de les forces aliades al teatre mediterrani de la guerra, va aprovar plans per a un atac triple sobre Casablanca (oest), Oran (centre) i Alger (est), i després un moviment ràpid sobre Tunis per atrapar les forces de l'Eix al nord d'Àfrica des de l'oest juntament amb l'avanç britànic des d'Egipte.
La Task Force Occidental va trobar una resistència inesperada i mal temps, però Casablanca, la principal base naval francesa a l'Atlàntic, va ser capturada després d'un breu setge. La Task Force Centre va patir alguns danys als seus vaixells quan intentava desembarcar en aigües poc profundes; Oran es va rendir després del bombardeig dels cuirassats britànics. La Task Force Est va trobar menys oposició i va poder avançar terra endins i obligar a rendir-se el primer dia.
L'èxit de Torxa va fer que l'almirall François Darlan, comandant de les forces franceses de Vichy, que es trobava a Alger, ordenés la cooperació amb els aliats, a canvi de ser nomenat Alt Comissionat, i molts altres funcionaris de Vichy van mantenir els seus llocs de treball. Darlan va ser assassinat per un monàrquic sis setmanes després i els francesos lliures van anar dominant gradualment el govern.
La Unió Soviètica, que llavors suportava gairebé la totalitat dels combats, havia pressionat als Estats Units i al Regne Unit perquè iniciés les operacions a Europa i s'obrís un segon front per reduir la pressió de les forces alemanyes sobre l'Exèrcit Roig. Mentre que els comandants americans preferien l'Operació Sledgehammer, desembarcant a l'Europa ocupada tan aviat com fos possible, els britànics consideraven que això acabaria en un desastre; i proposaren una estratègia perifèrica, que s'iniciaria amb un desembarcament al Marroc francès, que expulsés l'Eix del nord d'Àfrica, millorés el control naval de la Mediterrània preparés la invasió del sud d'Europa el 1943.
Fons Estratègia aliada Quan els Estats Units van entrar a la Segona Guerra Mundial el 7 de desembre, britànics i estatunidencs es van reunir a la Conferència Arcàdia per discutir l'estratègia futura. Es va acordar el principi d'Europa primer, però britànics i estatunidencs tenien punts de vista diferents sobre com implementar-lo. Els estatunidencs van afavorir un enfocament directe amb primer un desembarcament limitat el 1942 (Operació Picassa), i després un atac principal de seguiment el 1943 (Operació Roundup). Els britànics van pressionar per un pla menys ambiciós. Es van adonar que l'acumulació de forces americanes (Operació Bolero) trigaria temps i que no hi havia prou vaixells disponibles per a grans operacions. Winston Churchill va proposar envair el nord d'Àfrica. El cap de l'exèrcit dels Estats Units, el general George Marshall, i el cap de la Marina dels Estats Units, l'almirall Ernest King, es van oposar fermament a aquest pla i estaven inclinats a abandonar l'estratègia d'Alemanya primer si Churchill persistia. Però el president Franklin D. Roosevelt volia donar suport als soviètics i, com que qualsevol operació del Pacífic no els seria d'ajuda, va acceptar l'operació nord-africana. El 14 d'agost de 1942, el tinent general Dwight D. Eisenhower va ser nomenat comandant en cap de la Força Expedicionària Aliada i va establir el seu quarter general a Londres.
Els planificadors van identificar Oran, Alger i Casablanca com a objectius clau. Idealment, també hi hauria un desembarcament a Tunis per assegurar Tunísia i facilitar la interdicció ràpida dels subministraments que viatjaven a través de Trípoli a les forces de l'Afrika Korps d'Erwin Rommel a la Líbia italiana. Un compromís seria desembarcar a Bône, a l'est d'Algèria, a uns 480 km més a prop de Tunis que d'Alger. Els recursos limitats dictaven que els aliats només podien fer tres desembarcaments i Eisenhower, que creia que qualsevol pla havia d'incloure desembarcaments a Oran i Alger, tenia dues opcions principals: o bé l'opció occidental, desembarcar a Casablanca, Oran i Alger i després fer un moviment el més ràpid possible cap a Tunis, a uns 800 km a l'est d'Alger, un cop suprimida l'oposició de Vichy; o bé l'opció oriental, desembarcar a Oran, Alger i Bône i després avançar per terra fins a Casablanca, a uns 800 km a l'oest d'Oran. Va afavorir l'opció oriental pels avantatges que donava per a una captura ràpida de Tunis i també perquè el mareig atlàntic davant de Casablanca presentava riscos considerablement més grans per a un desembarcament amfibi allà que els que es trobarien a la Mediterrània. Els Caps d'Estat Major Conjunts, però, estaven preocupats que si l'Operació Torxa fes que Espanya abandonés la neutralitat i s'unís a l'Eix, l'estret de Gibraltar es podria tancar tallant totes les línies de comunicació de la força aliada. Per tant, van triar l'opció de Casablanca com la menys arriscada, ja que les forces a Algèria i Tunísia podrien rebre subministraments per terra des de Casablanca en cas de tancament de l'estret.
Els desembarcaments del Marroc van descartar l'ocupació anticipada de Tunísia. Però amb les forces britàniques avançant des d'Egipte, això permetria als aliats dur a terme una operació de pinça contra les forces de l'Eix al nord d'Àfrica a mitjans de gener de 1943.
Intrigues amb els comandants de Vichy Els aliats creien que l'exèrcit francès de l'armistici de Vichy no lluitaria, en part a causa de la informació proporcionada pel cònsol estatunidenc Robert Daniel Murphy a Alger. Els francesos eren antics membres dels aliats, i les tropes nord-americanes van rebre instruccions de no disparar tret que fossin atacades. S'esperava que la marina francesa de Vichy fos molt hostil després de l'atac britànic a Mers-el-Kébir el juny de 1940 i la campanya de Síria-Líban el 1941.
Els estrategues militars aliats havien de considerar la situació política al nord d'Àfrica. Els estatunidencs havien reconegut Pétain i el govern de Vichy el 1940, mentre que els britànics no ho van fer i havien reconegut el Comitè Nacional Francès del general Charles de Gaulle com a govern a l'exili. Després del seu suport a les operacions britàniques contra els francesos de Vichy a Dakar i Síria, de Gaulle no va tenir gaires partidaris al nord d'Àfrica. [ 13 ] Per tant, els aliats van decidir mantenir de Gaulle i les seves Forces Franceses Lliures completament fora de l'operació. [ 14 ] Per avaluar l'estat d'ànim de les forces franceses de Vichy, Murphy va ser nomenat al consolat americà a Algèria. La seva missió encoberta era determinar l'estat d'ànim de les forces franceses i contactar amb elements que poguessin donar suport a una invasió aliada. Va aconseguir contactar amb diversos oficials francesos, inclòs el general Charles Mast , el comandant en cap francès a Alger. Aquests oficials estaven disposats a donar suport als aliats, però van demanar una conferència clandestina amb un general aliat d'alt rang a Algèria. El major general Mark W. Clark, un dels comandants superiors d'Eisenhower, va ser enviat en secret a Cherchell, a Algèria, a bord del submarí britànic i es va reunir amb aquests oficials francesos de Vichy el 21 d'octubre de 1942. A causa de la necessitat de mantenir el secret, els oficials francesos no van saber res sobre plans concrets, però van donar a Clark informació detallada sobre la situació militar a Alger. Aquests oficials també van demanar que el general francès Henri Giraud fos traslladat fora de la França de Vichy per prendre el lideratge de l'operació.
Finalment, els aliats van aconseguir que Giraud sortís de la França de Vichy a bord del HMS Seraph fins a Gibraltar, on Eisenhower tenia el seu quarter general, amb la intenció d'oferir-li el càrrec de comandant en cap de les forces franceses al nord d'Àfrica després de la invasió. Tanmateix, Giraud no va acceptar cap càrrec inferior al de comandant en cap de totes les forces invasores. Quan va ser rebutjat, va decidir quedar-se "com a espectador en aquest afer".
Forces Forces aliades miniatura| Combois aliats que es dirigien de les Illes Britàniques al Nord d'Àfrica Els aliats van organitzar tres forces amfíbies per prendre simultàniament els ports i aeroports clau del Marroc i Algèria, amb com a objectiu Casablanca, Oran i Alger.
Una Força de Tasques Occidental (destinada a Casablanca) estava composta per unitats americanes, amb el major general George S. Patton al comandament i el contraalmirall Henry Kent Hewitt al capdavant de les operacions navals. Aquesta Task Force Occidental estava formada per les divisions d'infanteria 3a i 9a dels Estats Units , i dos batallons de la 2a Divisió Blindada dels Estats Units, 35.000 soldats en un comboi de més de 100 vaixells. Van ser transportats directament des dels Estats Units en el primer d'una nova sèrie de combois de la Guàrdia Occidental que proporcionaven suport logístic a la campanya del nord d'Àfrica.
La Task Force del Centre, dirigida a Oran, incloïa el 2n Batalló del 509è Regiment d'Infanteria Paracaigudista dels Estats Units , la 1a Divisió d'Infanteria i la 1a Divisió Blindada dels Estats Units, un total de 18.500 soldats. Van salpar del Regne Unit i estaven comandats pel major general Lloyd Fredendall, les forces navals estaven comandades pel comodor Thomas Troubridge.
Torxa va ser, amb finalitats propagandístiques, un desembarcament de les forces nord-americanes, amb el suport de vaixells de guerra i avions britànics, amb la creença que això seria més agradable a l'opinió pública francesa que una invasió angloamericana. Per la mateixa raó, Churchill va suggerir que els soldats britànics poguessin portar uniformes de l'exèrcit dels Estats Units, i el Comando Núm. 6 ho va fe. (Els avions del Fleet Air Arm van portar rondelles d'"estrella" nord-americanes durant l'operació, i dos destructors britànics van onejar les barres i estrelles.) En realitat, la Task Force Oriental, dirigida a Alger, estava comandada pel tinent general Kenneth Anderson i consistia en una brigada de les divisions d'infanteria 78a britànica i 34a estatunidenca, juntament amb dues unitats de comando britàniques (Comandos Núm. 1 i Núm. 6), juntament amb el Regiment de la RAF que proporcionava 5 esquadrons d'infanteria i 5 vols antiaeris lleugers, amb un total de 20.000 soldats. Durant la fase de desembarcament, les forces terrestres havien d'estar comandades pel major general estatunidenc Charles W. Ryder, comandant general (CG) de la 34a Divisió, i les forces navals estaven comandades pel vicealmirall de la Royal Navy Sir Harold Burrough.
Les operacions aèries es van dividir en dos comandaments, amb avions de la Royal Air Force sota el comandament del mariscal de l'aire Sir William Welsh operant a l'est del cap Tenez a Algèria, i tots els avions de les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units sota el comandament del major general Jimmy Doolittle, que estava sota el comandament directe del major general Patton, operant a l'oest del cap Tenez.
Forces franceses de Vichy