El Partenó (del grec antic Παρθενος -Verge-) és un temple consagrat a la deessa grega Atena Pàrtenos, a qui el poble d'Atenes considera la seva protectora. Va ser construït al i és el monument més antic dels ubicats a l'Acròpoli d'Atenes (Grècia). Els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates, supervisats per Fídies.
És l'edifici més important dels que es conserven de la Grècia clàssica; generalment, es considera com la culminació del desenvolupament de l'ordre dòric. Les seves escultures decoratives són considerades un dels màxims exponents de l'art grec. El Partenó és concebut com un símbol perdurable de l'antiga Grècia i de la democràcia atenesa, i un dels monuments més grans del món cultural. El Ministeri de Cultura Grec n'està duent a terme un programa de restauració i reconstrucció.
El Partenó va substituir un temple més antic d'Atena, que els historiadors anomenen el Pre-Partenó o Hekatómpedon, que va ser destruït en la invasió persa de l'any 480 aC. Igual que la majoria dels temples grecs, el Partenó va ser utilitzat com a tresor, i durant un temps va servir com a tresor de la Lliga de Delos, que més tard es va convertir en la Confederació d'Atenes. Al , el Partenó es va convertir en una església cristiana dedicada a la Mare de Déu. Després de la conquesta turcootomana, es va convertir en una mesquita a començaments de la dècada del 1460, i tenia un minaret. El 26 de setembre del 1687, un dipòsit de municions turcootomanes a l'interior de l'edifici va esclatar a causa d'un bombardeig dels venecians. L'explosió resultant va danyar severament el Partenó i les seves escultures. El 1806, Thomas Bruce, Comte d'Elgin, va endur-se algunes de les escultures supervivents, amb el permís dels otomans. Aquestes escultures, ara conegudes com els Marbres d'Elgin o els Marbres del Partenó, es van vendre el 1816 al Museu Britànic de Londres, on estan exposades actualment. El govern grec ha demanat la devolució de les escultures a Grècia, fins ara sense èxit.
Disseny i construcció La planta rectangular és la d'un temple octàstil i perípter; disposa de vuit columnes frontals i disset de laterals i mesura 67,50 x 30,95 m. Als costats estrets i passada aquesta primera línia de columnes, trobem dos pòrtics hexàstils (6 columnes); és per això que és també un temple amfipròstil.
Es pot observar que la relació proporcional de moltes parts del temple és de 4 a 9. Es manifesta aquesta proporció entre l'amplada i la longitud del conjunt; entre l'amplada de les columnes i la distància entre aquestes (intercolumni); entre l'ample i el llarg de la cel·la i entre l'alçada fins a la cornisa i l'ample de la façana.
Al Partenó, trobem alteracions imperceptibles a simple vista, però que compleixen una missió de contrarestar il·lusions òptiques. Els frisos i frontons, ricament decorats amb relleus que surten més de dalt per a compensar la visió des de baix. Les mètopes van disminuint d'amplada des del centre fins als costats; les columnes de l'èntasi disminueixen el seu perímetre a mesura que s'aproximen al capitell, mentre que a 2/5 parts de la seva altura disposen del diàmetre més prominent. Les columnes dels laterals estan més separades i són més gruixudes que la resta, i s'inclinen cap a dintre, corregint l'aparença d'aprimament que els confereix el major impacte lluminós i compensant la sensació que es corben cap enfora. L'especial atenció de Fídies per a corregir les desviacions òptiques i la simetria confereix la relació correcta de les parts i representa l'harmonia i la bellesa de la natura.
El Partenó constava de dues sales: l'una gran, el naos (o cel·la), i una altra de més petita, l'opistòdomos, que estaven separades per una paret. Això converteix el Partenó en un temple doble (inèdit fins aquell moment) i que feien necessàries les dues façanes d'accés, amb un pòrtic cadascuna.
El naos La façana del naos està encarada a l'est, a l'interior d'aquesta cambra trobem una columnata dòrica de dos pisos que envoltava la colossal estàtua criselefantina (d'or i de vori), dedicada a Atena i esculpida per Fídies, l'Atena Pàrtenos, que avui resta desapareguda.
esquerra|miniatura|Possiblement, lliurament per part d'un nen del pèplum a l'arcont-rei. L'ordre jònic decora el fris interior que circumda la cel·la. En total, 160 metres de fris distribuït en plafons de marbre d'1,02 m d'alçada. Aquest representava la processó de les memorables festes Panatenees, una comitiva que anava cada any al temple per oferir a la dea una túnica brodada teixida per les joves ateneses. Les esmentades donzelles, portadors d'ofrenes i genets, desfilen en processó a la vista de l'assemblea dels dotze déus que reben la túnica o pèplum.
L'accés a l'interior del naos s'efectuava pel pronaos, que era un espai completament obert. El Partenó disposa d'un espai equivalent.
L'opistòdomos La façana de l'opistòdomos està encarada a l'oest, espai tancat emmarcat per quatre columnes jòniques, lloc on es guardava el tresor del temple. Era reservada únicament al servei de les sacerdotesses i és l'espai que dona nom al Partenó, ja que Parthénon significa sala de les donzelles.
Elements estructurals Suport: les columnes suporten l'entaulament horitzontal que recorre tot el perímetre del temple. Coberta: l'entaulament està compost per un arquitrau, un fris i una cornisa. Els murs i les columnes també estan construïdes per aguantar i inclinar el sostre, per tal d'aconseguir que fos una coberta a dues aigües, on l'aigua desembocava en els frontons respectius.
Elements decoratius
miniatura|Atena i Hefest recolzat en una crossa. Fídies va esculpir per al Partenó els frontons, mètopes i frisos interiors. Se sap que el paper de Fídies en l'execució dels frontons fou rellevant i ocasional o exclusiu dels seus ajudants en les mètopes i tríglifs. Entre els vestigis que han arribat fins als nostres dies, Fídies deixà mostres del seu domini exquisit de la representació humana: cares i posicions de cossos individualitzats i els plecs de les robes que s'adapten convenientment a les formes anatòmiques. Es considera que les escultures de Fídies conferien en la població una nova idea de divinitat.EH Gombrich, Història de l'art, Columna, 1999,
Fris miniatura|Fídies Mostrant el fris del Partenó als seus amics, del 1868, pintura de Lawrence Alma-Tadema.
El tret més característic de l'arquitectura i la decoració del temple és el fris que rodeja les parets exteriors de l'entaulament. El fris baix relleu, tallat in situ, està datat entre el 442 aC-438 aC.
Una interpretació és que representa una versió idealitzada de la processó Panatenees des de la Porta de Dipilon, al barri de Ceràmic fins a l'Acròpoli. Aquesta processó té lloc cada any, amb una processó especial cada quatre anys. En aquesta, els atenencs i estrangers participen en honor de la dea Atenea oferint sacrificis i un nou pèplum (vestit teixit per les nenes seleccionades de la noblesa atenenca, anomenat ergastines).
La narració del fris comença a la cantonada sud-oest, on la processó apareix per a dividir-se en dues files separades. El primer terç del fris occidental no forma part de la processó, sinó que sembla que representa les etapes preparatòries per als participants. La primera figura aquí és un mariscal vestint-se, seguit de diversos homes preparant els cavalls fins a la figuraM Robertson y A Frantz, The Parthenon Frieze (1975) notes de la làmina núm. 9 que es troba, que pot estar ocupada en el dokimasia, la prova o allistament dels cavallers hippeus;Els hippeus constituïen la segona, de les quatre classes censitarias a Atenes, ciutadans que podien permetre's mantenir un cavall al servei de l'Estat en temps de guerra és una figura ambigua, que podia ser el propietari d'un cavall rebutjat, o un keryx, la mà del qual sostenia part d'una salpinx o trompeta; de tota manera, aquest punt marca el començament de la processó. Les següents fileres són totes de cavallers i constitueixen un 46% del fris.miniatura|esquerra|Cavalleria del fris oest del Partenó, Museu Britànic. Estan dividits en dues línies de deu fileres -significativament, el mateix nombre que les tribus àtiques.La cavalleria atenès estava organitzada per tribus i comandada per deu oficials coneguts com filarques Tots són joves -efebs-, amb l'excepció de dos que porten vestimentes tràcies amb gorra de pell, una capa estampada i botes altes; aquests han estat identificats per Martin Robertson com oficials de cavalleria.M Robertson, A Frantz, The Parthenon Frieze (1975) p.46 Després hi ha carruatges de quatre cavalls, cadascú amb el seu conductor i un passatger armat; n'hi ha deu al fris meridional i onze al septentrional. Atès que aquests passatgers són de vegades representats descavalcant, potser representen els apobatai —atletes participants en una carrera cerimonial— de l'Àtica i Beòcia.
Les setze figures següents de la part nord i divuit de la sud es considera que són els ancians d'Atenes, si es jutja pel seu cabell trenat, un atribut d'edat distingida en l'art clàssic. Quatre d'aquestes figures aixequen la seva mà dreta en un gest de puny tancat que suggereix una postura relacionada amb els ancians portadors de rames d'olivera, que eren homes escollits pel seu bon aspecte. Després es troben els músics: quatre tocadors de cítara i quatre d'aulos. Seguits d'homes i dones portadors d'hídries, de safates amb pastissos per a atreure els animals, les vaques i ovelles destinades al sacrifici, cap a l'altar. miniatura|Fris oriental amb el bestiar portat al sacrifici (Museu Britànic).
A les files que convergeixen en el fris oriental, es troben les primeres dones celebrants, porten instruments per al sacrifici, incloent-hi enòcoes (gerres de vi) i cremadors d'encens; aquestes noies eren conegudes com a canèfores.LJ Roccos, The Kanephoros and her Festival Mantle in Greek Art (1999) AJA pp.641-66 Els dotze déus asseguts es considera que són els olímpics, i estan un terç més alts que qualsevol altra figura del fris i estan col·locats en dos grups de sis sobre tamborets sense respatller, amb l'excepció de Zeus, que està entronitzat. Hi apareixen cinc figures (tres nens i dos adults, encara que s'aprecien molt borrosos, els dos nens de l'esquerra són possiblement nenes); les noies porten objectes sobre el cap,Wesenberg (1995) Panathenaische Peplosdedikation und Arrhephorie. Zur Thematik des Parthenonfrieses JdI 110, pp.149-78Boardman (1999) The Parthenon Frieze: a closer look pp.305-330p potser cistells; el tercer, possiblement un noi,F.Brommer (1977) Der Parthenonfries pp.269-270E. Harrison (1996) The Web of History: A conservative reading of the Parthenon Frieze a Worshipping Athena ed. J.Neils p.204 està ajudant un adult que pot ser l'arcont basileu, a plegar una peça de tela. Aquest és usualment entès com la representació del pèplum d'Atena.
Joan Breton Connelly ha sostingut recentment una altra interpretació del fris, en què intenta demostrar que la iconografia del fris es basa en la mitologia grega. Aquesta interpretació argumenta que les escenes mostren el sacrifici de Pandora, filla menor d'Erecteu, a Atena. Aquest sacrifici humà era exigit per Atena per salvar la ciutat d'Eumolp, rei d'Eleusis, que havia reunit un exèrcit per atacar Atenes.Connelly, Partenó i Parthenoi, 53 -- 80.
Va ser esculpit aproximadament entre els anys 443 i 438 aC,L'any 438 va ser de la dedicatòria del Partenó i normalment es pren com a límit superior per l'acabament del fris, vegeu: I Jenkins, The Parthenon Frieze and Perikles' cavalry of 1000, p. 149-150, a Periklean Athens and Its Legacy: Problems and Perspectives (2005) per a una discussió sobre el problema de la datació. molt probablement sota la direcció de Fídies. Sobreviuen uns 128 metres del fris original, prop del 94%, i se'n coneix la resta solament pels dibuixos que va fer l'artista flamenc Jacques Carrey, el 1674. Els seus fragments es troben dispersos en diversos museus, sobretot al Museu de l'Acròpoli d'Atenes i al Museu Britànic de Londres.