miniatura|Vista aèria del conjunt de les cascades del Niàgara a la frontera entre els EUA (riba dreta, a l'esquerra de la foto) i el Canadà (riba esquerra, a la dreta de la foto) Les cascades del Niàgara (en anglès Niagara Falls) són un grup de grans salts d'aigua del riu Niàgara (56 km) en la zona oriental de l'Amèrica del Nord, a la frontera entre els Estats Units i el Canadà. Niàgara deriva del nom del poble Ongniaahra, de la tribu índia iroquesa que significa 'punt de terra tallat en dos'.
Toponímia Les teories difereixen quant a l'origen del nom de les cascades. La paraula nativa americana Ongiara significa aigua tronadora; El New York Times ho va utilitzar el 1925. Segons l'estudiós iroquesa Bruce Trigger, Niàgara deriva del nom donat a una branca de la Confederació Neutral nativa local, que es descriu com el poble Niagagarega en uns quants mapes francesos de finals del de la zona. Segons George R. Stewart, prové del nom d'una ciutat iroquesa anomenada Onguiaahra, que significa punt de terra tallat en dos.Stewart, George R. (1967) Names on the Land. Boston: Houghton Mifflin Company; p. 83. El 1847, un intèrpret iroquesa va declarar que el nom venia de Jaonniaka-re, que significa punt sorollós. Per als mohawks, el nom fa referència a el coll, pronunciat onyara; el port o coll de terra entre els llacs Erie i Ontario onyara.Schoolcraft, Henry R. (1847) Notes on the Iroquois. pàgines 453–454.
Característiques esquerra|miniatura|Canadian Horseshoe Falls a la dreta
Horseshoe Falls té uns 57 m d'alçada,Niagara Falls Geology Facts & Figures. Niagara Parks, Government of Ontario, Canada. Consulta juliol 26, 2014. mentre que l'alçada de les cascades americanes varia entre 21 i 30 m a causa de la presència de blocs gegants a la seva base. Les cascades de ferradura més grans són d'uns 790 m d'ample, mentre que les cascades americanes fan 320 m d'ample. La distància entre l'extremitat estatunidenca de les cascades del Niàgara i l'extrem canadenc és de 1039 m.
El flux màxim sobre les cascades Horseshoe es va registrar a 6400 m3 per segon. El cabal mitjà anual és de 2400 m3 per segon. Atès que el flux és una funció directa de l'elevació de l'aigua del llac Erie, normalment arriba a finals de primavera o principis d'estiu. Durant els mesos d'estiu, almenys 2800 m3 per segon d'aigua travessa les cascades, un 90% de les quals passa per Horseshoe Falls, mentre que el saldo es desvia cap a instal·lacions hidroelèctriques i després cap a American Falls i Bridal Veil Falls. Això s'aconsegueix mitjançant l'ús d'un dipòsit, la presa de control internacional, amb portes mòbils aigües amunt de Horseshoe Falls.
miniatura|American Falls (cascada gran al centre-esquerra) i Bridal Veil Falls (dreta)
El cabal d'aigua es redueix a la meitat a la nit i durant els mesos d'hivern de baixa temporada turística i només assoleix un cabal mínim de 1400 m3 per segon. El desviament de l'aigua està regulat pel Tractat del Niàgara de 1950 i és administrat per la Junta Internacional de Control del Niàgara. El color verd verd de l'aigua que flueix sobre les cascades del Niàgara és un subproducte de les 60 tones/minut estimades de sals dissoltes i farina de roca (roca molt finament mòlta) generades per la força erosiva del riu Niàgara.
El riu Niàgara és una zona important d'aus pel seu impacte sobre les gavines de Bonaparte, les gavines Delaware i les gavines argentades. Diversos milers d'ocells migren i hivernen als voltants.
Comprenen tres salts d'aigua diferenciats: la cascada de la Ferradura o canadenca (en anglès Horseshoe Falls o Canadian Falls), a la província d'Ontario; la cascada estatunidenca o American Falls, a l'estat de Nova York; i la més petita, la cascada del Vel de Núvia o Bridal Veil Falls. Malgrat que en conjunt no tenen una gran altura (51 m), comparades amb altres cascades de fama mundial, són molt amples i són les de més volum d'aigua de l'Amèrica del Nord.
Tot el conjunt es troba a una latitud de 43° N i una longitud de 79° W, entre l'estat de Nova York (Estats Units) i Ontario (Canadà). El cabal màxim d'aigua que porten és de 5.720 metres cúbics per segon. A l'estiu l'aprofitament hidroelèctric fa baixar el cabal a 2.832 metres cúbics per segon. Estan situades al riu Niàgara, el qual drena el llac Erie i el llac Ontario, i el cabal combinat dels tres salts d'aigua és el més alt de qualsevol altra cascada del món. La cascada de la Ferradura és la més potent de Nord-amèrica, mesurada per alçada vertical i per cabal. Les cascades del Niàgara es troben a 27 km al nord-nord-oest de Buffalo (Noya York) i a 121 km al sud-sud-est de Toronto (Canadà), entre les dues ciutats bessones de les cascades.
Geologia Les cascades del Niàgara es formaren quan les glaceres van retrocedir al final de la glaciació de Wisconsin (l'última edat de gel), i l'aigua de la nova formació dels Grans Llacs va anar tallant un camí a través de l'escarpa del Niàgara fins a arribar a l'oceà Atlàntic. La retirada de la capa de gel va deixar enrere una gran quantitat d'aigua de desglaç (vegeu llac Algonquin, llac Chicago, llac glacial Iroquois i mar de Champlain) que van omplir les conques que les glaceres havien tallat, creant així els Grans Llacs tal com els coneixem avui dia. Els científics afirmen que hi ha una antiga vall, St David's Buried Gorge, soterrada per la deriva glacial, a la ubicació aproximada de l'actual canal Welland. miniatura|Escarpa del Niàgara (en vermell). Les cascades del Niàgara són al centre dret entre el llac Ontario i el llac Erie.
Quan el gel es va fondre, els Grans Llacs superiors van desembocar al riu Niàgara, que va seguir la topografia reordenada a través de l'escarpa del Niàgara. Amb el temps, el riu va tallar un congost a través del penya-segat orientat al nord, o cuesta. A causa de les interaccions de tres formacions rocoses principals, el llit rocós no es va erosionar de manera uniforme. La formació de caprock està composta per pedra calcària dura i resistent a l'erosió i dolomita de la Formació Lockport (Silúrià mitjà). Aquella dura capa de pedra es va erosionar més lentament que els materials subjacents. Immediatament per sota de la roca caprock hi ha la formació de Rochester més feble, més suau i inclinada (Silurià inferior). Aquesta formació es compon principalment de pissarra, encara que té algunes capes fines de pedra calcària. També conté fòssils antics. Amb el temps, el riu va erosionar la capa suau que suportava les capes dures, socavant la dura caprock, que va cedir en grans trossos. Aquest procés es va repetir innombrables vegades i finalment es va tallar les caigudes. Submergida al riu a la vall baixa, oculta a la vista, es troba la Formació Queenston (Ordovicià Superior), que està composta per esquists i gresos fins. Les tres formacions es van establir en un mar antic, les seves diferències de caràcter derivaven de les condicions canviants dins d'aquest mar.
Fa uns 10.900 anys, les cascades del Niàgara es trobaven entre l'actual Queenston, Ontario, i Lewiston, Nova York, però l'erosió de la cresta va fer que les cascades es retiressin aproximadament 6.8|mi km cap al sud.Parker E. Calkin and Carlton E. Brett, "Ancestral Niagara River drainage: Stratigraphic and paleontologic setting", GSA Bulletin, agost 1978, v. 89; no. 8, pàgines 1140–1154 La forma de Horseshoe Falls ha canviat a través del procés d'erosió, evolucionant d'un petit arc a un revolt de ferradura fins a l'actual forma de V. Just aigües amunt de la ubicació actual de les cascades, Goat Island divideix el curs del riu Niàgara, donant lloc a la separació de les cascades Horseshoe a l'oest de les cascades American i Bridal Veil a l'est. L'enginyeria ha frenat l'erosió i la recessió.Irving H. Tesmer, Jerold C. Bastedo, Colossal Cataract: The Geologic History of Niagara Falls (SUNY Press, 1981, ), p. 75.
Situació actual Des que varen ser descobertes pels colonitzadors europeus, s'han fet molt populars, no sols per la seva bellesa sinó també perquè són una font d'energia (hi ha el conjunt hidroelèctric més important d'Amèrica del Nord) i un desafiant projecte de conservació ambiental. Són un indret turístic que comparteixen les ciutats bessones anomenades Niagara Falls, l'una a l'estat estatunidenc de Nova York i l'altra a la província canadenca d'Ontario.
El turisme i l'intens desenvolupament industrial de la zona van fer que es construïssin grans infraestructures i, ja a partir de 1848, s'hi va poder passar a peu amb un pont. A final d'aquell segle es va construir un pont per al ferrocarril i, des del 1941, un altre per al pas d'automòbils.
L'aprofitament de l'energia elèctrica va començar el 1759 amb canals per al funcionament de molins serradors i, molt aviat, el 1853, per produir energia elèctrica.
Per tal de protegir el seu medi ambient, des del 1885 les autoritats del Canadà i dels Estats Units van comprar part de les terres adjacents i van emprendre una política de protecció del territori.
El futur de les cascades La taxa actual d'erosió és d'aproximadament 30|cm|ft|abbr=off|sp=us}} per any, per sota d'una mitjana històrica de 0.91 m per any. A aquest ritme, en uns 50.000 anys les cascades del Niàgara hauran erosionat els 32 km restants. al llac Erie, i les cascades deixaran d'existir.
Esforços de conservació A la dècada de 1870, els turistes tenien un accés limitat a les cascades del Niàgara i sovint havien de pagar per veure'ls, i la industrialització va amenaçar de tallar l'illa de la cabra per ampliar encara més el desenvolupament comercial. Altres invasions industrials i la manca d'accés públic van provocar un moviment de conservació als Estats Units conegut com Free Niagara, liderat per notables com l'artista Frederic Edwin Church de l'escola del riu Hudson, el paisatgista Frederick Law Olmsted i l'arquitecte Henry Hobson Richardson. Church es va acostar a Lord Dufferin, governador general del Canadà, amb una proposta de discussions internacionals sobre la creació d'un parc públic.
miniatura|Danys pel vent i el gel a l'illa de la cabra, 1903
Goat Island va ser una de les inspiracions per al costat estatunidenc de l'esforç. William Dorsheimer, mogut per l'escena de l'illa, va portar Olmsted a Buffalo el 1868 per dissenyar un sistema de parcs urbà, que va ajudar a promoure la carrera d'Olmsted. L'any 1879, la legislatura de l'estat de Nova York va encarregar a Olmsted i James T. Gardner l'estudi de les cascades i la creació del document més important del moviment de preservació del Niàgara, un "Informe especial sobre la preservació de les cascades del Niàgara". L'informe va defensar la compra, la restauració i la preservació de l'estat mitjançant la propietat pública de les terres pintoresques que envolten les cascades del Niàgara. La restauració de l'antiga bellesa de les cascades es descriu a l'informe com una "obligació sagrada per a la humanitat".Laura Wood Roper, FLO: A Biography of Frederick Law Olmsted. Baltimore: Johns Hopkins University Press (1973), pàgines 378–81 El 1883, el governador de Nova York, Grover Cleveland, va redactar una legislació que autoritzava l'adquisició de terres per a una reserva estatal a Niàgara, i l'Associació de les Cascades del Niàgara, un grup de ciutadans privats fundat el 1882, va organitzar una gran campanya d'escriptura de cartes i una campanya de peticions en suport del parc.. El professor Charles Eliot Norton i Olmsted es trobaven entre els líders de la campanya pública, mentre que el governador de Nova York, Alonzo Cornell, es va oposar.