Els babuïns o papions són primats cinocèfals («que té el cap de gos») que formen part del gènere Papio, un dels 23 gèneres de micos del Vell Món, de la família Cercopithecidae. Hi ha sis espècies de babuí: el babuí sagrat (Papio hamadryas), el babuí de Guina (Papio papio), el babuí anubis (Papio anubis), el babuí groc (Papio cynocephalus), el papió de Kinda (Papio kindae), i el babuí negre (Papio ursinus). Cada espècie és originària d'una de les sis zones d'Àfrica i el babuí sagrat també és originari de part de la península aràbiga. Els babuins es troben entre els primats no hominoides més grans i existeixen des de fa almenys dos milions d'anys.
Els babuïns varien de mida i pes segons l'espècie. El més petit, el papió de Kinda, fa 50 cm de llargada i només pesa 14 kg, mentre que el més gran, el babuí negre, fa fins a 120 cm de llargada i pesa 40 kg. Tots els babuïns tenen un musell llarg i semblant a un gos, mandíbules pesades i poderoses amb dents canines esmolades, ulls tancats, pelatge gruixut excepte al musell, cues curtes i coixinets de pell sense nervis i sense pèl a les natges que sobresurten anomenades callositats isquiàtiques que proporcionen comoditat quan s'asseuen. Els babuïns sagrats mascles tenen grans crineres blanques. Els babuins presenten dimorfisme sexual en mida, color i/o desenvolupament de dents canines.
Els babuins són diürns i terrestres, però dormen als arbres, o en alts cingles o roques durant la nit, lluny dels depredadors. Es troben a les sabanes obertes i als boscos d'Àfrica. Són omnívors i la seva dieta consisteix en una varietat de plantes i animals. Els seus principals depredadors són els cocodrils del Nil, lleopards, lleons i hienes. La majoria dels babuins viuen en tropes jeràrquiques que contenen harems. Sovint es barallen entre si per establir aquestes jerarquies i així decidir l'accés a les femelles en zel. Els babuins poden determinar a partir dels intercanvis vocals quines són les relacions de domini entre els individus.
En general, cada mascle pot aparellar-se amb qualsevol femella; l'ordre d'aparellament entre els mascles depèn en part del seu rang social. Les femelles solen donar a llum després d'una gestació de sis mesos, generalment una cria. Les femelles solen ser les principals cuidadores de les cries, encara que diverses femelles poden compartir els deures per a tota la seva descendència. Les cries es deslleten al cap d'un any aproximadament. Arriben a la maduresa sexual entre cinc i vuit anys. Els mascles abandonen el seu grup de naixement, generalment abans d'arribar a la maduresa sexual, mentre que la majoria de les femelles romanen al mateix grup tota la vida. Els babuins en captivitat viuen fins a 45 anys, mentre que a la natura tenen una mitjana d'entre 20 i 30 anys.
Els mandrils (que presenten colors cridaners a la cara i a les natges) i els teropitecs eren considerats abans part d'aquest gènere, però avui són classificats, respectivament, com a Mandrillus i Theropithecus.
Nom i etimologia Escrit babuin o baboin, aquest terme francès antic s'utilitza des del per designar un ximple, simple, un nen lleig o un home o un vell amb un físic atípic o lleig. Aquest terme s'utilitza més rarament per designar un espantaocells. Des de mitjan , també s'utilitza per designar un mico caracteritzat per llavis grans i prominents.
La paraula és utilitzada per Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon per anomenar el mico cinocefàlid a la seva Història natural. Aleshores estava en conflicte amb una família de banquers de Lió anomenada Baboin que li havia prestat diners per a la construcció de les seves fargues a la ciutat de Buffon. Arruïnat per un lladre a qui havia confiat la gestió d'aquest afer i que havia fugit amb el fons, Buffon va tenir nombrosos problemes amb els seus patrocinadors i en particular amb la família Baboin, que fins i tot el va demandar. L'escriptura de la seva Història natural, de la qual estava en procés d'acabar els darrers volums, li permet prendre una mica de venjança contra els seus creditors litigiosos: anomena «babuí» el mico cinocèfal i fa una descripció poc afavoridora de l'«animal».
Taxonomia Es reconeixen sis espècies de Papio, tot i que hi ha cert desacord sobre si realment són espècies o subespècies completes. +Gènere Papio – Desmarest, 1820 – sis espèciesImatgeNom científici subespèciesHàbitatMida i ecologiaEstat de la UICNi poblacióestimada150pxP. ursinus (Kerr, 1792)
Tres subespècies
P. u. griseipes P. u. ruacana P. u. ursinus 150px Mida: 50-115 cm de llarg, més 45-72 cm de cua
Hàbitat: bosc, sabana, arbustos, pastures, zones rocoses i desert Dieta: fruites, fulles, insectes, ous, llavors, flors, herba, arrels, tubercles i petits vertebrats150pxDesconeguda i disminuint150pxP. papio (Desmarest, 1820)150px Mida: 50-115 cm de llarg, més 45-72 cm de cua
Hàbitat: bosc, sabana, pastures i aiguamolls interiors
Dieta: arrels, tubercles, bulbs, corms, petits vertebrats, fruits i llavors150pxDesconeguda i disminuint150pxP. hamadryas (Linnaeus, 1758)150px Mida: 61-77 cm de llarg, més 38-61 cm de cua
Hàbitat: matolls, pastures i zones rocoses
Dieta: fruites, insectes, ous, llavors, flors, herba, rizomes, corms, arrels, tubercles i petits vertebrats150pxDesconeguda i augmentant150pxP. kindae Lönnberg, 1919150px Mida: 55-84 cm de llarg, més 38-66 cm de cua
Hàbitat: bosc, sabana i matoll
Dieta: omnívora; principalment fruita150pxDesconeguda i estable150pxP. anubis (Lesson, 1827)150px Mida: 61-84 cm de llarg, més 31-60 cm de cua
Hàbitat: bosc, sabana, matolls i pastures
Dieta: fruites, genives, insectes, ous, llavors, flors, herba, rizomes, corms, arrels, tubercles i petits vertebrats150pxDesconeguda i estable150pxP. cynocephalus (Linnaeus, 1766)
Dos subespècies
P. c. cynocephalus P. c. ibeanus150px Mida: 50-115 cm de llarg, més 45-72 cm de cua
Hàbitat: matolls, sabana i bosc
Dieta: herba, joncs, llavors, fruites, arrels, fulles, brots, escorça, flors, insectes i petits vertebrats150pxDesconeguda i estable
Anteriorment es reconeixien cinc espècies de babuí; el papió de Kinda ha guanyat suport per a la seva condició d'espècie després d'estudis filogenètics de tots els membres de Papio. Molts autors distingeixen P. hamadryas com una espècie completa, però consideren totes les altres com a subespècies de P. cynocephalus i es refereixen col·lectivament a ells com a «babuïns de sabana». Això pot no ser útil; es basa en l'argument que el P. hamadryas és diferent físicament i conductualment d'altres espècies de babuí, i que això reflecteix una història evolutiva separada. No obstant això, estudis morfològics i genètics recents de Papio mostren que el P. hamadryas està més relacionat amb les espècies de babuïns del nord (els papió de Guinea i el papió Anubis) que amb les espècies del sud (el papió negre i el papió groc).
Registre fòssil El 2015, els investigadors van trobar el fòssil de babuí més antic registrat, datat amb 2 milions d'anys.
Característiques Tots els babuins tenen un musell llarg i semblant a un gos, mandíbules pesades i poderoses amb dents canines esmolades, ulls tancats, pelatge gruixut excepte al musell, cues curtes i taques aspres a les natges que sobresurten, anomenades callositats isquiàtiques. Aquestes callositat són coixinets de pell sense nervis i sense pèl que proporcionen la comoditat quan el babuí s'asseu.
Totes les espècies de babuïns presenten un dimorfisme sexual pronunciat, generalment en mida, però també de vegades en color. Els mascles tenen canins superiors molt més grans en comparació amb les femelles i els utilitzen en exhibicions d'amenaça. Els mascles de l'espècie de babuí sagrat (Papio hamadryas) també tenen grans crineres blanques.
Comportament i ecologia Els babuins són capaços d'adquirir habilitats de processament ortogràfic, que formen part de la capacitat de llegir.
Hàbitat i preses Els babuins són terrestres i es troben a la sabana oberta, boscos oberts i turons d'Àfrica. Són omnívors, altament oportunistes i mengen pràcticament qualsevol cosa, incloses herbes, arrels, llavors, fulles, escorces, fruits, fongs, insectes, aranyes, cucs, peixos, mariscs, rosegadors, ocells, vervets i petits antílops. Són recol·lectors i són actius en moments irregulars durant el dia i la nit. Sovint assalten habitatges humans i, a Sud-àfrica, irrompen cases i cotxes a la recerca de menjar. Els babuins també atacaran granges, menjant collites i depredant ovelles, cabres i aus de corral.
Depredadors A part dels humans, els principals depredadors dels babuins són els lleopards, els lleons i les hienes tacades i ratllades. No obstant això, es consideren una presa difícil per al lleopard, que és sobretot una amenaça per als babuins joves. Els mascles grossos sovint s'enfronten amb ells movent les parpelles, mostrant les dents badallant, fent gestos i perseguint l'intrus/depredador. Encara que no són una presa de la mamba negra, els babuins han mort per l'atac d'aquesta serp. Això sol passar quan un babuí desperta accidentalment la serp.
Sistemes social miniatura|Una tropa de babuins El nom col·lectiu de babuí és «tropa». La majoria dels babuins viuen en tropes jeràrquiques. La mida dels grups solen ser d'uns 50 animals, però poden variar entre 5 i 250, depenent de l'espècie, la ubicació i l'època de l'any. L'estructura dins de la tropa varia considerablement entre els babuïns sagrats i la resta d'espècies, de vegades denominades col·lectivament «babuïns de sabana». Els babuïns sagrats sovint apareixen en grups molt grans compostos per molts harems més petits (un mascle amb quatre o més femelles), als quals es recluten femelles d'altres llocs de la tropa mentre encara són massa joves per reproduir-se. Altres espècies de babuïns tenen una estructura més promiscua amb una jerarquia de domini estricta basada en el matrillinatge. El grup de babuïns sagrats inclourà normalment un mascle més jove, però no intentarà aparellar-se amb les femelles tret que s'elimini el mascle més gran. Als harems dels babuïns sagrats, els mascles guarden gelosament les seves femelles, fins al punt d'agafar i mossegar les femelles quan s'allunyen massa. Malgrat això, alguns mascles ataquen els harems per obtenir femelles. Aquestes situacions sovint provoquen baralles agressives entre els mascles. Les amenaces visuals solen acompanyar aquestes baralles agressives. Aquests inclouen un parpelleig ràpid acompanyat d'un badall per mostrar les dents. Alguns mascles aconsegueixen agafar una femella de l'harem d'un altre, anomenada «adquisició». En diverses espècies, els mascles prenen cries com a ostatges o per utilitzar-les com a escuts durant les baralles.