Diàspora (del grec antic διασπορά, "esplai de llavors", "dispersió") és "el moviment, migració o dispersió d'un poble lluny del seu establiment o territori ancestral" o "poble dispersat per qualsevol causa a més d'una localització", o "poble establit lluny del seu territori ancestral". Històricament, la paraula ha vingut a referir-se a la dispersió de pobles amb arrels comunes, particularment moviment de naturalesa involuntària, com l'expulsió dels jueus d'Orient Mitjà, els africans llevats en la tracta d'esclaus, els xinesos meridionals durant el comerç d'esclaus culis, o els exiliats messenis sota el jou d'Esparta.
Recentment els acadèmics distingeixen diferents classes de diàspora basant-se en les seves causes com l'imperialisme, emigracions pel comerç o el treball, o bé per la mena de coherència social en la comunitat de la diàspuora i llurs lligams amb la terra ancestral. Algunes comunitats en diàspora mantenen forts lligams polítics amb el territori ancestral. Altres qualitats que poden ser típiques de moltes diàspores són el desig de retorn, relacions amb altres comunitats en diàspora i manca d'assimilació completa al país hoste.
Origen i desenvolupament del terme La primera esmena d'una diàspora creada com a resultat d'un exili és trobada en una frase en la Septuaginta "esē diaspora en pasais basileias tēs gēs" que vol dir "estaràs en dispersió per tots els regnes de la terra". El seu ús es va desenvolupar a partir d'aquests sentit original quan la Bíblia hebrea fou traduïda al grec;p.81, Kantor a l'antiga Grècia el terme διασπορά (diàspora) significa "dispersió" i era usat per a referir-se als ciutadas de la ciutat estat dominant que emigraven a conquerir terres amb propòsit de colonització, per a assimilar el territori al seu imperi.pp.1-2, Tetlow El terme deriva del verb διασπείρω (diaspeirō), "jo disperso", "jo m'estenc" i de la forma διά (dia), "entre, a través de" + el verb σπείρω (speirō), "jo sembro, jo disperso". Després de la traducció de la Bíblia al grec, la paraula Diàspora fou usada per a referir-se a la problació jueva exiliada d'Israel el 587 aC per Babilònia, i de Judea el70 per l'Imperi Romà.pp.53, 105-106, Kantor Posteriorment es va usar per a referir-se als moviments històrics de població ètnica d'Israel dispersa, al desenvolupament cultural d'aquesta població o a la mateixa població.p.1, Barclay Quan es fa servir en majúscula i sense modificadors (senzillament la Diàspora), el terme es refereix específicament a la diàspora jueva; quan es fa servir en minúscula pot referir-se a població refugiada d'altres orígens o ètnies (veure diàspora) L'aplicació més àmplia del terme diàspora evolucionà a partir de la política assíria de deportació massiva en doble direcció de poblacions conquerides per tal d'anul·lar qualsevol reclam territorial futur per la seva part.pp.96-97, Galil & Weinfeld
Segons lOxford English Dictionary Online, la primera vegada que es va usar el terme diàspora” en anglès fou el 1876 per tal de referir-se a l'”extensiu treball de diàspora (en aquest terme) d'evangelització entre les Esglésies Protestants Nacionals al Continent”.
El terme es va internacionalitzar en ser assimilat a l'anglès a mitjans dels anys 1950 per a referir-se als expatriats permanents que s'establien en nombre significatiu a altres estats. Amb relació a aquest sentit hi ha un estudi de la diàspora de caràcter acadèmic
En tots els casos, el terme diàspora porta un sentit de desplaçament, és a dir, la població que s'hi defineix s'hi troba per la raó que sigui separada del seu territori nacional, i en general té l'esperança, o almenys el desig, de tornar a la seva pàtria en algun moment, si la "pàtria" encara existeix en cap sentit significatiu.
Expansió de la definició En un article publicat el 1991, William Safran estableix sis normes per tal de distingir les diàspores de les altres comunitats migratòries. Aquests criteris inclouen que el grup mantingui un mite o memòria col·lectiva de la seva terra originària; que considerin la seva pàtria ancestral com la seva veritable llar, al que acabaran tornant; estar compromesos amb la restauració o manteniment d'aquesta pàtria, i relacionar-se "personalment o indirectament "amb la pàtria a un punt en què dona forma a la seva identitat. Tot i que les definicions de Safran són influenciades per la idea de la diàspora jueva, reconeix l'expansivitat del terme.
Rogers Brubaker (2005) també fa notar que l'ús del terme diàspora s'ha ampliat. Suggereix que un element d'aquesta expansió en ús "consisteix en l'aplicació del terme diàspora en un conjunt cada vegada més ampli de casos: essèncialment a totes i cadascuna de categories nombrables de població que es troben fins a cert punt dispersos en l'espai" Brubaker ha utilitzat la base de dades WorldCat per mostrar que 17 dels 18 llibres de la diàspora publicats entre 1900 i 1910 eren a la diàspora jueva. La majoria de les obres en la dècada de 1960 van ser també de la diàspora jueva, però el 2002 només dos dels 20 llibres de la mostra (d'un total de 253) eren sobre el cas jueu, amb un total de vuit diàspores diferents cobertes.
Brubaker descriu l'ús original del terme diàspora de la següent manera:
La majoria de les discussions inicials sobre la diàspora estaven fermament arrelades en una 'pàtria' conceptual; s'ocupen d'un cas paradigmàtic, o un nombre petit de casos bàsics. El cas paradigmàtic va ser, per descomptat, la diàspora jueva, algunes definicions de diccionari de diàspora, fins fa poc, no solst il·lustraven sinó que definien la paraula amb referència a aquest cas.
Brubaker sosté que l'expansió inicial de l'ús del terme es va estendre a altres casos similars, com l'armeni i el grec. Més recentment, s'ha aplicat a grups d'emigrants que continuen la seva participació en la seva pàtria des de l'estranger, com els nacionjalistes de l'exterior identificats per Benedict Anderson. Brubaker assenyala que (per exemple): albanesos, bascos, hindus, irlandesos, japonesos, caixmirs, coreans, kurds, palestins i tamils han estat conceptualitzats com a diàspores en aquest sentit. A més, "els treballadors migrants que mantenen (fins a cert punt) vincles afectius i socials amb una pàtria" també s'han descrit com diàspores.
En altres casos de l'ús del terme "la referència a la pàtria conceptual – en les diàspores "clàssiques" - s'ha tornat encara més atenuada, fins al punt de perdre's del tot". Aquí Brubaker cita "categories lingüístiques transètniques i transfrontereres ... com comunitats francòfona, anglòfona i lusòfones, al costat de les diàspores hindú, sikhs, budista, confucionista, hugonote, musulmana i catòlica. Brubaker nota que, , també hi ha estudis acadèmics o articles sobre les diàspores Dixie, blanc, liberal, gai, queer i digital.
Alguns observadors han qualificat l'evacuació de Nova Orleans i la Costa del Golf dels Estats Units arran de l'arribada de l'huracà Katrina de diàspora de Nova Orleans, ja que un important nombre d'evacuats no han estat capaços de tornar, però, mantenen les aspiracions de fer-ho. Agnieszka Weinar (2010) nota la creixent utilització del terme, amb l'argument que recentment un creixent cos de literatura va tenir èxit en la reformulació de la definició, referint-se a la diàspora gairebé com a qualsevol grup de població i ja no en el seu context específic de la seva existència. Fins i tot s'ha observat que a mesura que el cristianisme carismàtic esdevé cada vegada més globalitzat, molts cristians es conceben com una diàspora, i formen un imaginari que imita les característiques més destacades de les diàspores ètniques.
Diàspores europees 500px|miniatura|Territori grec i diàspora en el segle VI aC La història europea conté nombrosos esdeveniments equiparables a diàspora. Antigament el comerç i l'activitat colonitzadora de les tribus gregues des dels Balcans i Àsia Menor va propagar gent de cultura, religió i cultura grega arreu de la Mediterrània i de les conques del mar Negre, establint ciutats estat gregues a Sicília, Itàlia meridional, al nord de l'Líbia, Hispània oriental i el sud de França. Els grecs fundaren més de 400 colònies. Desenvolupament inicial de la societat grega La conquesta de l'Imperi aquemènida per Alexandre el Gran marcà l'inici del període hel·lenístic, que es caracteritzà per una nova onada de colonització grega a Àsia i Àfrica, i amb elits dirigents gregues establides a Egipte, Àsia sud-oriental and nord-oest de l'Índia. Civilització hel·lenística
Les recol·locacions durant les invasions bàrbares, que inclouen nombroses fases, són només una de tantes en la història. La primera fase migratòria (entre el 300 i el 500) inclou la recolocació dels gots (ostrogots i visigots), vàndals, francs, d'altres pobles germànics (burgundis, llombards, angles, saxons, juts, sueus, alamans, varegs i normands), alans i nombroses tribus eslaves. La segona fase, entre el 500 i el 900, va veure l'assentament de tribus d'eslaus a Europa Oriental, i de turcs a Anatòlia i el Caucas (àvars, huns, khàzars, petxenegs), així com els protobúlgars (i possiblement els magiars). L'última fase de les migracions va veure l'arribada dels magiars hongaresos i de l'expansió dels vikings d'Escandinàvia cap a Europa i les illes Britàniques arribant fins i tot a Groenlàndia i Islàndia.
Aquestes migracions colonitzadores no poden considerar-se indefinidament com a diàspores, durant períodes molt llargs, els immigrants s'assimilaven eventualment a la zona colonitzada tan completament que es convertia en la seva nova pàtria. Així, la població actual d'Hongria no se sent originària de Sibèria Occidental que els magiars d'Hongria va abandonar fa dotze segles, i els anglesos descendents dels angles, saxons i juts no anhelen reocupar les planures del nord-oest d'Alemanya.
El 1492, una expedició espanyola encapçalada pel Cristòfor Colom va arribar a Amèrica, després que l'exploració i colonització europea es va expandir ràpidament. Al prop de 240.000 europeus van entrar als ports americans. La immigració va continuar al nord i sud d'Amèrica. Només en el segle uns 50 milions de persones deixaren Europa cap a les Amèriques.David Eltis Economic Growth and the Ending of the Transatlantic slave trade
Un exemple concret fou la diàspora irlandesa de mitjan , i provocada per An Gorta Mór o la gran fam irlandesa. Hom calcula que entre el 45% i el 85% de la població d'Irlanda va emigrar a països com Gran Bretanya, Estats Units, Canadà, Argentina, Austràlia i Nova Zelanda. La mida de la diàspora es demostra pel nombre de persones arreu el món que reclamen ascendència irlandesa; algunes fonts eleven la xifra a 80-100 milions de persones.
Des de la dècada de 1860, els circassians van ser dispersats a través del Llevant, Europa, Amèrica del Nord, Austràlia, i en la històrica Circàssia al Caucas Nord en l'actual Rússia.
Diàspora africana Una de les diàspores més grans dels temps moderns és la diàspora africana, que data de diversos segles. Durant el comerç atlàntic d'esclaus de 9,4 a 12 milions de persones d'arreu d'Àfrica van sobreviure al transport per arribar com a esclaus a l'hemisferi occidental"Welcome to Encyclopædia Britannica's Guide to Black History", Encyclopædia Britannica Aquesta població i els seus descendents van rebre grans influències de la cultura de les colònies angleses, franceses, italianes, portugueses i espanyoles al Nou Món. Abans del tràfic transatlàntic d'esclaus milions d'africans s'havia mogut i s'havia establit, en general com a esclaus però de vegades com a mercaders i mariners, a diferents parts d'Àsia i Europa.
Diàspora asiàtica