Representació fonètica del motcatalà en oriental, occidentali mallorquí La fonologia del català, com a llengua romànica derivada del llatí vulgar, comparteix trets fonètics amb les llengües fortament romanitzades. Presenta un cert grau de variació dialectal, especialment entre el bloc oriental i occidental, però alhora la fonètica és conservadora sense grans canvis històrics.Vallverdú, 2001: «Entre un text del que ens pogués estar llegint […] Bernat Metge i un fragment actual llegit per una persona de cultura mitjana, les diferències fonètiques serien menors».
Sistema vocàlic Els sistema vocàlic català presenta set o vuit sons diferents depenent del dialecte: , , , , , , i . L'última, sovint anomenada vocal neutra és inexistent en els parlars occidentals i apareix només en posició àtona en els parlars orientals, a excepció d'alguns indrets de les illes Balears, on també pot portar accent tònic.
Nota: Entre parèntesis només en àmbit restringit.Rafel IEC, 1999: pàg. 14 Anterior Central Posterior Tancada 300px|Trapezoide de les vocals Semitancada Mitjana Semioberta Oberta
Variacions dialectals La vocal neutra és característica del català oriental i és absent en l'occidental. En parlars barcelonins la vocal neutra és quasioberta (Barcelona ).
Un mateix mot pot tenir variacions dialectals entre e oberta i e tancada, i entre o oberta i o tancada, però amb uniformitat interna. En general és més habitual la e tancada en català occidental (francès/francés ), i la o és menys variable. miniatura|Evolució de la e en català La realització de e i o obertes o tancades presenten diverses variacions. Són especialment obertes en parlars valencians i balears (excepte a Eivissa), i respectivament (mel , sol ). En canvi en alguerès i català septentrional no existeix la distinció i , resultant una articulació abaixada en vocals mitjanes . Aquesta reducció en vocals mitjanes, o la realització en un camp de dispersió pròxim, també es produeix en el català septentrional de transició, en certes localitats (Sitges, Ribes i Vilanova) i en zones de contacte amb el castellà, tant geogràficament com social en algunes àrees urbanes.Recasens, 1996: «Fonema mitjà anterior no labialitzat», pàg. 77. En canvi, en capcinès la e (i la u davant de consonants palatals) adquireix un caràcter arrodonit .
La vocal té en general una posició oberta central, representada per l'AFI amb un diacrític que se sol obviar en la transcripció fonètica en català. En valencià i a la Franja la és més anterior i en mallorquí i menorquí és molt més anterior /,Recasens, 1996: pàg. 90-91 i en alguns parlars pot tenir una variant posterior .Prieto, 2004: pàg. 155
Una variant de la és la realització arrodonida present només en gal·licismes (gruyère ), però amb una certa penetració en català septentrional, més destacada en àrees en contacte amb l'occità on també és present.Recasens, 1996: «Fonema alt anterior labialitzat», pàg. 69.
Vocalisme àton És característic del català la neutralització de vocals quan formen part d'una síl·laba àtona, tret que va ser utilitzat per Milà i Fontanals per establir la primera divisió dialectal en dos blocs.
En la major part del català oriental el sistema vocal àton es redueix a tres vocals per neutralització: , , → , , → →
En alguerès no existeix la vocal i es neutralitza en .
En mallorquí (però no a les altres illes) existeix un sistema de neutralització mixt, que neutralitza /a, ɛ, e/ amb la vocal com a la resta del bloc oriental amb algunes excepcions, però amb com al bloc occidental.
En català occidental només es neutralitzen les vocals obertes, en els mots derivats d'una arrel oberta: , → , → Això vol dir que es manté la distinció entre a i e, i entre o i u àtones. En canvi, en català nord-occidental i valencià septentrional se sol neutralitzar la a àtona en posició final de mot en (acabava ). De la mateixa manera, en tots els parlars occidentals i en registres informals se sol pronunciar els mots començats per e més consonant nasal o sibilant (em-, en-, es- i eix-; entendre , eixam ), no obstant això hi ha moltes excepcions on e pot adquirir el valor de /a/ davant qualsevol consonant (terròs , trepitjar ). A més, en alguns parlars es pot produir la neutralització → quan o es troba en contacte amb consonants palatals (Josep ), davant una síl·laba tònica amb una vocal tancada (collir ), d'una consonant labial (cobert ) o en clítics (mon ).AVL: p. LXVI-LXVII
Alguns monosíl·labs fan la funció de clítics amb una pronúncia de baixa intensitat i, per tant, s'apliquen els fenòmens de neutralització. Són els articles, els possessius àtons, els pronoms febles i algunes preposicions i conjuncions. Per exemple: em dic , però hem dit en sé , però han sabut
En els mots compostos, en cultismes o en mots amb un prefix àton, es manté un accent secundari que evita la neutralització (contraindicar ).
Harmonia vocàlica És característic del valencià meridional l'harmonia vocàlica de amb les vocals posttòniques. Així, es produeix l'assimilació de la vocal àtona /a/ en posició final de paraula en segons la síl·laba tònica anterior: terra , cosa .Prieto, 2004: p. 197-199 També hi ha alguns casos on ocorre el contrari (metafonia regressiva sobre les vocals pretòniques): tovallola , afecta .
En mallorquí es produeix en diversos mots l'harmonia de la vocal /e/ final amb la tònica anterior : home .Prieto, 2004: p. 200
Contactes vocàlics Quan dues vocals entren en contacte poden produir-se alteracions del seu timbre particular. Un primer contacte és la formació de diftongs creixents i decreixents. Així, les vocals altes i són habitualment sons sil·làbics, però quan estan en contacte amb altres vocals poden formar un diftong adquirint un caràcter asil·làbic. Els diftongs més habituals són decreixents, amb les semiconsonants i (rai , brau ). Habitualment, però, se sol evitar l'ús de diacrítics representant-les com a semivocals més tancades, i , pròpies dels diftongs creixents (iode , guant ).Prieto, 2004: pàg. 182
+Diftongs del catalàCatalà oriental Català occidental Decreixents Creixents Decreixents Creixents aigua taula iaia quatre aigua/mainada taula/caurem iaia quatre mainada caurem feies qüestió oleic peu veiem seqüència oleic peu seqüència rei seu (d'ell/d'ella) seient ungüent rei seu (d'ell/d'ella) seient/feies ungüent/qüestió niu pingüí niu pingüí/huit (*) almoina nou/sou (diners) iode quota almoina nou/jou iode quota jou/sou (verb ser) io-io sou (verb ser) io-io/iogurt cuina/buit duu iogurt/iugoslau cuina (*) duu iugoslau
Nota: (*) Hi ha parts del valencià, com al valencià central o apitxat, on el diftong decreixent no existeix i s'ha transformat en el diftong creixent . Als llocs on encara es pronuncia decreixent, cal notar també la pronunciació creixent de paraules occidentals com (a)hui, huit o huitanta.
En la llengua estàndard els diftongs creixents només poden aparèixer o bé com a combinacions de [j] + vocal a principi sil·làbic (casos com iogurt, etc.), en posició intervocàlica (creuar, dúiem), o bé després de o seguida d'una vocal (en els grups representats en l'ortografia com gu-, gü-, qu- qü-; casos com guant, quan, ungüent, qüestió, etc.).
L'apostrofació ortogràfica és el resultat de la caiguda d'una vocal quan es troben juntes en dues paraules seguides. L'elisió és l'equivalent fonètic que provoca la caiguda de la vocal neutra (una hora , fer el babau ). Aquesta elisió també es pot donar a l'interior dels mots amb una variació que depèn de la freqüència d'ús i el grau d'assimilació de cultismes (fluorescent , fluorita ).Prieto, 2004: pàg. 192 Per tant, l'elisió pot estar reflectida o no gràficament.
La sinalefa és la creació d'un diftong unint la darrera vocal d'una paraula i la primera de la següent (serà inútil , sentir olor ).
En alguns casos es pot produir una elisió i sinalefa alhora (hi ha anat ), però en algunes expressions concretes o segons la intenció d'èmfasi pot ser que no s'apliquin.
Els allargaments vocàlics són sempre contextuals (antiinflamatori , contraatac )Recasens, 1996: pàg. 66 i no tenen valor fonològic, a diferència d'altres llengües on es distingeix entre vocals llargues i breus.
Sistema consonàntic El sistema consonàntic català consta dels següents sons, recollits a la taula:
Nota: Quan els símbols apareixen en parells el de l'esquerra és la consonant sorda i el de la dreta la sonora.Rafel IEC, 1999: pàg. 18 Bilabial - + Labiodental- + Dental - + Alveolar - + Palatal - + Velar - + Labiovelar- + Oclusiva () () Nasal Lateral Vibrant Bategant Fricativa () Africada Aproximant ()
A banda d'algunes variacions lleugeres, el sistema consonàntic bàsic no és gaire diferent entre els diversos dialectes. Entre les fluctuacions dialectals destaca el betacisme (reducció de a o ), que no es dona en valencià estàndard, balear, alguerès i zones del sud de Catalunya,Veny, 2004: pàg. 51 no obstant això la labiodental està en recessió en algunes zones del tarragoní i el valencià septentrional; a més el betacisme també existeix en els parlars apitxats on s'ha produït una reducció de consonants per l'ensordiment de a , a , i a .Prieto, 2004: pàg. 202
Oclusives Les consonants oclusives , i solament es realitzen quan són precedides de pausa, de consonant nasal o d'oclusiva; i pel que fa a la a més precedida de lateral. En la resta de contexts la realització és aproximant (o fricativa): , i respectivament. bata , però abat endoll , però bedoll capgròs , però culgròs
No obstant això, especialment en els parlars no betacistes, el fonema /b/ es sol realitzar com a oclusiu; per exemple: abat .
Les oclusives i són generalment denti-alveolars, estrictament i , com a les llengües romàniques i al contrari d'altres llengües com l'anglès on són alveolars. Tot i així en contacte amb una altra consonant alveolar (-st-, -tr-, -dr-) adquireixen una articulació alveolar i .
Les oclusives velars, i , són palatals en mallorquí i , davant les vocals anteriors , , i , i al final de síl·laba o mot (figuera , sac ).Prieto, 2004: pàg 207
Nasals Els fonemes nasals i presenten diferents al·lòfons per assimilació segons el context. La m és bilabial, però labiodental seguida d'una consonant labiodental (èmfasi ). La n és en general alveolar (seguida de vocal, pausa o alveolar); però bilabial seguida de consonant bilabial (un pas ), labiodental seguida de labiodental (confirmar ), dental seguida de dental (un dit ), palatalitzada seguida de palatal (un llop ), o velar seguida de velar (un gos ).
La nasal palatal transcriu el dígraf ny. A vegades, però, s'usa aquest símbol per simplificar la transcripció d'una palatalització nasal. En alguerès es produeix una despalatalització del grup final -ny (any ).
Les consonants nasals poden transferir part de la seva articulació als sons vocàlics que les envolten, sense que les vocals esdevinguin pròpiament nasals (a diferència d'altres llengües com el francès, per exemple).
Laterals La consonant lateral té la particularitat que és generalment velaritzada , anomenada també ela fosca. El grau de velarització és major a final de síl·laba i menor a l'inici, on pot resultar alveolar (sobretot en els parlars occidentals, on se sol fer un contrast més evident entre , com l'anglès i el portuguès europeu). En alguns parlars la velarització és tan pronunciada que pot resultar vocalitzada en la semiconsonant labiovelar (albercoc ). En canvi, seguida d'una consonant dental (-lt-, -ld-) té una variant dental (alta ), i pot ser palatalitzada seguida d'una palatal (el llop ).
La lateral palatal transcriu el so del dígraf ll. És freqüent la palatalització a principi de mot, però es manté la consonant líquida en cultismes (lliure → liberal), tot i que hi ha una tendència a palatalitzar-la (). En els parlars catalans de la Franja se sol palatalitzar en grups consonàntics (ploure ), per contra en alguerès es produeix una despalatalització del grup final -ll.