La talidomida és un fàrmac teratogènic (que provoca malformacions congènites), que va ser receptat entre els anys 1956 i 1963 com a sedant i com a calmant de les nàusees durant els tres primers mesos de l'embaràs. Com a sedant va tenir un gran èxit popular, ja que no causava gairebé cap efecte secundari i en cas d'ingestió massiva no era letal. Aquest medicament va provocar milers de naixements de nadons afectats de dysmelia (del grec dys, "falta", i melos, "membre"); és a dir, naixien sense braços o sense cames o, en els casos més extrems, sense els quatre membres.
La talidomida afectava els fetus de dues maneres: o bé quan la mare prenia el medicament directament com a sedant o calmant de nàusees o bé quan era el pare qui en prenia, ja que la talidomida afecta l'esperma i transmet els efectes nocius ja en el moment de la concepció. Quan es van comprovar els efectes teratogènics del medicament, aquest va ser retirat amb més o menys celeritat en els països on havia estat receptat sota diferents noms. Espanya va ser dels últims estats a retirar-lo l'any 1963.
La fórmula química de la talidomida és la següent: C13H10N₂O₄ (pes molecular: 258,23) La seva estructura química es mostra a la figura de la dreta.
La talidomida va ser receptada sota aquests noms (entre altres): Imidan, Varian, Contergan, Gluto Naftil, Softenon, Noctosediv, Entero-sediv, Entero-Sediv-Suspenso. A partir del moment en el qual va ser retirada, hi hagué un creixent interès clínic per la talidomida, i va ser introduïda com a agent immunomodulador emprat principalment en combinació amb dexametasona per tractar el mieloma múltiple. El fàrmac és un teratogen potent en els peixos zebra, pollastres, conills i primats, fins i tot en els humans: es poden produir greus defectes de naixement si la talidomida es pren durant l'embaràs.
La talidomida es va vendre en diversos països arreu del món des de l'any 1957 fins al 1961, any en què va ser retirada del mercat després d'haver estat considerada causant de defectes de naixement en allò que va ser anomenat “una de les majors tragèdies mèdiques dels temps moderns”. No se sap exactament el nombre de víctimes del fàrmac que hi ha hagut arreu del món, encara que les estimacions van des d'unes 10.000 persones fins a unes 20.000. Tot i això, la talidomida ha demostrat que és un tractament viable per diverses condicions mèdiques. Torna a ser receptada en un nombre determinat de països, encara que l'ús continua sent controvertit, incloent-hi la seva prova en les regions en vies de desenvolupament. La tragèdia de la talidomida va donar lloc a un requeriment molt estricte a l'hora de provar els fàrmacs i plaguicides abans que poguessin ser objecte d'autorització.
L'impacte social de la talidomida El fàrmac va provocar el que s'anomena la "Catàstrofe de la Talidomida", ja que milers de nadons van néixer arreu del món amb severes malformacions irreversibles. Molts d'aquests nadons en créixer van tenir (i tenen) dificultats per integrar-se a la societat a causa de la seva minusvalidesa.
A més, l'alarma social que va provocar els severs efectes secundaris va fer que els responsables de Sanitat de molts països comencessin a fer un control estricte dels medicaments abans d'aprovar-ne la comercialització. Per exemple, a Alemanya, un dels països més afectats per la talidomida (sota el nom de Contergan), abans de la catàstrofe no existia cap llei ni comissió de control de medicaments. En efecte, després de la catàstrofe, molts països progressivament van començar a promulgar lleis de control dels medicaments i també l'exigència que aquests siguin sotmesos a assaigs farmacològics i provats en animals, a més d'assajos clínics en persones abans de comercialitzar-los.
Història Desenvolupament La talidomida va ser desenvolupada per la companyia farmacèutica alemanya Grünenthal a Stolberg (Renània) prop d'Aquisgrà, tot i que hi ha qui qüestiona aquesta afirmació.[es necessita una citació] Un article publicat per Martin W. Johnson, director de la Thalidomide Trust al Regne Unit, va esmentar proves trobades per l'autor argentí Carlos De Napoli que suggerien que el medicament havia estat creat, en un principi, com un possible antídot a les toxines nervioses, com ara el sarin, creat per Otto Ambros, un científic nazi que es va incorporar a Grünenthal després de la guerra. La correspondència entre diverses companyies farmacèutiques –la firma francesa Rhône-Poulenc, la qual va estar sota el control nazi al llarg de la guerra; Astra AB, que tenia l'autorització sueca per a la distribució de talidomida; i IG Farben, la firma farmacèutica alemanya– sembla que confirma l'existència del producte anys abans que Grünenthal n'obtingués la patent el 1954. A més, s'ha mencionat que podria haver-hi alguna relació entre la realització de les proves de la talidomida i els camps d'extermini nazis. Grünenthal ha respost a aquestes acusacions afirmant: “fins on coneixem, no hi havia col·laboració entre Grünenthal i Rhône-Pulenc per al desenvolupament de Contergan/talidomida. Tres empleats de Grünenthal van descobrir la talidomida i Grünenthal és l'inventor de la patent”. Segons explica Grünenthal, el Dr. Heinrich Mückter va ser un dels responsables de la invenció de la talidomida. Altres fonts classifiquen el Dr. Mückter com un incipient farmacèutic que va dur a terme experiments en els temps de guerra sobre presoners polonesos amb l'objectiu de trobar una cura per al tifus, i va causar la mort de molts d'ells en el procés experimental.
De Napoli va suggerir, en una altra ocasió, que la talidomida podria haver estat sintetitzada per primera vegada per científics britànics a la Universitat de Nottingham l'any 1949.
La talidomida, llançada per Grünenthal l'1 d'octubre de 1957, va esdevenir un tranquil·litzant i analgèsic eficaç, i va ser proclamada una “droga miraculosa” per combatre l'insomni, la tos, els refredats i el mal de cap. També es va veure que era un efectiu antiemètic amb un efecte inhibidor de les nàusees matinals, per la qual cosa milers de dones embarassades la van prendre per tal d'alleujar-ne els símptomes. Quan la talidomida s'estava desenvolupant, els científics no creien que cap medicament subministrat a una dona embarassada pogués passar a través de la barrera placental i danyar el fetus en creixement. L'Administració d'Aliments i Fàrmacs (FDA) dels Estats Units no va autoritzar mai la talidomida per a l'ús general; segons el Time Magazine, “En la mitja dotzena dels casos informats als EUA de malformacions en el naixement a conseqüència de la talidomida, el medicament s'havia obtingut a l'estranger”. No obstant això, s'havien distribuït mostres a un nombre de metges com a part d'un assaig clínic, en el qual 20.000 pacients als EUA van rebre talidomida.
Malformacions de naixement A finals dels anys 50 i principis dels 60, més de 10.000 nens i nenes de 46 països van néixer amb malformacions com ara la focomèlia, conseqüència de l'ús de talidomida. L'obstetre australià William McBride i el pediatre alemany Widukind Lenz van sospitar una possible relació entre els defectes de naixement i la droga, teoria que Lenz provà el 1961. Més tard, McBride va rebre una sèrie d'honors, entre els quals una medalla i un premi en metàl·lic pel prestigiós L'Institut de la Vie a París.Report of Thalidomide at University of New South Wales. See also main William McBride article.
Al Regne Unit el medicament va ser autoritzat el 1958. Dels aproximadament 2.000 nadons que van néixer amb defectes, 466 van sobreviure. La droga fou retirada el 1961. El 1968, després d'una llarga campanya del diari The Sunday Times, es va arribar a un acord de compensació per a les víctimes del Regne Unit amb la Distillers Company (ara part de Diageo). Aquesta recompensa, la qual és distribuïda per la Thalidomide Trust al Regne Unit, es va augmentar substancialment per Diageo el 2005. El Govern del Regne Unit va donar als supervivents una concessió de 20 milions de lliures esterlines per ser distribuïdes a través de la Thalidomide Trust, el desembre de 2009. A Alemanya van néixer aproximadament 2.500 bebès talidomida. miniatura|upright|1962: la inspectora Frances Oldham Kelsey rep un premi de part del President John F. Kennedy per haver impedit la venda de talidomida als Estats Units.
Als Estats Units, la farmacòloga i doctora en medicina Frances Oldham Kelsey va refusar l'aprovació per part de la Food and Drug Administration (FDA) de la sol·licitud de Richardson Merrel Company de treure la talidomida al mercat, adduint que calien més estudis, la qual cosa va reduir l'impacte de la talidomida en pacients dels Estats Units. Encara que la venda de talidomida mai no va ser aprovada als EUA, s'havien distribuït grans quantitats de talidomida als metges durant un programa de proves clíniques. En aquell moment ja era impossible saber quantes dones embarassades havien pres talidomida per a combatre les nàusees o com a sedant. El Canadà va ser el darrer país en aturar les vendes de la droga, a principis de l'any 1962. El 1962, es van aprovar una sèrie de lleis al Congrés dels Estats Units que exigien que, per tal que un medicament fos aprovat i posat a la venda, aquest hauria d'haver passat una sèrie de proves de seguretat en dones embarassades. Altres països van aprovar lleis similars i la talidomida no va ser receptada ni venuda durant dècades. Kelsey va rebre, el 1962, el Premi del President per al Distingit Servei Civil Federal, gràcies al fet que va denegar correctament la sol·licitud, malgrat la pressió rebuda per part de Richardson-Merrell. Aquest premi li va ser atorgat en una cerimònia amb el president John F. Kennedy. El setembre de 2010, com es pot veure en un article titulat The Public's Quiet Savior From Harmful Medicine, la FDA va reconèixer la doctora Kelsey amb el primer ‘premi Kelsey'. El premi, concedit anualment a un membre del personal de la FDA, va arribar 50 anys després que la Dra. Kelsey –que aleshores era un nou metge a l'agència¬– examinés per primer cop l'aplicació de la companyia de William S. Merrell de Cincinnati.
Mecanisme teratogènic Els investigadors aviat van descobrir que només un dels isòmers òptics de la talidomida era el causant del comportament teratogènic. El parell d'enantiòmers, que són imatges especulars l'un de l'altre, tenen efectes diferents, encara que se sap que l'isòmer que en principi es considera ‘segur' pot convertir-se en un isòmer teratogènic un cop introduït en el cos humà.
Interès ressorgit El 1964, Jacob Sheskin, professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem a l'Hospital Universitari de Hadassah i el cap de personal i gerent del Hansen Leper Hospital de Jerusalem, van administrar talidomida a un pacient en estat crític amb un eritema nuós leprós (ENL) –una complicació dolorosa de la lepra–per tal de calmar el seu mal, encara que sabien que administrar-li talidomida estava prohibit. El pacient va dormir durant hores i va ser capaç de llevar-se del llit sense ajuda just després d'haver-se despertat. El resultat de l'administració de talidomida va anar seguit de més resultats favorables i d'un assaig clínic. Sheskin va concloure que els pacients que presentaven un ENL experimentaven un alleujament del dolor després de prendre talidomida.
A més, el treball realitzat el 1991 pel doctor Gilla Kaplan de la Universitat de Rockefeller de Nova York va mostrar que la talidomida funciona aplicada a casos de lepra inhibint el factor alfa de la necrosi tumoral. Kaplan també creia que la talidomida podria ser un tractament eficaç contra la SIDA. El doctor es va associar amb Celgene per desenvolupar el potencial de la talidomida en la SIDA i la tuberculosi. Tot i així, els resultats dels assajos clínics per a la SIDA van ser del tot decebedors.