Gilberto Passos Gil Moreira (Salvador, 26 de juny de 1942), més conegut com a Gilberto Gil, és un cantant, guitarrista i compositor brasiler, conegut tant per la seva innovació musical com pel seu compromís polític. Del 2003 al 2008, va exercir com a ministre de Cultura del Brasil en l'administració del president Luiz Inácio Lula da Silva. L'estil musical de Gil incorpora una gamma eclèctica d'influències, incloent-hi música rock, gèneres brasilers fins i tot samba, música africana i reggae. D'ençà el 2021, és membre de l'Acadèmia Brasilera de Lletres.
Gil va començar a tocar música quan era petit i encara era un adolescent quan es va unir a la seva primera banda. Va començar la seva carrera en la bossa nova, i després va arribar a escriure cançons que reflecteixen un enfocament en la presa de consciència política i l'activisme social. Va ser una figura clau tant en la Música Popular Brasilera (MPB) i Tropicalia com en els moviments de la dècada de 1960, al costat d'artistes com Caetano Veloso. El règim militar brasiler que assolí el poder l'any 1964 va veure tant Gil com Veloso com una amenaça i se'ls va demanar que abandonessin el país. Gil es va traslladar a Londres, però va tornar a l'Estat de Bahia el 1972 i va continuar la seva carrera musical, així com el treball com a polític i defensor del medi ambient.
Biografia Primers anys (1942-1963) Gil va néixer a Salvador, una ciutat industrial al nord-est del Brasil, encara que va passar gran part de la seva infància en la rodalia d'Ituaçu. Ituaçu era un petit poble de menys de mil habitants, que es troba a la sertão, (al camp), de Bahia El seu pare, José Gil Moreira, va ser un metge i la seva mare, Claudina Passos Gil Moreira, una d'escola primària Com un nen, va assistir a una escola dels Germans Maristes.Veloso (2003), p. 180 Gil va romandre en Ituaçu fins que tenia nou anys, tornant al Salvador per estudiar a l'escola secundària.
L'interès de Gil per la música va ser precoç: "Quan jo tenia només dos o dos anys i mig", va recordar, "li vaig dir a ma mare que em convertiria en músic o president del meu país". Va créixer escoltant forró, la música nativa del nord-est, i s'interessa pels artistes de carrer de Salvador En principi va començar a tocar la bateria i la trompeta, a través d'escoltar Bob Nelson a la ràdio la mare de Gil va ser el "principal suport" en les seves ambicions musicals, ella li va comprar un acordió i, ja amb deu anys, el va enviar a l'escola de música de Salvador, on hi va assistir durant quatre anys. Com acordionista Gil va tocar per primera vegada la música clàssica, però va créixer més interessat en la música folklòrica i popular del Brasil. Va ser particularment influenciat pel cantant i acordionista Luiz Gonzaga, va començar a cantar i tocar l'acordió emulant les gravacions de GonzagaWald (2007), p.. 113-116 Gil ha assenyalat que va arribar a identificar-se amb Gonzaga ", perquè ell cantava sobre el món al seu voltant, el món que es va trobar."
Durant els seus anys a Salvador, Gil també es va trobar amb la música del compositor Dorival Caymmi, qui diu que representava per a ell la "platja orientat a" música de samba de Salvador. Gonzaga i Caymmi van ser formatius de Gil influències Mentre que en Salvador, Gil va ser introduït a molts altres estils de música, incloent-hi l'americà big band el jazz i el tango. El 1950 Gil es va traslladar a Salvador amb la seva família. Va ser allà, quan encara estava a l'escola secundària, que es va unir a la seva primera banda, Os desafinados, en què tocava l'acordió, el vibràfon i cantava. Os desafinados estava influenciat pel rock americà i músics com Elvis Presley, així com grups de cant de Rio de Janeiro. La banda va estar activa durant dos o tres anys. Poc després, inspirat per l'astre brasiler João Gilberto, es va decidir per la guitarra com el seu instrument principal i va començar a tocar bossa nova.
Carrera musical (1963-present) Gil va conèixer al guitarrista i cantant Caetano Veloso a la Universitat Federal de Bahia el 1963. Els dos immediatament va començar a col·laborar i tocar junts, gravant un single i un EP poc després. Juntament amb Maria Bethânia (la germana de Veloso), Gal Costa i Tom Zé, Gil i Veloso interpreten bossa nova i cançons tradicionals del Brasil en la nit d'obertura del Teatre de Vila Velha, el juliol de 1964, un espectacle titulat Ens, per Exemplo (Nosaltres, per exemple). Gil i el grup van continuar actuant en el mateix teatre que finalment es va convertir en director musical de la sèrie de concerts.Veloso (2003), p. 46 Gil va col·laborar de nou amb els membres d'aquest col·lectiu en l'històric àlbum de 1968 Tropicalia: ou Panis et Circenses, l'estil va ser influenciat pels Beatles Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, un àlbum Gil escoltava constantment Gil descriu Tropicalia: ou Panis et Circenses com el naixement del moviment Tropicalia. Com diu Gil, Tropicália (o Tropicalisme) era una confusió dels esdeveniments musicals i culturals que s'havien produït al Brasil durant els anys 1950 i 1960 principalment -bossa nova i Jovem Guarda (guardia jove) juntament amb rock and roll- música dels Estats Units i Europa, un moviment considerat una amenaça pel govern de Brasil del temps.
Al principi de la dècada de 1960, Gil va obtenir ingressos principalment de la venda de plàtans en un centre comercial i tractant de compondre tornades d'anuncis de televisió, que va ser breument emprada per la divisió brasilera d'Unilever, Gessy-Lever. Es va traslladar a São Paulo el 1965 i tenia un hit, quan la seva cançó "Louvação" (que més tard va aparèixer en l'àlbum del mateix nom) va ser llançat per Elis Regina. No obstant això, el seu primer èxit com a solista va ser la cançó de 1969 "Aquele Abraço". Gil també es va presentar en diversos programes de televisió al llarg de la dècada de 1960, que sovint inclouen una altra "tropicalistes", els membres del moviment Tropicalismo. Un d'aquests programes, va guanyar Divina Maravilhoso, que va comptar amb Veloso, l'atenció dels censors de televisió del govern després que va sortir a l'aire una versió satírica de l'himne nacional el desembre de 1968.
Al febrer de 1969 Gil i Veloso van ser arrestats pel govern militar de Brasil. Portat des de São Paulo a Rio de Janeiro, van passar tres mesos a la presó i quatre en arrest domiciliari, abans de ser alliberats amb la condició que abandonessin el país. Veloso va ser el primer a ser arrestat, la policia va traslladar a la casa de Gil poc després. Veloso havia pogut parlar per telèfon amb la llavors esposa de Gil, Andrea Gil Gadelha, per advertir sobre la possibilitat d'arrest, però Gil va ser arrestat finalment, juntament amb Veloso.Veloso (2003), pp 219-220 Sense donar explicacions o els càrrecs per la seva detenció. Gil creu que el govern va sentir que les seves accions "representaven una amenaça, alguna cosa nova, alguna cosa que no puc entendre, una cosa que no encaixa en cap dels compartiments de les pràctiques culturals existents, i que no farà. Això és perillós " Durant la seva condemna a la presó, Gil va començar meditació, seguir una dieta macrobiòtica, i llegir sobre filosofia oriental va compondre quatre cançons durant el seu empresonament, entre ells el Cérebro Electrônico (Cervell electrònic), que va aparèixer per primera vegada en el seu àlbum de 1969 Gilberto Gil, 1969, i més tard en el seu àlbum de 2006 Gil Luminoso A partir de llavors, Gil i Veloso van ser exiliats a Londres, Anglaterra, després que se'ls ofereix a sortir del BrasilVeloso. (2003), pp 262-263 Els dos van tocar en un concert brasiler junts per últim cop al Salvador el juliol de 1969, després a Portugal, París i, finalment, Londres. Ell i Veloso va donar una casa a Chelsea, compartint-lo amb el seu manager i esposa Gil va estar implicat en l'organització el 1971 del Glastonbury Free Festival i va ser poder descobrir el reggae, mentre vivia a Londres, recorda escoltar Bob Marley (les cançons que més tard tocà), Jimmy Cliff i Burning Spear Va ser molt influenciat i involucrat amb l'escena del rock de la ciutat, així, actuant amb Yes, Pink Floyd, i el botó Band Incredible String No obstant això, també va actuar en solitari, gravació de Gilberto Gil (Nega),durant la seva estada a Londres. A més de la participació en el reggae i les escenes de rock, Gil va assistir a les actuacions d'artistes de jazz, entre ells Miles Davis i Sun Ra.
miniatura|Gilberto Gil durant una conferència Quan va tornar a Badia el 1972, Gil es va centrar en la seva carrera musical i la tasca de promoció del medi ambient Es va llançar Expresso 2222, el mateix any, dels quals van ser posats en llibertat dos singles populars. Gil anà de gira per Estats Units i va gravar un àlbum en idioma anglès, així, sense deixar d'alliberar un flux constant de discos al llarg dels anys 1970, incloent-hi Realç i Refazenda. En la dècada de 1970 Gil van participar en un ressorgiment de la tradició afro-brasilera afoxé del Carnestoltes, socis de la Filhos de Gandhi ( Fills de Gandhi) a l'exercici del grup, Crook,(2005), pàg. 141 que només es permet unir-se als negres brasilers Gil també va gravar una cançó titulada Patuscada de Gandhi escrit pel Filhos de Gandhi, que va aparèixer en el seu àlbum de 1977 Refavela. Es va prestar major atenció als grups afoxé en Carnestoltes a causa de la publicitat que Gil havia proporcionat a través de la seva participació. AixíCrook (2005), pp 142-143 A finals de 1970 va sortir de Brasil per a l'Àfrica i va visitar Senegal, Costa d'Ivori i Nigèria. També va treballar amb Jimmy Cliff i va llançar una portada de "No Woman, No Cry" amb ell el 1980, un número u que va introduir el Reggae per Brasil.
El 1996, Gil ha contribuït amb Refazenda per a l'àlbum en benefici de la lluita contra la SIDA Red Hot + Rio elaborat per l'Organització Red Hot.
El 1998, la versió en directe del seu àlbum Quanta Gil va guanyar el Premi Grammy per Millor Àlbum de Música Mundial. El 2005 va guanyar el Premi Grammy per Millor Àlbum Contemporani de Músiques del Món per Eletracústico. Al maig de 2005 va ser guardonat amb el Polar Music Prize de Carles XVI Gustau de Suècia d'Estocolm, el primer cop que el premi s'atorga a un intèrpret d'Amèrica Llatina. El 16 d'octubre del mateix any va rebre el premi de la Legió d'Honor del Govern francès, coincidint amb el Année du Brésil-en-France (Any de Brasil a França).
El 2010 va llançar l'àlbum Fe Na Festa, un disc dedicat al forró, un estil de música del nord-est del Brasil. La seva gira de promoció d'aquest àlbum va rebre alguns comentaris negatius dels fans que esperaven escoltar un conjunt amb els seus èxits
Carrera política (1987-present) miniatura|Gil amb l'ex president del Brasil Luiz Inácio Lula da Silva Gil descriu la seva actitud cap a la política, ja que : "Prefereixo veure a càrrec meu en el govern com el d'un administrador o gerent, però la política és un ingredient necessari.". La seva carrera política va començar el 1987, quan va ser elegit per a un càrrec local a Badia i es va convertir en el secretari de Salvador de la cultura El 1988, va ser triat per al consell de la ciutat i, posteriorment, es va convertir en comissionat de la ciutat per a la protecció del medi ambient. No obstant això, va deixar el càrrec després d'un termini i es va negar a postular per al Congrés Nacional de Brasil. El 1990, Gil va deixar el Partit del Moviment Democràtic Brasiler i es va unir al Partit Verd. Durant aquest període, Gil va fundar l'organització de protecció del medi ambient Onda Azul (Ona Blava), que va treballar per protegir les aigües brasileres. Manté la seva carrera musical a temps complet, i es va retirar temporalment de la política el 1992, després de l'alliberament Parabolicamará, considerat com un dels seus esforços més reeixits. El 16 d'octubre 2001 Gil va acceptar la seva nominació per ser un Ambaixador de Bona Voluntat per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) de les Nacions Unides, després d'haver promogut l'organització abans del seu nomenament.