El titella Rev. 20/03/2022 (Anthus pratensis) és un petit ocell passeriforme de la família dels motacíl·lids (Motacillidae). Cria a la major part de la meitat nord d'Europa i Àsia. És un ocell migrador i hiberna al sud d'Europa, nord d'Àfrica i sud d'Àsia.

Noms populars També és conegut com a tita al Penedès, titerella, titeta, titet o titit al País Valencià. Altres noms en són, a les Balears, burella, titina/titeta sorda, titeta traïdora, titinoia i sordall, i encara a Catalunya cotoliu, cotolí, cotorlí, cotorliu, o cotoliua.

Descripció El titella es tracta d'un ocell més aviat petit molt estès i sovint abundant, que mesura 14,5-15 cm de llarg i pesa 15-22 g. És una espècie d'aspecte indistingible a terra, principalment marró per sobre i per sota, amb franges més fosques a la major part del plomatge; la cua és de color marró, amb les vores laterals blanques i estretes. Té el bec prim i les potes de color groc rosat pàl·lid; l'urpa posterior és notablement llarga, més llarga que la resta dels dits posteriors. El reclam és un tsi-tsi feble. El cant és repetitiu i simple i el fa en vols breus. Els ocells que crien a Irlanda i l'oest d'Escòcia són de color lleugerament més fosc que els d'altres zones, i sovint es distingeixen com la subespècie A. p. whistleri, tot i que s'intercala clinalment amb la nominat A. p. pratensis que es troba a la resta de l'àrea de distribució de l'espècie.

És semblant a la piula gorja-roja (A. cervinus), però aquesta és més barrada i (només a l'estiu) té la gola de color vermell ataronjat, i a la piula dels arbres (A. trivialis), que és una mica més grossa, menys barrada i té marques facials més marcades i la urpa posterior és més curta. El cant del titella s'accelera cap al final, mentre que el de la piula dels arbres s'alenteix.

Distribució i hàbitat Aquesta espècie està molt estesa per Europa. La distribució s'estén des de l'est de Groenlàndia (Dinamarca) a l'oest, pel nord d'Europa fins a les altes muntanyes central i meridional i fins al riu Obi, a l'est dels Urals, Rússia. També es troben petites poblacions aïllades als Apenins centrals d'Itàlia i a les muntanyes al llarg de la frontera de Geòrgia i Armènia. Les poblacions d'Europa occidental són majoritàriament residents o fan una migració parcial. Les poblacions del nord i l'est hivernen a l'oest, el centre i el sud d'Europa a la costa del nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, desplaçant-se fins al sud fins al sud-oest de Mauritània. Els ocells que crien a l'oest de Sibèria migren al sud-oest d'Àsia des de l'Iraq i l'Iran cap a l'est fins a l'Uzbekistan.

La població total s'estima en 12 milions de parelles. És una espècie abundant al nord de l'àrea de distribució i, en general, és l'ocell reproductor més comú de les terres altes britàniques, però és menys comú més al sud. Les densitats de reproducció oscil·len entre les 80 parelles/km² (210 parelles/milla quadrada) al nord d'Escandinàvia, fins a 5-20 parelles/km² (13-52 parelles/milla quadrada) a les praderies al sud de la zona de reproducció, i només 1/km² (2,6/milla quadrada) a les terres de cultiu. S'enregistren algunes parelles reproductores aïllades al sud de la serralada principal, a les muntanyes de la península Ibèrica, Itàlia i el nord dels Balcans. Hi ha hagut un descens general de la població durant els últims disset anys, sobretot a les terres de conreu franceses, on l'espècie ha disminuït un 68%.

Es tracta principalment d'una espècie d'hàbitats oberts, sigui no cultivat o d'agricultura de baixa intensitat, com ara pastures, erms i brusqueres, però també es troba en petit nombre a les terres cultivables. A l'hivern també utilitza salines i, de vegades, bosc obert. És un ocell bastant terrestre, sempre s'alimenta a terra, però usa perxes elevades com arbustos, tanques o cables elèctrics com a miradors per vigilar els depredadors.

Ecologia Reproducció El niu el construeix a terra amagat entre vegetació densa, amb dos a set (generalment sovint de tres a cinc) ous; els ous desclouen al cap d'11 a 15 dies, i els pollets són volanders entre 10 i 14 dies després de descloure. Solen fer dues postes cada any. Aquesta espècie és un dels que més pateix el parasitisme de posta per part del cucut, i també és una espècie de presa important per l'esmirla (Falco columbarius) i l'arpella pàl·lida comuna (Circus cyaneus).

Dieta i alimentació La dieta consisteix principalment en insectes i altres invertebrats, la majoria són petits de menys de 5 mm de llarg. Especialment a l'hivern, també menja llavors d'herbes, joncs i brucs, i empetrum.

Taxonomia El titella va ser descrit formalment pel naturalista suec Carl Linnaeus l'any 1758 en la 10a edició de la seva "Systema Naturae" amb el nom binomial Alauda pratensis. La localitat tipus és Suècia. Ara és l'espècie tipus del gènere Anthus que va ser introduït el 1805 pel naturalista alemany Johann Matthäus Bechstein. L'espècie és monotípica; no es reconeix cap subespècie.

No hi ha consens sobre la taxonomia d'aquesta espècie. El Congrés Ornitològic Internacional i les taxonomies que segueixen BirdLife Internacional com ara el Manual dels ocells del món (HBW) no reconeixen cap subespècie. Tanmateix, la llista Clements, el Laboratori Cornell d'Ornitologia i el Sistema Integrat d'Informació Taxonòmica (ITIS) en reconeixen dues:

A. p. whistleri (Clancey, 1942) ─ Islàndia i les Fèroe fins a Escòcia, Irlanda i Anglaterra. A. p. pratensis (Linnaeus, 1758) ─ sud-est de Groenlàndia cap a Europa i oest de Sibèria; migra cap al nord d'Àfrica, Iran.

El nom genèric Anthus és el nom llatí d'un petit ocell de pastures esmentat per Plini el Vell, i el nom específic pratensis significa “d'un prat”, de «pratum», “prat”.

Galeria

Referències

Enllaços externs Ageing and sexing (PDF) by Javier Blasco-Zumeta

Categoria:Anthus Categoria:Ocells d'Àfrica Categoria:Ocells d'Àsia Categoria:Ocells d'Europa