El Machu Picchu (en quítxua: Machu Pikchu, 'muntanya vella', pronunciat )Teofilo Laime Acopa, Diccionario Bilingüe, Iskay simipi yuyay k'ancha, Quechua – Castellano, Castellano – Quechua: machu - adj. y s. m. Viejo. Hombre de mucha edad (Úsase también para animales). - machu - s. m. Anciano. Viejo. pikchu - s. Pirámide. Sólido puntiagudo de varias caras. || Cono. Ch'utu. machu pikchu - s. La gran ciudadela pétrea que fue quizá uno de los más grandes monumentos religiosos del incanato, entre el valle del Cusco y la selva virgen (JAL). || Monumento arqueológico situado en el departamento actual del Cusco, junto al río Urubamba, en una cumbre casi inaccesible (JL). és una de les joies arquitectòniques i arqueològiques més importants de l'Imperi Inca al Perú i una ciutat sagrada. Està inscrit a la llista del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1983.
Etimologia El lloc es troba en una estreta sella entre dos pics de muntanya, el Machu Picchu i el Huayna Picchu. En llengua quítxua, significa 'vell'o 'persona gran' i (escrit huayna en l'ortografia estàndard del castellà) significa 'jove', mentre que fa referència a un «cim», «pic» o «piràmide». també es pot referir a una porció de coca que es mastega. Així, el nom del lloc sovint es tradueix com a «muntanya vella» o «cim vell».
Tot i que el nom original que els seus constructors van donar a l'assentament no es coneix definitivament, un estudi del 2021 a Ñawpa Pacha: Journal of the Institute of Andean Studies suggereix que el lloc probablement es deia Huayna Picchu, pel nom del pic més petit que hi havia a prop, o simplement Picchu. Segons la investigació, l'associació del nom Machu Picchu amb les ruïnes probablement va començar amb les publicacions de l'explorador estatunidenc Hiram Bingham de 1911, una conclusió que té el suport de les notes de camp de Bingham, els primers mapes i els documents històrics.
Ubicació La ciutat sagrada de Machu Picchu està ubicada 130 quilòmetres al nord-est de Cusco, a la cresta de la serra Machu Picchu, a 2.200 metres d'altitud sobre el nivell del mar.
La ubicació de la ciutat era un secret militar, ja que els penya-segats profunds i les muntanyes eren la millor defensa natural.
Història miniatura| Una de les primeres imatges de Machu Picchu, feta per Hiram Bingham III el 1912 després d'una important neteja i abans que comencessin les obres de reconstrucció.
Anteriorment es creia (Richard L. Burger, professor d'antropologia a la Universitat Yale) que Machu Picchu s'havia construït a la dècada del 1450. Tanmateix, un estudi del 2021 dirigit per Burger va utilitzar la datació per radiocarboni (específicament, AMS) per revelar que Machu Picchu podria haver estat ocupat des del 1420 fins al 1530 dC. La construcció sembla datar de dos grans governants inques, Pachacútec (1438–1471) i Túpac Yupanqui (1472–1493).
Un consens entre els arqueòlegs és que Pachacútec va ordenar la construcció de la finca reial per al seu ús com a refugi, molt probablement després d'una campanya militar reeixida. Tot i que Machu Picchu es considera una finca reial, no s'hauria transmès en la línia de successió. Més aviat es va utilitzar durant 80 anys abans de ser abandonat, sembla que a causa de les conquestes espanyoles en altres parts de l'Imperi Inca. És possible que la majoria dels seus habitants morissin de verola introduïda pels viatgers abans que els conqueridors espanyols arribessin a la zona.
Vida antiga Vida quotidiana a Machu Picchu miniatura|Vista de les cases antigues
Durant el seu ús com a finca, s'estima que hi vivien unes 750 persones, la majoria de les quals feien de personal de suport (yanaconas, yana) i hi vivien permanentment. Tot i que la finca pertanyia a Pachacutec, també hi vivien especialistes religiosos i treballadors especialitzats temporals (mayocs), probablement per al benestar i gaudi del governant. Durant l'hivern, que normalment era l'estació més dura, el personal es reduïa a uns quants centenars de servents i uns quants especialistes religiosos centrats només en el manteniment.
Els estudis mostren que, segons les seves restes òssies, la majoria de les persones que hi vivien eren immigrants de diversos quants orígens. Els faltaven els marcadors químics i osteològics que haurien tingut si hi haguessin viscut tota la vida. En canvi, la investigació sobre restes esquelètiques ha trobat danys ossis causats per diverses espècies de paràsits aquàtics autòctons de diferents zones del Perú. També hi havia uns quants factors d'estrès osteològic i diverses densitats químiques, cosa que suggereix dietes a llarg termini variables característiques de regions específiques que estaven separades. Aquestes dietes es componen de diversos nivells de blat de moro, patates, cereals, llegums i peix, però l'última dieta a curt termini coneguda per a aquestes persones estava composta en general per menys peix i més blat de moro. Això suggereix que uns quants dels immigrants provenien de zones més costaneres i es van traslladar a Machu Picchu, on el blat de moro representava una part més gran de la ingesta d'aliments. La majoria de les restes òssies trobades al jaciment presentaven nivells més baixos d'artritis i fractures òssies que les trobades a la majoria de jaciments de l'Imperi Inca. Els individus inques que patien artritis i fractures òssies eren típicament aquells que realitzaven treballs físics pesats (com els Mita) o servien a l'exèrcit inca.
També se sospita que es van portar animals a Machu Picchu, ja que es van trobar diversos ossos que no eren originaris de la zona. La majoria d'ossos d'animals trobats provenien de llames i alpaques. Aquests animals viuen de manera natural a altituds de 4000 m en lloc dels 2400 m d'elevació de Machu Picchu. El més probable és que aquests animals fossin importats de la regió de Puna per al consum de carn i per a les seves pells. També es van trobar conillets d'Índies al jaciment en coves funeràries especials, cosa que suggereix que com a mínim s'utilitzaven per a rituals funeraris, ja que era comú a tot l'Imperi Inca utilitzar-los per a sacrificis i carn. També es van recuperar sis gossos del lloc. A causa de la seva ubicació entre les restes humanes, es creu que van servir com a companys dels morts.
L'activitat agrícola miniatura| utilitzat per a l'agricultura a Machu Picchu Gran part de l'agricultura que es feia a Machu Picchu es feia als seus centenars d’ (terrasses artificials). Aquestes terrasses van ser una obra d'enginyeria considerable, construïdes per garantir un bon drenatge i la fertilitat del sòl, alhora que protegien la muntanya de l'erosió i els esllavissaments. Tanmateix, les terrasses no eren perfectes, ja que els estudis del terreny mostren que hi va haver esllavissades durant la construcció de Machu Picchu. Encara són visibles llocs on les terrasses van ser desplaçades per esllavissades i després estabilitzades pels inques a mesura que continuaven construint-se al voltant de la zona. Les terrasses també permetien el regadiu, augmentant el rendiment dels cultius, amb el blat de moro probablement com a principal cultiu a causa de la seva importància cerimonial, juntament amb el possible cultiu de patates.
No obstant això, la superfície de cultiu en terrasses només representa unes 4,9 ha de terra, i un estudi del sòl al voltant de les terrasses va mostrar que el que s'hi conreava era principalment blat de moro i patates, cosa que no era suficient per mantenir les més de 750 persones que vivien a Machu Picchu. Això explica per què els estudis realitzats sobre els aliments que menjaven els inques a Machu Picchu suggereixen que eren importats de les valls circumdants i de llocs més llunyans.
Hi ha poca informació sobre els sacrificis humans a Machu Picchu, tot i que se sap que molts sacrificis mai van rebre un enterrament adequat i les seves restes òssies van sucumbir als elements. No obstant això, hi ha proves que es sacrificaven servents per acompanyar un noble difunt a l'altra vida. Els sacrificis d'animals, líquids i de terra als déus eren més comuns i es feien a l'Altar del Còndor. La tradició és mantinguda pels membres de la religió andina de la Nova Era.
Trobades amb occidentals miniatura|Vista panoràmica de Machu Picchu i del canó d'Urubamba Conquesta espanyola A finals del , els espanyols que havien aconseguit recentment el control de la zona van documentar que els indígenes van esmentar haver tornat a Huayna Picchu, el nom que es creu que originalment van donar al lloc els habitants locals. El conqueridor espanyol Baltasar de Ocampo tenia notes d'una visita a finals del a una fortalesa de muntanya anomenada Pitcos amb edificis sumptuosos i majestuosos, erigits amb gran habilitat i art, totes les llindes de les portes, tant les principals com les ordinàries, eren de marbre i elaboradament tallades.
Amb els segles, la selva circumdant va envair el lloc, i pocs fora de la zona immediata coneixien la seva existència. El lloc podria haver estat redescobert i saquejat el 1867 per un empresari alemany, Augusto Berns. Algunes proves indiquen que l'enginyer alemany J. M. von Hassel va arribar abans. Els mapes mostren referències a Machu Picchu ja el 1874. Un atles de 1904 va designar el lloc com a Huayna Picchu.
A la recerca de la capital neoinca
El 1911, l'historiador i explorador estatunidenc Hiram Bingham va viatjar per la regió buscant la capital perduda de l'estat neoinca (que més tard es va establir com a Vilcabamba), establert per Manco Inca després de la conquesta espanyola, i va ser conduït a Machu Picchu per un vilatà, Melchor Arteaga. Bingham va trobar el nom de l'explorador peruà Agustín Lizárraga i la data de 1902 escrita amb carbó vegetal en una de les parets del Temple de les Tres Finestres. Inicialment decebut, va documentar al seu diari de camp de butxaca: Agustín Lizárraga és el descobridor de Machu Picchu i viu al pont de San Miguel just abans de passar-hi. Tanmateix, mentre que Bingham inicialment va reconèixer Lizárraga com el descobridor en els seus primers escrits i discursos, inclòs Inca Land (1922), va anar minimitzant gradualment el paper de Lizárraga fins que, a la seva versió final de la història, Lost City of the Incas (1952), Bingham va afirmar haver trobat el lloc ell mateix.
Tot i que Bingham no va ser el primer a visitar les ruïnes, va ser considerat el descobridor científic que va portar Machu Picchu a l'atenció internacional. Bingham va organitzar una altra expedició el 1912 per dur a terme una important neteja i excavació.
Primera expedició americana miniatura| Hiram Bingham III a la porta de la seva tenda prop de Machu Picchu el 1912
Bingham va ser professor a la Universitat Yale, tot i que no era un arqueòleg qualificat. El 1909, tornant del Congrés Científic Panamericà a Santiago, va viatjar pel Perú i va ser convidat a explorar les ruïnes inques de Choqquequirau, a la vall de l'Apurímac. Va organitzar l'Expedició Peruana de Yale de 1911 en part per buscar la capital inca, que es creia que era la ciutat de Vitcos, suposadament situada a prop de la ciutat de Torontoy. Va consultar Carlos Romero, un dels principals historiadors de Lima, que li va mostrar referències útils i la Crònica dels Agustinians del pare Antonio de la Calancha. En particular, Ramos pensava que Vitcos era prop d'una gran roca blanca sobre una font d'aigua dolça. De tornada al Cusco, Bingham va preguntar als plantadors sobre els llocs esmentats per Calancha, en particular al llarg del riu Urubamba. Segons Bingham, «un vell prospector va dir que hi havia ruïnes interessants a Machu Picchu», tot i que les seves afirmacions «no van rebre cap importància pels ciutadans destacats». Només més tard Bingham va saber que Charles Wiener també havia sentit a parlar de les ruïnes de Huayna Picchu i Machu Picchu, però no va poder arribar-hi.