miniatura|La Pedra de Rosetta
Una traducció és la interpretació del significat d'un text i la seva corresponent transformació en un text equivalent que reprodueix el mateix missatge en una llengua diferent. El text objecte de la traducció s'anomena «text origen»; la llengua a la qual es tradueix es coneix com a «llengua destí» i el text resultant de la traducció s'anomena «text final».
La traducció ha de tenir en compte les restriccions que imposa el context, les normes gramaticals, les normes d'escriptura, i, per descomptat, les dues llengües emprades. L'error més comú és el de traduir paraula per paraula utilitzant la correspondència de paraules entre dues llengües, fet que ignora el context, la gramàtica i tota norma en general.
La traducció produeix moltes "migracions" de costums i usos d'una llengua a l'altra, tenint en compte que les dues llengües coexisteixen a la ment del traductor. Aquests traspassos donen lloc fàcilment a llengües híbrides com el catanyol (català-espanyol), l'spanglish (castellà-anglès), el poglish (polonès-anglès) i el portuñol (portuguès-espanyol).
Per altra banda, els traspassos entre idiomes han estat útils per importar, d'una llengua origen a la llengua destí, conceptes inexistents o que no disposaven una manera d'expressió adequada. Els traductors i intèrprets, tant professionals com amateurs, han tingut un paper molt important en l'evolució de les llengües i les cultures.
L'art de la traducció és tan antic com la mateixa escriptura. Parts de l'Epopeia de Gilgamesh, que es troba entre els texts més antics que es coneixen, inclouen traduccions de diverses llengües asiàtiques del segon mil·lenni abans de Crist. L'Epopeia de Gilgamesh podia haver estat llegida, en els seus propis idiomes, pels primers escriptors de la Bíblia i la Ilíada.J.M. Cohen, "Translation," Encyclopedia Americana, 1986, vol. 27, p. 12.
Amb l'arribada dels ordinadors, s'han produït intents d'automatitzar la traducció del llenguatge parlat i de fer ús dels ordinadors com a assistents de traduccions.
Etimologia miniatura|125px|Pedra de RosettaEtimològicament, "traducció" vol dir portar a través o dur a través. La paraula llatina translatio deriva de translatum, participi de transferre (traslladar — de trans, a través de + ferre, portar). Les modernes llengües romàniques, germàniques i eslaves tenen la seva pròpia paraula, formada generalment a partir del model llatí.Christopher Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 83.
Addicionalment, la paraula grega per traducció, metáphrasis (una traducció literal), en contrast amb paràfrasi (dir en altres paraules, que prové de la paraula grega paráphrasis).Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 83.
Conceptes erronis Els principiants en traducció sovint procedeixen com si la traducció fos una ciència exacta, com si existís una relació consistent un-a-un entre paraules i frases de diferents llengües, com en criptografia. Aquests principiants assumeixen que tot el que es necessita per traduir un text és codificar i descodificar equivalències entre les dues llengües, fent servir un diccionari com a llibre de codis.Aquest fenomen de la traducció apareix a la història de la Força Aèria Soviètica amb la defecció del 1976 del Tinent Viktor Belenko, i de la seva traducció al anglès del seu desig de lliurar a les autoritats occidentals un caça de combat MiG-25. Malgrat que entén les limitacions de la seva traducció, es confon la intel·ligència occidental autoritats, que llegir-ho com una amenaça en lloc d'una oferta. Malgrat que entenia les limitacions de la seva traducció, va confondre als serveis d'intel·ligència occidentals, que van interpretar-ho com una amenaça en lloc d'una oferta. John Barron, MiG Pilot: The Final Escape of Lt. Belenko.
Un altre concepte erroni comú és creure que qualsevol que pot parlar una segona llengua farà una bona traducció. Dins la comunitat de traductors, està generalment acceptat que les millors traduccions les fan persones que estan traduint un text a la seva pròpia llengua,Kasparek, "The Translator's Endless Toil," p. 86. atès que és estrany que qui ha après una segona llengua en tingui una total fluïdesa. Un bon traductor entén correctament la llengua d'origen, té un coneixement específic del context, i és un bon escriptor en la llengua final. A més no solament és bilingüe sinó que també és bicultural.
S'ha debatut si les traduccions son art o habilitat. Els traductors literaris, com Gregory Rabassa a If This Be Treason, argumenten que la traducció és un art (que pot ser ensenyat). Altres traductors, principalment centrats en aspectes tècnics, comercials i legals, consideren la seva professió una habilitat (també ensenyable), sotmesa a l'anàlisi lingüística, que es beneficia dels estudis acadèmics.
Tal com succeeix amb altres activitats, la distinció entre art i habilitat es deu en bona part a una raó de grau. Fins i tot un document que pot resultar simple, per exemple un pamflet publicitari, requereix un cert nivell d'habilitat lingüística que va més enllà de l'ús de la terminologia purament tècnica. Les millors traduccions s'obtenen de la combinació d'aplicar correctament la terminologia específica i d'una bona habilitat alhora d'escriure.
La traducció ha estat una escola d'escriptura per molts escriptors importants. Els traductors, inclosos els primers traductors de la Bíblia, han perfilat, en el decurs de la seva feina, les moltes llengües en les quals han treballat. Han actuat de ponts per les idees i el coneixement entre cultures i civilitzacions. Juntament amb les idees, han importat, dins les seves pròpies llengües, pròpies d'altres llengües.
Interpretació
La interpretació és una activitat que consisteix a facilitar la comunicació, oral o per signes, de forma simultània o consecutiva, entre dos o més parlants que no parlen la mateixa llengua.
Fidelitat i transparència La fidelitat i la transparència són dues qualitats que, durant mil·lennis, han estat respectades com a models de la traducció, especialment la traducció literària, tot i que sovint ambdós models es troben en conflicte. Un crític francès del va dir: les belles infidèles, tot suggerint que les traduccions poden ser fidels o belles, però no les dues coses alhora. En realitat, aquestes dues qualitats no són necessàriament excloents.
La fidelitat correspon a la mesura en la qual una traducció reprodueix exactament el mateix significat que té el text original, sense treure ni afegir res, sense intensificar ni disminuir cap part del significat i sense distorsionar-lo de cap manera. El criteri utilitzat per jutjar la fidelitat d'una traducció varia d'acord amb l'individu, l'exactitud de l'original, el tipus, funció i ús del text, les seves qualitats literàries, el seu context social o històric, i així successivament.
La transparència correspon a la mesura en la qual una traducció sembla, als ulls d'un parlant nadiu de la llengua final, ser originalment escrita en la seva llengua i construïda segons les normes gramaticals i sintàctiques de la llengua final. El criteri utilitzat per jutjar la transparència d'una traducció és més senzill: una traducció no idiomàtica sona malament, i en el cas d'una traducció literal generada per sistemes de traducció automàtica, sovint els resultats no tenen sentit.
Malgrat tot, en determinats contexts el traductor pot optar de manera conscient per fer ús de la traducció literal. Els traductors literaris i els traductors de texts històrics i religiosos sovint tracten de conservar al màxim el significat i l'esperit del text original. Per aquesta raó, sovint estiren deliberadament els límits de la llengua. Anàlogament, els traductors literaris fan servir paraules de la llengua original per donar-li més autenticitat a la traducció.
En les últimes dècades, destacats advocats dels que defensen la traducció no-transparent s'han identificat amb l'intel·lectual francès Antoine Berman, el qual va determinar dotze tendències distorsionadores inherents a la majoria de traduccions de prosa, i el teòric americà Lawrence Venuti, que ha fet una crida als traductors perquè facin servir estratègies estrangeritzadores de traducció en lloc d'altres localistes.
miniatura|120px|Friedrich Daniel Ernst Schleiermacher
Moltes de les teories de traducció no-transparents tenen el seu origen en conceptes del romanticisme germànic, de les quals la principal influència, en posteriors teories d'estrangerització, prové del teòleg i filòsof alemany Friedrich Schleiermacher. A On the Different Methods of Translation (1813) hi distingeix entre els mètodes de traducció que van en direcció al lector (on el criteri principal és la transparència) i els mètodes que van en direcció a l'autor (on el criteri principal és la fidelitat). Schleiermacher era clarament més proper al segon d'aquests mètodes. La seva preferència era motivada, malgrat tot, no com un desig d'abraçar tot el que és estranger, sinó per un desig nacionalista d'oposar-se al domini cultural francès i promoure alhora la literatura germànica.
Avui en dia, a la majoria de les traduccions que es fan a occident s'hi imposen criteris de fidelitat i transparència. Però no sempre ha estat així. Han existit períodes en el qual molts traductors han excedit els límits de la traducció derivant cap a adaptacions.
Les traduccions adaptades es conserven en algunes tradicions d'Orient. Per aquest motiu, hi apareixen moltes versions del Ramayana en les diferents llengües de l'índia, i les històries són diferents en cadascuna. Si s'hi consideren les paraules utilitzades per traduir a les llengües de l'Índia, on hi ha les llengües indoàries o les llengües dravídiques, sorprèn molt la llibertat que es prenen els traductors. Això pot ésser a causa de la devoció als passatges profètics que afecta profundament a la corda sensible, o a una vocació de convertir els infidels. Es poden trobar casos similars dins la literatura medieval cristina, on el text s'adapta als costums i els valors dels oients.
Equivalència
La qüestió de fidelitat enfront de transparència també es descriu en termes d'equivalència formal i equivalència dinàmica respectivament. Aquestes dues expressions estan associades amb el traductor Eugene Nida i van ser originalment creades per definir mètodes per traduir la Bíblia, tot i que són aplicables a qualsevol traducció.
L'equivalència formal tracta de fer una traducció literal, fins si tot sacrificant els trets característics de la llengua d'arribada, si cal. Per contra, l'equivalència dinàmica tracta de mantenir l'essència del pensament expressat en el text original, malgrat que es perdin els trets literaris o s'alteri l'ordre de les paraules, la veu dels verbs, etcètera.
Malgrat tot, no hi ha uns límits ben definits entre l'equivalència formal i l'equivalència dinàmica. Per contra, representen un espectre d'estratègies de traducció. Cadascuna és utilitzada pel mateix traductor en diferents èpoques i contexts. Fins i tot de vegades s'utilitzen les dues simultàniament. Les bones traduccions comporten una adequada combinació dels dos mètodes.
Retrotraducció La retrotraducció és una traducció d'un text, prèviament traduït, a la llengua del text original. Es tracta d'un procés similar al fet matemàtic de realitzar l'operació inversa.
Sovint s'utilitza la comparació d'una retrotraducció amb el text original com a mètode de control de la traducció original. Però, així com és útil com a mètode de control aproximat, està lluny de ser infal·lible.
Mark Twain va escriure retrotraducció, en clau humorística, d'una versió francesa de la seva famosa història curta La cèlebre granota saltadora del districte de Calaveres(1865).