Ida (designació de planeta menor: 243 Ida) és un asteroide de la família Coronis del cinturó principal. Va ser descobert el 29 de setembre del 1884 per Johann Palisa i rebé el nom d'una nimfa de la mitologia grega. Posteriors observacions telescòpiques classificaren l'asteroide Ida com un asteroide de tipus S, el tipus més nombrós en el cinturó interior d'asteroides. El 28 d'agost del 1993, Ida va ser visitat per la nau espacial Galileo, amb destinació a Júpiter. Va ser el segon asteroide visitat per una nau espacial i el primer que es va descobrir que tenia un satèl·lit.
Igual que tots els asteroides del cinturó principal, l'òrbita d'Ida es troba entre els planetes Mart i Júpiter. El seu període orbital és de 4,84 anys, i el seu període de rotació, de 4,63 hores. Ida té un diàmetre mitjà de 31,4 quilòmetres. És de forma irregular i allargada, i, pel que sembla, està compost per dos grans objectes connectats entre si que donen lloc a una forma que recorda un croissant. La seva superfície és una de les que tenen més cràters del sistema solar, amb una àmplia varietat pel que fa a les mides i les edats dels cràters.
El satèl·lit d'Ida, Dàctil, va ser descobert per la membre de la missió Ann Harch en imatges preses per la sonda Galileo. Va rebre el seu nom dels dàctils, les criatures que habitaven la muntanya Ida, segons la mitologia grega. Dàctil, que fa només 1,4 quilòmetres de diàmetre, és aproximadament una vintena part de la mida d'Ida. La seva òrbita al voltant d'Ida, però, no es va poder determinar amb gaire precisió. No obstant això, les limitacions de les possibles òrbites permeten una estimació aproximada de la densitat d'Ida, que va revelar que no conté minerals metàl·lics. Dàctil i Ida comparteixen moltes característiques, la qual cosa en suggereix un origen comú.
Les imatges creades per la sonda Galileo, i la posterior mesura de la massa d'Ida, significaren nous coneixements sobre la geologia dels asteroides de tipus S. Abans del sobrevol de Galileo, s'havien proposat moltes teories per explicar la seva composició mineral. La determinació de la seva composició permet una correlació entre la caiguda de meteorits a la Terra i el seu origen en el cinturó d'asteroides. Les dades creades a partir del sobrevol van assenyalar que els asteroides de tipus S són la font dels meteorits de condrita ordinària, el tipus més comú que es troba a la superfície de la Terra.
Descobriment i observacions L'asteroide 243 va ser descobert el 29 de setembre del 1884 per l'astrònom austríac Johann Palisa a l'Observatori de Viena. Va ser el seu 45è descobriment d'un asteroide. Ida va ser batejat per Moriz von Kuffner, un fabricant de cervesa de Viena i astrònom aficionat. En la mitologia grega, Ida era una nimfa de Creta que va criar el déu Zeus. Ida va ser reconegut com a part de la família Coronis per Kiyotsugu Hirayama, que va proposar el 1918 que aquest grup comprèn els asteroides formats per les deixalles del cos precursor destruït.
L'espectre de reflexió d'Ida el van mesurar el 16 de setembre de 1980 els astrònoms David J. Tholen i Edward F. Tedesco com a part de la investigació d'asteroides de vuit colors (ECAS). El seu espectre coincidia amb el dels asteroides de tipus S. Les famílies d'Eos i Coronis... són completament del tipus S, la qual cosa es estranya a les seves distàncies heliocèntriques... A principis de 1993 es van fer moltes observacions d'Ida a l'Observatori Naval dels Estats Units a Flagstaff i a l'Observatori d'Oak Ridge. Aquestes observacions milloraren la mesura de l'òrbita d'Ida al voltant del Sol i reduïren la incertesa de la seva posició durant el sobrevol de Galileo de 78 a 60 km.
Exploració miniatura|Trajectòria de Galileo des del seu llançament fins a arribar a l'òrbita de Júpiter
Sobrevol de Galileo L'asteroide Ida va ser visitat el 1993 per la sonda espacial Galileo dirigida a Júpiter. Les seves trobades amb els asteroides GaspraAl contrari d'altres noms de l'astronomia, que deriven de noms de la mitologia, el nom de Gaspra prové d'un balneari ucraïnès de la mar Negra. i Ida van ser objectius secundaris a la missió a Júpiter. Aquests van ser seleccionats com a blancs en resposta a una nova política de la NASA dirigida a planificar acostaments a asteroides de totes les naus que travessessin el cinturó. Cap missió anterior havia intentat un sobrevol. El Galileo va ser posat en òrbita pel transbordador espacial Atlantis en la missió STS-34 el 18 d'octubre de 1989. El canvi de trajectòria del Galileo per acostar-se a Ida exigeix que es consumeixen 34 kg de propel·lent. Els planificadors de la missió retardaren la decisió d'intentar un sobrevol fins que estigueren segurs que aquest deixaria a la nau espacial suficient combustible per a completar la seva missió a Júpiter.
miniatura|esquerra|Imatges del sobrevol, a partir de 5,4 hores abans del màxim acostament i mostrant la rotació d'Ida La trajectòria del Galileo el traslladà al cinturó d'asteroides dues vegades en el seu camí a Júpiter. La segona vegada que va creuar el cinturó, va sobrevolar Ida el 28 d'agost de 1993 a una velocitat de 12.400 m/s en relació amb l'asteroide. L'aparell detector d'imatges de bord observà Ida des d'una distància de 240.350 quilòmetres fins a la seva màxima aproximació de 2.390 km. Ida fou el segon asteroide, després de Gaspra, que va ser captat per una nau espacial. Gairebé un mes després d'una sessió de fotos amb èxit, la nau espacial Galileo va acabar enviant la darrera setmana a la Terra un retrat d'alta resolució del segon asteroide fotografiat des de l'espai. Conegut com 243 Ida, l'asteroide va ser fotografiat des d'una distància mitjana de només 3.400 quilòmetres al voltant de 3,5 minuts abans de màxima aproximació de Galileo el 28 d'agost. A prop del 95% de la superfície d'Ida va quedar a la vista de la sonda durant el sobrevol.
La transmissió de moltes imatges d'Ida es va retardar a causa d'una fallada permanent de l'antena d'alt guany de la nau. Les cinc primeres imatges es van rebre el setembre de 1993. Aquestes imatges estaven compostes per un mosaic d'alta resolució de l'asteroide amb una resolució de 31-38 m/píxel. Les imatges restants van ser enviades la primavera següent, quan la proximitat de la nau a la Terra permetia una major velocitat de transmissió.
Descobriments Les dades obtingudes pels sobrevols de Galileo de Gaspra i Ida, i la posterior missió d'asteroides NEAR Shoemaker, van permetre el primer estudi de la geologia dels asteroides. La superfície relativament gran d'Ida exhibia una àmplia gamma de característiques geològiques. El descobriment del satèl·lit d'Ida, Dàctil, el primer satèl·lit d'un asteroide confirmat, proporcionà informació addicional de la composició d'Ida.
Ida està classificat com un asteroide de tipus S a partir de mesures espectroscòpiques en terra. La composició dels asteroides del tipus S era incerta abans dels sobrevols de Galileo, però va ser interpretada com un dels dos minerals que es troben en els meteorits que havien caigut a Terra: condrita ordinària (CO) i pal·lasita.Riba i Arderiu et al., 2000, P. 108 Les estimacions de la densitat d'Ida es veuen limitades a menys de 3,2 g/cm³ per l'estabilitat a llarg termini de l'òrbita de Dàctil. Això exclou la pal·lasita, ja que si Ida estigués feta d'un material ric en ferro i níquel de 5 g/cm³, hauria d'estar buit en més del 40%.
Les imatges de Galileo també va conduir al descobriment que el temps espacial donava lloc a Ida a un procés que causa que grans regions siguin de color vermell amb el temps. El mateix procés afecta tant Ida com el seu satèl·lit, encara que Dàctil mostra un canvi menor. L'erosió de la superfície d'Ida va revelar un altre detall sobre la seva composició: els espectres de reflexió de les peces recentment exposades de la superfície s'assemblaven a la dels meteorits CO, però les regions més velles s'assemblaven als espectres dels asteroides de tipus S.
miniatura|Secció d'un meteorit de condrita ordinària Tots dos descobriments —els efectes del temps espacial i la baixa densitat— varen portar a una nova comprensió sobre la relació entre els asteroides de tipus S i meteorits CO. Els de tipus S són la classe més nombrosa d'asteroide a la part interna del cinturó d'asteroides. Els meteorits CO són, així mateix, el tipus més comú de meteorit trobat a la superfície de la Terra. Els espectres de reflexió mesurats per observacions remotes dels asteroides de tipus S, però, no es corresponien amb els dels meteorits CO. El sobrevol d'Ida de Galileo va descobrir que alguns tipus S, en particular la família Coronis, podria ser la font d'aquests meteorits.
Característiques físiques miniatura|esquerra|Comparació de la mida d'Ida amb altres asteroides, el planeta nan Ceres i Mart La massa d'Ida és d'entre 3,65 i 4,99 kg × 10¹⁶. El seu camp gravitacional produeix una acceleració d'aproximadament 0,3 a 1,1 cm/s² sobre la seva superfície. Aquest camp és tan feble que un astronauta aturat a la superfície podria saltar d'un dels extrems d'Ida a l'altre, i un objecte que es mou a més de 20 m/s es podria escapar del tot de l'asteroide.
miniatura|Imatges successives d'Ida rotant Ida és un asteroide clarament allargat, amb una superfície irregular, i és gairebé de la forma d'un croissant. Ida és de 2,35 vegades més llarg que ample, i la «cintura», el separa en dues meitats desiguals geològicament. Aquesta forma de constricció és coherent amb la teoria que Ida està fet de dues peces de grans dimensions, sòlides, amb materials solts que omplen el buit entre elles. De totes maneres, aquests residus no s'han vist en imatges d'alta resolució captades per Galileo. Encara que a Ida hi ha alguns pendents costeruts d'inclinacions de fins a 50°, el pendent generalment no excedeix els 35°. La forma d'Ida és responsable de la irregularitat del seu camp gravitatori. L'acceleració de superfície és més baixa als extrems a causa de la seva ràpida velocitat de rotació. També és baixa a prop de la «cintura», perquè la massa de l'asteroide es concentra a les dues meitats, lluny d'aquest lloc.
Superfície
miniatura|esquerra|Mosaic d'imatges capturades per Galileo 3,5 minuts abans de la seva aproximació màxima La superfície d'Ida apareix plena de cràters i és grisa en la seva majoria, tot i que petites variacions de color marquen les àrees acabades de crear o descobertes. A més de cràters, són evidents altres característiques, com ara solcs, crestes i asprors. Ida està cobert per una gruixuda capa de regolita, els residus solts que enfosqueixen la roca sòlida de sota. Els fragments més grans de deixalles, de la mida d'una pedra, s'anomenen blocs de material expulsat, diversos dels quals s'han observat a la superfície.
Regolita La superfície d'Ida es descriu com un mantell de roca polvoritzada, anomenat regolita, d'uns 50-100 m de gruix. Aquest material és produït per esdeveniments d'impacte i es distribuït per tota la superfície d'Ida pels processos geològics. Galileo va observar evidència de moviments recents de la regolita costa avall.
La regolita d'Ida està composta pels silicats minerals olivina i piroxè. La seva aparença canvia amb el temps per un procés anomenat erosió espacial. A causa d'aquest procés, la regolita vella sembla tenir un color més vermell en comparació amb el material exposat recentment.
miniatura|Imatge de Galileo d'un bloc d'uns 150 m a 24,8°S 2,8° E