El Partit Popular Europeu (PPE) és un partit polític europeu de centredreta i proeuropeu, fundat el 1976 per partits democristians, però posteriorment ha ampliat la seva composició per a incloure a partits conservadors, liberals i altres perspectives de centredreta. L'1 de juliol del 2022 el partit va elegir com a president al president del Grup del Partit Popular Europeu i eurodiputat per Alemanya Manfred Weber.
Tots els membres formen part del Grup del Partit Popular Europeu al Parlament Europeu, on són el principal grup des de 1999. El partit també es present a la Comissió Europea, on té la presidència des de 2004, el Consell Europeu i al Comitè Europeu de les Regions, així com a les assemblees parlamentàries del Consell d'Europa, de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN).
El Partit Popular Europeu inclou partits tan importants com la Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya, el Partit Popular d'Espanya, la Plataforma Cívica de Polònia, el Partit Nacional Liberal de Romania o Els Republicans de França, i té membres en tots els estats de la Unió Europea.
Història Segons la pàgina web, el Partit Popular Europeu «és la família política del centredreta, les arrels del qual s'enfonsen en el profund de la història i la civilització del continent europeu i que ha estat pioner en el projecte europeu des de la seva creació».
Orígens miniatura|D'esquerra a dreta: Leo Tindemans, Piet Bukman i Jacques Santer; expresidents del Partit Popular Europeu. El partit va ser formalment fundat a Luxemburg el 8 de juliol de 1976 pels partits alemanys Unió Demòcrata Cristiana i Unió Social Cristiana de Baviera, pels belgues Cristià Demòcrata i Flamenc i Centre Demòcrata Humanista, l'irlandès Fine Gael, l'italià Democràcia Cristiana (actualment dissolt), el luxemburguès Partit Popular Social Cristià i els holandesos Partit Popular Catòlic, Unió Cristiana Històrica i Partit Antirevolucionari, actualment integrats a la Crida Demòcrata Cristiana.
No obstant això, moltes associacions polítiques de centredreta ja existien per a llavors i poden ser vistes com a predecessores del Partit Popular Europeu. L'exemple més clar són els Nous Equips Internacionals de 1947, transformat en 1965 a la Unió Europea de Demòcrates Cristians, que al seu torn descendeix del Secretariat Permanent dels partits d'inspiració social-cristiana, fundat en 1925 per l'italià Luigi Sturzo i el francès Georges Bidault. També existia el Grup Demòcrata-Cristià en el Parlament Europeu, que fins a 1979 es triaven en els diferents parlaments dels Estats membre de la Comunitat Europea.
Si bé, els inicis no van ser senzills, ja que els partits alemanys apostaven per l'obertura del Partit Popular Europeu a conservadors i liberals per a evitar que el Parlament Europeu fos controlat pels socialistes, però van trobar l'oposició de la majoria dels partits. Això va donar com a resultat la creació de la Unió Demòcrata Europea, amb partits d'Àustria, Portugal, el Regne Unit, Suècia o Grècia, a més dels alemanys del PPE, que van establir una doble militància europea.
Primeres eleccions europees En 1979 es van celebrar les primeres eleccions directes per a triar el Parlament Europeu, obtenint el Partit Popular Europeu 107 dels 410 escons en disputa, augmentant a 117 de 434 després de l'entrada de Grècia en la Comunitat Europea. Aquestes eleccions van ser guanyades per la confederació de partits socialistes que van aconseguir 113 escons.
En el V Congrés, celebrat en 1984 a la ciutat italiana de Roma, el partit va adoptar un Programa d'acció per a les segones eleccions directes al Parlament Europeu, que es van celebrar aquell mateix any guanyant 110 escons dels 434 en disputa, 20 per sota dels aconseguits pels socialistes. Un any més tard seria triat el neerlandès Piet Bukman com a líder del partit.
En 1986 es va produir l'entrada d'Espanya i Portugal en la Comunitat Europea, la qual cosa va ampliar el Parlament Europeu fins als 518 escons, augmentant en 9 escons la seva presència en la cambra gràcies a l'entrada del portuguès Partit Socialdemòcrata i els espanyols Partit Demòcrata Popular, la Unió Democràtica de Catalunya i el Partit Nacionalista Basc. miniatura|Wilfried Martens, president del Partit Popular Europeu de 1990 fins a 2013. En 1987, el Partit Popular Europeu va triar en el VII Congrés, celebrat a Luxemburg a Jacques Santer com a president, durant tres anys en el càrrec i sent substituït per Wilfried Martens en 1990 en el VIII Congrés a la ciutat irlandesa de Dublín. Un any abans, el PPE aconseguia 121 escons de 518 en les eleccions de 1989, gairebé 60 menys que els socialistes.
Unificació del centredreta europeu miniatura|Sauli Niinistö, l'artífex de la integració de la Unió Democràtica en el Partit Popular Europeu. La divisió del centredreta es va mantenir fins als anys 90, quan l'obertura ideològica del Partit Popular en cerca d'aconseguir majories que permetessin realitzar les seves idees, i després de l'entrada de nous països a la Unió Europea, va fer perdre força a la Unió Europea de Demòcrates Cristians que va acabar per ser absorbida pel PPE en 1999. Ja en 2002 el polític finès Sauli Niinistö va impulsar la fusió de la Unió Demòcrata, de la qual era president, i el Partit Popular Europeu, amb Wilfried Martens al capdavant, que es va fer realitat l'octubre de 2002, en el XV Congrés del PPE a la ciutat portuguesa d'Estoril. Com a reconeixement als seus esforços, Niinistö va ser nomenat president honorari del Partit Popular Europeu aquell mateix any.
Abans d'aquesta unió formal, l'1 de maig de 1992 els grups del PPE i de la UDE es van fusionar formant el Grup del Partit Popular Europeu i dels Demòcrates Europeus, que després del resultat de les eleccions de 1994, on el Partit Popular va obtenir 157 escons dels 567 en disputa i els Demòcrates 26 diputats, va aconseguir guanyar les eleccions de 1999 aconseguint 233 escons dels 626 del Parlament Europeu, enfront dels 180 del Grup del Partit Socialista Europeu.
Durant aquests anys, la família popular va anar ampliant-se amb entrades com les del Partit Popular espanyol i del Partit Popular austríac en 1991, els partits conservadors escandinaus, així com el Partit Popular del Tirol del Sud en 1993, el Reagrupament Democràtic xipriota i el Partit Popular Democristià suís en 1994, els partits dels països de l'est candidats a entrar en la Comunitat en 1996, o el partit italià Forza Itàlia en 1999.
En aquest període també es va crear el Comitè de les Regions (1994), on el Partit Popular Europeu va arrencar amb 85 membres i la presidència a càrrec del francès Jacques Blanc, i diferents associacions vinculades al Partit Popular Europeu com la Unió Europea de Persones Majors en 1995 o la primera xarxa PIMES Europa en 1996, dissolta en 2012.
Divisió pel federalisme europeu miniatura|José María Aznar al Congrés del PPE d'Estoril el 2002. Després de l'arribada del segle XXI el Partit Popular Europeu aposta per la construcció federal de la Unió Europea amb la Convenció sobre el futur d'Europa per a la redacció de la Constitució Europea. Si bé, el XV Congrés de la ciutat portuguesa d'Estoril s'aprova el document «Una Constitució per a una Europa forta» on no s'aposta per un model determinat després de desavinences entre els conservadors alemanys i els espanyols, francesos, italians i anglesos.
En les eleccions europees de 2004, el PPE va aconseguir 268 diputats, els seus millors resultats històrics, i aconseguint una diferència de més de 60 escons amb el Partit Socialista Europeu. Abans d'aquestes eleccions, van entrar nous partits com la italiana Cristians Democràtics Units, la francesa Agrupació per la República o els eslovacs Unió Demòcrata i Cristiana Eslovaca-Partit Democràtic i Moviment Democràtic Cristià, aquests com a observadors.
En 2006 va començar una nova divisió en el Partit Popular Europeu, aquesta vegada per la dreta, ja que el Partit Conservador britànic i el Partit Democràtic Cívic de Txèquia van fundar el Moviment per a la Reforma Europea, una entitat de partits euroescèptics al marge del Parlament Europeu que, després de les eleccions del 2009 va formar el Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus i posteriorment el partit europeu Aliança dels Conservadors i Reformistes Europeus. Malgrat aquesta divisió, el Partit Popular Europeu no va sofrir excessivament i va aconseguir formar un grup polític en el Parlament Europeu de 265 escons, enfront dels 184 del Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates i els 55 diputats del nou grup euroescèptic.
Després de la sortida dels partits més euroescèptics, en el Congrés de 2012 a la ciutat romanesa de Bucarest, el PPE va aprovar un manifest on, entre les prioritats polítiques del partit, s'incloïen una «Unió política europea», la «realització del mercat únic europeu», l'«elecció directa del president de la Comissió Europea» i l'«enfortiment dels partits polítics europeus».
El 8 d'octubre de 2013, Wilfried Martens va deixar el càrrec de president del Partit Popular Europeu per motius de salut, afligit d'un càncer de pàncrees, morint l'endemà passat. En substitució va ser nomenat el francès Joseph Daul, membre de Els Republicans, i sent confirmat per l'Assemblea Política del PPE el 12 de novembre amb el suport de 112 dels 124 representants dels partits integrants. miniatura|Jean-Claude Juncker al Congrés del Partit Popular Europeu en 2014. Amb les bases acordades a Bucarest, el Partit Popular Europeu va afrontar les eleccions de 2014 amb el luxemburguès Jean-Claude Juncker com a candidat a la presidència de la Comissió Europea i aconseguint 212 diputats i un grup parlamentari de 221 escons, enfront dels 184 del Partit Socialista Europeu i els 191 del Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates. Després de les eleccions, populars, socialistes i liberals van arribar a un acord amb el qual Juncker va aconseguir ser elegit com a president de la Comissió i el PPE va aconseguir una gran quota de poder amb la presidència del Parlament Europeu els dos últims anys i mig de legislatura, així com altres 6 membres de la taula, i 13 comissaris de la Comissió Juncker, aquests després d'acord del Consell Europeu.
Crisi del Fidesz de Viktor Orbán miniatura|Viktor Orban a una cimera del PPE el desembre de 2012. La disputa sobre la deriva autoritària del líder hongarès de Fidesz, Viktor Orbán, va produir una fractura en el Partit Popular Europeu en vespres de les eleccions al Parlament Europeu de 2019. D'una banda, el PPE s'ha mostrat poc inclinat durant anys a abordar les crítiques contra l'incompliment de les regles de l'Estat de Dret del Fidesz, expressades per part del Parlament Europeu, i per l'altre costat el president de la Comissió Europea en aquell moment, Jean-Claude Juncker, un prominent membre del PPE, va afirmar "que el seu lloc [el del Fidesz] no es troba en el si del Grup del Partit Popular Europeu". Les campanyes d'Orbán contra el multimilionari George Soros i Jean-Claude Juncker van produir àmplies ressonàncies a Europa qüestionant l'esforç del Partit Popular Europeu per a promocionar al seu candidat Manfred Weber com a pròxim president de la Comissió a la tardor 2019.
Després d'anys de posposar una discussió interna sobre la deriva autoritària de Fidesz, el PPE es va veure obligat a enfrontar-se al problema a dos mesos de les eleccions europees, ja que 13 partits membres van sol·licitar l'exclusió de Fidesz a causa dels seus atacs contra Jean-Claude Juncker. Així 190 dels 193 delegats van decidir el 20 de març de 2019 aplicar-li una suspensió parcial al Fidesz. Això li va privar "fins a un altre avís" de vot i assistència a les reunions del Partit Popular Europeu, però continuà sent membre del PPE i es quedà en el Grup del Partit Popular Europeu del Parlament Europeu, no complint la seva amenaça d'abandonar el PPE en cas de sanció.