alt=Banyó volcanic de Shiprock, Navajo Nation, Nou Mèxic, Estata Units|miniatura|Banyó volcanic de Shiprock, Navajo Nation, Nou Mèxic, EUA Un banyó volcànic (vulcanologia, geomorfologia) és una forma del relleu d'origen volcànic que es crea quan la lava s'endureix dins d'un filó sobre un volcà actiu. Es compon d'un conjunt de blocs angulars que es van solidificar a la xemeneia del volcà i que solen ser més compactes que el con mateix. La seva estructura és resistent a l'erosió, per la qual cosa una vegada que el con s'erosiona, aquest banyó perdura com una agulla relicta del con desaparegut. La massa cilíndrica de lava àcida ocupa la sortida d'un volcà inactiu o extint, sovint exposada a l'erosió diferencial. En geologia s'usa comunament el terme anglès neck per anomenar aquests tipus de banyons.
Els materials solidificats dins de les xemeneies, són més resistents a l'erosió que el propi edifici volcànic que l'envolta format de tefra solta o roca alterada hidrotermalment. Normalment tenen forma cilíndrica (pinàcles, agulles). Poden arribar a centenars de metres d'alçada. Els banyons volcànics es consideren intrusius (roques intrusives) ja que s'han solidificat sota la superfície o en baixes profunditats.
El magma solidificat és una barreja de materials que forma una massa compacta. El material ígni d'un banyó pot tenir una composició similar a la de les laves i les cendres associades, però també pot incloure fragments i blocs de roques molt més denses i de gra gruixut, riques en ferro i magnesi i amb menor contingut de silici. També contenen rastres de l'escorça o del mantell superior de la Terra que han estat transportades pel magma ascendent.
Quan el volcà esdevé inactiu i es produeix l'erosió del con, el banyó descobert s'enlaira resaltant en el relleu. Un dels banyons més grans entre els més coneguts i espectaculars és el ShipRock (Area Volcànica de Navajo), a Nou Mèxic, que s'alça 550 m per damunt de la plana circumdant força més erosionada.
Estructura d'un tap volcànic El magma sòlid, els fragments de roca de la paret i els materials volcànics es conserven després del cessament de l'activitat volcànica. S'emmagatzemen en el tub del volcà. El material igni d'un tap pot tenir una composició que pot estar relacionada amb la de la lava o la cendra. No obstant això, la seva composició pot comprendre sediments de roques més denses i de gra més gruixut, que són rics en magnesi i ferro. Els taps volcànics suposen una massa de lava que pot estar en forma líquida o sòlida. Es percep que els taps tenen forma d'embut i s'estrenyen en cossos estirats fins a aconseguir formes de dic.Karoly Nemeth. Updates in Volcanology - From Volcano Modelling to Volcano Geology. (2016) 422 pag. ISBN 9535126229, ISBN 978-9535126225
Productes de l'activitat volcànica ígnia, els colls volcànics i els diatremes (tubs de gas) són masses de lava, aglomerats i bretxes en forma de tub que ocupen els antics conductes pels quals les laves i altres ejectats arribaven a la superfície terrestre, i que avui formen trets geomòrfics que reflecteixen l'erosió diferencial dels diferents materials. En la majoria dels casos, el coll volcànic o "tap" s'aixeca com un tocó, un penyal o una torre. En uns altres, la roca resistent i de gra fi de la zona de refredament de l'extrusió, o la zona adjacent cuita o silicificada de la roca del país, és més resistent a la intempèrie que el centre del tub; en aquest cas, aquest últim és erosionat com una conca poc profunda i les roques de la paret alterades actuen com una barrera al voltant o en un costat.Lobeck, A. K., 1939, Geomorphology, New York, McGraw-Hill Book Co., 731pp.
Dimensions i característiques Les dimensions dels colls volcànics poden variar significativament, però existeixen algunes característiques generals i paràmetres que influeixen en la seva grandària i forma.
Altura
L'altura d'un taponament volcànic depèn de diversos factors, com l'altura del volcà original, la taxa d'erosió i la composició de la roca circumdant. En general, el tap sol ser alt en relació amb el paisatge circumdant, ja que el magma que forma el tap és més resistent a la meteorització que les roques volcàniques i piroclàstiques circumdants. L'altura pot variar des d'uns pocs metres fins a centenars de metres, depenent de la intensitat de l'erupció original i la quantitat d'erosió al llarg del temps. Per exemple, el Devil's Tower a Wyoming, els EUA, té una altura d'aproximadament 390 metres, mentre que altres taps poden elevar-se només uns pocs metres.Fischer, T. P., & Williams, S. N. (2007). Volcanic Hazards: A Global Perspective. Springer. Pàgines: 250 ISBN 978-1402062317
Diàmetre
El diàmetre d'un taponament volcànic també pot variar molt. Típicament, representa l'ample del conducte o vent que una vegada va estar ple de magma. El diàmetre pot ser petit (uns pocs metres) o fins i tot superar els centenars de metres, depenent de la grandària de la xemeneia original del volcà. Els taps poden tenir diàmetres des de 10 metres fins més de 1.000 metres, encara que els diàmetres de 100 a 300 metres no són infreqüents.Wilcock, W. S. D., & McMillian, A. A. (2011). Volcanic Systems. Wiley-Blackwell. Pàgines: 425 ISBN 978-1444333254
Forma
La forma dels taponaments volcànics sol ser aproximadament cilíndrica o cònica, encara que això pot modificar-se per la topografia circumdant i els processos d'erosió. La forma també està influenciada per si el tap representa un sol conducte o múltiples canals d'alimentació interconnectats.
Paràmetres que influeixen en les dimensions La grandària i volum de l'estructura volcànica original determinen la quantitat de material present en el conducte i, per extensió, la grandària del tap que queda. Els volcans més grans, amb erupcions més intenses, tendeixen a formar taps més grans.
La taxa d'erosió, especialment després que el volcà s'ha tornat inactiu o extint, juga un paper significatiu a determinar la grandària final del tap. Si l'erosió és lenta, el tap pot romandre relativament gran i prominent. Per contra, en àrees amb alta pluja o vents forts, els taps poden erosionar-se amb rapidesa més alta, la qual cosa dona com a resultat característiques més petites i menys definides. En regions amb alta pluviositat o on van existir glacials, l'erosió pot ser més ràpida, la qual cosa redueix la grandària d'un taponament volcànic.
La composició del magma que es va solidificar en el conducte influeix significativament en la resistència del tap a l'erosió. Els taps formats per roques més dures i resistents, com el basalt o la riolita, són més propensos a mantenir-se prominents durant més temps. Les roques més toves, com l'andesita, poden erosionar-se més ràpidament, la qual cosa dona lloc a taps més petits amb el temps. La viscositat del magma també juga un paper important. Els magmes d'alta viscositat, com la riolita i la dacita, tendeixen a formar taps més gruixuts i sòlids. Aquests materials són menys propensos a erosionar-se que el basalt de baixa viscositat, que flueixen més fàcilment i formen fluxos de lava més grans, però podrien no deixar un tap tan prominent.
El tipus d'erupció pot influir tant en la grandària com en la forma del taponament volcànic. Els taps solen formar-se a partir de doms de lava o fluxos de lava que se solidifiquen en el conducte volcànic. Les erupcions més constants que produeixen fluxos de lava continus o l'extrusió de magma cap al vent porten a la formació de taps més grans i prominents. En contrast, les erupcions explosives que expulsen cendres i material piroclàstic tendeixen a erosionar ràpidament el material circumdant, deixant un tap menys intacte.Rothery, D. A. (2000). Volcanoes: A Planetary Perspective. Oxford University Press. Pàgines: 256 ISBN 978-0198507166
La ubicació del volcà també influeix en quant temps roman el tap exposat. En àrees tectònicament actives, l'erosió pot ser més intensa a causa del moviment de les plaques tectòniques, falles i exposició a processos de meteorització. Per contra, les àrees amb tectònica estable poden experimentar una erosió més lenta i característiques més pronunciades.
La profunditat a la qual es troba la cambra magmàtica i que profund s'estén la xemeneia afecta la grandària del tap. Les cambres magmàtiques que estan més profundes sota la terra poden donar lloc a taps més petits en la superfície, mentre que els sistemes més superficials poden produir taps més grans i exposats.
Exemples miniatura|Banyó volcànic prop de Rhumsiki, Camerun.
Àfrica A prop del poble de Rhumsiki a la província de l'Extrem Nord del Camerun, el pic Kapsiki és un exemple de banyó volcànic i és una de les parts més fotografiades de les muntanyes Mandara. Hi ha espectaculars taps volcànics al centre de l'illa de La Gomera a l'arxipèlag de les Illes Canàries, dins del Parc Nacional de Garajonay. miniatura|Roque Bentayga, al poble d'Artenara.
Europa miniatura|Capella de Saint Michel d'Aiguilhe, dalt d'un banyó volcànic a Le Puy-en-Velay, França. Borgarvirki és un banyó volcànic situat al nord d'Islàndia.
N'hi ha un altre a la ciutat de Motta Sant'Anastasia a Itàlia.
A França, n'hi ha un a la capella de Saint Michel d'Aiguilhe, la construcció de la qual va començar l'any 969, prop de Le Puy-en-Velay a França. El banyó volcànic s'eleva uns 85 metres per sobre de l'entorn. Un altre edifici sobre un banyó volcànic és el castell de Trosky del segle XIV a la República Txeca. Strombolicchio, la més septentrional de les illes Eòlies, i Rockall, un petit illot deshabitat i remot de l'oceà Atlàntic Nord, també són banyons volcànics.
Al Regne Unit, dos exemples d'edifici sobre un banyó volcànic són el Castell d'Edimburg, Escòcia, i el castell de Deganwy, a Gal·les. Law, Dundee, Ailsa Craig, Bass Rock, North Berwick Law i Dumgoyne hill són altres exemples de banyons volcànics situats a Escòcia. Hi ha més de 30 banyons volcànics a Irlanda del Nord, incloent-hi Slemish a Ballymena, Tievebulliagh, Scawt Hill, Carrickarede, Scrabo i Slieve Gallion.Wilson, H E et al (1986) Geological Survey of Northern Ireland, HMSO
Amèrica del Nord Hi ha diversos banyons volcànics als Estats Units, com Morro Rock a Califòrnia, Devils Elbow situat al Heceta Head Lighthouse Scenic State Park a la costa d'Oregon, Thumb Butte a la Sierra Prieta d'Arizona i Shiprock a Nou Mèxic. Devils Tower a Wyoming i Little Devils Postpile al parc nacional de Yosemite, Califòrnia, també es creu, per molts geòlegs, que són banyons volcànics. Al Canadà, la província volcànica de la Cordillera del Nord dona lloc a diversos banyons confirmats i altres de sospitosos. El principal d'aquests és Castle Rock, situat a la Colúmbia Britànica, que va entrar en erupció per última vegada durant el Plistocè. La costa sud de Saint Lucia està dominada pels emblemàtics Pitons, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Els cims bessons, Gros Piton i Petit Piton, s'eleven més de 770 metres per sobre del Carib.
Oceania Hi ha diversos banyons volcànics a l'illa nord de Nova Zelanda, incloent-hi:
els Pinacles a la península de Coromandel Bream Head a Northland Paritutu i les illes Pa de Sucre adjacents a Taranaki Roca de Sant Pau al port de Whangaroa La roca del lleó de Piha, que va acollir un maori fortificat. El mont Pohaturoa, a prop del poble d'Atiamuri, és un espectacle característic per als viatgers a la carretera estatal 1
A l'illa del Sud de Nova Zelanda, la península d'Onawe a la península de Banks és un banyó volcànic destacat, i l'erosió de Saddle Hill, prop de Dunedin, també ha revelat un banyó. El mont Cargill de Dunedin mostra dos banyons: el seu cim principal i el cim subsidiari de Buttar's Peak.