La Terra plan miniatura|Adaptació del segle XV d'un mapa T-O. Aquest tipus de mapamundi medieval il·lustra tan sols la part accessible d'una terra esfèrica, ja que es creia que ningú podia ser capaç de creuar el clima tòrrid prop del equador per passar a l'altra banda del globus. La Terra plana és un antic concepte que definia la Terra com una superfície plana, és a dir, un full de paper o un plànol finit, en forma de disc. Això contrasta amb el punt de vista real d'una terra esfèrica.
Diverses cultures han tingut una concepció de la Terra plana, incloent-hi l'antiga Babilònia, Egipte, abans de la Grècia clàssica i la Xina.
Validesa i utilitat miniatura|Imatge de la Terra presa des de l'Apollo 17. La superfície de la Terra es pot aproximar com plana en petites distàncies. Suposant que la Terra fos en realitat plana, era un sofisticat coneixement de la gent primitiva: es van adonar que tots els accidents geogràfics de la geografia local (turons, valls, rius...), són els desnivells d'una superfície que va ser aproximadament global. Quan es mesura la suma dels angles d'un triangle en un pla, el resultat és 180°, la qual cosa no és equivalent si es fa la mateixa operació en una esfera.
Mitologia mesopotàmica La creença d'una Terra plana es troba en els escrits més antics de la humanitat. A la mitologia de mesopotàmia, es pensava que el món era un disc pla surant en l'oceà, i això constitueix la premissa per als mapes d'Anaximandre de Milet i Hecateu.
Bíblia Alguns teòlegs bíblics i els investigadors sostenen que almenys alguns llibres de text dels escriptors de l'Antic Testament de la Bíblia, són compatibles amb una visió del món de Babilònia, segons el qual la Terra és plana, i està coberta per una sòlida cúpula celeste, el Firmament. Segons els ja anomenats textos, el firmament era el cel on Déu estableix el sol () i les estrelles (). El concepte de terra plana sembla esmentat en , en què es parla de Déu com "habitatge per sobre del cercle de la terra". Segons l'investigador Paul Seely, "no hi ha res ni en la paraula hebrea subjacent, o en el context que necessàriament impliqui alguna cosa més que la circularitat de la terra en forma de disc pla". "Si l'autor volia descriure la Terra com un globus, molt probablement hauria utilitzat la paraula bola, (com en )". Paul Seely admet més tard: "Mai he dit que la Bíblia ensenyi implícitament que el firmament és sòlid o que la terra és un disc pla"; "Per contra, crec que tots dos estan divinament inspirats a les opinions dels temps contemporanis";" Podia triar per interpretar el plànol terrestre com en el Gènesi, però la planària de la terra no era explícitament ensenyada en la Bíblia". diu que Déu estava "penjant de la terra al no-res" i el mateix vers també descriu el nord (de la Terra), com una plana sobre res.
Llibre d'Henoc miniatura|Mapa esquemàtic d'un manuscrit del del Comentari al Somni d'Escipió de Ciceró de Macrobi, mostrant la zona habitada del nord del món, separada de les Antípodes per un oceà imaginari ocupant tot l'equador. En el no canònic Llibre d'Henoc es presenta un concepte en què el Sol i la Lluna es mouen en la cúpula celeste a través d'una sèrie d'obertures (el que reflecteix el moviment aparent dels seus punts de sortida i la posta en tot l'any). A continuació estan escrits quatre manaments del capítol 72 del llibre d'Enoc, que expliquen els moviments del Sol, la Lluna, i els estels:
Grècia antiga En els temps clàssics va aparèixer la idea alternativa que la Terra era esfèrica. Va ser defensada per Pitàgores, aparentment per raons estètiques, ja que també argumentava que tots els objectes astronòmics eren, al seu torn, esfèrics. Aristòtil presentà proves de la forma esfèrica de la Terra mitjançant les seves observacions, apuntant que els viatgers que viatjaven cap al sud observaven les constel·lacions del respectiu hemisferi que pujaven la seva posició cap a l'horitzó. Això només és possible si el ja anomenat horitzó es troba formant un angle respecte a l'horitzó d'algú ubicat més al nord, és a dir, la forma de la Terra no podia ser plana.Aristòtil, De caelo, 297b24-31 A més a més, la vora de l'ombra terrestre a la Lluna durant la fase parcial d'un eclipsi lunar sempre és circular, sense importar l'altura aparent de la Lluna sobre l'horitzó. Només una esfera pot generar una ombra circular en qualsevol direcció, ja que un disc circular pla crearia una ombra amb forma d'el·lipse en la major part de les direccions.Aristòtil, De caelo, 297b31-298a10
La circumferència de la Terra va ser mesurada cap a l'any 240 aC per Eratòstenes. Ell sabia que a Syene, l'actual Assuan, la llum del Sol queia en perpendicular durant el solstici d'estiu, i que l'ombra creada pel Sol a Alexandria formava en un angle aproximadament d'1/50 part d'un cercle. Estimà la distància en línia recta entre Siena i Alexandria en uns 5.000 estadis, cosa que li va permetre calcular la circumferència de la Terra en uns 252.000 estadis, i cada arc de grau en 700 estadis. Encara que Eratòstenes va emprar aproximacions bastant àmplies, dependent de la longitud que s'accepti per a un estadi, el seu resultat està dins d'un marge d'entre un 2% i un 20% dels valors calculats avui en dia. Val la pena comentar que Eratòstenes tan sols podia mesurar la circumferència terrestre assumint que la distància fins al Sol és tan gran que els seus rajos són essencialment paral·lels. Una mesura similar, inclosa en un tractat matemàtic xinès (el Zhoubi suanjing) del , va ser usada per mesurar la distància fins al Sol assumint que la Terra era plana.
Durant aquest període, la Terra sovint era considerada dividida en zones de clima, amb un clima fred en els pols nord i sud, amb un mortal clima tòrrid prop de l'equador, i un suau i habitable clima temperat entre els dos. Es pensava que les diverses temperatures a les regions depenien de la seva distància fins al Sol, encara que s'equivocaven en creure que ningú podia travessar la línia del clima tòrrid i arribar a les terres de l'altra meitat del globus. En el seu dia, aquelles terres imaginàries i els seus habitants foren anomenats antípodes.
Lucreci (.), un filòsof grec, s'oposà al concepte d'una terra esfèrica, perquè trobava absurda la idea dels antípodes. Però, cap al , Plini el Vell es considerava en posició d'afirmar que tot el món estava d'acord amb la idea de la forma esfèrica de la Terra (Naturalis Historia, 2.64), però encara van seguir les disputes de la natura dels antípodes, i també sobre com era possible mantenir l'oceà formant una corba. De forma molt interessant, Plini considerava, com "teoria intermèdia", la possibilitat d'una esfera imperfecta, "amb forma de pinya" (Naturalis Historia, 2.65).
Al el cèlebre astrònom Ptolemeu va atorgar diversos arguments defensant la forma esfèrica de la Terra. Entre ells hi havia l'observació que al navegar fins a les muntanyes, aquestes semblaven créixer sobre el mar, indicant que estaven anteriorment ocultes per la superfície corbada del mar.
A finals de l'edat clàssica, enciclopedistes tan reanomenats com Macrobi () i Marcià Capel·la () van discutir la circumferència de l'esfera terrestre, a la seva posició central en l'univers, la diferència de les estacions entre els hemisferis nord i sud, i molts altres detalls geogràfics.Macrobi, Comentari al Somni d'Escipió de Ciceró, V.9-VI.7, XX.18-24, trad. W. H. Stahl, (Nova York: Columbia Univ. Pr., 1952; Marcià Capel·la, El Matrimoni de Filologia i Mercuri, VI.590-610, trad. W. H. Stahl, R. Johnson, i E. L. Burge, (Nova York: Columbia Univ. Pr., 1977). En el seu comentari al Somni d'Escipió de Ciceró, Macrobi descriu la Terra com un globus de grandària insignificant en comparació amb la resta de l'Univers.Macrobi, Comentari al Somni d'Escipió, trad. W. H. Stahl, (Nova York: Columbia Univ. Pr., 1952), caps. v-vii, (p. 200-212).
Antiga Índia Des de l'antiguitat, una visió cosmològica prevalguda a l'Índia, és que la Terra consta de quatre continents, agrupats entorn de la muntanya Meru, com els pètals d'una flor. Segons aquesta visió, més enllà dels continents només hi havia l'oceà. Aquesta opinió va ser elaborada per la cosmologia budista tradicional, que representa el món com un vast i pla disc oceànic (de la magnitud d'un petit sistema planetari), delimitat per les muntanyes, en el qual els continents es defineixen com a petites illes. El centre d'aquest disc hi ha la immensa Muntanya Sumeru, l'eix del món, al voltant de la qual les estrelles, el Sol i la Lluna giren; el canvi de dia i de nit és causat per l'ocultació del Sol per aquesta muntanya. Aquest món és només un nombre infinit de mons semblants, que s'estenen en totes direccions.
L'astrònom i matemàtic Aryabhata (476-550 dC) va escriure una obra sobre l'esfera de la Terra i el moviment dels planetes. Les dues últimes parts de la seva obra mestra, en sànscrit, que van ser anomenades com Kalakriya ("reconeixement de temps") i la Gola ("esfera"), afirmen que la terra és esfèrica i que la seva circumferència fa 4967 iojanes segons una mesura antiga, que en les unitats modernes és equivalent a 39.968 quilòmetres, i només té un marge d'error de menys de 62 quilòmetres comparant-lo amb el valor actual de 40.030 km. També va dir que l'aparent rotació dels objectes celestes es va deure a la rotació de la Terra, el càlcul de la durada del dia sideral a 23 hores, 56 minuts i 4,1 segons, que, com la mesura de la circumferència terrestre, és sorprenentment precisa. És probable que els resultats d'Aryabhata influïssin l'astronomia europea, ja que el la versió àrab de l'obra dAryabhata va ser traduïda al llatí en el .
Antiga Xina A l'antiga Xina, la creença predominant era que la terra era plana i en forma de quadrat, mentre que els cels la rodejaven.Needham, Volum 3, 498. Aquesta hipòtesi va ser acceptada fins al , amb la introducció de la Xina a l'astronomia europea. A la dinastia Han (202 aC- 220 dC) el text de Da Dai Li Khi (大戴礼记) (registre d'actes rituals per Dai superior), que cita l'anterior Shen Zeng (505 aC-436 aC) en resposta a una pregunta, admet que és difícil conceptualitzar la vista ortodoxa xinesa de les quatre cantonades de la terra i de quina manera podrien ser cobertes adequadament.Needham, volum 3, 498. Les primeres conjectures d'un altre astrònom, Zhang Heng (78-139 dC), explica l'existència de la terra i de l'univers en l'oval d'un ou de gallina, i la terra és el rovell de l'ou en corba, han estat refutades pel sinòleg anglès Cristopher Cullen.
En un passatge de Zhang Heng de la cosmogonia no traduït, Zhang mateix diu: "El cel té el seu cos des del Yang, per la qual cosa és rodona i està moviment. El cos de la Terra prové del Yin, per la qual cosa és plana i quieta". El punt de semblança entre les dues teories, posant l'exemple de l'ou, és simplement posar èmfasi en el fet que la terra estigui completament tancada en el cel, en comptes de limitar-se a estar coberta per dalt, com el Kai T'ien descriu. Els astrònoms xinesos, molts d'ells brillants en la seva feina, van seguir pensant en teories cosmogòniques, en les quals la Terra era plana, fins al . Aquest sorprenent fet podria ser el punt de partida per a un nou "examen" de l'aparent facilitat amb què la idea d'una esfèrica terra trobés acceptació en el segle V aC a Grècia.
En el , a causa de la gran influència dels jesuïtes que ocupaven alts càrrecs com astrònoms a les corts xineses, la idea d'una Terra esfèrica es va difondre a la Xina. Així, poc després de la caiguda de la dinastia Ming, el tractat de Chi Ming Xiong-yu va ser escrit (1648), i va mostrar una imatge impresa de la Terra com un globus esfèric, amb un text que diu: "La Terra certament no té forma quadrada ni cantonades". El text també assenyala que els vaixells de vela podrien tornar al seu port d'origen després de navegar donant la volta a les aigües de la terra. Chi Ming Xiong-yu, a fi de persuadir l'elit de la seva classe, va tornar les idees dels teòrics de Tian Hun per defensar les seves idees.