El baró va ser un militar i polític finlandès, sisè president de la República de Finlàndia (1944-1946) i Mariscal de Finlàndia.
Mannerheim va néixer a la mansió Louhisaari, en Askainen, al si d'una família sueco-finesa, amb avantpassats neerlandesos, que havien ascendit a la noblesa en 1768. Els seus pares varen ser el comte Carl Robert Mannerheim i la seva esposa Hedvig Charlotta Hélène von Julin, com a tercer fill d'aquest matrimoni, a una família en la qual els fills menors heretaven el títol de Baró (en finés Vapaaherra, en suec Friherre). Era tanmateix, parent de l'explorador Adolf Erik Nordenskjöld. Mannerhein, batejat Carl Gustaf Emil, era conegut pel seu segon nom, Gustaf (en finés Kustaa), i durant la seua vida, firmà les seves cartes privades com Gustaf o G. La seva llengua materna era el suec, però també parlava rus, francès, alemany, anglès i polonès.Jägerskiöld, Stig Mannerheim: Marshal of Finland (1986)Screen, J.E.O. Mannerheim (2000) Irònicament, Mannerheim no va aprendre a parlar finés fins, aproximadament, els 50 anys.
Origen miniatura|esquerra|Carl Gustaf (a la dreta) i els seus germans en 1880 La família Mannerheim descendia d'Henrik Marhein, un empresari neerlandès amo de diversos molins que va emigrar a la ciutat de Gävle, a Suècia. El seu fill, Augustin Marhein, va ser distingit com a noble el 1693, i el seu cognom es va convertir finalment en Mannerheim. El seu fill Johan Augustin Mannerheim, un coronel d'artilleria i supervisor de molins, va ser proclamat baró junt amb el seu germà el 1768. La família Mannerheim finalment va arribar a Finlàndia a finals del .
El besavi de Mannerheim, el comte Carl Erik Mannerheim, realitzava algunes funcions al servei civil de Finlàndia durant els primers anys del Gran Ducat, sent membre del Senat. El pare de Mannerheim, el comte Carl Robert (1835-1914), era poeta, escriptor i empresari. No obstant això, els seus negocis no van ser reeixits, pel que finalment va acabar en la ruïna, mudant-se a París per a viure com un bohemi.Meri, Veijo: "Suomen marsalkka C. G. Mannerheim" (1990) p. 107-108 La mare de Mannerheim, Hedvig Charlotta (Hélène) von Julin (1842-1881), era membre de la família von Julin. La mansió Louhisaari va ser venuda en 1880 per a cobrir els deutes del comte Carl Robert, i a l'any següent la seva esposa va morir d'un atac al cor que va ser precedit per una depressió,Meri, Veijo: "Suomen marsalkka C. G. Mannerheim" (1990) p. 108. deixant als seus fills sota la cura del seu germà, l'oncle Albert von Julin.Mannerheim - Marshall of Finland, TV8, 2006.
A causa de la preocupant situació econòmica de la família, Mannerheim va ser enviat a l'escola de Cadets de Finlàndia en Hamina en 1882,Jägerskiöld, Stig: "Nuori Mannerheim" (1965) p. 68-70. a l'edat de 15 anys, si bé en 1886 va ser expulsat per problemes de disciplina. Posteriorment va estudiar al Liceu Privat de Hèlsinki, aprovant els seus exàmens universitaris al juny de 1887. Immediatament va viatjar a Sant Petersburg, on va ser acceptat en l'Escola de Cavalleria del Tsar, ja que el Gran Ducat pertanyia dinàsticament a Rússia. Es va graduar en 1889, sent ascendit al rang d'alferes, i va servir en el 15è Regiment de Dragons d'Alexandria, en Polònia, mentre esperava poder ocupar un lloc en la Guàrdia de Cavallers.
Oficial en l'Exèrcit Imperial Rus miniatura|Mannerheim (dreta) amb un company estudiant a l'Escola de cavalleria Nicolas, St Petersburg, a finals del segle XIX Finalment, el gener de 1891 Mannerheim va ser transferit a la Guàrdia de Cavallers de sa Majestat Maria Fyodorovna, a Sant Petersburg. La seva família va arreglar el seu matrimoni amb Anastasia Arapova, filla d'un general rus, per motius econòmics. El matrimoni va acabar en una separació el 1902, fins al divorci el 1919.
Mannerheim va servir en la Guàrdia de Cavallers fins a 1904, sent assignat a l'Administració d'Estables de les Corts Imperials, des de 1897 fins a 1903. Mannerheim va esdevenir un expert en cavalls, comprant sementals i cavalls especials per a l'exèrcit. El 1903 va ser posat al comandament d'un esquadró i va esdevenir un monitor d'entrenament eqüestre en els regiments de cavalleria. A l'octubre de 1904, Mannerheim va ser transferit al 52é Regiment de Dragons de Nezhin, Manxúria, amb el rang de tinent coronel. Va lluitar en la guerra russojaponesa, sent ascendit a coronel per la seva valentia en la batalla de Mukden.Screen, J.O.P. "Mannerheim" (2000) p.43-49
En tornar de la guerra Mannerheim va passar els anys de 1905 i 1906 a Finlàndia i Suècia. Com a representant de la branca baronil de la seva família, va estar present com membre de la noblesa en l'última sessió de la Dieta de Finlàndia. De juliol a octubre de 1906 va dirigir una expedició a la Xina, viatjant des de Taixkent a Kaixgar amb el sinòleg francès Paul Pelliot. A la tardor de 1908 va tornar a dirigir una nova expedició a la Xina, amb finalitats antropològiques i estratègiques, ja que aquestes àrees septentrionals de la Xina eren potencialment problemàtiques entre Rússia, Xina i fins i tot el Regne Unit, en el qual se sol conèixer com el Gran Joc o Torneig de les ombres.
Després d'aquest viatge, va ser designat comandant del 13é Regiment d'Ulans de Vladimir. A l'any següent va ser ascendit a major general, i designat com comandant del Regiment d'Escortes Ulans de sa Majestat en Varsòvia. El 1912 va entrar a formar part del comandament militar imperial, sent designat com comandant de brigada de cavalleria el 1913.
En la Primera Guerra Mundial Mannerheim va servir com comandant de cavalleria en els fronts romanès i austrohongarés. Després de distingir-se en combat contra les forces austríaques, va ser condecorat amb l'Orde de Sant Jordi de 4a classe, un dels més alts honors de l'Imperi Rus. El 1915 va ser assignat al comandament de la 12a Divisió de Cavalleria, i després de la Revolució de Febrer de 1917, va assumir el comandament del 6è Cos de Cavalleria en l'estiu d'aquest mateix any, sent ascendit al rang de tinent general (el seu ascens es trobava paralitzat des de febrer de 1915). No obstant això, Mannerheim no va gaudir de la confiança del nou govern, que l'observava com un dels oficials que no havien donat suport la revolució. Al setembre va ser rellevat del comandament, al resultar ferit després de caure del seu cavall, passant a la reserva i recuperant-se de la seva caiguda en Odesa, on va decidir tornar a la vida civil i tornar a Finlàndia.
Des de la guerra civil a la Prefectura de l'Estat
miniatura|Mannerheim El gener de 1918, el Senat de la recent proclamada Finlàndia independent, sota el seu líder Pehr Evind Svinhufvud, va designar a Mannerheim com a comandant en cap del pràcticament inexistent exèrcit finlandès, format per poc més d'un modest nombre de Guàrdies Blancs, sent la missió d'aquest cos la de defensar al Govern durant la guerra civil. Mannerheim va acceptar el càrrec, malgrat el seu recel sobre la influència alemanya sobre el govern finès. Va establir la seva caserna general en Seinäjoki, i va començar a desarmar les guarnicions russes que encara romanien a territori finlandès, el nombre del qual ascendia a uns 42.500 efectius. Durant la subsegüent guerra civil (denominada Guerra de la Llibertat per l'exèrcit blanc) va ser ascendit al març de 1918 al rang de general de cavalleria (Ratsuväenkenraali).
Disgustat per la creixent influència germana, Mannerheim va abandonar temporalment el país al juny de 1918. D'aquesta forma, es trobava fora del país durant l'última i desastrosa fase del conflicte civil, una etapa de gran mortaldat a conseqüència de les epidèmies i la inanició en els camps de presoners i els perllongats processos. Mannerheim va tractar d'evitar el "terror blanc", oposant-se a empresonaments massius dels "rojos" per part dels blancs vencedors.
A la tardor de 1918, Mannerheim va mantenir converses diplomàtiques a Londres i París, sent requerit al setembre de tornada al seu país des de París per a ser nomenat Protector de l'Estat o Regent (Valtionhoitaja o Riksföreståndare), existint fins i tot una facció monàrquica que pretenia coronar-lo com rei. Després que Frederick Charles de Hesse-Kassel fos designat com pretendent, despertant així les suspicàcies dels aliats, la seva posterior renúncia al tron va permetre a Mannerheim assegurar el reconeixement de la independència finlandesa per part del Regne Unit i els Estats Units, sol·licitant i rebent ajuda alimentosa estrangera per a combatre la fam existent després del conflicte civil. A pesar que era un fervent anti-bolxevic, finalment va rebutjar una aliança amb l'Exèrcit Blanc rus a causa de la probabilitat que no reconeguessin la independència finlandesa. El 1919 va perdre les eleccions presidencials en el Parlament en benefici de Kaarlo Juho Ståhlberg, després d'això es va retirar de la vida pública.
Període d'entreguerres En els anys entre els dos conflictes mundials, els objectius de Mannerheim van ser principalment humanitaris. Recolzà la Creu de Sant Jordi Finlandesa, creant així mateix la Fundació Infantil Mannerheim. El 1929 va rebutjar l'oferta que rebé dels radicals de la dreta política per a erigir-se en dictador de facto, si bé va mantenir alguna simpatia cap al dretà Moviment Lapua, de tendència semifeixista. Després de l'elecció de Pehr Evind Svinhufvud com a President de Finlàndia el 1931, Mannerheim va ser triat com cap del Consell de Defensa de Finlàndia, al mateix temps que rebia la promesa escrita de ser proclamat Comandant en cap en cas hipotètic de guerra, promesa que va ser renovada el 1937 pel successor de Svinhufvud en la Presidència, Kyösti Kallio.
miniatura|esquerra|Carl Gustaf Emil Mannerheim, el 1941
El 1933 va obtenir el títol honorífic de Mariscal de Camp (Sotamarsalkka, Fältmarskalk). Mannerheim va impulsar la indústria militar finlandesa, a més d'intentar sense èxit una aliança militar defensiva amb Suècia. No obstant això, el rearmament de l'exèrcit finlandès no es va produir tan ràpida o tan efectivament com era de desitjar, sent, per tant, poc optimista respecte a un hipotètic conflicte armat. En aquest sentit, va mantenir algunes disputes amb diversos gabinets, la qual cosa li va dur fins i tot a signar diverses cartes de renúncia.
Comandant en cap
miniatura|Mannerheim llegint un mapa durant la Guerra d'Hivern Quan les negociacions amb la Unió Soviètica per la cessió de territoris en l'istme de Carèlia van fracassar el 1939, Mannerheim va retirar la seva renúncia el 17 d'octubre, acceptant així de nou el lloc de Comandant en cap de l'Exèrcit finlandès en cas de guerra, mandat que va entrar oficialment en vigor quan els soviètics van atacar a Finlàndia el 30 de novembre. Assistit en les decisions estratègiques pel tinent general Aksel Airo, Mannerheim va establir el seu quarter general en Mikkeli, on va romandre gran part del temps en què es van desenvolupar la Guerra d'Hivern i la Guerra de Continuació, si bé va fer nombroses visites al front. Va mantenir el càrrec de Comandant en cap entre ambdues guerres, d'acord amb la carta formal que havia rebut dels presidents Kyösti Kallio i Risto Ryti després de la Pau de Moscou (12 de març de 1941).
Abans de la Guerra de Continuació, l'Alemanya Nazi va oferir a Mannerheim el comandament de 80.000 tropes alemanyes, oferiment rebutjat pel Mariscal finès, qui veia aquest oferiment com una hipoteca, que lligaria el destí de Finlàndia a la sort que Alemanya correra a la guerra.Max Jacobsson 1999 Century of Violence