miniatura|Monument a Ignasi Iglésias, a la Plaça de les Palmeres, prop d'on nasqué fou un dramaturg i poeta vinculat al moviment modernista.
Va ser fortament influït pels modernistes (grup de L'Avenç). Als anys 90 va col·laborar amb la Companyia Lliure de Declamació. El seu primer gran èxit el va assolir amb L'escurçó (1894). Va fer obres de clara línia ibseniana com L'argolla (1894) i Fructidor (1894). Es va consagrar amb l'estrena de diverses obres d'èxit al Romea com El cor del poble (1902), Els vells (1903) –que va ser traduïda a altres llengües– i Les garses (1905). Amb l'esclat del Noucentisme va entrar en una crisi estètica que el va mantenir un llarg temps sense escriure. Finalment, va reaparèixer amb drames costumistes burgesos com La llar apagada (1926).
L'autor i l'obra: 1886-1892 miniatura|Casa on nasqué Ignasi Iglésias, al carrer que avui porta el seu nom al barri de Sant Andreu de Palomar Tot i haver nascut a Sant Andreu de Palomar, visqué de jove a Lleida, on el seu pare havia estat destinat com a cap de dipòsit per la companyia ferroviària on treballava. Fou allí on el jove Ignasi s'interessà pel teatre, i hi fundà i dirigí una companyia d'aficionats anomenada Societat Cervantes, que estrenà la seva primera obra La fuerza del orgullo el 1886. En aquesta obra, avui dia perduda, feu tots els papers de l'auca: d'autor, de director, d'actor principal i hi col·laborà pintant decorats.Gabriel Bolix, «Ignasi Iglésias», Fitxa bibliogràfica de lAssociació d'Escriptors en Llengua Catalana [Consulta el 20 de novembre de 2012]
Dos anys més tard, el 1888, ja a Sant Andreu i contra el parer de son pare que volia fer d'ell un enginyer, es decantà per la pintura. Així, assistí a l'Acadèmia Baixes i a la Llotja, on fou company de Ricard Canals, Isidre Nonell, Joaquim Mir i Joaquim Sunyer.
No obstant, l'art dramàtic se li feia cada cop més present, i així durant un any i mig treballà a l'estudi de Fèlix Urgellès com aprenent d'escenògraf. Posteriorment fundà la companyia d'aficionats L'Artística, poc després rebatejada com L'Avançada, que estrenà les seves primeres obres en català, tant al Teatre Tacón com al Teatre Calvo-Vico. En aquest període, la seva obra es compongué majoritàriament de peces intranscendents, en vers i de complement.
El 1892 s'integrà a la redacció de Lo Teatro Regional, on anà publicant periòdicament les seves obretes, encara d'inspiració vuitcentista i bartriniana. La seva col·laboració finí, però, vers 1893 amb motiu del desacord amb el caire antimodernista de la publicació.
Al llarg d'aquesta adolescència artística s'anà manifestant la que fou la base de la seva obra posterior: l'oposició entre el món dels humils i el dels rics.
L'autor i l'obra: 1893-1898 Serà vers 1893 en que el modernisme s'estendrà com a moviment literari. Els seus fonaments seran la modernització de la societat catalana; treure el país de la decadència en la qual es trobava per la pèrdua del seu caràcter propi i genuí. La modernitat només podia provenir d'Europa i tota idea fou benvinguda, fos quina fos, pel sol fet de ser moderna.
Les influències que s'aniran rebent es polaritzaran en dues grans tendències: el decadentisme o esteticisme decadent (simbolisme, pre-rafaelitisme,... en quà l'obra havia de produir una emoció artística) i el vitalisme (Nietzsche, Ibsen, Zola, d'Annunzio,... en què l'important era la sinceritat i el realisme, malgrat s'hagués de deixar en segon terme la tècnica).
Iglésias, l'obra del qual representava amb acurat realisme els ambients obrers, acabà integrant-se dins del moviment vitalista.
El canvi o evolució que mostrà l'autor en la seva trajectòria resta reflectida en la sèrie d'articles L'evolució teatral, publicats a Lo Teatro Regional. En ells es defensa la hipòtesi que el teatre català decandia pel menyspreu del públic envers tot allò que era de casa seva, per la perseverança mostrada pels autors i actors del moment de models estereotipats del teatre romàntic i costumista. La revifalla del teatre català tan sols era possible amb la imposició de nous cànons dramàtics, com els del teatre francès del moment, el naturalisme, Ibsen, Tolstoi, ...
Amb l'estrena de L'Escurçó, per part ja d'una companyia professional, Iglésias feu un pas més cap al seu reconeixement públic. A partir d'aquest punt, la seva obra tindrà més pes estilístic i argumental. Però serà amb l'estrena de L'Argolla i l'escàndol que provocà el que determinà que el grup editor de L'Avenç l'acollís al seu redós i li publiqués gran part de la seva obra. L'escàndol, però, l'allunyà de l'escena barcelonina, cap a Lleida i el seu Sant Andreu natal.
Aquest període també es caracteritzarà per l'agitació social i l'auge internacional de l'anarquisme, que acabà flirtejant amb el modernisme, i a l'inrevés. Atemptats com els del Liceu (1893) i del carrer de Banys Nous (1896), paralitzaran la vida social barcelonina i crearan una bona dosi de malvolença envers la tendència vitalista.
No és d'estranyar que si bé Iglésias aconseguí el 1893 que la companyia professional d'Antoni Tutau li estrenés L'Escurçó i el 1894 La cançó nova o El coro de la Fraternitat i L'Argolla,Iglésias presenta una dona, Aurèlia, casada amb un home que l'acollí després de la mort del seu pare i que descobreix que pot ser filla del germà del seu marit i, per tant, pare del jove al que estima. L'escàndol vingué pel fet que, un cop saben que són germans, segueixen amb la relació amorosa. l'escàndol que provocà aquesta darrera per la moral i la filosofia que expressava l'exiliés al seu Sant Andreu i el reduís a treballar amb les societats dramàtiques locals. Així, el 1895 se'l troba estrenant al Centro de Contribuyentes de Lleida Gelosia i La nit.
El 1896 fundà amb Jaume Brossa i Pere Coromines el Teatre Independent que representà Espectres, d'Ibsen.
No obstant la repressió social i la malfiança de la burgesia, el moviment vitalista veurà un ressorgir vers 1897. Aquest any, Iglésias estrena Fructidor (escrita, però, el 1894), obra novament escandalosa, tant per la temàtica com per l'actitud moral; i l'any següent al Teatre Català Romea, el diàleg Els invencibles i, poc després, Els conscients,És la història d'una noia jove casada amb un home molt més gran, però que estima a un noi de la seva edat. El marit resulta ser un virtuós que sap fer-se càrrec de la situació. obra també de difícil acceptació per la moral de la societat imperant.
Fruit d'aquesta reacció vitalista són la fundació de Els Quatre Gats, o l'aparició de la publicació Catalònia (1898). Al primer número d'aquesta ja s'incloïa una ressenya de l'obra d'Iglésias en què se'l catalogava de representant del modernisme radical.
A partir de 1898, el modernisme admetrà la modernitat del nacionalisme, en haver abandonat el catalanisme el tradicionalisme.
L'autor i l'obra: 1899-1910 Aquest període veurà la desvirtuació del modernisme i, per tant, la seva decadència. Amb la irrupció del catalanisme com a element de modernitat, el moviment modernista es polititzà i tornà el costumisme. Així, Iglésias, que havia retratat els ambients proletaris amb gran realisme i cruesa, també virarà cap a aquest costumisme i a l'exaltació de la moral petit burgesa. De fet la burgesia, identificada amb la Lliga Regionalista, acceptà amb plenitud el modernisme que evolucionà amb el nou segle, cap a un nou moviment: el noucentisme."... Brossa definí molt encertadament com un modernisme en dosis homeopàtiques: el noucentisme" a J. Brossa: L'esperit universalista publicat a El Poble Català l'11 de desembre de 1907 (Història de la literatura catalana, volum VIII, Editorial Ariel, Barcelona 1986, p. 132).
El credo estètic d'Iglésias fou a bastament presentat en articles i conferències en aquest període: en conjunt, podem dir que en ells refermava la seva posició vitalista, tot i que, en aquell moment, si bé el drama havia de reproduir la vida i el personatge encarnar una idea profunda mantenint la seva humanitat, l'obra havia d'elevar el sentit moral evitant els elements depressius i morbosos. A partir d'aquell punt, Iglésias exposà situacions, però deixà que fos el públic qui les resolgués.
En aquesta línia, podem dir que El cor del poble (1901) culmina la línia de teatre d'idees. Amb Els vells (1903) i Les garses (1905) el conflicte, que passà d'individual a col·lectiu, ja no es resol. El teatre prioritzarà l'emoció per sobre dels problemes. Amb aquest canvi s'afegia profunditat als personatges i es defugia el sentimentalisme amb què solia acabar les obres anteriors. Fou precisament amb Les garsesÉs la història d'un barber que reparteix participacions de loteria entre els seus clients. El dècim toca i apareix el conflicte entre familiars, clients i veïns, la qual cosa farà que el barber acabi tractant-los de garses i ganduls i fent un cant a l'esforç personal i al treball. que defensà ja de forma clara valors morals burgesos (la moral del treball), allunyant-se del radicalisme.
El noucentisme, ja afermat vers 1906, significà la submissió ideològica al conservadorisme de la burgesia nacionalista que enfortí al teatre amb el seu poder econòmic i institucional.
Fins aquell moment, la competència havia estat cada volta més forta, ja que si l'art no era un ofici sinó una vocació, qualsevol podia ser artista, i si n'hi havia prou amb tenir vocació, no calia tenir tècnica. Calia, doncs, reduir el nombre d'escriptors, i això passava per la desaparició de l'espontaneïtat i la sinceritat i l'exacerbació de la tècnica i l'estètica, és a dir aquells escriptors amb formació, per tant d'origen burgès i mentalitat conservadora, serien protegits. De fet, la Setmana Tràgica (1909) rematà aquest canvi en l'actitud i en els gustos del públic i de la crítica. Els arguments d'Iglésias ja no interessaven com abans.
El 1909 fou elegit regidor municipal per la Unió Federal Nacionalista Republicana.
L'autor i l'obra: 1911-1928 miniatura|Comèdia de costums La Nostra Parla de Ignasi Iglesias, estrenada al Teatre Català (Romea) el 3 d'abril de 1920. Acabada d'escriure a la Casa Elies de Vallvidrera el 4 d'octubre de 1919 Aquest període serà de desorientació artística, tot i que culminarà, un any abans de la seva mort, amb un gran èxit.
De 1911 a 1917, els autor trobaran grans dificultats per a estrenar les seves obres, ell no en fou pas l'excepció (la competència del cinema, l'"arte chico", autors estrangers, factors econòmics…).
El 3 de setembre de 1911 estrenà a l'aire lliure Flors de cingle al Teatre de la Naturalesa de Can Tarrés, a la Garriga, obra que qualificà més tard d'error.Iglésias compongué una obra dramàtica en vers amb el convenciment que el públic s'havia cansat de les obres realistes i que calia retornar a l'època romàntica.
Iglésias participà activament en un nou projecte de teatre català de qualitat: el Sindicat d'Autors Dramàtics Catalans, constituït el 24 d'octubre de 1911. La idea de la seva creació sorgí arran de l'enfrontament tingut entre el mateix Iglésias i l'empresari del Teatre Principal Ramon Franqueza.
La primera temporada (febrer-maig de 1912) estrenaren setmanalment al Teatre Eldorado. El fracàs econòmic de la temporada comportà que la segona (octubre 1912-gener 1913) es fes al Paral·lel, al Teatre Espanyol. Els resultats, tot i alguns grans èxits (com fou L'home de palla, del mateix Iglésias), i certes desavinences i malentesos entre alguns dels seus membres i el fet que grans autors de la dramatúrgia catalana no formaren part del projecte (per exemple, Margarida Xirgu per aquells anys treballava a Sud-amèrica) abocaren a l'extinció el projecte.
Fins a l'any 1916 no tornà a estrenar, i ho feu a Terrassa amb Els emigrants, obra en la qual feu de director i primer actor, però que passà amb més pena que glòria.