miniatura|upright=1.5|Temple d'Isis a Files. Els temples egipcis van ser construïts per al culte oficial dels déus i per a la commemoració dels faraons a l'antic Egipte i a les regions sota el seu domini. Els temples eren vists com la llar dels déus o dels faraons als quals estaven dedicats i en ells els egipcis duien a terme diversos rituals, les funcions centrals de la religió egípcia: fer ofrenes als déus, recrear passatges mitològics mitjançant festivals i protegir-se de les forces del caos. Aquests rituals eren considerats imprescindibles perquè els déus mantinguessin la maat, l'equilibri diví de l'univers.
miniatura|Planta dels temples de Deir el-Bahari (I:Temple de Mentuhotep II, de l'Imperi Mitjà; II:Temple de Tuthmosis III i III: Temple de Hatshepsut, tots dos de l'Imperi Nou). miniatura|Planta del temple d'Horus a Edfú, d'època ptolemaica. La cura de la llar dels déus era deure dels faraons, que van dedicar ingents quantitats de recursos per a la construcció i el manteniment dels temples. Per necessitat, els faraons delegaven la majoria dels rituals en una àmplia casta sacerdotal, per bé que la major part de la població romania al marge de la participació directa en les cerimònies, ja que tenia prohibit l'accés a les zones més sagrades dels temples. Tot i això, el temple sempre va ser un important centre religiós per a tots els egipcis, que anaven a ells a pregar, fer ofrenes i buscar la guia dels oracles.
La part més important del temple era el naos o santuari, que normalment albergava una imatge de culte, una estàtua del déu. Les estades que envoltaven el santuari van créixer en grandària i luxe amb el pas del temps, i així els temples van passar de simples santuaris durant el període predinàstic (finals del mil·lenni IV aC) als enormes edificis de pedra de l'Imperi Nou (aprox. 1550-1070 aC.). Els temples d'aquesta època es troben entre els exemples més grans i duradors de tota l'arquitectura egípcia, i apareixen decorats i ordenats segons els complexos patrons del simbolisme religiós. El seu disseny típic consistia en una sèrie de sales tancades, patis oberts i monumentals accessos flanquejats per pilons, tot alineat en un eix que marcava la ruta dels festivals processionals. Entorn del temple pròpiament dit se solia crear un mur que encerclava diversos edificis secundaris. Els grans temples també posseïen gran quantitat de terres de cultiu en les quals treballaven fins a milers de laics per a satisfer les seves necessitats. Els temples van ser, a més de centres religiosos, importants enclavaments econòmics. Els sacerdots que s'encarregaven d'aquestes poderoses institucions gaudien de gran influència en el govern del país, i malgrat la seva ostensible subordinació al faraó, de vegades van plantejar significatius desafiaments a la seva autoritat.
La construcció de temples a Egipte va continuar malgrat el declivi de la nació i la seva pèrdua d'independència sota el domini de l'Imperi Romà. No obstant això, amb l'arribada del cristianisme la religió politeista egípcia va haver d'afrontar una creixent persecució, i l'últim temple va ser tancat el 550 dC. Durant segles, els temples van patir destrucció i abandonament. No va ser fins a començaments del , i especialment després de la campanya napoleònica a Egipte, que creixeria l'interès pel país del Nil entre els occidentals, la qual cosa donaria lloc al naixement de l'egiptologia i l'auge del turisme per visitar les restes d'aquella civilització. Dotzenes de temples han sobreviscut fins als nostres dies. Alguns són atraccions turístiques de fama mundial i contribueixen de manera important a l'economia de l'Egipte modern. Els egiptòlegs continuen estudiant els temples supervivents i les restes dels destruïts, ja que són llocs amb informació sobre la societat de l'antic Egipte.
Funcions Religiosa miniatura|upright|Baix relleu que representa el faraó Seti I realitzant rituals per al déu Amon. Els temples de l'antic Egipte eren la residència dels déus a la Terra. De fet, el terme que els egipcis feien servir per definir-los, ḥwt-nṯr, significa «mansió (o recinte) d'un déu».Spencer 1984, p. 22, 44; Snape 1996, p. 9 La presència dels déus al temple era un nexe d'unió entre el món diví i l'humà i permetia a aquests últims relacionar-se amb ells mitjançant diversos rituals. Segons creien, aquests rituals mantenien el déu i li permetien continuar amb el seu paper en la naturalesa, el de garantir la maat, l'ordre ideal de la naturalesa i la societat humana segons les creences egípcies.Dunand and Zivie-Coche 2005, p. 89–91 El manteniment d'aquesta maat era tot el propòsit de la religió egípcia,Assmann 2001, p. 4 i, per tant, també del temple.Shafer, Byron E., "Temples, Priests, and Rituals: An Overview", a Shafer 1997, p. 1–2
Com a posseïdor de poder diví, el faraó era considerat el representant d'Egipte davant els déus i el seu més important defensor de la maat.Shafer, Byron E., "Temples, Priests, and Rituals: An Overview", a Shafer 1997, pàg. 3 Per això, el seu deure teòric era dur a terme els rituals al temple. Encara que no se sap en realitat amb quina freqüència participava en les cerimònies, l'existència de temples a tot Egipte feia impossible que el faraó complís la seva funció en tots i la majoria de les vegades delegava aquesta tasca als sacerdots. Tot i això, el faraó havia d'assegurar el manteniment, la provisió i l'expansió dels temples en tots els seus dominis.Wilkinson 2000, pàg. 8, 86
Tot i que el faraó delegava la seva autoritat, la realització dels rituals era un deure oficial, restringit als grans sacerdots. La participació del poble pla era prohibida en la majoria de cerimònies, de manera que l'activitat religiosa dels laics tenia lloc en privat o en santuaris comunitaris, fora dels temples oficials. Tot i això, la condició de vincle primari entre el món humà i el diví que tenien els grans temples els assegurava una atracció considerable entre els egipcis del carrer.Dunand and Zivie Coche 2005, pàg. 103, 111–112
Cada temple estava dedicat a una deïtat principal, encara que la majoria també estaven dedicats a altres divinitats.Meeks and Favard-Meeks 1996, pàg. 126-128 Encara que tinguessin poca o cap presència en els temples, dimonis i déus de la llar estaven implicats en les pràctiques religioses màgiques o privades. També existien déus que tenien papers importants en el cosmos, però per raons poc clares no eren venerats en temples propis.Wilkinson 2000, pàg. 82 Dels déus que tenien temples propis alguns eren venerats només en determinades regions d'Egipte, i encara que gaudien de profunda devoció en llocs concrets, no tenien presència a tot el territori.Teeter, Emily, "Cults: Divine Cults", s Redford 2001, vol. I, pàg. 340 Fins i tot les deïtats venerades a tot Egipte es relacionaven clarament amb les ciutats en què es trobaven els seus temples principals. En els mites creacionistes egipcis, el primer temple es va construir com a llar d'un déu, encara que el nom d'aquest déu i l'emplaçament del temple en el suposat lloc des del qual tot es va originar variaven segons la ciutat. Per tant, cada temple egipci s'associava amb aquest temple primigeni i amb aquest lloc de creació original.Reymond 1969, pàg. 323-327 Com a llar de la divinitat i com a localització mitològica de la fundació de la ciutat, el temple era el centre de la seva regió i el lloc des del qual el déu patró la controlava.Assmann 2001, pàg. 19-25
Els faraons també van construir temples on es realitzaven ofrenes destinades a protegir el seu esperit en la vida eterna, sovint vinculats o propers a les seves tombes. Aquests temples són sovint anomenats «temples funeraris» per distingir de la resta, encara que egiptòlegs com Gerhard Haeny han dubtat de la diferència entre tots dos, ja que els egipcis no els anomenaven de forma diferent.Haeny, Gerhard, "New Kingdom 'Mortuary Temples' and 'Mansions of Millions of Years', a Shafer 1997, pàg. 89–102 Tampoc els rituals per als déus i per als morts eren mútuament excloents, ja que el simbolisme al voltant de la mort es trobava en tots els temples egipcis.Shafer, Byron E., "Temples, Priests, and Rituals: An Overview", a Shafer 1997, pàg. 3–4 El culte als déus era present en tots els temples funeraris, sobre el que l'egiptòleg Stephen Quirke ha dit que «en tots els períodes el culte reial implicava els déus, però igualment ... tot el culte als déus implicava el faraó».Quirke, Stephen, "Gods in the temple of the King: Anubis at Lahun", a Quirke 1997, pàg. 46 Tot i això alguns temples van ser clarament dedicats a commemorar faraons morts i fer ofrenes al seu esperit, encara que el seu propòsit exacte és desconegut; potser es volia equiparar al faraó amb els déus elevant-lo a un estatus superior al d'altres monarques.Haeny, Gerhard, "New Kingdom 'Mortuary Temples' and 'Mansions of Millions of Years', en Shafer 1997, pàg. 123–126 En qualsevol cas, la dificultat de distingir entre temples divins i funeraris reflecteix l'estreta interrelació entre els déus i la reialesa en les creences egípcies.Shafer, Byron E., "Temples, Priests, and Rituals: An Overview", a Shafer 1997, pàg. 2–3
Econòmica i administrativa Els temples van ser centres clau d'activitat econòmica. Els més grans necessitaven ingents quantitats de recursos i empraven desenes de milers de persones entre sacerdots, artesans i obrers.Wilkinson 2000, p. 90-93 El funcionament econòmic d'un temple era similar al d'una gran casa egípcia, amb servents dedicats a l'atenció del déu de la mateixa manera que ho farien amb el propietari d'una propietat. Aquesta similitud es reflecteix en el terme egipci per les terres d'un temple i la seva administració, pr, que ve a significar «casa» o «béns».Spencer 1984, p. 17
Alguns dels subministraments del temple eren donacions directes del faraó. A l'Imperi Nou, quan Egipte era un poder imperial, aquestes donacions provenien dels botins de les campanyes militars o dels tributs lliurats per regnes subjugats.Sauneron 2000, p. 52-53 El faraó també podia recaptar impostos que anaven directament al temple,Evans 1961, p. 216-217 mentre que altres ingressos procedien de donacions particulars, com ara terres, esclaus o béns a canvi de serveis sacerdotals, com el rés per les seves ànimes en el més enllà.Haring 1997, p. 142–143
miniatura|esquerra|Baix relleu que mostra personificacions de diversos nomós (províncies egípcies) lliurant ofrenes. Gran Temple d'Abidos.Wilkinson 2000, pàg. 88
No obstant això, gran part del suport econòmic del temple venia dels seus propis recursos, especialment de grans extensions de terres situades extramurs que fins i tot podien trobar-se a molta distància. La propietat més valuosa era la terra de conreu, que produïa gra, fruita o vi i mantenia el bestiar. Els temples podien explotar directament aquestes terres, arrendar-les als agricultors a canvi d'una part de la producció o gestionar-la conjuntament amb l'administració reial. Els temples també enviaven expedicions al desert, on aconseguien productes com sal, mel, animals de caça o minerals preciosos.Haring 1997, p. 372–379 Algunes d'aquestes institucions religioses posseïen flotes de vaixells que utilitzaven per comerciar al llarg del Nil o fins i tot fora de les fronteres egípcies. Així doncs, com diu Richard H. Wilkinson, els béns del temple «sovint van representar ni més ni menys que una porció del mateix Egipte».Wilkinson 2000, p. 50, 75 Com a grans centres econòmics i llocs de treball d'una part important de la població, els recintes templers eren una part clau de les ciutats egípcies en què se situaven. Així mateix, quan un temple es fundava en terra deshabitada, una nova ciutat es creava per donar-li suport.Kemp, Barry, "Temple and town in ancient Egypt", a Ucko et al., pàg. 661, 666-667