La història d'Europa es refereix al conjunt de successos relatius al continent europeu, des que va ser poblat pels primers éssers humans fins avui dia.
Homo sapiens hauria aparegut fa uns 130.000 anys a Àfrica, segons l'opinió científica majoritària. L'arribada dHomo sapiens a Europa podria haver-se donat des del Pròxim Orient a Europa, on es van assentar entre 40.000 i 25.000 aC (Paleolític superior).
L'antiguitat clàssica està dominada per l'influx de la civilització grecollatina sobre la resta d'Europa. La fragmentació política d'Europa i els successius intents forçats d'unificació van sumir el continent en nombrosos conflictes i guerres durant l'edat mitjana, com la Guerra dels Cent Anys (que va durar més d'un segle).
L'edat moderna marca per a Europa l'inici de processos que molt de temps després donaran lloc a la globalització, i és el temps en el qual els conflictes bèl·lics es van fer cada vegada més desastrosos, com l'anomenada Guerra dels Trenta Anys. Els processos econòmics i el desenvolupament científic i tecnològic es van accelerar en comparació amb altres continents de manera molt més notòria durant l'edat contemporània, produint tensions per competències que van desencadenar més guerres (com les guerres napoleòniques i les guerres mundials). Avui, els processos tendents a la unificació es procuren pacíficament, tal és el cas de la formació de la Unió Europea, si bé no els eximeix d'avanços i reculades.
Historiografia Fonts i justificació L'arqueologia així com les fonts documentals i artístiques representen la base sobre la qual treballen els historiadors europeus per reconstruir la història d'Europa per diversos motius:
la conservació de fonts és variable: algunes caduquen perquè estan fetes de matèries orgàniques i de forma general només s'aconsegueix treballar amb materials dits "nobles" com ara el metall, la pedra, etc. la transmissió de les fonts és variable: alguns testimonis del passat han estat conservats amb el temps, siga perquè foren reciclats, reescrits, reinterpretats, etc, però, de fet, la majoria ha estat simplement oblidada i no hi ha una vertadera transmissió
Cal tenir present que l'ús d'aquest tipus de material permet sobretot saber-ne més sobre la vida, les preocupacions, les creences, la cultura i les llengües dominants, és a dir, d'aristòcrates, guerrers, religiosos, rics, marxants, de la població. És fa més difícil trobar testimoniatges fiables sobre la majoria de la població.
L'expansió del mètode científic, bé a l'arqueologia com a la paleografia i en història de l'art, ha permès desvetllar informació nova, la qual fa objecte d'estudis complementaris i d'anàlisis interpretatius nous. La visió doncs no deixa d'ampliar-se i avui sabem probablement més que abans però demà n'acabarem sabent de ben segur que més.
Les ciències naturals com ara l'epidemiologia, la genètica, la geologia, la vulcanologia, etc, han ampliat encara més l'ull, permetent mercès a l'empirisme l'obtenció d'informació verificada i altament fiable. Permet contrastar moltes vegades les fonts escrites d'època, tacades a la majoria de casos per la ideologia de qui escrivia en aquell moment.
Historiografia de la història d'Europa
miniatura|Vides d'artistes, de Vasari. S'hi fa el primer treball historiogràfic a la història sobre l'art.
Es considera Heròdot el primer historiador d'Europa. Ha estat considerat pels seus mateixos contemporanis com a "pare de la història" i alhora "un farsant". Presenta una obra amb un vertader recull de proves i un relat no mític. És el primer estudi que mira de ser imparcial malgrat que Tucídides l'acaba criticant. La seva obra és molt qüestionable.
Cal esperar a Tucídides per veure néixer el primer historiador en un sentit estricte. No proposa una explicació providencial però tampoc hi deixa cap perspectiva social. Als seus gairebé vuit llibres d'història mira d'explicar de forma racional i objectiva la realitat de les guerres del Peloponès.
A Europa hi ha dominat durant molt de temps la historiografia de tipus providencial. Es tracta d'un tipus d'explicació i recerca històrica que es preocupa per l'heroïcitat del poder. No tenim una comprensió de cadascun dels aspectes socials que integren el passat. Hi ha una simple enumeració, de batalles presentades a mode d'exaltació del poder. És un tipus d'explicació providencial perquè duu a un discurs del destí manifest, gairebé com si allò hagués estat programat per una divinitat superior. És un tipus d'historiografia que es nodreix a l'edat mitjana per un context de fanatisme religiós. Són historiadors providencialistes en Pau Orosi, en Joseph de Maistre, Agustí d'Hipona, Jacques-Benigne Bossuet o les cròniques dels reis francs.
A partir del Renaixement s'introdueix un altre corrent historiogràfic, molt més objectiu, si més no molt més realista. L'inicia Maquiavel però el continuen Jean Bodin, Huig Van Groot, Thomas Hobbes per, finalment, passar al camp dels il·lustrats. Rebutja totes les obres providencialistes. Critica que aquestes sotmetin la història a Déu, és a dir, emetin discursos de tipus bíblic: Déu hauria volgut que això o allò altre tingués lloc, era la batalla esperada que Déu havia triat a propòsit per la glòria d'X o Y. Aquest discurs es considera irreal i per això es proposa una explicació de la natura. Ningú, però, renuncia a les seves creences. No tenim en cap cas historiadors que renunciïn a la seva fe o ateus, però miren de posar la història en mans de l'ésser humà. Així, si per al providencialisme la història la dicta Déu, per als humanistes del Renaixement, la història és obra de l'ésser humà.
Durant el apareix la ciència de la història com a disciplina a banda. S'institucionalitza, no sense reticències. Considerada com una eina de poder, s'inicien debats virulents en universitats britàniques on s'hi debat de l'oportunitat d'incloure la història als currículums escolars. Avui la utilitat de la història és pal·lesa en àrees científiques com la geologia o la biologia. Gràcies als historials es pot fer una reconstrucció històrica que, tot seguit, permet explorar molt millor problemàtiques geològiques o biològiques noves, no resoltes, etc. Cal destacar que al apareix l'arqueologia com a disciplina a banda. De la mateixa manera que la història, l'arqueologia s'institucionalitza i això ajuda els historiadors. Els arxius comencen a obrir-se al públic degut a un ambient nacionalista. Atès que cal reconstruir la història de la nació, es creen biblioteques i tot d'arxius que creen el concepte de patrimoni cultural.
No debades, la historiografia del està pensada per donar una explicació singularitzadora. Som en context d'un nacionalisme exacerbat. Cada "nació" mira d'explicar-se un passat suposat i recórrer a la història per fer-ho. Es tracta de trobar allò que singularitza cada nació. Es posa èmfasi en grans esdeveniments. El providencialisme torna però Déu deixa de ser la mà que guia la història. La història la guia un suposat coratge i valor nacional que de forma més o menys explícita hauria volgut la brillantor darrera de la nació. Els pobles d'arreu d'Europa es mouen motivats per un esperit col·lectiu que conceptualment s'anomena de nació. Per tot això a Europa s'hi va cultivar una història dels grans personatges que havien de ser d'alguna forma la metàfora d'una nació emancipada i orgullosa d'ella mateixa.
Tot just començar el l'historicisme comença a ser qüestionat pels corrents positivista, pel materialisme històric i per l'estructuralisme funcional. El positivisme pren un discurs evolutiu que presenta societats primitives que evolucionen cap a societats més complexes. L'objectiu de la història és comprendre com s'arriba al punt final. Hi ha doncs una òptica social que mira de posar èmfasi en la transformació gradual de la societat europea. Amb el positivisme la història deixa d'estar al servei de grans personatges. Els humans són els qui creen la societat i aquesta evoluciona segons es desenvolupin els humans.
Les reflexions de Karl Marx porten a un corrent del tot diferent dins la historiografia europea. Allò que s'ha anomenat de materialisme històric tracta la història com una continuïtat de lluita de classes. Aquest tipus d'historiografia segueix, com el positivisme, posant l'accent social en allò històric però és ben sovint una explicació massa simplista. D'aquesta manera el corrent funcional-estructuralista mira d'analitzar la història a través de les estructures societàries. Són representatius d'això Bronisław Malinowski, Marcel Mauss o els fundadors com ara Max Weber o Émile Durkheim. Aquest corrent concep la societat com un sistema cohesionat i integrador, no reductible a cap organisme. La vida social és doncs un sistema estructurat amb dinàmiques que depenen les unes de les altres. D'aquesta forma la historiografia adopta un element més. Si amb els positivistes i el materialisme històric s'ha pogut analitzar la història des d'una vessant social i refusant tota explicació providencial o historicista, ara es posa el relleu sobre l'acció humana.
Després de la Segona Guerra Mundial del , a França hi neix un nou corrent historiogràfic que marca perdurablement la història com a ciència. Per tal d'evitar els providencialismes, l'escola dels Annales rebutja tota explicació historicista. Es tracta de fer entendre que les coses no són com són únicament perquè un personatge X va deixar la seva petjada. Alhora rebutja tota explicació simplista com aquella que proposa el materialisme històric. Finalment, hi ha tota una presa de consciència sobre les explicacions "del progrés" que són pròpies al positivisme. Amb tot això a la mà, l'escola dels Annales a França mira de dur la història al seu àmbit micro. S'estudia, per exemple, les mentalitats d'una època perquè, d'aquesta manera, podrem trobar explicacions sobre una època donada. Això permet treballs cabdals per comprendre l'estructura tripartida de societats indoeuropees com l'edat mitjana europea. Són representants d'aquest corrent Levebre, Georges Duby o Roger Chantier.
Delimitació de l'espai La idea d'Europa miniatura|El Partenó de l'Acròpoli d'Atenes és un símbol universal de l'antiga Grècia i l'un dels principals testimoniatges de la civilització occidental. Ben sovint es recorre a aquesta imatge per il·lustrar la idea d'Europa.
Europa és una construcció històrica i cultural, no pas una realitat estrictament geogràfica. En efecte, caldria parlar de continent Euroasiàtic i no pas d'Europa i Àsia per separat. Tanmateix, tradicionalment s'ha considerat Europa com un continent a banda. Alguns autors volen procurar-ne l'origen etimològic en els mites grecs mentre que altres es limiten a ressenyar el seu ús i el seu significant en aquell moment.
El cas però és que la idea d'Europa existeix políticament parlament perquè existeix un ventall ampli de jurisdicció al respecte de les fronteres europees. També s'ha cultivat temps ençà la idea d'una Europa als mèdia d'arreu del continent, com també de la resta del món. Els estats occidentals mateixos fan explicar a les seves escoles que Europa és un continent. Europa, en aquest sentit, sempre s'ha volgut veure a ella mateix amb una lectura molt etnocèntrica i, per tant, aquesta idea que existeix d'Europa cal emprar-la amb cautela perquè no existeix cap Nació dita Europa i allà es designa Europa, és territori d'una diversitat molt gran de poblacions i cultures.
Per això mateix cal tenir present que Europa no deixa de ser una construcció cultural que neix a l'edat mitjana i que impregna com a concepte les mentalitats de l'Edat Moderna. De resultes, la historiografia divulga d'ençà l'entrada del nacionalisme al continent una "història d'Europa", tot seguint el model de la "història de la Nació" per a cada Estat-nació. Vist així, la història d'Europa és la unió de les històries de cada Estat-nació d'Europa.
Fronteres jurídiques