miniatura|Vista de la platja de Famagusta Famagusta o Famagosta (en ; ) és una ciutat a l'est de l'Illa de Xipre, centre administratiu del districte homònim i sota control de l'autoproclamada República Turca del Nord de Xipre. Tenia una població de de 35.453 habitants. L'antic barri turístic de Varosha està abandonat a l'espera de la resolució del conflicte.
En grec, el nom de la ciutat (Ammokhostos) derivaria dels termes , 'sorra' i , 'ficar', és a dir, 'ficat a la sorra', i durant l'edat mitjana evolucionà en Famagusta i al turc Maghösha o Mağusa. No obstant això, Estrabó l'esmenta amb el nom d'Arsínoe (), en honor d'Arsínoe II d'Egipte. El 1974, els turcs la van rebatejar Gazi-Mağusa (Gazi significa 'guerrer de l'Islam', o bé 'veterà', i figura també en el nom d'altres ciutats com Gaziantep).
El seu port és el més fondo de l'illa. Com a port marítim és un lloc d'exportació de cítrics i altres productes agrícoles-ramaders. Als seus voltants es troben les runes de l'antiga ciutat de Salamina, destruïda l'any 647.
Història El primer establiment important prop de Famagusta fou la regió d'Alašiya, nom que rebia l'illa quan fou envaïda per Sargon II d'Assíria el . La situació exacta d'Alašiya no se sap, però estava situada a la proximitat o a l'interior del delta del riu Pediyas, a la vila d'Enkomi.
Salamina de Xipre fou fundada pels grecs al a uns tres kilòmetres a l'est d'Alašiya. Alguns historiadors diuen que la ciutat fou fundada pel rei d'Egipte Ptolemeu II Filadelf el 285 aC amb el nom d'Arsínoe, però de la història de la ciutat en el seu emplaçament no es troben restes més enllà del i no hi ha certesa total, com assenyala Michel Le Quien (II, 1065), que la ciutat ocupés el lloc d'Arsínoe.
En tot cas, després dels Ptolemeus, la població romangué un petit poble de pescadors de nom Ammochos, per un període llarg de temps i sota els romans la ciutat important i gran metròpoli era Salamina. El 350 Salamina, que havia estat destruïda pels terratrèmols del 332 i del 342, fou reconstruïda per Constant II, fill de Constantí el Gran, i va rebre el nom de Constantia.
La ciutat va subsistir fins a la meitat del quan les incursions dels àrabs musulmans van provocar el seu trasllat al petit port pescador d'Ammochos, a uns 12 km al sud. Salamina va quedar buida en uns anys i el port va prosperar a causa de la decadència de l'anterior capital de l'illa. Salamina fou ocupada pels àrabs dirigits pel general del califa Otman, Muawiya, el 648, i ho va restar fins al 683 quan els àrabs es van retirar després d'una derrota davant Constantí IV i els romans d'Orient van retornar; però es va pactar que les taxes allí recaptades serien compatides entre l'Imperi Romà d'Orient i el califat (tractat signat el 688 entre Justinià II i el califa Abd-al-Màlik ibn Marwan que a més deixava l'illa desmilitaritzada). Segurament però Salamina ja havia estat evacuada abans i de l'Ammochos romana d'Orient gairebé no hi ha notícies. Va caure en mans dels abbàssides vers 805 i va estar sota administració musulmana fins al 965 quan Nicèfor II Focas va recuperar l'illa per l'Imperi Romà d'Orient. En temps d'Isaac II Àngel es va fer independent a l'illa Aleix Comnè (1185-1191), que el 1184 s'hi havia proclamat emperador, i a qui la va conquerir Ricard Cor de Lleó el 1191 que la va cedir per una quantitat de diners als Templaris però al cap de poc aquests la van vendre al rei de Jerusalem Guiu de Lusignan (1192).
Famagusta Medieval, 1192-1571 El punt decisiu per a Famagusta fou el 1192 amb el començament de la dinastia de la casa de Lusignan després que Guiu de Lusignan la va seleccionar com a capital, per coronar-se com a rei de Jerusalem i Xipre. Fou durant aquest període que Famagusta es desenvolupava com a ciutat important que destacava a la Mediterrània oriental a causa del seu port natural i les muralles que protegien la seva ciutat interior. La seva població va començar a augmentar. Aquest desenvolupament accelerat al va convertir la ciutat en un centre de comerç tant per l'orient com per l'occident. Una afluència de refugiats cristians que fugien del setge d'Acre (1291) a Palestina va transformar un poble minúscul en una de les ciutats més riques de la cristiandat. Els prínceps fortificaren la ciutat i el construïren la Catedral de Sant Nicolau.que més tard fou transformada en una mesquita. Famagusta fou la seu de la Diòcesi Llatina del i va tenir bisbes residents fins al final del . La prosperitat de Famagusta no es va veure's afectada per la caiguda d'Acre.
El 1342, un escriptor alemany va descriure-la com una de les més riques i formoses ciutats del món. La seva riquesa sobrepassava la de Constantinoble i Venècia. Santa Brígida de Suècia, en les seves revelacions, la compara amb Sodoma i Gomorra. L'activitat comercial convertia Famagusta en un lloc on els comerciants i els propietaris de vaixells portaven vides de luxe. La creença que el patrimoni de la gent podria ser mesurat per les esglésies que construïen inspirava aquests comerciants per fer que es construeixin esglésies en estils diversos. Aquestes esglésies, que encara existeixen, foren la raó per la qual Famagusta es va a conèixer com "el districte de les esglésies". El desenvolupament de la ciutat se centrava en les vides socials de la gent rica i al palau Lusignan, la Catedral, la Plaça i el port.
El 12 d'octubre de 1372 Pere II de Chatillon es va coronar rei de Jerusalem a Famagusta; el mateix dia va esclatar una baralla entre genovesos i venecians quan el batlle venecià i el podestà genovès es van disputar l'honor de portar la regna dreta del carruatge reial, conflicte que posava en relleu de fet la lluita d'influències entre les dues repúbliques per imposar el protectorat a Xipre. De moment foren els venecians els qui ho van aconseguir pel 1373 els genovesos van enviar una esquadra que es va apoderar de Famagusta per engany i a més va imposar el seu control al govern de l'illa, instituint un virtual protectorat econòmic. En els anys de domini genovès la ciutat va quedar paralitzada per una sèrie de desastres, malalties, terratrèmols, plaga de llagosta, canvis de corrents comercials i altres, i va perdre la major part del seu comerç. El 1394 Nicolai de Martoni observava que la ciutat era gran com Càpua i tenia tantes cases com aquesta, però que a Famagusta un terç dels edificis estaven sense habitar i normalment en ruïnes. El 1435 quan fou visitada per Pedro Tafur, la noblesa ja l'havia abandonat i s'havia traslladat a Nicòsia, seguits pel comerç i l'activitat econòmica.
Jaume II de Xipre amb el suport mameluc va recuperar Famagusta el 6 de gener de 1464. El 1489 la regent de Xipre, Caterina Cornaro (1474-1489) va cedir l'illa a la República de Venècia i Famagusta, com a capital del regne, va passar doncs a la Sereníssima. Els venecians van establir la capital a Nicòsia. Tots i els esforços per repoblar i rellançar Famagusta, la situació no va millorar. La població no va passar mai dels sis mil habitants. La ciutat va patir terratrèmols el 1557 i 1569; del primer se'n va refer; del segon encara estava en això quan es va iniciar el setge otomà.
L'ús de la pólvora i del canó feren necessari als venecians remodelar totalment les defenses perquè poguessin enfrontar-se a l'artilleria. Les torres medievals quadrades foren reemplaçades per unes de rodones i al voltant de la murada s'instal·laren una sèrie de troneres. Finalment i després d'un setge d'onze mesos, que costà a l'enemic 50.000 homes, la ciutat es va rendir als otomans manats per Mustafa Pasha (1571), que tot i el tractat, massacraren i cremaren viu al valent governador, Bragadin, completant el saqueig de la ciutat. El segon governador Tiepolo fou penjat. Famagusta, que arribà a tenir 70.000 habitants, fou reduïda a una petita vil·la. Lord Kinross, en el seu llibre The Ottoman Centuries, descriu la situació de la següent manera:
"Els venecians feia algun temps que negligien aquesta possessió oriental, llunyana dels seus dominis mediterranis, i la seva població havia declinat notablement. La majoria es componia de camperols ortodoxos grecs que estaven oprimits per la classe dirigent dels francs, i es calculava que hi havia aproximadament cinquanta mil serfs que estarien preparats per unir-se als turcs. Selim II en un firman, o decret, ordenà a un sandjakbegi veí que fes el màxim per guanyar els cors de les masses, afegint una promesa solemne que en cas de la captura de l'illa la població no seria molestada i la seva propietat es respectaria. Tal era una fórmula, aquí estrictament observada, que s'havia utilitzat en anteriors expansions de l'Imperi Otomà."
Famagusta otomana 1572-1878 miniatura|El port de Famagusta, gravat del llibre d'Olfert Dapper, Amsterdam 1703 Després de la conquesta otomana Lord Kinross descriu així la situació de la ciutat: "Venècia va haver de cedir l'illa de Xipre al soldà dos anys més tard en un tractat de pau que tenia en compte la compensació suficient per cobrir el cost de la seva conquesta. La seva subsegüent administració fou prou bona segons els estàndards de la pràctica otomana en els territoris conquerits. Els anteriors privilegis de l'Església Ortodoxa Grega es reactivaren a expenses dels catòlics llatins, i la seva propietat li fou restaurada. El sistema llatí de servitud fou abolit. La terra que havia pertangut anteriorment a la noblesa veneciana fou transferida a l'estat otomà. Es va ajudar els habitants locals amb recursos econòmics i financers. Es van portar d'Anatòlia central un bon nombre d'immigrants, amb el seu bestiar i eines d'agricultura, per instal·lar-se a les terres buides."
miniatura|Sant Nicolau, església després mesquita
Per fi, després de la gran calamitat que havia reduït l'illa a la misèria, d'una manera o altra els habitants afectats de pobresa es començaren de mica en mica a redreçar, tornant altra vegada a la cultura del terra, a una mica de petit comerç amb estrangers, i a aquelles poques arts que encara sobrevivien a les ciutats. Al començament els deutes i desnonaments no premien massa a la gent perquè la Porta sabia que el país estava empobrit per la guerra, i el paixà enviat per governar-lo era en alguna mesura controlat per la Porta, atès que en cas de mostrar severitat la gent hauria hagut de marxar de l'illa, o potser revoltar-se per sortir de la seva condició degradada. De manera que després de quinze o vint anys els cristians van recuperar gairebé tots els monestirs de mans dels que els havien agafat, i molta de la terra de l'església també. Els dignataris de l'església de certa posició deixaven diners per la gent, a canvi del descans de les seves ànimes, o l'atorgaven com a regal. No obstant des de 1573 els grecs van tenir prohibit residir dins de les muralles (igual que s'havia fet a Rodes).
Els canvis a la vida social i cultural tenien un efecte essencial sobre l'ambient arquitectònic i físic. Per adaptar-se a les tradicions socioeconòmiques i culturals dels habitants nous, es van fer alguns canvis als edificis existents, però només la catedral principal va esdevenir una mesquita (Mesquita Lala Mustafa Pasha); es desenvoluparen el basar i el mercat. Mentrestant es construïen una escola teològica, banys i fonts per omplir necessitats diàries bàsiques. Amb la importació dels carrers d'atzucac de la cultura otomana, l'estructura orgànica de la ciutat existent es va enriquir, i un esperit comunal es començà a fer valer. Les poques cases de dos pis habitades per un nombre limitat de gent rica, s'equilibraven harmoniosament amb les cases d'un pis més comunes.