miniatura|Ballet El Trencanous miniatura Un ballet és una obra musical composta especialment per a ser interpretada a través de la dansa clàssica. També és el nom popular amb què es coneix la dansa clàssica en general i les seves coreografies.
Tots els moviments de la dansa clàssica s'indiquen en posicions amb una descripció molt acurada i estricta. Els moviments parteixen de la salut física i es fan servir per muscular els músculs, de forma saludable i eficaç.
Totes les posicions de cada part del cos, així com els braços, tenen un nom, que solen ser en francès (a la dansa moderna i contemporània, els que no estan presos de la clàssica són en anglès). A la dansa clàssica les cames estan sempre en "andeor" (dehors, veu francesa per dir cap enfora) que significa que les cames uneixen la seva banda de darrere dels talons com els pingüins, la banda de darrere dels genolls, i els engonals estàn completament oberts, en comptes d'estar paral·lels. Els genolls sempre estan sobre les puntes dels peus i les espatlles sobre els malucs. Els peus sempre estan estirats, com una prolongació de la cama. Les cames i els braços es mouen delicadament. El cap i les mans també ballen. La cara no pot mostrar esforç ni cap emoció que no correspongui al personatge que s'interpreta.
Hi ha bàsicament dues escoles, l'anglesa (Royal Academy) i la russa. A la primera els moviments de les mans són lleugerament més afectats i teatralitzats, mentre que a la segona solen ser més sobris i naturals. L'estil particular de cada ballarí és diferent, segons la seva personalitat, els seus mestres directes i la gent amb qui ha treballat. En general però, les diferències entre uns i altres són més subtils que a la dansa moderna i contemporània, que van néixer precisament de voler expressar encara més la pròpia individualitat.
Història miniatura|Dansa de quatre miniatura|Mademoiselle Parisot, una ballarina en 1796 miniatura|El Trencanous, vers 1900 miniatura|L'ocell de foc, any 1936 miniatura|El Manuscrit de Cervera datat cap a l'any 1496 és un dels primers documents coreogràfics de la dansa occidental. Escrit en català i amb veritables signes coreogràfics.
Ballets populars europeus El terme ballet és un diminutiu de ball. En un inici era un ball popular o una dansa folklòrica, espontània o conreada per agrupacions, i en tal cas es transmetia de generació en generació. L'origen d'aquests balls o ballets és desconegut i els seus autors són anònims. Van sorgir a diferents pobles arreu d'Europa i molts d'ells encara es mantenen vius amb diferents noms. A l'antiga Gòtia, per exemple, el ballet es considera una de les danses més característiques, especialment localitzada a ambdós vessants dels Pirineus.
Els moviments d'aquests ballets eren simples i elegants. Aquests també es caracteritzaven per un aire cerimoniós i ple de correcció malgrat la frescor de la tonada. En general hom pot dir que el ballet tradicional català consta de passejades que alternen amb petites danses de quatre (dues parelles) i que acaba amb una ronda, finida la qual les noies són aixecades enlaire.
També porten el nom del ballet diverses danses procedents d'indrets diferents de Catalunya, les coreografies de les quals tenen poca cosa a veure entre elles (el ballet de Déu d'Anoia, el ballet de Solsona, etc.). En un recull de danses coreogràfiques d'un document procedent de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, del , ja n'hi consta una amb el nom de lo ballet.
Al llarg dels segles XVIII i , es van començar a fer versions cada vegada més evolucionades i estructurades d'aquestes danses. Algunes agrupacions van esdevenir professionals i actuaven davant d'aristòcrates i burgesos de manera particular. Es van començar a definir els passos de manera cada vegada més precisa i es van anar unint en una sola dansa moviments i desplaçaments que pertanyien originalment a diferents balls, també es van adaptar les coreografies perquè siguin vistes i donar espectacle. Cal notar que la posterior aparició de la dansa oriental va ser la mateixa, amb danses i balls tradicionals a Àfrica i Orient Mitjà, amb la diferència que ja existia el ballet i el jazz, que hi han influït. D'altra banda, els músics van evolucionar a orquestres tant la indumentària com l'entorn (el que seria l'escenografia) es van refinar i enriquir cada cop més. Aquests ballets van tenir el seu moment de màxima esplendor la primera meitat del , però a partir d'ençà en general a Europa van caure en una franca decadència.
Primers ballets italians, francesos i anglesos Al existien companyies de ballet professional a les corts reials i aristocràtiques d'alguns nobles europeus, hom no en coneix les coreografies ni els autors però els seus ballets no s'han perdut completament, ja que d'ells ha evolucionat la dansa clàssica. D'aquests ballets s'han estudiat sobretot els italians, anglesos i francesos, a partir de documents del renaixement, per a intentar deduir com podrien ser. Se sap poc d'ells, tret que concloïen sovint formant les lletres de l'alfabet o el nom del rei o del personatge al palau del qual eren executats. En aquest procés cal destacar la creació l'any 1661 de la Reial Acadèmia de Dansa a França d'on sorgirà un llenguatge de ballet acadèmic aplicat a la Belle Danse que anirà evolucionant i estenent-se, ampliant el seu vocabulari i fent-se cada cop més sofisticat.
La primera escola sorgí a Milà, formada per mestres de dansa professionals, com Pompeo Diobono, mestre de Negri i de Belgioioso, que van difondre a tot Europa els principis de la dansa italiana. Els dos primers decennis del significaren el predomini del ballet amb una coreografia de tipus col·lectiu molt notable, desenvolupada pel ballarí Jean-Georges Noverre, qui publicà Lettres sur la danse et les ballets i després per Magny, Maximilien Gardel i Jean Dauberval. Noverre es considera també el creador dels ballets d'acció, precursors dels ballets narratius, que conten una història i que farien furor al . En aquesta línia, per la seva banda, Salvatore Viganò va crear la coreodramatúrgia, en la qual la mímica tenia un paper predominant, a la fi del . Aquesta tendència va durar fins a l'entrada del , quan Charles Didelot, director del Ballet Imperial rus i format amb Noverre i Dauberval, tornà a accentuar la importància de la dansa i hi introduí els ballarins voladors. A la primera meitat del , Jean Coralli va cercar una síntesi entre el ballet d'acció i el virtuosisme tècnic del ballet romàntic.
Grans ballets russos En canvi, a Rússia, el tsar Pere I s'estimava molt aquest tipus d'espectacle i, encara que a altres llocs es considerés ja passat de moda, va fundar una escola imperial a imitació de l'acadèmia francesa. A l'acadèmia francesa era on havien posat els noms dels passos i moviments que encara es fan servir ara, ja que es van mantenir en francès a l'escola russa. Caterina II, la successora de Pere I, no només va continuar donant suport a l'escola, sinó que el 1866 la va transformar en escola del Teatre Imperial de Sant Petersburg, de gran renom i que sovint convidava coreògrafs estrangers. El Ballet Imperial, el ballet d'aquest teatre, fou dirigit per Màrius Petipà, que es considera el fundador de l'escola russa quant a tècnica, a la qual incorporà elements italians i francesos. La seva escola realitzà la síntesi entre la tradició acadèmica i el romanticisme europeu. Petipà associà el seu nom a Txaikovski, qui se subordinà exactament al programa del coreògraf en les obres El llac dels cignes (1887), La bella dorment, --d'aquest ballet en feu una versió especial per la ballarina italiana Carlotta Brianza el (1889) que fou un rotund èxit--, i El Trencanous (1892). A Petipà el va succeir l'italià Enrico Cecchetti com a director i coreògraf del Teatre Imperial de Sant Petersburg, mentre que a Moscou destacava el professor i coreògraf Carlo Blasis. Al l'escola russa era altament reconeguda arreu del món, els seus espectacles es feren famosos internacionalment i avui dia encara resten clàssics mentre que les seves primeres figures, com per exemple Anna Pàvlova, Vàtslav Nijinski, Mathilde Kschessinska, Ivanov Jegorova, Fedorova i Olga Preobrajenskaia van esdevenir estrelles mundials.
Els Ballets Russes de Serge Diaghilev, que van debutar a París el 1909, van suposar que per primer cop la dansa no estava supeditada a la música sinó que tenia almenys la mateixa importància en un espectacle que Diaghilev considerava global. Així, durant més de vint anys, treballà per obtenir espectacles complets i fou el primer que aconseguí una estreta col·laboració entre els millors compositors, escenògrafs, pintors, coreògrafs i ballarins. La nova concepció de Diaghilev originà ballets excepcionals, entre els quals es troben, per exemple, L'ocell de foc, d'Ígor Stravinski; Jeux, de Claude Debussy o El sombrero de tres picos, de Manuel de Falla. A la mateixa època, l'estatunidenca Isadora Duncan treballava a diferents països europeus (Alemanya, Grècia, França i, als anys vint, a Rússia) per a donar de nou naturalitat i llibertat a la dansa, també va ser la primera a emprar música de concert per al ballet. Tant ella com Nižinskij, tot i ser ballarins clàssics, es consideren fonamentals per al naixement de la dansa moderna i contemporània.
El 1847 es va crear un cos de ball estable al Liceu de Barcelona. Mai no hi va haver una companyia de dansa pròpia que fes espectacles originals, però hi és lligat l'origen i el desenvolupament del ballet als Països Catalans.
Segona meitat del i segle XXI A partir del segon terç del comença a prendre més importància la dansa contemporània que la clàssica, ja que, d'una banda, permet expressar-se amb més llibertat, i de l'altra, les infraestructures necessàries per als seus espectacles poden ser menors, així com les mateixes companyies. Això provoca que alguns comencin a associar la dansa clàssica amb una imatge burgesa, culta i més aviat conservadora, mentre que la contemporània en aquests temps es relaciona amb la innovació i la modernitat. A Catalunya, en aquesta època la dansa clàssica es relaciona sobretot amb el Liceu.
A Rússia, les companyies del Bolxoi de Moscou i del Kirov de Leningrad han continuat amb l'estil clàssic; amb gran prestigi internacional i amb figures de la talla de Rudolf Nuréiev, Mikhaïl Baríxnikov i Maia Plissétskaia; mentre que les companyies del teatre d'art de Moscou i del teatre Mali s'han especialitzat en la dansa contemporània.
L'any 1956 es va crear a Londres el prestigiós Royal Ballet, una de les grans companyies de dansa clàssica. No és l'única gran companyia de dansa del Regne Unit, ja que a Escòcia hi ha l'Scotish Theatre Ballet. A Londres hi ha també, des de 1950, el London Festival Ballet, un gran festival dedicat a la dansa clàssica. Estudiants de dansa d'arreu del món, i en particular dels Països Catalans, encara avui es presenten als exàmens de la Royal Academy of Dance. Els examinadors es traslladen a ciutats com Barcelona, per exemple, per a avaluar alumnes que es passen un o dos anys preparant-se específicament per als exàmens de cada nivell. Actualment es considera que totes les escoles i professors de dansa clàssica són derivats o variants de la russa o de l'anglesa. En realitat l'anglesa està molt influenciada per la russa, i ambdues per professionals de totes les nacionalitats.
A partir dels anys cinquanta, l'escola de dansa Mudra, a Bèlgica, i el Ballet du XXe Siècle, del belga Maurice Béjart, van influir profundament la dansa clàssica a nivell internacional i van crear produccions pròpies, cosa cada cop menys habitual en aquest estil de dansa. Bèlgica és encara un país on es fan un bon nombre d'espectacles de dansa de qualitat, i on tenen seu companyies de dansa clàssica com el Ballet de Flandre i el Ballet de Wallonie.