La història d'Espanya és la pròpia d'un estat europeu, i tot i ser un presentisme, s'hi inclou tant el període comprès des de la prehistòria i la creació de la Hispània romana, passant per la Hispània visigoda, al-Àndalus, els regnes cristians, la Monarquia Hispànica i la formació i caiguda de l'Imperi Espanyol, fins a la formació del modern estat nació i la instauració de l'actual regne constitucional espanyol.
Edat antiga
miniatura|esquerra|Dama d'Elx, escultura ibera. Museu Arqueològic Nacional d'Espanya (Madrid). miniatura|Tomba ibera d'Azaila. Les poblacions originàries de la península Ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest període és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del , les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers.Tot i que és comú, incloure, sota l'epígraf d'història nacional, la història anterior a l'existència de l'Estat, emprant motius geogràfics, és un presentisme mancat de rigor.
Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un període d'uns quants segles.
Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (avui dia Cadis, prop de Tartessos). Al es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Rode (Rodes, avui dia Roses) i Emporion (Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria prové dels grecs pel riu Iber (avui dia l'Ebre). En el els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (avui dia Cartagena).
miniatura|esquerra|Mapa de l'Imperi Romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd). Els romans arribaren a la península Ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al , i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només algunes tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, vascons, càntabres, etc.) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest període romà.
Edat mitjana
miniatura|Interior de la mesquita de Còrdova, capital del califat d'Al-Àndalus. miniatura|esquerra|Concepte geogràfic de la "Marca Hispànica" el 814. Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, alans i romans d'Orient prengueren el control de part d'Hispània. Al dC els visigots, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota la Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Després d'una discreta i pacífica colonització islàmica, l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i envaïren Hispània i la Gàl·lia, per la qual cosa passà a ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'Al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà a ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i vascons lliures. Els comtats amb relació política amb l'Imperi Carolingi van ser denominats com "Marca Hispànica", abastant la zona dels pirineus.
Al , Abd-ar-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Àndalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova (la capital d'aquest califat independent), que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat de l'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No obstant això, la decadència s'inicià al , quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentre que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Gòtia.
miniatura|Taifes a l'any 1031. Entre els segles i diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés, anomenat Reconquesta, fa que finalment els regnes cristians s'agrupin bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó i Galícia amb el Regne de Castella; i, finalment, Aragó i els comtats catalans queden sota la mateixa sobirania reial, respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època.
A finals del el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política (simbolitzada sota el lema Tanto Monta i l'heràldica del jou i les fletxes). En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals el 1492 se'ls ordenà l'expulsió (i confiscació dels seus béns) dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. Aquesta recaptació sui generis omplí les arques reials permetent la campanya contra el Regne de Granada, darrer estat musulmà peninsular. En el mateix any desapareix definitivament Al-Àndalus, pel pacte de Boabdil amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard el 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap a l'oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".
Ús del terme «Espanya» a l'edat mitjana
Durant l'edat mitjana, els termes «Hispania» i «Espanya» van ser utilitzats per diversos regnes cristians de la península Ibèrica, inclosos els de la Corona d'Aragó i els comtats catalans. Aquests termes al·ludien a una comunitat històrica i religiosa que remuntava les seves arrels a la Hispània visigòtica.
Segons Esteban Sarasa Sánchez, en les cròniques escrites als territoris de la Corona d'Aragó entre els segles XII i XV, la idea d'Espanya (Hispania, Espanya) s'aplicava indistintament a aquests dominis o al territori d'al-Àndalus. Aquesta concepció també apareix en la documentació oficial de la cancelleria dels monarques aragonesos, identificant-se amb la Hispania Isidoriana, una visió compartida amb les cròniques castellanes i navarreses de la mateixa època.
El títol d'«Imperator totius Hispaniae» (Emperador de tota Espanya) va ser adoptat per diversos monarques cristians, inclosos alguns de la Corona d'Aragó. Per exemple, Alfons I d'Aragó, conegut com el Bataller, va utilitzar aquest títol en els seus documents, reflectint una aspiració a la supremacia sobre la totalitat de la península Ibèrica.
A més, en la correspondència papal del segle XI, es va atorgar el títol de "rex Hispaniarum" (rei de les Espanyes) a monarques com Sanç I Ramírez d'Aragó, evidenciant el reconeixement extern d'una identitat hispànica que transcendia les divisions polítiques internes.
Edat moderna
miniatura|esquerra|La rendició de Granada. miniatura|Cristòfor Colom prenent possessió dels territoris del Nou Món. miniatura|esquerra|L'Imperi Espanyol (en vermell) i l'Imperi Portuguès (en blau) durant la unió dinàstica dels dos regnes (1580–1640). Es pot dividir la història d'Espanya durant l'edat moderna en dos períodes: el període de govern de la dinastia dels Habsburg, durant els segles i , i a partir del 1700, s'instaura la dinastia dels Borbó.
Monarquia dels Àustries
Al , Carles I de Castella hereda el tron del Sacre Imperi Romanogermànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, hagué de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de la Nova Espanya (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portuguès creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. El 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran.
El 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol".
Els problemes interns i externs de la monarquia es multiplicaren al , les nombroses guerres i revoltes, en general llargues i costoses, essencialment la Guerra dels Trenta Anys, tret de la treva durant el regnat de Felip III. Els problemes econòmics i d'estabilitat política provocada per polítiques centralistes com les del privat de Felip IV, que van provocar diverses revoltes arreu de la monarquia, amb el cas exponencialment de Portugal que aconseguirà la seva independència. Malgrat tots aquests factors, cal també destacar que durant aquest període també es produeix, en el marc de la llengua castellana, el seu Segle d'Or en la literatura, i també l'enorme en les arts, sobretot fomentades per un gran mecenatge des de la noblesa, església, i en especial des de la mateixa monarquia.
Conquesta de les illes Canàries miniatura|Bencomo ser un mencey guanxe de Tenerife que va dirigir la resistència aborigen en aquesta illa enfront de la conquesta castellana. La conquesta de les illes Canàries per part de la Corona de Castella es va portar a terme entre 1402 i 1496. Es poden distingir dos períodes en aquest procés: la Conquesta senyorial, portada a terme per la noblesa en canvi d'un pacte de vassallatge, i la Conquesta realenga, portada a terme directament per la Corona, durant el regnat dels Reis Catòlics.