miniatura|500px|Aquari d'aigua dolça Laquariofília moderna és l'afició a la cria de peixos i altres organismes aquàtics en un aquari, sota condicions controlades. Ha evolucionat tremendament al llarg dels segles, des del manteniment de carpes daurades amb fins ornamentals en recipients i estanys, des de fa 2000 anys.
Existeixen referències en l'antiga Xina sobre la cria de peixos daurats en dipòsits ceràmics, a temperatura ambient. El nivell de l'aquariofília era totalment bàsic, sense sistemes de suport de vida per als peixos, que requerien espècies resistents i constants canvis d'aigua. Aquest sistema arcaic es va perpetuar fins als nostres dies a través de les peixeres, i es va superar amb el desenvolupament dels aquaris moderns.
Actualment l'Aquariofília és una afició que pot arribar a alts nivells de coneixement i sofisticació, que traspassen la frontera d'afició per esdevenir una veritable ciència.
Història miniatura|Varietat silvestre de Carpí daurat. miniatura|Varietat de selecció de Carassius auratus. L'origen de l'aquariofília és molt antic, i va lligat al de l'aqüicultura. Els antecedents de cultiu de peixos, fonamentalment carpes, es remunten als sumeris, que ja utilitzaven estanys per a mantenir peixos vius destinats a l'alimentació. Els romans també criaven carpes destinades al consum.
A la Xina, les marjades inundades per al cultiu d'arròs eren utilitzades per a la cria de carpes, com a font complementària de proteïna. D'aquests cultius van aparèixer formes acolorides de carpins daurats i carpes koi que van ser seleccionades per la seva bellesa. Posteriorment van ser portades al Japó, on es van desenvolupar noves varietats.
Durant la Dinastia Song, dinastia governant a la Xina entre el període de 960 a 1279, va ser quan es va popularitzar més el manteniment de peixos daurats en recipients de ceràmica.
Sobre l'any 1750 es va introduir a Europa els primers peixos de colors, però fins al segle XX no es va començar a intentar la cria d'espècies tropicals, a causa de la dificultat per obtenir exemplars vius (havia de fer llargs viatges), i la dificultat del seu manteniment (a part de les condicions ambientals i de l'alimentació, no existien sistemes de calefacció adequats).
En els anys 1930, l'aquari es va començar a convertir en un objecte de decoració en algunes llars i llocs públics.
Els carpins daurats i les carpes koi En els inicis de l'aquariofília, dues espècies destaquen per sobre de totes: el carpí vermell daurat i la carpa koi. miniatura|Un Macropodus opercularis cara a cara. Els primers peixos que es van mantenir amb èxit en petits atuells ceràmics van ser varietats daurades de Carassius auratus, un ciprínid de mida mitjana de gran resistència i colorit, capaç de resistir les difícils condicions de manteniment de l'època. Encara que també s'utilitzava en estanys ornamentals, aquest es va convertir en el regne de les carpes koi, un ciprínid similar però molt més gran, més adequat per als grans estanys.
Segles de cria selectiva van portar al desenvolupament de varietats molt diferents a les salvatges, en morfologia i en colorit. Les carpes koi van canviar el seu colorit (i en menor mesura la forma), en ser peixos d'estany visibles principalment per la seva part dorsal. Des d'aleshores, s'han desenvolupat nombroses varietats, algunes enormement cotitzades i de gran bellesa. Peix Disc varietat Pigeon Blood | thumb Del carpín daurat inicialment es van desenvolupar varietats d'aletes més llargues i major colorit, i amb el temps variants morfològiques molt diferents a la forma salvatge, amb aletes duplicades i estranyes formes corporals, en alguns casos belles, en altres de discutible moralitat, com el cas de les varietats d'ulls de bombolla.
Els peixos tropicals Els peixos daurats van ser els primers peixos a ser mantinguts pels aquariòfils, però al planeta existien altres centenars d'espècies de peixos d'atractius colors i interessants comportaments adequats per a ser mantinguts en aquaris domèstics, però que requerien unes condicions molt més exigents. A més, la gran majoria d'ells, en ser tropicals, requerien temperatures estables i superiors a la majoria de països on es practicava l'afició. A més, la gran majoria d'espècies eren altament delicades, en ser capturades en el seu medi natural.
Les primeres espècies que es van aconseguir reproduir amb èxit van ser els Peixos Paradís i els Lluitadors de Siam, peixos resistents capaços d'aguantar temperatures mitjanament baixes, i amb un òrgan respiratori auxiliar (el laberint), que els permet respirar aire atmosfèric, una cosa fonamental davant els inexistents sistemes d'aireig del moment.
Amb el desenvolupament de termoescalfadors, bombes d'aire i filtres, es va anar ampliant el nombre d'espècies mantingudes amb èxit. Amb aquest desenvolupament del cultiu de peixos ornamentals, es van anar obtenint exemplars molt més resistents, fins i tot en espècies que eren considerades difícils, com el Peix Disc. miniatura|esquerra|Aquàrium tropical al Palau de la Porte Dorée, a París.
L'aquariofília Marina Els primers aquaris marins tropicals eren només de peixos, amb peixos pallasso, damisel·les i pomacàntids. Aquests presentaven encara més dificultats que els peixos tropicals d'aigua dolça.
Els peixos marins són més sensibles a les variacions: en general, el mar és un mitjà molt més estable que qualsevol riu o llac. A més, existeix l'agreujant de l'aigua de mar, que cal anar al mar a per ella, o preparar-la a base d'aigua dolça i sals marines (molt diferent a la sal comuna).
L'avanç en el coneixement i el desenvolupament de la cria de peixos, la tecnologia i les sals marines va fer que es popularitzessin els aquaris marins a la fi dels anys 1980. En l'actualitat és possible muntar un aquari d'escull domèstic, cosa impensable abans dels anys 1980. La tendència actual en aquaris d'escull és la de limitar el nombre de peixos i incrementar el volum de roca viva (substrat rocós porós colonitzat per infinitat de petits microorganismes) i d'altres invertebrats, com ara cnidaris (coralls, anemones ...) i mol·luscs (cargols, bivalves ...). Alguns complements tecnològics importants en un aquari marí, sobretot si en ell es tracta de representar un ecosistema d'escull, són la il·luminació d'alta intensitat i espectre continu (aconseguida generalment amb làmpades de descàrrega d'halogenurs metàl·lics) i la espumació cíclica de l'aigua, mitjançant un dispositiu anomenat skimmer o espumador que elimina residus orgànics mitjançant separació fraccionada de l'escuma produïda en una columna, per la qual passa contínuament l'aigua de l'aquari.
L'aquariofília moderna El principi bàsic de l'aquariofília moderna és la recreació d'un ecosistema aquàtic artificial en el qual puguin desenvolupar un comportament natural tot tipus d'espècies aquàtiques, i estabilitzat a través de sistemes tècnics auxiliars. Ja no és una afició centrada en el manteniment exclusiu de peixos, sinó una afició basada en una ciència, l'aquariologia. Existeixen molts aquaris sense peixos i creats específicament per a plantes aquàtiques, invertebrats, amfibis i rèptils aquàtics.
Als Estats Units l'aquariofília ocupa el tercer lloc en l'ordre dels passatemps més practicats (el primer és la fotografia i el segon la filatèlia). Al Japó hi ha prop d'1,2 milions de aquaristes (els japonesos creuen que els aquaris "porten sort"). Al Brasil hi ha més de 500.000 aquaris.
Manteniment d'aquaris L'ecologia de l'aquari ideal reprodueix l'equilibri que es troba a la natura en el sistema tancat d'un aquari. A la pràctica, és pràcticament impossible mantenir un equilibri perfecte. Com a exemple, una relació equilibrada de depredadors-preses és gairebé impossible de mantenir en fins i tot l'aquari més gran. En general, un cuidador d'aquari ha de mantenir activament l'equilibri en els petits ecosistemes que proporcionen els aquaris.
L'equilibri es veu facilitat per grans volums d'aigua que dilueixen els efectes d'un xoc sistèmic. Per exemple, la mort de l'únic peix en un dipòsit de 10 litres provoca canvis dramàtics en el sistema, mentre que la mort d'aquest mateix peix en un tanc de 400 litres que conté molts peixos només pot crear un desequilibri menor. Per aquest motiu, els aficionats sovint afavoreixen els tancs més grans sempre que sigui possible, ja que requereixen una atenció menys intensiva. Aquest mateix concepte s'estén també al sistema de filtració, en particular, els sistemes externs (fora del tanc). En termes generals, com més gran sigui el sistema de filtració en funció de la seva configuració, més capaç serà de mantenir un adequat entorn aquàtic. Els sistemes de filtració externs proporcionen el benefici addicional d'augmentar el volum global d'aigua i el seu efecte de dilució. Per exemple, un aquari de 190 litres amb un filtre extern que conté 40 litres crea un sistema aquàtic de 230 litres i un augment superior al 20%.
Una varietat de cicles de nutrients és important a l'aquari. L'oxigen dissolt entra a la superfície de l'aigua a través de l'agitació o el que s'observaria com a onatge en un medi natural, i el diòxid de carboni s'escapa cap a l'aire. El cicle de fosfat és un cicle de nutrients important, encara que sovint ignorat. El sofre, el ferro i els micronutrients entren al sistema com a aliment i surten com a residus. El maneig adequat del cicle del nitrogen, juntament amb un subministrament alimentari equilibrat i la consideració de la càrrega biològica, sol ser suficient per mantenir aquests cicles de nutrients en un equilibri adequat.
Condicions de l'aigua El contingut de solut d'aigua potser és l'aspecte més important de les condicions de l'aigua, ja que els sòlids dissolts totals i altres components poden impactar dramàticament la química bàsica de l'aigua i, per tant, com els organismes interactuen amb el seu entorn. El contingut de sal o salinitat és la classificació més bàsica de les condicions de l'aigua. Un aquari pot tenir aigua dolça (salinitat inferior a 0,5 PPT), simulant un llac o un entorn fluvial; aigua salobre (un nivell de sal de 0,5 a 30 ppt), simulant ambients entre frescos i salins, com ara estuaris; i aigua salada o aigua de mar (un nivell de sal de 30 a 40 ppt), simulant un entorn oceànic o marí. Les concentracions salines més altes es mantenen en dipòsits especialitzats per a l'obtenció d'organismes de salmorra.
Diverses altres característiques de l'aigua resulten de materials dissolts a l'aigua i són importants per a la simulació adequada d'ambients naturals. L'aigua salada és típicament alcalina, mentre que el pH de l'aigua dolça varia. La "duresa" mesura el contingut mineral en general dissolt; es pot preferir aigua dura o tova. L'aigua dura sol ser alcalina, mentre que l'aigua suau sol ser neutra a l'àcid. El contingut orgànic dissolt i el contingut de gasos dissolts també són factors importants.
Els aqüífers domèstics solen utilitzar aigua de l'aixeta modificada subministrada a través de la seva xarxa local de subministrament d'aigua. A causa del clor utilitzat per desinfectar els subministraments d'aigua potable per al consum humà, l'aigua de l'aixeta no es pot utilitzar immediatament. En el passat, era possible "condicionar" l'aigua simplement deixant que l'aigua reposés durant un dia o dos, cosa que permetia dissipar el clor. No obstant això, la cloramina es va fer popular en el tractament de l'aigua perquè es manté més temps a l'aigua. Hi ha additius disponibles per eliminar clor o cloramina i és suficient per preparar l'aigua. L'aquari salobre o d'aigua salada requereix l'addició d'una barreja de sals i altres minerals.