miniatura|Banderes a l'entrada del Senat. miniatura|Edició impresa del Reial Decret de Nova Planta de Catalunya miniatura|Manifestació "Som una nació. Nosaltres decidim" (10 de juliol del 2010) Nació espanyola, també referida com a Poble espanyol, és un concepte jurídic definit per la vigent Constitució Espanyola de 1978 que fixa quin és el subjecte polític que legalment és titular i del que emana tota font de sobirania, i que fou legitimat pel Referèndum per a la ratificació de la Constitució Espanyola de 1978.
En el pensament polític i l'ordenament jurídic espanyol vigent és un concepte subjecte a diferents interpretacions, contradictòries entre si però de vital importància per a la supervivència del Regne d'Espanya, i que el seu màxim òrgan interpretatiu, el Tribunal Constitucional d'Espanya ha intentat definir, especialment durant les discussions del recurs de constitucionalitat sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, que per l'abril de 2010 continuava sense resolució, encara que sí amb un fonament jurídic consensuatTexto del fundamento jurídico 12, presentado por El País como texto de consenso entre los diez magistrados que discuten la sentencia, aunque estén en desacuerdo en otros puntos (El País, 21 de abril de 2010): que finalment es va expressar en la sentència de 28 de juny del 2010, en establir que «carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto a Cataluña como nación y a la realidad nacional de Cataluña».Artículo de El País, en el día siguiente al fallo; donde se indica: El fallo es prácticamente el mismo que el anticipado por este periódico en abril, relativo a la ponencia de Elisa Pérez Vera. En un comentario a la sentencia, el catedrático Juan José Solozábal indica que Debería entenderse bien la poda de los elementos identitarios a que procede la sentencia, tipo de ingredientes que por otra parte son un hallazgo necesario y conveniente en las normas estatutarias: la circunscripción espiritual de la condición nacional de Cataluña, el reconocimiento del catalán sin demérito del castellano, también lengua de Cataluña como de toda España, la apreciación correcta, pero no constitucional como en el caso vasco y navarro, de los derechos históricos.
La diferenciació que fa la Constitució de 1978 entre els conceptes de «nació» i «nacionalitat» és amfibològica des del punt de vista lingüístic, així com del polític. Les lectures de la seva utilització en el Preàmbul i en l'article segon de la Constitució poden donar origen a molt diferents interpretacions amb conseqüències pel que fa a la definició del subjecte de la sobirania -poder originari-, o la seva identificació amb el concepte de poble espanyol, en ser la nació general, pròpia i comuna a tot ell, o amb el territori on històricament s'ha assentat."Mantenía también los términos pueblo español, estableciendo una equivalencia entre ambos conceptos" (Manuel Delgado-Iribarren García-Campero, Letrado de las Cortes Generales) Sinopsi de l'article 1 de la CE Això no obstant, la pluralitat d'aquesta polisèmia, per l'esmentat fonament jurídic del projecte de sentència del Tribunal Constitucional, és «por completo irrelevante en el contexto jurídico, no pudiéndose referir el término nación a otro sujeto que no sea el pueblo titular de la soberanía».Fundamento jurídico 12, op. cit.
Si des del 1714 amb els decrets de Nova Planta s'unificà jurídicament tots els territoris del monarca borbònic sota un mateix ordenament jurídic, amb l'esfondrament de la Monarquia Absoluta Borbònica (1833) començaren a sorgir al llarg del diversos moviments nacionalistes, amb diferent entitat en diversos territoris (especialment a Catalunya, País Basc i Galícia), que neguen o matisen la seva pertinença a una unitat nacional espanyola, adoptant al llarg del temps diferents posicions pel que fa a la consideració i identificació, tant dels seus territoris i poblacions, com pel que fa a la seva denominació com a entitats nacionals o d'un altre tipus;Acord per a un govern catalanista i d'esquerres a la Generalitat de Catalunya, 2003 Estatut basc de 1979 demanant en alguns casos el reconeixement del seu dret a l'autodeterminació, o considerant a Espanya sota diferents formes, fins i tot negant la seva naturalesa mateixa de nació.Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, Nacions Unides, 1966 i Diari de sessions del Parlament basc de 15 de febrer de 1990 on es reclama el dret a l'autodeterminació del poble basc.
Sobirania popular Segons la Constitució Espanyola de 1978 el «Poble espanyol» no reconeix sobiranies superiors ni inferiors a la seva pròpia, però permet dins del seu cos social l'expressió de voluntats particulars de cadascuna de les agrupacions d'interessos d'origen social (sindicats i patronals), polítiques (partits), religioses o d'altra índole, i molt especialment no només permet sinó que fomenta les agrupacions d'origen territorial de cada un dels «Pobles d'Espanya», organitzats políticament en comunitats autònomes. Totes les voluntats particulars s'han de tenir en compte i conciliades entre si i amb la voluntat general de la nació espanyola, que atén al seu interès general.
L'organització política de la nació espanyola és l'estat,Article 1 de la CE els poders emanen del poble espanyol i l'extensió territorial alberga el medi físic que el poble espanyol habita. La nació espanyola inclou, com a pròpies i comuns a tots els espanyols, totes les terres i cultures d'Espanya, i garanteix el dret de cadascuna de les nacionalitats i regions que la integren el dret a l'autonomia amb l'elaboració d'estatuts d'autonomia. Aquesta expressió política articulada dins de l'estat permet que el sentiment de pertinença a una nació particular"La nación española no vale, pero sí vale la nación particular de cada sitio" (Carmen Iglesias, catedràtica de Historia de las Ideas y de las Formas Políticas de la Universidad Complutense de Madrid Entrevista d'algun dels pobles d'Espanya no exclogui, sinó que afirmi la seva pertinença a la comuna nació espanyola. L'expressió «nació de nacions», aplicada en aquest context, és objecte de controvèrsia, però no sembla molt allunyada de l'esperit constitucional.Gregorio Peces-Barba, Manuel Fraga i Miquel Roca hablan durante el debate constitucional de la expresión «nación de naciones». Artículos Francisco Sosa Wagner: La nación de naciones no es ningún modelo territorial, es un disparate ("España no és una nación de naciones, pero si lo fuéramos deberíamos disimularlo y no decírselo a nadie, todas han acabado fatal"). Josep Ramoneda Nación de naciones, título común a dos artículos de opinión publicados en El País en el transcurso de cinco años: 02/10/2005 (El reconocimiento de la realidad plurinacional de un Estado no es ni negativo ni especialmente peligroso) y el 10/01/2010 (Ciertamente, las palabras no son inocentes. No fue porque sí que los constituyentes introdujeron el término "nacionalidades" en el texto constitucional. Fue el eufemismo de consenso que se pactó para evitar el término nación... La nación de naciones es inviable si las dos partes no la quieren). Juan Maldonado Gago España, una nación de naciones , revistas.ucm.es
Protegir la identitat territorial i cultural, alhora que se’n permet l’actualització i el progrés, és un dret i un deure tant de les nacionalitats com de les regions. Aquesta protecció no pot comportar privilegis, perquè la riquesa que es protegeix és patrimoni de tots els espanyols i tots tenen el deure de ser solidaris entre ells.
Drets col·lectius i individuals La possessió d'una identitat diferenciada proporciona el dret col·lectiu a l'autonomia, és a dir, la lliure acceptació de la pròpia identitat per la comunitat que tria preservar-la i actualitzar-la. És aquest l'únic dret col·lectiu, concepte que per als partidaris d'una visió individualista dels drets humans és de difícil encaix, però que està present en la Constitució. Tots els altres drets són els drets individuals que emanen de la ciutadania, tret comú a tots els espanyols i no particularitzat de cada poble d'Espanya. Tots els ciutadans espanyols són, doncs, iguals en drets, i de tal igualtat es deriva la unitat de la nació espanyola.
Juntament amb el dret col·lectiu a l'autonomia hi ha l'obligació col·lectiva de la solidaritat, de la mateixa manera que juntament amb els drets i llibertats individuals venen els deures de la ciutadania, com el de la defensa o la contribució al sosteniment de les despeses públiques.
La denominació de les comunitats autònomes No queden explicitades en el text constitucional, però com a desenvolupament d'ell, es constitueixen en el territori espanyol dinou comunitats autonònomes: dues d'elles ciutats, Ceuta i Melilla, dues insulars: Balears i Canàries, i quinze peninsulars: Andalusia, Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Catalunya, Comunitat autònoma del País Basc, Extremadura, Galícia, La Rioja, Comunitat de Madrid, Regió de Múrcia, Comunitat Foral de Navarra i Comunitat Valenciana.
Les denominacions o qualificacions denominatives de cada comunitat autònoma són diferents per a cada una - comunitat, ciutat, regió, principat o país - i encara que el terme «país», cada vegada que es planteja, produeix un debat polític i intel·lectual agudíssim, no hauria d'haver-hi inconvenients constitucionalsComentario de la Constitución en la web del Congreso perquè aquesta denominació pugui ser el d'una nacionalitat -terme recollit en la mateixa Constitució-, de la mateixa manera que, si arriba el cas, puguin denominar regne, senyoriu o comtat, per citar només noms que en alguna ocasió han tingut alguna de les agrupacions territorials que van conformar la Monarquia d'Espanya.Como ejemplos de cada uno: Reino de León, Señorío de Molina, Condado de Urgell, Provincia de Guipúzcoa (la denominación original de Vizcaya es señorío y la de Álava condado; era habitual referirse al conjunto de las tres como provincias vascas o provincias vascongadas). La enumeración estereotipada de los títulos del Rey de España o Rey de las Españas (Hispaniarum Rex, ambas denominaciones utilizadas en la época) durante el Antiguo Régimen era la siguiente: Don Felipe (o, según tocara) Don Carlos, Por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaén, del Algarve, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas Canarias, de las Indias Orientales y Occidentales, de las Islas y Terrafirme del Continente Oceánico, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Brabante, de Atenas y Neopatria y de Milán, Conde de Absburg, de Flandes, del Tirol y de Barcelona, Señor de Vizcaya y de Molina, etc.
De la denominació no s'hauria de seguir cap discriminació ni positiva ni negativa. Tampoc la denominació de «nació» porta per si mateixa a la identifica nació jurídica amb estat.Biblioteca de Autores Socialistas: Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) "El principio federativo. Capitulo V" La denominació d'una comunitat autònoma no equival a la forma organitzativa política d'un estat, que només es refereix als estats, i segons la constitució del regne d'Espanya és la monarquia parlamentària. A part de no interferir amb la forma política de l'estat -i el terme nació no ho fa-, el principal requisit sobre la denominació d'una comunitat autònoma és que, si ha de figurar en el seu estatut d'autonomia, per modificar haurà de sotmetre's als requisits que exigeix la reforma de tal estatut. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya va interpretar que l'ús del terme «nació» en el preàmbul d'aquest estatut, sense ser inconstitucional, no tenia la consideració de nació jurídica.
Nació espanyola i nacionalitats històriques