La història de la Xina té més de quatre mil anys de registres escrits i un abundant patrimoni prehistòric. És, per tant, la història d'un dels primers països civilitzats. Les dinasties successives van desenvolupar un sistema burocràtic força elaborat, que donà als pagesos xinesos un avantatge important respecte als nòmades i als muntanyesos veïns. La civilització xinesa va estar reforçada pel desenvolupament d'una ideologia nacional basada en el confucianisme i per una llengua escrita comuna que permeté lligar les diferents llengües locals, totes molt diferents de l'oral. Quan la Xina va ser conquerida per les tribus nòmades del Nord, com els mongols al , els invasors van adoptar tard o d'hora els costums de la civilització xinesa i van designar xinesos per a la seva administració.
La Xina és una de les civilitzacions més antigues del món amb continuïtat fins a l'actualitat; té els seus orígens a la conca del riu Groc, on van sorgir les primeres dinasties, Xia i Shang. L'existència de documents escrits fa prop de 3.500 anys ha permès el desenvolupament a la Xina d'una tradició historiogràfica molt precisa, que ofereix una narració contínua des de les primeres dinasties fins a l'edat contemporània. La cultura xinesa, segons el mite, s'inaugura amb els tres emperadors originaris: Fu Xi, Shennong i finalment l'emperador Groc, aquest últim considerat com el veritable creador de la cultura xinesa. No obstant això, no existeixen registres històrics que demostrin l'existència real d'aquestes personalitats, les quals, d'acord amb la transmissió oral de generació en generació, haurien viscut fa uns 5.000 o 6.000 anys.
Cronologia tradicional xinesa La història de la Xina s'origina a la Plana del Nord de la Xina, a la conca del riu Groc, on van sorgir les primeres dinasties, Xia i Shang. L'existència de documents escrits des de temps molt antics ha permès el desenvolupament d'una tradició historiogràfica molt precisa, que ofereix una narració contínua des de les primeres dinasties fins a l'edat contemporània, cosa que en fa una de les civilitzacions més antigues del món amb continuïtat fins a l'actualitat.
L'enorme extensió geogràfica de l'estat actual de la República Popular de la Xina fa que, inevitablement, la història de tot aquest territori abasti, en sentit ampli, un gran nombre de pobles i civilitzacions. No obstant això, el fil conductor de la narració tradicional de la història xinesa se centra, en un sentit més restringit, en el grup ètnic dels xinesos, i està íntimament associada a l'evolució de la llengua xinesa i el seu sistema d'escriptura basat en els caràcters. Aquesta continuïtat cultural i lingüística és la que permet establir una línia expositiva de la història de la civilització xinesa que, tant des dels textos més antics del I mil·lenni aC, com des dels clàssics confucians, passant per les grans històries dinàstiques promogudes pels emperadors, ha continuat fins al present. Els descobriments arqueològics del , molt especialment els dels ossos oraculars, que recullen les primeres manifestacions escrites en llengua xinesa, han contribuït en les últimes dècades a un coneixement molt més detallat dels orígens de la civilització xinesa.
La narració tradicional xinesa de la història es basa en l'anomenat cicle dinàstic, mitjançant el qual els esdeveniments històrics s'expliquen com el resultant de dinasties de reis i emperadors que passen per etapes alternes d'auge i declivi. Aquest model del cicle dinàstic ha estat criticat per molts autors per dues raons fonamentals: en primer lloc, pel seu simplisme, ja que el model adopta un patró recurrent segons el qual els primers emperadors són heroics i virtuosos, mentre que els últims són febles i corruptes. Aquesta visió està, sens dubte, influïda per la interpretació de les mateixes dinasties regnants, que trobaven en la degradació de la dinastia precedent una legitimació del seu propi ascens al poder. En segon lloc, el model dinàstic ha estat també criticat per presentar una visió nacionalista artificial, ja que el que en una interpretació alternativa es podria veure com una successió de diferents estats i civilitzacions en un mateix territori, apareix com una simple alternança de règims de govern en el marc impertorbable d'una entitat nacional única.
Malgrat aquestes crítiques, el model del cicle dinàstic permet veure els esdeveniments històrics que han portat a la formació de la Xina actual com una estructura lineal de fàcil comprensió, cosa que ha mantingut la seva vigència entre els historiadors fins a l'actualitat. Una altra raó principal per la qual l'estudi de les dinasties i els seus emperadors ha estat fonamental entre els xinesos en l'anàlisi de la pròpia història és el sistema tradicional de datació, segons el qual cada emperador establia els seus períodes de regnat com a marc per comptabilitzar els anys. Així, l'any occidental de 1700 es correspon, segons el sistema tradicional xinès, amb l'any 38 de l'era Kangxi, mentre que l'any 1750 seria l'any 15 de l'era Qianlong. Fins i tot, avui en dia, a Taiwan, l'any 2007 es designa en contextos formals com any 96 de la República. Aquest ús de les dinasties i els seus emperadors per a la mateixa datació dels anys ha fet imprescindible el domini de la cronologia dinàstica en la tradició cultural xinesa per a endinsar-se en l'estudi de la història.
Prehistòria El territori que actualment ocupa la República Popular de la Xina ha estat poblat des de fa milers d'anys. S'han trobat restes d'homínids que constitueixen els avantpassats més remots de l'ésser humà. De fet, per a molts experts, cada vegada és més clar que aquest va poder ser un dels escenaris, junt amb Àfrica, on va sorgir la civilització humana. Així ho demostren les restes trobades pertanyents a l'humà de Renzidong, de fa més de dos milions d'anys; l'humà de Yuanmou de fa un milió set-cents mil anys; l'humà de Nihewan de fa un milió cinc-cents mil anys; l'humà de Lantian de fa uns sis-cents mil anys; l'humà de Nanjing de fa mig milió d'anys o l'humà de Pequín, el més conegut de tots, ja que quan es va descobrir, el 1929, es va identificar com la «baula perduda» de l'evolució humana.
Posteriorment, sorgirien altres cultures, com l'humà de Dali, que va viure a Yunnan fa entre 230.000 i 180.000 anys; l'humà de Maba a Canton; l'humà de Fujian de fa uns 200.000 anys o l'humà de Dingcun, a la província de Shanxi, de fa uns 100.000 anys.
L'Homo sapiens apareix fa uns 40.000 anys. L'humà de la caverna superior, trobat a Zhoukoudian, va viure fa 18.000 anys i revela un grau d'evolució de major complexitat respecte a altres cultures del sud del país. Fa uns deu mil anys, es comença a conrear arròs al riu Yangzi i, poc després, mill a la província d'Henan.
En el mil·lenni VIII aC, les cultures de la zona de la vall del riu Groc es van fer sedentàries. Un mil·lenni després començaria la domesticació d'animals. És l'inici del que actualment coneixem com a civilització xinesa, els primers vestigis de la civilització Han que acabaria assimilant en mesura major o menor les altres cultures sorgides al sud i oest del país.
El neolític xinès té com a cultures plenes Peilikan i Cishan, precursores de la cultura de Yangshao, que s'estendria per les actuals províncies de Gansu i Shaanxi, entre el V mil·lenni aC i el III mil·lenni aC. Va ser la primera a abastar una gran àrea. Són característics els seus objectes de ceràmica pintada, amb inscripcions que podrien ser el començament dels caràcters xinesos d'escriptura. Una cultura semblant és la de Majiayao, desenvolupada a Gansu i Qinghai.
Contemporàniament a la de Yangshao, sorgeixen altres cultures: al delta del riu Yangzi, la d'Hemudu entre els anys 5000 i 3000 aC, i posteriorment la de Liangzhu, considerada la seva hereva; la d'Hongshan, entre els anys 4000 i 2500 aC, a l'actual regió de Mongòlia interior i que posteriorment s'estén per les actuals Hebei i Liaoning, que elabora amulets de jade i presenta un gran desenvolupament dels rituals funeraris; la de Dadiwan, a Gansu i la de Dawenkou.
De totes aquestes cultures, només sobreviurien les de Yangshao, Dawenkou i Hongshan, que es fusionarien en la cultura de Longshan, començament de la unitat territorial i política de la plana del nord de la Xina. En aquest substrat cultural, sorgeixen les figures semillegendàries de l'emperador Groc, que després de la batalla de Banquan va unificar les tribus que donaren peu a l'ètnia han, i dels tres augusts i cinc emperadors, els últims dels quals, Yu el Gran, fundaria la dinastia Xia, i entraria així la Xina en la seva època històrica.
El món antic miniatura|esquerra|Evolució territorial de les primeres dinasties A partir del , es va forjant una cultura original. La particular geografia de la Xina en marca el caràcter, perquè les valls dels dos grans rius estan envoltades al nord per les estepes mongoles, a l'oest pels deserts de l'Àsia central, al sud per l'Himàlaia i a l'est pel mar. En aquest entorn tancat apareixen i desapareixen regnes.
Societat esclavista Les dinasties Xia, Shang i Zhou de l'Oest són dinasties que controlen només part del territori. Han de guerrejar contínuament amb els estats veïns. Els clans familiars es van transformant en senyors feudals.
Inici del feudalisme L'extensió de l'ús del ferro en l'agricultura va fent més forts alguns estats. El període de Primaveres i Tardors i el període dels Regnes Combatents, al final de la dinastia Zhou, marquen l'època clàssica de la Xina, amb l'aparició de figures tan importants com Confuci, Laozi i Sunzi. No existeix un únic país, sinó una sèrie de regnes, més o menys agrupats sota un governant dels Zhou, que comparteixen trets comuns i que es consideren una ètnia en contraposició amb altres pobles, com els Xiongnu.
Unificació de la dinastia Qin A poc a poc, l'estat de Qin pren més força; el gran desenvolupament de la seva producció el fa molt poderós en tots els àmbits, econòmic, polític i militar. El 221 aC, l'emperador Qin Shihuang sotmet la resta de regnes; funda la dinastia Qin i inicia una unificació administrativa i social sense precedents. Es produeix la primera unificació del que esdevindrà la Xina.
L'edat imperial
Des de la instauració de la dinastia Han el 206 aC fins a la caiguda de l'última dinastia, la dinastia Qing el 1912, la història de la Xina és una successió d'uns períodes estables i d'unificació sota una sola dinastia, i d'altres de fragmentació i inestabilitat, sigui d'origen intern o per invasions dels pobles del nord.
Durant les dinasties més llargues i estables, Han, Tang, Yuan, Ming i Qing, s'escometen grans obres públiques, hidràuliques i defensives. Els exemples més coneguts en són l'ampliació de la Gran Muralla o la construcció del Gran Canal.
La dinastia Han, la succeeix un període convuls d'uns 300 anys fins al 589, amb la instauració de la dinastia Sui. La breu dinastia Sui dona pas a la pròspera dinastia Tang. Segons alguns autors, és el període de màxima esplendor de la cultura xinesa. La dinastia Tang pacifica el nord, obre grans rutes comercials i en millora les preexistents (ruta de la Seda) cap a l'Índia i l'Àsia central, i produeix un gran augment de la producció.
Després del llarg període de pau, el país es torna a fraccionar i no es torna a pacificar fins que no es completa la conquesta de les tribus nòmades del nord i es funda la dinastia Yuan d'origen mongol.
Amb les últimes dinasties, el sistema imperial està molt consolidat. La maduresa i estabilitat interna de la dinastia Ming i després de la dinastia Qing, d'origen manxur, fan que s'hi produeixi un cert estancament social i cultural. La Xina pensava que ho tenia tot, que no hi havia al món ningú a qui témer o de qui aprendre.
Dinastia Qin
miniatura|Extensió de la dinastia Qin miniatura|Qin Shi Huang, fundador de la dinastia Qin