miniatura|Gravat mostrant les restes de cadàvers momificats, a la vall de Saqqara, Egipte. miniatura|Cadàver a la cambra frigorífica del Departament de Medicina Forense de La Charité-Universitätsmedizin de Berlín miniatura|Etiquetes emprades en un dipòsit de cadàvers Un cadàver és un cos mort, especialment d'un humà. La paraula prové del llatí cadāver, en relació amb el verb cadō, caure.
Segons la legislació catalana, es parla de cadàver durant els cinc anys següents a la mort real, després es parla de restes cadavèriques: allò que queda del cos humà després del procés de destrucció de la matèria orgànica. La normativa preveu tres destinacions finals: inhumació, incineració o immersió en alta mar.
Quan es tracta d'una persona concreta, sobretot en obituaris o per a expressar respecte, s'utilitza sovint l'eufemisme «despulla mortal» o «restes mortals»,per exemple: «La Llei de Memòria Històrica inclou mesures per a la identificació i localització de les restes mortals de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme.» una expressió que prové de la idea d'origen religiosa que considera el cos com l'embolcall material i temporani de l'ànima eterna.,
Història La història de l'ús de cadàvers està plena de controvèrsies, avenços científics i nous descobriments. Tot va començar a l'antiga Grècia del amb dos metges amb el nom d'Heròfil de Calcedònia i Erasístrat. Practicaven la dissecció de cadàvers a Alexandria, i era el mitjà dominant per a aprendre anatomia. Després de la mort d'aquests dos homes, la popularitat de la dissecció anatòmica va disminuir fins que no es va utilitzar en absolut. No es va reviure fins al i es va fer cada cop més popular al segle XVII i s'ha utilitzat des de llavors.
Tot i que tant Heròfil com Erasítrat tenien permís per a utilitzar cadàvers per a la dissecció, encara hi havia molt tabú al voltant del seu ús amb finalitats anatòmiques, i aquests sentiments van continuar durant centenars d'anys. Des que la dissecció anatòmica va tenir les seves arrels al fins al , es va associar amb el deshonor, la immoralitat i el comportament poc ètic. Moltes d'aquestes nocions es deuen a creences religioses i tabús estètics, i estaven profundament arrelades en les creences del públic i de l'església. Com s'ha dit anteriorment, la dissecció de cadàvers va començar a consolidar-se de nou cap al segle XII. En aquest moment, la dissecció encara es considerava deshonrosa, però no estava totalment prohibida. En canvi, l'església va presentar certs edictes per a prohibir i permetre determinades pràctiques. Un que va ser monumental per al progrés científic va ser emès per l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Frederic II el 1231. Aquest decret deia que un cos humà seria dissecat una vegada cada cinc anys per a estudis anatòmics, i que l'assistència era necessària per a tots els que s'estaven entrenant o practicant actualment la medicina o la cirurgia. Això va conduir a la primera dissecció humana sancionada des del 300 aC, que va ser realitzada públicament per Mondino de Liuzzi. Aquest període va crear un gran entusiasme pel que la dissecció humana podria fer per a la ciència i va atreure estudiants de tot Europa a començar a estudiar medicina.
A la llum dels nous descobriments i avenços que s'estaven fent, la moderació religiosa de la dissecció es va relaxar significativament, però la percepció pública d'això encara era negativa. A causa d'aquesta percepció, l'única font legal de cadàvers eren els dels delinqüents que eren executats, generalment per la forca. Molts dels delinqüents els crims dels quals "justificaven" la dissecció i les seves famílies fins i tot consideraven que la dissecció era més aterridora i degradant que el crim o la pena de mort en si. Hi va haver moltes baralles i, de vegades, fins i tot aldarulls quan els familiars i amics del difunt i aviat per a disseccionar intentaven aturar el lliurament de cadàvers del lloc de penjat als anatomistes. El govern de l'època (segle XVII) es va aprofitar d'aquests escrúpols utilitzant la dissecció com a amenaça contra la comissió de delictes greus. Fins i tot van augmentar el nombre de delictes que es castigaven amb la penca fins a més de 200 delictes. No obstant això, a mesura que la dissecció de cadàvers es va fer encara més popular, els anatomistes es van veure obligats a trobar altres maneres d'obtenir cadàvers.
A mesura que augmentava la demanda de cadàvers de les universitats de tot el món, la gent va començar a robar tombes. Aquests cadàvers van ser transportats i posats a la venda perquè els professors d'anatomia locals els portessin als seus estudiants. La gent acostumava a mirar cap a un altre costat quan es tractava de robar sepultures perquè l'afectat normalment era pobre o formava part d'una societat marginal. El 1788 va haver-hi el motí de la resurrecció quan es van robar cadàvers de persones adinerades de la societat. Tot va començar quan un metge va agitar el braç d'un cadàver a un nen jove mirant per la finestra, que després se'n va anar a casa i ho va dir al seu pare. Preocupant-se que la tomba de la seva dona, recentment morta, havia estat robada, va anar a comprovar-la i es va adonar que sí. Aquesta història es va estendre i la gent va acusar els metges i anatomistes locals. El motí va créixer fins a 5.000 persones i al final els estudiants de medicina i els metges van ser colpejats i sis persones van ser assassinades. Això va provocar molts ajustaments legals, com ara les Actes d'Anatomia presentades pel govern dels Estats Units. Aquests actes van obrir altres vies per a obtenir cadàvers amb finalitats científiques, essent Massachusetts el primer a fer-ho. El 1830 i el 1833 van permetre que els cossos no reclamats fossin utilitzats per a la dissecció. Posteriorment es van aprovar lleis a gairebé tots els estats i es va erradicar essencialment el robatori de tombes.
Descomposició miniatura|400px|Cronologia dels canvis post mortem (etapes de la mort). miniatura|Cadàver a la nevera a la Medicina Legal de la Charité Berlín. L'observació de les diferents etapes de la descomposició pot ajudar a determinar quant de temps ha estat mort un cos.
Etapes de descomposició La primera etapa és l'autòlisi, més comunament coneguda com a autodigestió, durant la qual les cèl·lules del cos es destrueixen per l'acció dels seus propis enzims digestius. Tanmateix, aquests enzims s'alliberen a les cèl·lules a causa del cessament dels processos actius a les cèl·lules, no com a procés actiu. En altres paraules, tot i que l'autòlisi s'assembla al procés actiu de digestió de nutrients per cèl·lules vives, les cèl·lules mortes no s'estan digerint activament com s'afirma sovint a la literatura popular i com el sinònim d'autòlisi -autodigestió- sembla implicar. Com a resultat de l'autòlisi, es crea un líquid que es filtra entre les capes de la pell i provoca la seva descamació. Durant aquesta etapa, les mosques (quan estan presents) comencen a pondre ous a les obertures del cos: ulls, orificis nasals, boca, orelles, ferides obertes i altres orificis. Les larves descloses (maggots) de mosques blowfants posteriorment es posen sota la pell i comencen a consumir el cos. La segona etapa de la descomposició és la inflor. Els bacteris de l'intestí comencen a trencar els teixits del cos, alliberant gas que s'acumula als intestins, que queda atrapat a causa del col·lapse precoç de l'intestí prim. Aquesta inflor es produeix principalment a l'abdomen i, de vegades, a la boca, la llengua i els genitals. Això sol passar al voltant de la segona setmana de descomposició. L'acumulació de gas i la inflor continuarà fins que el cos es descompondrà prou perquè el gas s'escapi. La tercera etapa és la putrefacció. És l'etapa final i més llarga. La putrefacció és on les estructures més grans del cos es descomponen i els teixits es liqüen. Els òrgans digestius, el cervell i els pulmons són els primers a desintegrar-se. En condicions normals, els òrgans no es poden identificar després de tres setmanes. Els músculs poden ser menjats per bacteris o devorats pels animals. Finalment, de vegades després de diversos anys, només queda l'esquelet. En sòls rics en àcids, l'esquelet acabarà dissolent-se en els seus productes químics bàsics.
La velocitat de descomposició depèn de molts factors, com ara la temperatura i el medi ambient. Com més càlid i humit sigui l'entorn, més ràpid es descompondrà el cos. La presència d'animals que consumeixen carronya també donarà lloc a l'exposició de l'esquelet a mesura que consumeixen parts del cos en descomposició.
Usos
Els cadàvers són utilitzats per estudiants de medicina, metges i altres científics per estudiar anatomia, identificar on se situa l'origen de les malalties, determinar les causes de mort i proporcionar teixit per curar una altra persona humana. Els estudiants de la facultat de medicina estudien i disseccionen cadàvers com a part de la seva educació. Altres que estudien cadàvers inclouen arqueòlegs i estudiants d'arts. A més, es pot emprar un cadàver en el desenvolupament i l'avaluació d'instruments quirúrgics.van den Haak, Lukas; Alleblas, Chantal; Rhemrev, Johann P.; Scheltes, Jules; Nieboer, Theodoor Elbert; Jansen, Frank Willem. National Institutes for Health - National Library of Medicine, National Center for Biotechnology Information: December 4, 2017 "Human cadavers to evaluate prototypes of minimally invasive surgical instruments: A feasibility study". Retrieved April 9, 2023.
El terme cadàver s'utilitza als tribunals de justícia (i, en menor mesura, també als mitjans de comunicació com els diaris) per referir-se a un cadàver, així com als equips de recuperació que busquen cossos en desastres naturals. La paraula prové del llatí cadere ("caure"). Els termes relacionats inclouen espasme cadavèric (un espasme muscular que fa que un cadàver faci sacsejades). Un empelt de cadàver (també anomenat "empelt postmortem") és l'empelt de teixit d'un cadàver a un humà viu per reparar un defecte o desfiguració. Es poden observar els cadàvers per les seves etapes de descomposició, ajudant a determinar quant de temps ha estat mort un cos.
Els cadàvers s'han utilitzat en l'art per representar el cos humà en pintures i dibuixos amb més precisió.New Oxford Dictionary of English, 1999. cadaver Medicine: or poetic/literary: a cait.
En la ciència