El Circuit de Monza, anomenat oficialment Autodromo Nazionale di Monza, és un circuit de curses de 5,793 km de longitud situat a prop de la ciutat de Monza, al nord de Milà (Itàlia). Construït el 1922, va ser el tercer autòdrom del món (sense comptar les pistes de board track americanes) després dels de Brooklands i Indianapolis i el més antic de l'Europa continental (l'autòdrom de Terramar es va construir a Sant Pere de Ribes només un any després).
El circuit és conegut popularment com a The Temple of Speed ('El temple de la velocitat') per les seves llargues rectes i ràpids revolts. L'esdeveniment més important que s'hi celebra és el Gran Premi d'Itàlia. Tret de l'edició de 1980, en què la pista era tancada per reformes, la cursa s'hi ha corregut anualment des de 1949.
Característiques miniatura|esquerra|La recta principal d'1,12 km Construït al parc de la Villa Reale di Monza en un entorn boscós, l'equipament disposa de tres pistes: la pista de Gran Premi (la principal) de 5,793 km de longitud, la pista Júnior de 2,405 km i una pista ovalada d'alta velocitat de 4,250 km amb peralts pronunciats, que es va deixar de fer servir durant dècades i s'havia anat deteriorant fins que va ser restaurada a la dècada del 2010. Les fites més conegudes de la pista de Gran Premi són la Curva Grande, la Curva di Lesmo, la Variante Ascari i la Curva Alboreto (antigament anomenada Curva Parabolica). El revolt d'alta velocitat Curva Grande es troba després de la Variante del Rettifilo, al final de la recta principal (Rettifilo Tribune), i normalment la fan servir els cotxes de Fórmula 1.
En ser un circuit molt ràpid, a Monza hi ha hagut molts accidents mortals, especialment durant els primers temps del campionat del món de Fórmula 1. Al llarg dels anys hi han mort 52 pilots i 35 espectadors. Per tal de millorar la seguretat dels espectadors i reduir la velocitat dels revolts, s'ha anat modificant contínuament la pista, però encara avui és criticada pels conductors per la seva manca d'escapatòries, sobretot a la xicana que talla la Variante della Roggia.
Esdeveniments A més de la Fórmula 1, el circuit va acollir anteriorment els 1.000 km de Monza, una cursa de resistència de cotxes esportius que formava part del Campionat del Món de Sport prototips i de les European Le Mans Series. També s'hi va córrer la Race of Two Worlds, que enfrontava cotxes de Fórmula 1 amb els del Campionat Nacional de l'USAC. El de motociclisme, rebatejat com a el , es va celebrar habitualment a Monza entre el i el . A banda, Monza va acollir al llarg dels anys proves puntuables per al Campionat del Món de Superbike, WTCC, TCR International Series, Formula Renault 3.5 Series i Auto GP.
miniatura|esquerra|Les 4 Hores de Monza de 2022 Actualment, Monza acull proves de la GT Series Endurance Cup, International GT Open i Euroformula Open, així com diversos campionats locals com ara la TCR Italian Series, el Campionat d'Itàlia de GT, la Porsche Carrera Cup Italia i el Campionat d'Itàlia de Fórmula 4, així com el Monza Rally Show. El 2020, el circuit va acollir la ronda final del Campionat Mundial de Ral·lis, l'ACI Rally Monza, que disputà 10 de les 16 etapes al circuit.
A banda dels esports de motor, a Monza s'hi han celebrat curses de ciclisme i atletisme de fons, sobretot la Marató de Ciclisme de 12 hores de Monza i la mitja marató "Monza 21". Els científics de Nike van triar Monza per a la Breaking2, on tres corredors van intentar trencar la barrera de les 2 hores per a la marató. Eliud Kipchoge hi va fer un temps de 2:00:25.
Història Primers anys
La primera pista de Monza va ser construïda de maig a juliol de 1922 per 3.500 treballadors i fou finançada per l'Automobile Club di Milano, que va crear la Società Incremento Automobilismo e Sport (SIAS) amb aquest propòsit. L'equipament inicial ocupava 3,4 quilòmetres quadrats, amb 10 km de carretera macadamitzada en què hi havia una pista en forma de bucle (la famosa pista oval d'alta velocitat, coneguda com a "Anello alta velocità" en italià) de 4,5 km i una de carretera de 5,5 km. La pista de carretera travessava l'oval per un pont. El circuit es va inaugurar oficialment el 3 de setembre de 1922 amb l'anomenat Gran Premio della Vetturette i el 10 de setembre s'hi va celebrar la cursa inaugural, segon Gran Premi d'Itàlia.
El 1928, al Gran Premi d'Itàlia, es produí l'accident més greu fins aleshores en una cursa a Itàlia en morir-s'hi el pilot Emilio Materassi i 27 espectadors. L'accident va provocar que el Gran Premi d'Itàlia no es tornés a celebrar fins al 1931 i, mentrestant, se celebraren les curses de l'anomenat "Gran Premi de Monza" només al circuit d'alta velocitat. El 1930, l'empresari promotor de l'automobilisme Vincenzo Florio jr. va presentar el "Circuit Florio", dissenyat per ell, que combinava seccions originals de l'oval i de la pista de carretera, interrompudes por diverses xicanes.
miniatura|esquerra|El circuit Florio (1935-1937) Després de dues edicions en què el Gran Premi d'Itàlia se celebrà al circuit d'alta velocitat (1931-1932), el de 1933 es va tornar celebrar al traçat complet original, però es va veure afectat per la mort de tres pilots (Giuseppe Campari, Baconin Borzacchini i Stanislaw Czaykowski) al Gran Premi de Monza, cursa complementària celebrada el mateix dia al circuit oval més curt. La tragèdia va fer que aquella cursa es conegués com al "Dia Negre de Monza" i el traçat emprat pel Gran Premi d'Itàlia es va canviar. El 1934 se'n va crear un de curt en què s'uniren per mitjà d'una forquilla dos carrils de la recta amb la Curva Sud (amb doble xicana) i s'hi corria en sentit contrari a l'habitual. Aquesta configuració es va considerar massa lenta i el 1935 es va tornar a emprar el Circuit Florio, aquesta vegada amb quatre xicanes temporals i una altra de permanent al llarg de la Curva Sud. El 1938 només es va fer servir aquesta última.
Entre 1938 i 1939 hi va haver una reconstrucció important de l'equipament: es construïren noves grades i entrades, es reasfaltà la pista, s'eliminà l'oval d'alta velocitat i s'afegiren dos nous revolts a la part sud del circuit. El disseny resultant va deixar la longitud del traçat en 6,300 km i estigué en ús fins al 1954.
L'esclat de la Segona Guerra Mundial va suposar la suspensió de les curses a Monza fins a 1948 i algunes parts del circuit es van degradar a causa de la manca de manteniment i l'ús militar. A començaments de 1948, el circuit va ser renovat durant un període de dos mesos i el 17 d'octubre s'hi va celebrar un Gran Premi.
Oval d'alta velocitat miniatura|Revolt peraltat de l'Anello Alta Velocità el 2003 El 1954 es va començar a treballar per a renovar completament el circuit, donant lloc a un traçat de 5,750 km i un nou oval d'alta velocitat de 4,250 km amb revolts sobreperaltats inclinats (el del sud es va desplaçar lleugerament cap al nord). Tots dos circuits es podien combinar per tal de recrear l'antic circuit de 10 km i els cotxes podien córrer en paral·lel a la recta principal. El primer revolt de Lesmo es va modificar per a fer-lo més ràpid i la infraestructura i les instal·lacions de la pista també es van actualitzar i millorar per tal d'acollir millor els equips participants i els espectadors.
L'Automobile Club d'Itàlia va organitzar competicions d'exhibició de la Race of Two Worlds de 800 km, destinades a enfrontar l'Auto Club IndyCars dels Estats Units contra els cotxes de la Fórmula 1 i els esportius europeus. Les curses es van celebrar a l'oval a finals de juny de 1957 i 1958 i consistien en tres mànegues de 63 voltes (267,67 km), unes curses que col·loquialment es van conèixer com al campionat de Monzanapolis. Entre els pilots europeus hi havia preocupació per si les curses amb peralts serien massa perilloses, de manera que finalment només l'Écurie Écosse i Maserati van representar Europa a la primera cursa. Els equips nord-americans havien portat pneumàtics especials Firestone reforçats per a suportar la circulació a alta velocitat a la superfície accidentada de Monza, però la direcció dels Maserati es va veure molt afectada per la mida dels pneumàtics, més gran de l'habitual, cosa que va provocar la retirada de l'equip italià. Els tres cotxes esportius de tipus Jaguar D de l'Écurie Écosse van emprar els seus pneumàtics amb les especificacions de Le Mans sense patir efectes adversos, però en córrer a menys velocitat que als entrenaments per a conservar els pneumàtics van ser completament superats.
miniatura|esquerra|Stirling Moss amb el Maserati a la Race of Two Worlds de 1958 A l'edició de 1957, Jimmy Bryan en va guanyar dues mànegues amb un Kuzma-Offenhauser Dean Van Lines Special i Troy Ruttman la tercera amb un Watson-Offenhauser John Zink Special. El 1958, els equips Jaguar, Ferrari i Maserati hi van participar al costat dels roadsters de l'IndyCars, però una vegada més els cotxes nord-americans van dominar l'esdeveniment i Jim Rathmann va guanyar les tres curses amb un Watson-Offenhauser.
La Fórmula 1 va emprar la pista d'alta velocitat de 10 km als Grans Premis de 1955, 1956, 1960 i 1961. Stirling Moss i Phil Hill van guanyar dues vegades en aquest període (la victòria de Hill a Monza el va convertir en el primer nord-americà a guanyar una cursa de Fórmula 1). El circuit combinat no es va emprar durant tres anys perquè durant el Gran Premi de 1956 els Ferrari i els Maserati patien mecànicament as peralts. El 1956, en canvi, es va tornar a fer sevir perquè el punt fort de Ferrari aquell any era la velocitat en línia recta i els organitzadors volien maximitzar aquest avantatge. Al Gran Premi de 1961 hi van morir Wolfgang von Trips i quinze espectadors quan una col·lisió amb el Lotus de Jim Clark va enviar el cotxe de von Trips pels aires i va aterrar a les barreres properes a la Parabolica. Tot i que l'accident no es va produir al tram oval de la pista, les altes velocitats assolides a la cursa es van considerar insegures i es va acabar l'ús de l'oval a la Fórmula 1.
miniatura|Giancarlo Baghetti amb el Ferrari al GP d'Itàlia de 1962 De cara al Gran Premi de 1963 es va tornar a intentar fer servir el circuit combinat, però la naturalesa extremadament accidentada i la mala qualitat general del peralt de formigó van fer que alguns cotxes patissin mecànicament. Els equips van protestar i van amenaçar d'anar-se'n a no ser que es fes servir únicament el circuit de carretera, que és el que es va fer finalment. Els següents Grans Premis es van celebrar en el circuit de carretera més curt, mentre que els peralts van aparèixer per última vegada a la pel·lícula Grand Prix de 1966.
Abans de la següent cursa es van afegir nous murs de seguretat, barreres (els famosos "guarda-rails") i tanques i es va allunyar la zona de proveïment de combustible de la pista. El 1966 es van afegir xicanes abans dels dos peralts i una altra mort als 1000 km de Monza de 1968 va provocar que s'afegissin escapatòries als revolts i que l'any següent es canviés el traçat per a incorporar xicanes permanents abans dels peralts, ampliant la longitud de la pista de 100 metres.
La darrera gran cursa al circuit combinat es va celebrar el 1969, en què s'hi van córrer els 1000 km de Monza; la prova es va traslladar al circuit de carretera l'any següent i l'oval mai no s'ha tornat a emprar des d'aleshores per a curses importants. Es va emprar diverses vegades per a batre-hi rècords fins a finals de la dècada del 1960, tot i que el terra irregular era un repte important per a la suspensió i els pneumàtics dels cotxes de producció que hi intentaven rècords de resistència, com ara el Ford Corsair GT que el 1964 n'hi va obtenir tretze.
L'oval encara existeix actualment, tot i que força degradat pel pas dels anys. Durant la dècada del 1990 va estar a punt de ser enderrocat. Es fa servir un cop l'any per a l'ACI Rally Monza, que va formar part del Campionat del Món de Ral·lis el 2021.
Canvis i modernització del circuit