miniatura|Mapa de la part nord (1909) La presidència de Bombai fou una entitat administrativa de l'Índia Britànica, formada pels territoris occidentals de l'Índia. Va existir entre 1703 i 1936. Estava formada per quatre divisions fiscals, 24 districtes (25 el 1906) i nombrosos estats tributaris protegits. La superfície el territori britànic era de 321.479 km² amb una població de 16.489.274 habitants, i els estats protegits (exclòs Baroda) 191.020 km² i població de 6.941.249 habitants, és a dir en total 512499 km² i 23.430.523 habitants (1881) o 488.850 km² i 25.424.235. habitants (1901). L'estat de Baroda, considerat a part, però dins la presidència, mesurava 22.196 km² i tenia 2.185.005 habitants. En els seus límits estaven enclavats els territoris portuguesos de Goa, Daman i Diu. La capital era Bombai.
Història esquerra|miniatura|Mapa de la part sud (1909) Els aris es van establir a la zona al segon mil·lenni; vers el 510 aC van arribar a la vall de l'Indus els conqueridors perses aquemènides. El 325 aC es va produir la marxa d'Alexandre el Gran per l'Indus.
L'Imperi Maurya va esdevenir budista sota Aixoca (vers 272-231 aC) va incloure Kalinga, la costa occidental i el Dècan i la part occidental fou posada sota govern del príncep governador d'Ujjain; aquestos territoris, a la mort d'Aixoca es van fer aviat independents.
La zona va passar als reis grecs de Bactriana (segle II aC) fins a Kathiawar, mentre més al sud, els Andhra i els Satavahana de Paithan al Godavari, van assolir el poder.
Les invasions de les nacions asiàtiques, els escites o saces, vers el , van portar aquestos pobles a l'Índia. Vers 120, Ujjain i Gujarat van caure en mans dels Kshatrapes que van dominar fins al 300 sent el seu rei més destacat Rudradaman (150), que va lluitar contra els Satavahanes; vers 210 els kshatrapa dominaven l'Índia occidental, domini que van mantenir fins vers el 400 (la línia principal kshatrapa es va extingir vers 300 sorgint línies menors o Hved-Kshatrapes a Gujarat). Poc abans del 400 Gujarat fou conquerit pels guptes de Magadha que el van dominar fins vers 460 mentre al Dècan es formaven petits regnes alguns de tribus del nord com els abhires.
Al final del segle V van arribar els huns heftalites o Huns Blancs; els vallabhis es van establir a Kathiawar (vers 500-770) i més al sud es va formar un efímer imperi dels Traikutakes, emparentats amb els Kalachuris de Mahishmati. Els heftalites es van hinduitzar ràpidament i les sectes bramàniques van substituir al budisme; al nord del Konkan governaven els Maurya de Puri mentre la costa sud obeïa als Kadambes de Banavasi, i el Dècan del sud era teatre de la lluita entre Chalukyes i Rashtrakutes. Vers el 600 els gujars que potser havien vingut amb els huns a la segona meitat del , es van apoderar de Gujarat, i van establir capital a Bhilmal, prop del Mont Abu i el 600 ja dominaven Kathiawar i els vallabhis s'havien sotmès.
Un ressorgiment gupta sota Harshavardhana de Kanauj (606-648) es va acabar amb la seva mort, tornant els gujars de Bhilma. Els Chalukya van emergir victoriosos al Dècan de les seves lluites amb traikutakes i rashtrakutes i van governar Dècan i Konkan.
Al segle VIII van arribar els musulmans a Sind i Gujarat (però només es van establir al primer d'aquestos territoris) mentre a la meitat del segle s'enfonsaven els Chalukya. El Chavada, una tribu rajput segurament d'origen gujar, va fundar el regne de Anhilvada (746) amb el suport dels gujars de Bhilmal, que va dominar gran part de l'Índia però aviat es va fragmentar: els chauhan a Ajmer, els Faraniares a Dhar, Chavades a Anhilvada, etc. Els Rashtrakuta finalment van eliminar els seus antics enemics Chalukya (vers 750) i van establir un nou imperi amb capital a Malkhed, 100 km al sud-est de Sholapur.
L'equilibri entre gujars i rashtrakutes va durar dos segles (vers 750 a 950), ja que cap dels dos era prou fort per imposar-se a l'altre. A la meitat del segle X el regne d'Anhilvada fou conquerit per Mularaja Solanki, fill d'un cap rajput gujar; pocs anys després (vers 573) la dinastia Rashtrakuta fou enderrocada per Taila, emparentat d'alguna manera als Chalukya que va fundar la dinastia Chalukya de Kalyani al Dècan; Barappa va fundar una dinastia vassalla al Gujarat; més al sud de la costa governaven els Silahares. L'Imperi Solanki va durar fins al 1143; enfrontats als Chudasames de Girnar (vers 940-1125) aquestos van cridar als àrabs musulmans del Sind, probablement els sumres.
El Dècan va restar en mans dels Chalukya de Kalyani del 973 al 1155. El 1120 van començar a ser perillosos els Hoysala de Halebid a Mysore. El regne solanki d'Anhilvada va passar a la meitat del segle XII a una branca col·lateral de la casa de Mularaja (1143-1242) que es va extingir el 1242 i el poder va passar als Vaghela de Dholka. Mentre a Dècan els Kalachuris de Kalyani van substituir als Chalukya (1155) però el 1167 foren enderrocats per Basava, cap de la secta Lungayat i el territori del sud de Dècan va quedar en gran confusió amb els diversos feudataris erigits en independents; els Hoysala esperaven la lluita entre Chalukya i Kalachuri per eliminar el que sortís vencedor; mentre al nord de Dècan es va establir el poder dels Yadava de Deogiri. Els Hoysala van destruir als Kalachuris el 1184 i als Chalukya el 1192, van continuar amb els Yadava el mateix 1192; però al cap de poc ells mateixos foren expulsats pels Yadava reorganitzats sota Singhana (1212); els senyors de Konkan van restar independents.
A Gujarat els Vaghela de Dholka que el 1233 havien substituït als Solankis i dominaven Gujarat del nord i Kathiawar oriental, es van haver de sotmetre als Yadava. Alaf Khan, germà del sultà de Delhi Ala al-Din [Muhammad Shah I Khalji] (1296-1316) va sotmetre als Yadava el 1294 i als Vaghela de Dholka el 1298 (en una sola campanya) i finalment els yadava, que havien quedat com a tributaris, foren conquerits el 1318 i Dècan va esdevenir província del sultanat.
Entre 1298 i 1392 Delhi va enviar governadors a Gujarat; el darrer governador Zafar Khan, fill d'un rajput convers, va agafar el títol reial el 1407, i el país va restar com un gran sultanat fins a la seva conquesta per Akbar el Gran el 1572. El Dècan va ser igualment una província del sultanat organitzada sota Muhammad Shah II Tughluk (1325-1351) que va dividir la regió en quatre districtes; la revolta de les tropes i governadors locals va donar origen al sultanat Bahmànida del Dècan que a partir del 1482 es va fragmentar en cinc sultanats (Sultanat d'Ahmadnagar, Sultanat de Berar, Sultanat de Bidar, Sultanat de Bijapur i Sultanat de Golconda), i va desaparèixer el 1526. Els emperadors mongols van intervenir al Dècan i el 1572 el sobirà farúquida de Khandesh es va haver de reconèixer vassall; el 1586 va envair Berar en suport d'un pretendent; el 1595 va assetjar Ahmednagar, el rei del qual fou després capturat (1600); Khandesh va esdevenir província el 1599. La conquesta la va acabar Aurangzeb al segle següent.
La penetració portuguesa va començar el 1498; el primer establiment a la futura presidència fou l'illa Anjidiv; després de la seva victòria sobre la flota egípcia a Diu el 1509 van esdevenir els amos de l'oceà i van adquirir el control del comerç. Van ocupar Goa el 1510 (Malaca el 1511, Ormuz el 1515), Chaul a Gujarat el 1531, Vasai i dependències incloent l'illa de Bombai el 1534, Diu el 1535 i Daman el 1559. A partir de la unió de Portugal a la corona castellana el 1580, els portuguesos van entrar en decadència; atacs musulmans es van produir a Goa (1570) i a Chaul (1570 i 1592-1594).
El primer establiment britànic es va produir amb l'establiment d'una factoria a Surat el 1618 amb suport legal d'una concessió de l'emperador Jahangir. El 1626 holandesos i britànics van intentar obtenir possessió de l'illa de Bombai que era portuguesa. Els anglesos la van voler comprar el 1653. Finalment fou cedida als britànics el 23 de juny de 1661 com a part del dot de la infanta Caterina de Braganza quan es va casar amb Carles II d'Anglaterra, però quan van intentar prendre possessió foren rebutjats per la guarnició portuguesa local (18 de setembre de 1662); el rei de Portugal va ordenar la cessió a la guarnició el 16 d'agost de 1663, però no fou obeït i els britànics van haver de conquerir l'illa per les armes el 23 de novembre de 1663; finalment el 18 de febrer de 1665 els portuguesos van ratificar la cessió de la qual quedaven excloses les dependències. El 23 de setembre de 1668 el govern britànic va cedir l'illa a la Companyia Britànica de les Índies Orientals a canvi de 10 lliures, i va quedar supeditada al govern de Surat. Un intent holandes de conquesta el 1673 fou rebutjat. El 2 de maig de 1685 Surat va passar a dependre de Bombai que fou erigida en capital de totes les possessions de la companyia a l'Índia, reunint la condició de presidència dels territoris occidentals i de govern general fins a una data entre el 1700 i el 1708. El govern de Surat va ser integrat en el de Bombai el juny de 1703 i el 1708 ja funcionaven les tres presidències (separades una de l'altra) de l'Índia: Bombai, Madras i Bengala.
El 1600 els mogols dominaven Khandesh i Ahmadnagar però no podien conquerir tota la regió del Dècan. El 1610 Malik Anbar va recuperar Ahmadnagar i quasi tots els antics dominis nizamshàhides i va saquejar Surat i fins a la seva mort el 1626 va dominar el Dècan. Fins al 1630 els mogols no van passar a l'ofensiva i fins a 1633 no van conquerir Daulatabad. Llavors es va ajustar una pau amb el sultanat de Bijapur el qual va obtenir alguns territoris (entre el Bhima i el Nira i el nord de Konkan fins al riu Bassein), pau que va durar 20 anys (1636-1656). Fou al servei de Bijapur que va emergir la figura de Shivaji, el destacat general que va fundar l'imperi maratha, primer a costa de Bijapur, i que finalment es va coronar el 1674. El 1686 els mogols van conquerir el sultanat de Bijapur i el 1687 el sultanat de Golconda i van capturar i executat al fill de Shivaji, Sambhaji (1689). La guerra entre Aurangzeb i els marathes ara establerts a Gingi, no es va aturar i el 1705 els marathes emergiren victoriosos i Aurangzeb es va retirar i va morir el 1707.
L'emergència maratha a la segona meitat del va coincidir amb la decadència de l'Imperi Mogol iniciada amb la mort d'Aurangzeb el 1707. El nou emperador va retirar l'exèrcit del Dècan però va crear una divisió entre els marathes en alliberar a Shahu, net de Shivaji, que havia estat criat a la cort mogol, que es va establir a Satara, mentre una branca de la casa reial maratha va establir un regne separat a Kolhapur (1710); després d'un període de conflicte, Shahu, amb el suport de Balaji Vishvanaih, fundador de la línia de peshwes, va restaurar l'orde i fou reconegut el 1713 per Angria, cap de la flota, que governava Konkan, i finalment va obtenir de l'emperador la cessió del territori al sud del Bhima (1720) i el dret de recaptar el chauth (un quart) i el sardeshmukhi (una dècima part) al Dècan mogol, Carnàtic, Tanjore, Trichinopoly i Mysore.
Els marathes van esdevenir una confederació de caps independents un de l'altra però units en un interès comú per saquejar i recaptar., El 1724 Shahu va adoptar la política de destrucció de l'Imperi Mogol, aconsellat pel peshwa Baji Rao, fill de Balaji, cosa que va coincidir amb l'arribada al Dècan de Asaf Jah I que va fundar la dinastia de nizams d'Hyderabad; el 1728 el nizam fou derrotat pels marathes; el seu aliat el raja de Kolhapur també fou derrotat el 1730; el peshwa va dirigir llavors la seva atenció a Malwa per marxar cap a Delhi. El 1737 el nizam va envair Malwa, induït per l'emperador però fou derrotat pels marathes i finalment es va ajustar la pau; Baji Rao va morir el 1740 quan ja l'Imperi estava al límit de la seva destrucció per la invasió de Nadir Shah de Pèrsia (1739).