miniatura|Mapa de les Províncies Centrals i Berar. Províncies Centrals (Central Provinces) fou una divisió administrativa de l'Índia Britànica creada el 1861, sota administració d'un Comissionat en cap. La població el 1901 era d'11.873.029 habitants (el 1881 era d'11.548.511 habitants i el 1872 era de 9.223.534 habitants), i la superfície de 293.393 km².
Història S'han trobat una taula de pedra amb edictes d'Aixoca gravats a Rupnath a Jubbulpore, el que demostraria que l'autoritat del rei budista va arribar fins aquí. Inscripcions a Eran al districte de Saugor, dels segles IV i , demostren que Eran formava part dels dominis dels guptes de Magadha. Se sap que després va passar al rei heftalita Toramana.
Per inscripcions trobades a Seoni i a les Coves d'Ajanta, s'ha establert que la dinastia Vakataka va dominar la plana de Satpura i la plana de Nagpur des del i la seva capital se suposa que fou Bhandak, a Chanda; una part de la plana de Nagpur incloent els futurs districtes britànics de Nagpur i Wardha, pertanyé a l'antic regne de Vidarbha (Berar) que existia al i aquestos territoris van passar després als andhra (vers 113) i als rashtrakuta rajputs del Dècan (vers 750-1087) mentre al nord els Kalachuris de Chedi dels rajputs haihaya governaven sobre la vall del Narbada amb capital a Tripura (ciutat) o Karanbel segurament prop de Jubulpore, potser des del encara que no se'n sap res d'aquesta dinastia fins al ; la darrera referència dels kalachuri és de 1181.
Del al Entre els segles IX i XII Saugor i Damoh haurien format part dels reis chandela rajputs de Mahoba i pel mateix període la fortalesa d'Asirgarh estava dominada per rajputs chauhans. Entre els segles i la dinastia dels Paramara de Malwa es va estendre sobre la part occidental de la vall del Narbada i una inscripció trobada a Nagpur i datada el 1104 o 1105 demostra que almenys un rei Paramara, Lakshman Deva, va dominar la plana de Nagpur; a Chhattisgarh una segona dinastia rajput haihaya, potser emparentada a la de Chedi, governava a Ratanpur i estenia la seva autoritat a gran part dels territoris dels que foren els districtes britànics de Raipur i Bilaspur.
Segles XIV i XV Ferishta, l'historiador persa, parla de la regió, Gondwana, amb un regne suposadament dels gonds al segle XIV, amb seu de Kherla, a la plana de Satpura. El primer rei conegut, Narsingh Rai, és de 1398 i per un temps van mantenir una precària independència contra els sobirans de Malwa i els sultans bahmànides, als que van saber enfrontar entre si mateixos. Narsingh Rai al front d'un exèrcit de cinquanta mil homes, fou derrotat i mort per Hoshang Singh, el rei de Malwa, que va fer un gran botí incloent 84 elefants. Finalment el 1467 Kherla va caure en mans dels bahmànides i la dinastia, després d'un darrer esforç va acabar desapareixent.
Segles i Al segle XVI amb la decadència del poder musulmà a Malwa, Sangram Sah, el 47è raja gond de la linea de Garha-Mandla va estendre els seus dominis des de les muntanyes de Mandla, conquerint 52 garhs (fortaleses amb territori annex) en els posteriors districtes britànics de Sagar (Saugor), Damoh, Hoshangabdd, Narsinghpur i Jabalpur, a més de Mandla i Seoni. Aquesta dinastia s'hauria iniciat el 664 amb Jadho Rai, un aventurer rajput que havia entrat al servei d'un cap gond i es va casar amb la seva filla, sent finalment el seu successor, però no havia passat de ser un petit estat local fins al 1480 quan Sangram Sah va pujar al tron. Al mateix temps l'antiga línia dels Haihaibansi de Chhattisgarh va començar a tenir importància.
Al els prínceps gond de Deogarh es van transformar de petits caps indígenes a una poderosa dinastia musulmana sota Bakht Buland que havia viatjat a Delhi i s'havia fet musulmà convidant al seu país a tècnics hindús per establir-se a la plana on es va fundar la ciutat de Nagpur on el seu successor va fixar la capital. El regne de Deogarh s'estenia pels que foren els districtes britànics de Betul, Chhindwara, Nagpur, i parts dels de Seoni, Bhandara i Balaghat.
Al sud del que foren les Províncies Centrals hi havia un altre estat, centrat a Chanda, que va emergir el segle XVI quan un dels seus prínceps, Babaji Ballal Shah va visitar Delhi; es diu que gaudia d'estatus de sobirà independent i que tenia un exèrcit de 40000 infants i 10000 cavallers. El seu regne estava format pel que foren els districtes de Chanda i part de Berar. El seu emblema era un lleó alat, i s'ha trobar als murs de Gawilgarh, una fortalesa que controlava les terres baixes.
En tot aquest temps Gondwana va gaudir d'independència i l'Imperi Mogol es va haver d'acontentar d'incloure nominalment el territori entre els seus tributaris, sense entrar mai en aquest país muntanyós i salvatge. Les nissagues de Garha-Mandla, Deogarh i Chanda es repartien el territori. Únicament Garha consta com inclosa a la suba de Malwa, però això sembla que fou teòric i els reis foren independents, i les intervencions mogoles es van limitar a algun conflicte successori o altres dificultats. Chanda i Deogarh, tot i que havien fet formal submissió a Delhi, foren encara més independents que els reis de Garha-Mandla. Tot i així els musulmans van intentar conquerir Gondwana: sota el successor de Sangram Sah rei de Garha-Mandla, la vídua Durgavati fou derrotada i morta per un general mogol (1564) i es va crear una suba (província) a Handia, que incloïa la part occidental del que fou el districte britànic d'Hoshangabad; els districtes de Saugor, Damoh i Bhopal foren també ocupats durant el segle XVI i una guarnició es va mantenir a Dhamoni al nord de Saugor. Nimar no formava part de Gondwana, i des de feia dos segles estava inclosa en els dominis farúquides de Khandesh, i amb aquest regne va passar a l'Imperi per conquesta d'Akbar el Gran el 1600. En el segle següent Berar va esdevenir una possessió dels mogols i en aquest temps Ashti i Paunar al districte de Wardha, i Kherla al de Betul, foren els quarters generals dels oficials musulmans (durant el regnat de Jahangir). El domini mogol s'estenia per una franja al límit occidental de Gondwana però el centre era dominat pels regnes gonds i pels haihauvansi rajputs a Chhattisgarh. Els territoris fronterers dels rages gond estaven governats en feu per caps que pagaven un tribut i aportaven tropes.
Durant el el cap rajput bundela Chhatarsal, va dominar una part de l'altiplà dels Vindhya i la vall del Narbada que pertanyien a Mandla (Garha-Mandla). El seu domini fou curt.
A Deogarh vers el 1600 va pujar al tron Koka Sah, fill i successor de Jatba. Al no pagar el tribut el general mogol Khan Dauran va devastar el territori i el 1637 va assetjar el fort de Bagpur. Koka va comprar la pau pagant 1,5 lakhs de rúpies i 170 elefants. Sota Shah Jahan Devagarh fou atacada dues vegades una per Shah Nawaz i una altra pel príncep (després emperador) Aurangzeb. Koka va tenir per successor a Bakht Buland que en la guerra de successió contra els seus germans fou expulsat de Deogarh però restaurat amb ajut d'Aurangzeb. Més tard el va succeir Chand Sultan.
Segle El 1733 hi va haver una incursió maratha a Gondwana i el 1735 marathes pandits es van establir a Saugor. El 1739, poc després de la mort de Chand Sultan, l'hereu legítim Bahadur Sah, fou assassinat per Wali Sah, fill il·legítim de Chand, que va ocupar el poder. Bahadur tenia dos germans, Akbar i Burhan, però eren menors d'edat, i la mare Rani Ratankuvar va demanar ajut a Raghuji Bhonsle, un cap maratha de Berar que tenia grans aspiracions; es va traslladar a Bham, va derrotar a Wali i el va fer presoner; llavors va anar a Deogarh i va instal·lar a Burhan Sah, i en compensació va rebre de la rani un terç del regne. Burhan i el seu germà Akbar Sah no van tardar a enfrontar-se i Burhan va demanar altre cop l'ajut de Raghuji i aquest va aprofitar l'ocasió per establir el seu poder virtual sobre Deogarh (1742). El 1743 va establir la seva residència a Nagpur i el rei Burhan va quedar reduït a la posició de rei nominal. Entre 1742 i 1751 els Bhonsle es van estendre pel país i van imposar el seu domini sobre els tres regnes de la regió: Deogarh, Chanda i Chhattisgarh; la dinastia rajput de Chhatttisgarh fou suprimida el 1745 (el 1741 la seva capital Ratanpur havia capitular sense lluita davant el general maratha Bhaskar Pant).
El 1742 el peshwa maratha va avançar cap a Mandla i va aconseguir el tribut o chauth (una quarta part) que pujava a 4 lakhs de rúpies. La dinastia gond de Garha-Mandla, mantinguda com a tributària, va ser suprimida el 1781.
Raghuji Bhonsla havia fet una incursió al Carnàtic el 1740 i després en va fer altres cap a Bengala; això li va comportar la conquesta final de Cuttack i la promesa de 12 lakhs anuals d'Ali Werdi Khan, governador mogol de Bengala, en concepte de chauth (quarta part). Raghuji I va morir el 1755, i el regne va continuar la seva expansió. Els bhonsle havien mantingut als rages de Deogarh dels que oficialment es consideraven subordinats, per escapar a l'autoritat del peshwa maratha, però en la pràctica tots els afers importants foren consultats al peshwa de Poona i finalment el 1769 Janoji Bhonsle, fill de Raghuji, fou derrotat per forces combinades del peshwa i el nizam i va haver de reconèixer la supremacia del primer, assistir-lo personalment amb un contingent de sis mil homes i pagar un tribut de 5 lakhs.
El 1785 el raja de Nagpur, Mudhoji, va obtenir del peshwa la cessió del regne de Mandla (antic Garha-Mandla) que havia estat annexionat pel peshwa el 1781, a canvi d'un tribut de 27 lakhs. Entre 1796 i 1798 va adquirir Hoshangabad i gran part dels futurs districtes de Saugor i Damoh. Així el regne de Nagpur va arribar a la seva màxima extensió. Sota Raghuji II, successor de Mudhoji, el regne incloïa pràcticament tot el que sota els britànics foren les Províncies Centrals i Berar, i a més part d'Orissa i de Chota Nagpur. Disposava de 18.000 cavallers i 25.000 infants a més de 4000 àrabs. L'administració maratha fou efectiva: els caps tenien bones relacions amb els seus oficials, als que generalment estaven lligats per vincles familiars; van afavorir els petits camperols i van fomentar les seves explotacions, i encara que recaptadors insaciables, en general no foren cruels amb el poble.
Segle Les relacions de Nagpur amb els britànics havien estat generalment bones però el 1803 Raghuji II es va aliar amb Sindhia de Gwalior contra ells. Els caps aliats van ser derrotats decisivament a Assaye i Argaon i pel Tractat de Deogaon, Raghuji va haver de cedir Cuttack, Sambalpur i part de Berar i permetre el nomenament d'un resident britànic a la seva cort. En endavant Raghoji, que va rebre el malnom de "Gran Bania", es va recloure i va començar a carregar a la gent pagesa amb altes taxes, sense tenir en compte les necessitats i les possibilitats de la gent, amb l'única ànsia de recaptar diners.