El Sol és un estel situat al centre del sistema solar. Es tracta d'una esfera gairebé perfecta de plasma calent portada a la incandescència per les reaccions de fusió nuclear que es produeixen al seu nucli i que radia energia majoritàriament en forma de llum visible i radiació infraroja. És amb molta diferència la font d'energia més important per a la vida a la Terra. Té un diàmetre d'aproximadament 1,39 milions de quilòmetres, xifra que equival a uns 109 diàmetres terrestres, i una massa equivalent a unes 330.000 masses terrestres, que representa un 99,86% de la massa total del sistema solar. L'hidrogen representa unes tres quartes parts de la massa del Sol (~ 73%) i la resta es compon majoritàriament d'heli (~ 24,5%), amb traces d'elements més pesants com ara l'oxigen, el carboni, el neó i el ferro.
El Sol és un estel de la seqüència principal de tipus G (G2V). Per aquest motiu, és descrit informalment com un nan groc, tot i que en realitat la seva llum és més aviat blanca. Es formà fa aproximadament 4.600 milions d'anys com a resultat del col·lapse gravitatori de part d'un gran núvol molecular. La majoria de la matèria caigué al centre i la resta començà a girar al seu voltant en un disc pla que esdevindria el sistema solar. La massa central assolí una temperatura i una densitat tan altes que el nucli del Sol acabà entrant en fusió nuclear, seguint el mateix procés d'ignició que gairebé tots els altres estels.
Cada segon es fusionen uns 600 milions de tones d'hidrogen en heli i es converteixen 4 milions de tones de massa en energia al nucli del Sol. D'aquí a uns milers de milions d'anys, quan la fusió decaigui per sota del nivell que cal per mantenir l'equilibri hidroestàtic, la densitat i la temperatura del nucli augmentaran considerablement, les capes externes començaran a inflar-se i, en definitiva, el Sol evolucionarà a un gegant vermell. Una vegada superada la fase de gegant vermell, els models preveuen que el Sol es desprengui de les capes exteriors i quedi reduït a un nan blanc, un tipus d'estel que es va refredant i ja no produeix energia mitjançant fusió nuclear, però que continua radiant llum i calor acumulada durant molt de temps, tal vegada bilions d'anys. En un futur encara més remot, les teories en prediuen la transformació en un nan negre extremament dens amb emissions d'energia negligibles.
Etimologia La paraula sol té diverses variacions a través de les famílies de llengües. Per exemple, en les llengües de la família indoeuropea, en la majoria dels casos es troba una part nominativa amb una l, en lloc de l'arrel genitiva en n, com per exemple en llatí sōl, el grec ἥλιος (hèlios), el gal·lès haul i el rus солнце (solntse) (pronunciat sontse), així com (amb *l > r) en sànscrit स्वर (svár) i persa خور (xvar). De fet, l'arrel de la l va sobreviure també en protogermànic, com *sōwelan, que va donar lloc al gòtic sauil (al costat de sunnō) i el prosaic nòrdic antic sól (al costat de la poètica sunna), i a través d'ella les paraules per a ‘sol’ en les llengües escandinaves modernes: suec i danès solen, islandès sólin, etc.Vladimir Orel (2003) A Handbook of Germanic Etymology, Brill La paraula anglesa sun es va desenvolupar de l'anglès antic sunne. Els cognats apareixen en altres llengües germàniques, incloent el frisó occidental sinne, el neerlandès zon, el baix alemany Sünn, l'alemany estàndard Sonne, el bavarès Sunna, el nòrdic antic sunna i el gòtic sunnō. Totes aquestes paraules provenen del protogermànic *sunnōn.
Les paraules grega i llatina apareixen en la poesia com a personificacions del Sol, Hèlios i Sol, mentre que en ciència-ficció en llengua anglesa «Sol» es pot utilitzar com a nom de l'astre per distingir-lo dels altres. El terme «sol», amb essa minúscula, és utilitzat pels astrònoms planetaris per determinar la durada d'un dia solar en un altre planeta com Mart.
Els principals adjectius del Sol en català són assolellat per a la llum solar i, en contextos tècnics, solar, del llatí sol —aquest últim es troba en termes com dia solar, eclipse solar i sistema solar—. Del grec helios ve l'adjectiu poc comú helíac.
El terme anglès del dia de la setmana Sunday prové de l'anglès antic Sunnandæg (literalment 'dia del sol'), una interpretació germànica de la frase llatina diēs sōlis, que és una traducció del grec ἡμέρα ἡλίου (hēmera hēliou, 'dia del sol').
Característiques miniatura|alt=Un esquema que va des del vermell a la part superior fins al blanc a la part inferior|Un esquema del Sol, amb la regió central a la part inferior Cal dir que el Sol no és perfectament rodó. Al seu centre, la densitat és aproximadament 1,5 × 10⁵ kg/m³, les reaccions termonuclears (fusió) converteixen l'hidrogen en heli. 3,9 × 1045 àtoms passen per reaccions nuclears cada segon. Això allibera energia que fuig de la superfície del Sol com a llum. És possible de replicar les reaccions termonuclears amb les anomenades bombes d'hidrogen. En un futur, podria esdevenir-se que l'energia alliberada per la fusió nuclear en reactors de fusió sigui utilitzada com a font d'energia alternativa per a la producció d'electricitat.
Tota la matèria del Sol està en forma de plasma a causa de la seva temperatura extrema. Així, el Sol pot girar més ràpidament a l'equador que a latituds altes, ja que no és un sòlid. La rotació diferencial (segons la latitud) del Sol causa que les línies del camp magnètic s'entortolliguin amb el temps, provocant la formació de les espectaculars taques solars i protuberàncies solars.
La corona solar té 1011 àtoms/m³, i la fotosfera té 1023 àtoms/m³.
Durant algun temps, es va pensar que el nombre de neutrins produïts en les reaccions nuclears al Sol era una tercera part de la predicció teòrica, un problema que es denominà problema dels neutrins solars. Quan es va descobrir recentment que els neutrins tenien massa, i que es podien transformar en varietats de neutrins més difícils de detectar en el camí de la Terra al Sol, les mesures i la teoria van coincidir.
El Sol no té un límit definit, però la seva densitat disminueix exponencialment a mesura que augmenta l'alçada per sobre de la fotosfera. A efectes de mesura, es considera que el radi del Sol és la distància des del seu centre fins a la vora de la fotosfera, l'aparent superfície visible del Sol. Amb aquesta mesura, el Sol és una esfera gairebé perfecta amb un aplatament calculat en 9 milionèsimes, el que significa que el seu diàmetre polar difereix només del seu diàmetre equatorial en 10 km. L'efecte mareomotriu dels planetes és feble i no afecta significativament la forma del Sol. El Sol gira més ràpid al seu equador que els seus pols. Aquesta rotació diferencial és causada pel moviment convectiu a causa del transport de calor i la força de Coriolis a causa de la rotació del Sol. En un marc de referència definit per les estrelles, el període de rotació és d'aproximadament 25,6 dies a l'equador i 33,5 dies als pols. Vist des de la Terra mentre orbita al voltant del Sol, el període de rotació aparent del Sol al seu equador és d'uns 28 dies. Vist des d'un mirador sobre el seu pol nord, el Sol gira en sentit antihorari al voltant del seu eix de gir. Per a obtenir informació ininterrompuda del Sol, l'Agència Espacial Europea i la NASA van posar en òrbita l'observatori SOHO (Solar and Heliospheric Observatory) el 2 de desembre del 1995. (2.703 descobriments fins al 21 d'abril de 2014)
Llum solar
miniatura|El Sol, vist des de la superfície terrestre La constant solar és la quantitat d'energia que el Sol diposita per unitat d'àrea que està directament exposada a la llum solar. La constant solar és aproximadament igual a 1.368 W/m² (watts per metre quadrat) a una distància d'una unitat astronòmica (UA) del Sol (és a dir, a la Terra o a prop). La llum del Sol a la superfície de la Terra és atenuada per l'atmosfera terrestre, de manera que arriba menys potència a la superfície (al voltant de 1000 W/m²) en condicions clares quan el Sol és a prop del zenit. La llum solar a la part superior de l'atmosfera terrestre es compon (per energia total) d'un 50% de llum infraroja, un 40% de llum visible i un 10% de llum ultraviolada. L'atmosfera, en particular, filtra més del 70% dels ultraviolats solars, especialment a les longituds d'ona més curtes. La radiació ultraviolada solar ionitza l'atmosfera superior durant el dia a la Terra, creant una conducció elèctrica a l'anomenada ionosfera.
El color del Sol és blanc, amb un índex d'espai de color a prop CIE (0.3, 0.3), quan es veu des de l'espai o quan el Sol és alt al cel, i la radiació solar per longitud d'ona arriba a la part verda de l'espectre. Quan el Sol està baix al cel, la dispersió atmosfèrica fa que el Sol sigui groc, vermell, taronja o magenta. Malgrat la seva típica blancor, la majoria de la gent veu mentalment el Sol com a groc; els motius són objecte de debat però barregen elements culturals amb perceptius. El Sol és un estel G2V, amb G2 indicant la seva temperatura superficial d'aproximadament 5.778 K (5.505 °C), i V que, com la majoria de les estrelles, és un estel de seqüència principal. La luminància mitjana del Sol és a prop de 1,88 giga candeles per metre quadrat, però, tal com es veu a través de l'atmosfera terrestre, es redueix a aproximadament 1,44 Gcd/m². No obstant això, la lluminositat no és constant a tot el disc del Sol (enfosquiment vers el limbe).
Composició miniatura|Animació en moviment en fals color del Sol miniatura|Normalment, el Sol no produeix raigs gamma, però una flamarada el 15 de juny de 1991 va provocar aquesta observació de raigs gamma per part de l'instrument COMPTEL a lObservatori de Raigs Gamma Compton. Els neutrons del Sol van xocar amb el medi intrastel·lar per produir raigs gamma. miniatura|Flamarada solar de 1973 registrada per l'Skylab El Sol està compost principalment per elements químics d'hidrogen i heli. En aquest moment de la vida del Sol, representen el 74,9% i el 23,8% de la massa del Sol a la fotosfera, respectivament. Tots els elements més pesants, anomenats metalls en astronomia, representen menys del 2% de la massa, sent l'oxigen (aproximadament l'1% de la massa del Sol), el carboni (0,3%), el neó (0,2%) i el ferro (0,2%) els més abundants.
La composició química original del Sol va ser heretada del medi interestel·lar de la qual es va formar. Originàriament hauria contingut aproximadament un 71,1% d'hidrogen, un 27,4% d'heli i un 1,5% d'elements més pesants. L'hidrogen i la major part de l'heli del Sol haurien estat produïts per nucleosíntesi del big-bang en els primers 20 minuts de l'univers, i els elements més pesants van ser produïts per generacions d'estrelles anteriors abans que es formés el Sol i es va estendre al medi interestel·lar durant les etapes finals de la vida estel·lar i per esdeveniments com les supernovae.