Golda Meïr (, Gulda Ma'air, o ), coneguda fins al 1956 com a Golda Meyerson i de nom de naixement Golda Mabovitx (Kíev, Ucraïna, 3 de maig de 1898 - Jerusalem, Israel, 8 de desembre de 1978) fou la primera ministra d'Israel entre 1969 i 1974.
Nascuda a Kíev, Meïr emigrà l'any 1906 als Estats Units. El 1921 se'n va anar cap a Palestina i va viure en un quibuts fins al 1924. S'uní al partit sionista i el 1947 entrà com a diputada a la Kenésset (parlament israelià). Abans de ser cap del govern fou ambaixadora d'Israel a la Unió Soviètica, ministra de Treball i ministra de Relacions Exteriors.
Fou elegida secretaria general del partit Mapai el 1966 i esdevé líder de l'oposició, així com en la primera dona líder d'un partit de govern al país.Knesset Members - Golda Meir - Public Activities Site oficial del Knesset Després de la mort sobtada del primer ministre Leví Eixkol, el partit elegí Meïr com la seva successora, i assumí el càrrec el 17 de març de 1969.
El seu mandat estigué marcat per les lluites internes dins del govern de coalició, amb desacords i conflictes entre els membres. La Massacre de Múnic i la Guerra del Yom Kippur tingueren lloc mentre era al càrrec. Meïr dimití el 1974 i deixà lloc al seu successor, Yitshaq Rabbín. Morí al cap de quatre anys a causa d'una leucèmia.
Infància i joventut (1898-1915) Infància miniatura|esquerra|Golda als 10 anys Golda fou la setena dels vuit fills de la família Mabovitx, jueus tradicionals, encara que no religiosos, i de condició molt humil que vivien a Kíev, aleshores part de l'Imperi Rus. Durant la seva infància passaren penúries i cinc dels seus germans van morir de nens a causa de les malalties i la pobresa. La família patí en carn pròpia l'antisemitisme i els pogroms que patiren els jueus europeus a principi del . El seu pare, fuster de professió, decidí emigrar el 1903 als Estats Units, deixant enrere Golda, la seva mare autoritària i les dues germanes Tzipke i Sheyna. Golda admirava aquesta última, que s'havia afiliat a cercles sionistes socialistes clandestins, castigats durament per les autoritats tsaristes. Aquest mateix any, una sèrie de pogroms especialment violents van provocar les protestes de la comunitat jueva a Rússia. Golda, amb només cinc anys, hauria participat en les protestes malgrat la prohibició de la família.
Amb el pare lluny i immerses en la misèria, les quatre dones es van traslladar a Pinsk (actual Belarús) a casa de la família materna, buscant millor sort. Malgrat això, sovint passaven gana. Golda diria anys després «Sempre sentia massa fred a fora i massa buit a dins». Això i el perill per les activitats clandestines de Sheyna els feien patir per la seva integritat, motiu pel qual el 1906 es reuniren amb el pare a Milwaukee a l'estat de Wisconsin.
Aquells primers anys tan durs forjaren el caràcter de qui més tard rebé el sobrenom de la Dona de ferro.
Als Estats Units, el pare va reeixir a estalviar uns diners que van poder invertir en una botiga de comestibles al sector nord de Milwaukee de la qual Golda, amb només vuit anys, es feia càrrec quan la seva mare sortia a fer encàrrecs.
Joventut i formació miniatura|Golda Meïr fotografiada a Milwaukee als 16 anys De 1906 a 1912, Golda assistí a l'escola Fourth Street School que, el 1979, fou rebatejada com a Golda Meir School. Fins als catorze anys començà a estudiar a l'escola secundària North Division High School i a la tarda ajudava la seva mare a la botiga. Blume, no obstant això, opinava que la seva filla ja havia estudiat prou i, per tant, havia de deixar l'escola per casar-se amb un home més gran. Golda no hi estava d'acord i quan la seva mare començava a buscar-li marit amb catorze anys s'escapà de casa i se n'anà a viure amb la seva germana i el seu marit Shamai Korngold a Denver a l'estat de Colorado.
Els Korngold organitzaven a casa seva tertúlies nocturnes sobre sionisme, literatura, sufragi femení o sindicalisme, entre d'altres, on la jove Golda assistia. Meïr escriví en la seva autobiografia que Denver fou un punt d'inflexió on començà la seva autèntica educació. En una d'aquestes tertúlies conegué el pintor Morris Meyerson, amb qui s'acabaria casant el 1917.
A Denver prosseguí els seus estudis i va tenir algunes feines ocasionals abans de tornar a Milwaukee després de rebre una carta del seu pare demanant-li-ho. Tornà a estudiar a la North Division High School, on es graduà el 1915. Entre 1916 i 1917 assistí a l'Escola Normal Wisconsin State College of Milwaukee, actualment Universitat de Wisconsin-Milwaukee, i després de graduar-se va fer classe a diverses escoles públiques de la ciutat.
Activisme sionista (1915-48) miniatura|Pòster pel reclutament, que escrit en jiddisch diu: La teva antiga nova terra compta amb tu! Uneix-te a la Legió jueva!. Golda no hi pogué ingressar per ser dona. De tornada a Milwaukee, Golda va trobar-hi els seus pares més tranquils econòmicament i vivint en una casa més àmplia, més compenetrats amb la vida comunitària jueva i havent adquirit una certa posició social. Certament els anys havien obert els Mabovitx a noves idees i ja no impediren que la seva filla estudiés i treballés de mestra. La jove Golda, per primer cop amb les necessitats bàsiques ben cobertes, pogué abocar-se en ple en les seves passions, la docència i l'activitat sionista.
En aquest darrer marc el 1915 s'afilià al Moviment Juvenil Sionista «Poalé Tsiyyon» (obrers sionistes en hebreu), i assistí a trobades amb prominents dirigents sionistes, com David Ben-Gurion i Yitshaq ben Tseví. Va organitzar una manifestació a Milwaukee, com a acte de repulsa als pogroms antisemites que es produïen a Ucraïna i Polònia, en la qual fou l'oradora principal. Fou elegida per representar la seva ciutat davant del Congrés Jueu Estatunidenc. El 1917 respongué a una campanya de reclutament de la Legió jueva a la qual no fou admesa per ser dona.
Amb Morris havien planejat casar-se en una cerimònia civil, però finalment i per culpa de les pressions de la mare de Golda, celebraren una cerimònia religiosa el 24 de desembre de 1917. Golda va posar com a condició per casar-se anar a viure a la Terra d'Israel. Golda havia planejat l'emigració a Israel (aliyà) just després de la boda, però els serveis transatlàntics es trobaven suspesos per culpa de la Primera Guerra Mundial. És aleshores que va dedicar totes les seves energies a les activitats del moviment Poalé Tsiyyon. Poc després del casament va començar una campanya per recaptar fons per aquest moviment, durant la qual viatjava per tots els Estats Units. La parella es traslladà finalment a Érets Yisrael el 1921, quan ja era formalment el Mandat Britànic de Palestina, amb la seva germana i la seva família. Finalment els seus pares els acompanyaren el 1926.
Migració a Palestina
miniatura|esquerra|Golda Meïr al quibuts Merhavia Acabats d'arribar al Mandat Britànic de Palestina, els Meyerson s'instal·laren en un apartament de lloguer a Tel-Aviv i al cap de poc temps demanaren d'incorporar-se com a membres del quibuts Merhavia al nord del país. La negativa inicial dels membres, que consideraven que la parella americana podria no adaptar-se a les feines del camp, no els va fer desistir i finalment van ser acceptats.
Golda gaudí d'aquells quatre anys al quibuts, en els quals treballaren amb duresa, plantant arbres, collint ametlles, criant pollastres i treballant a la cuina, malgrat no poder treballar, com voldria de professora d'anglès. No obstant això, reconeixent les seves capacitats de lideratge, els membres del quibuts l'elegiren com a representant sindical. No s'hi adaptà d'igual forma el seu marit, que aviat es va cansar de la vida comunal i de les privacions, provocant discòrdia en la parella i es negava a tenir fills mentre visquessin en aquelles condicions.
Finalment Golda cedí i la parella es traslladà de nou a Tel-Aviv i després a Jerusalem on van trobar feina a la constructora Solel Boné, una de les empreses de l'organització sindical Histadrut de la qual formaven part. Allà Golda va donar a llum els seus dos fills: Menahem (1924) i Sara (1926).
Activitat a la Histadrut El gran canvi en la vida de Golda Meyerson arribaria el 1928 quan li van oferir ocupar el lloc de directora del Moetzet HaPoalot (Consell de dones treballadores), la branca femenina de la Histadrut. Acceptant el càrrec, que implicava molts viatges, Golda va confirmar també la irreversibilitat de la seva ruptura conjugal. Es traslladà de nou a Tel-Aviv amb els seus fills, mentre el seu marit es quedava a Jerusalem i els visitava els caps de setmana. Malgrat el distanciament evident, la parella mai es divorcià formalment. Ell moriria d'un atac de cor el 1951.
Entre 1932 i 1934, Meyerson fou enviada als Estats Units per recaptar fons per la causa sionista,Golda Meir, Encyclopedia of Zionism and Israel, ed. Raphael Patai, Nova York, 1971, vol.II, p. 776–77 (en anglès) estada que aprofità per tractar la seva filla Sara d'una insuficiència renal. Després de tornar, s'uní al Comitè Executiu del Histadrut, càrrec que va ocupar de forma ininterrompuda fins al 1948. Durant aquest temps compartí escena política amb figures com David Ben-Gurion, Moshe Sharett o Berl Katznelson. Posteriorment fou elegida delegada del Partit Laborista, càrrec que donà un impuls definitiu en el seu rol de lideratge polític."Golda Meir", Encyclopedia Judaica, Keter, 1972, Jerusalem, vol. 11, p. 1242–45 (en anglès)
La seva història personal, marcada sovint per la precarietat, marcà el seu tarannà polític que se centrava en dos punts principals; els drets del treballadors (dones i homes) i l'ajuda als refugiats. El 1938 assistí a la Conferència d'Évian com «observadora jueva de Palestina». Convocada pel president dels Estats Units Franklin Delano Roosevelt, la conferència es va fer a França i buscava ajudar els refugiats jueus que eren víctimes de les Lleis de Nuremberg i altres polítiques antisemites del Tercer Reich. Golda s'enrabià amb la hipocresia dels 32 països convidats que van oferir mostres de suport però van mostrar moltes reticències en oferir asil als jueus. L'única excepció fou la República Dominicana que s'oferí a acollir fins a cent-mil jueus amb condicions prou generoses. Els mateixos britànics van establir moltes restriccions per acollir la immigració jueva al Mandat Britànic de Palestina per evitar una escalada de tensions al caire de la Segona Guerra Mundial. Golda va quedar molt decebuda i comentar a la premsa: «Només espero veure una cosa abans de morir, i és que el meu poble no necessiti mai més mostres de compassió».
Criticà també durament la posició britànica expressada pel secretari d'Estat d'Afers Exteriors i de la Commonwealth Ernest Bevin, fervent opositor a l'obertura del Mandat a la immigració jueva:
Quan en acabar la guerra es va declarar en vaga de fam per protestar contra els camps de detenció britànics destinats als supervivents de l'holocaust, digué: «El sionisme no té sentit si no és per rescatar als jueus».
Cap a l'Estat d'Israel
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial es van agreujar les tensions entre el moviment sionista, que exigia la independència d'Israel, i les autoritats britàniques, amb dificultats per sostenir l'statu quo a la regió. Intentant dominar la situació, els anglesos van dur a terme el 29 de juny de 1946 una ambiciosa operació de crida i cerca de diverses autoritats jueves, incloent-hi la cúpula del Yixuv, en el qual es coneixeria com el Dissabte negre. Davant del buit de poder, Golda Meyerson esdevé cap del Departament d'Estat del comitè central de l'Agència jueva per Israel, cosa que a la pràctica suposà ser la mà dreta de David Ben-Gurion, que no fou arrestat, ja que en aquells moments es trobava de viatge a Europa. Aquest càrrec de virtual cap de Govern o primer ministre del futur estat corresponia a Moshe Sharett, detingut en aquells moments, però, fins i tot després de l'alliberament d'aquest, Golda va conservar una gran influència.