miniatura|Implant coclear Limplant coclear és un producte sanitari implantable actiu que consisteix en un transductor que transforma els senyals acústics en senyals elèctrics que estimulen el nervi auditiu.
Estructura L'implant té una part externa i interna, connectades per un cable i un imant. Les externes són el micròfon, que capta els sons i els passa al processador. Aquest selecciona i codifica els sons més útils per la comprensió del llenguatge. El transmissor envia els sons codificats al receptor.
Les internes són el receptor-estimulador que s'implanta en l'os mastoides, darrere del pavelló auricular. Envia els senyals elèctrics als elèctrodes que s'introdueixen en l'interior de la còclea (orella interna) i estimulen les cèl·lules nervioses. Aquests estímuls passen a través del nervi auditiu al cervell, que els reconeix com sons i, aleshores, la persona té la sensació de sentir-hi.
Generalitats Abans de parlar de l'implant coclear pròpiament dit, cal resumir molt breument alguns conceptes. En un normoient les ones sonores travessen l'orella externa fins a arribar al timpà, o membrana timpànica, el qual inicia la seva vibració i posa en moviment la cadena ossicular, formada per tres ossets: martell, enclusa i estrep. Aquests transfereixen l'energia fins a l'orella interna i els fluids continguts en aquesta orella interna entren en moviment provocant que les cèl·lules ciliades (de l'òrgan de Corti, és a dir, el “cargol”) transformin aquestes vibracions en impulsos elèctrics, que es transmetran per les fibres nervioses auditives al cervell. En alguns tipus de sordesa profunda, hi ha una destrucció de les cèl·lules ciliades. L'implant coclear substitueix aquestes cèl·lules enviant senyals al cervell.
Història Inicis Luigi Galvani, a Itàlia, treballant en la dissecció de l'anca d'una granota, accidentalment fou tocat en el seu bisturí per una espurna elèctrica generada per una màquina elèctrica que tenia al costat i -amb gran sorpresa- va observar com l'anca es contreia i ho va atribuir a un flux elèctric transportat pel nervi ciàtic de la granota. Va publicar aquesta experiència el 1791, en el seu tractat De viribus electricitatis in motu musculari.
Alessandro Volta (1754-1827) inventà la primera pila elèctrica, anomenada pila de Volta, i provà d'estimular amb ella els ulls, la llengua i l'oïda. En la seva pròpia orella, en el canal auditiu extern, va col·locar 2 elèctrodes amb puntes arrodonides i va fer passar entre ells un corrent de 50 volts, aconseguint com a conseqüència sensacions auditives. El 1800 ho comunicà per carta al president de la Royal Society: “en el moment en què vaig tancar el circuit, vaig començar a sentir un so, millor dit, un soroll… el vaig continuar sentint sense parar mentre passava el corrent”.
Andreev, Gersuni i Volkov, el 1932, comunicaren el seu treball: “excitabilitat elèctrica de l'orella humana. Efecte dels corrents alterns sobre l'aparell auditiu afectat”. Surt publicat el 1935, a Rússia, en el Jour Physiol.
Primers avenços Andre Djourno, a França, el 1953, inicià els seus treballs estimulant amb electricitat diversos nervis, introduint-hi elèctrodes. El 1957, un otorrinolaringòleg francès, Eyries, li feu una consulta sobre la possibilitat d'implantar una pacient que havia quedat sorda i amb paràlisi facial com a conseqüència d'una cirurgia prèvia en què se li havia extirpat un colesteatoma de l'orella mitjana. La pacient va ser implantada el 25 de febrer del 1957 i se li va col·locar un elèctrode en el nervi sacular de l'orella. La pacient va tornar a escoltar sorolls i a comprendre algunes poques paraules, però amb el temps va deixar de funcionar. El Dr. Eyres la va tornar a implantar amb èxit durant un temps, però al deixar de funcionar de nou, no van tornar a insistir i no implanten a més pacients. Djourno creia que els seus treballs eren pel benefici de la humanitat i que, per tant, no es podia lucrar amb ells. És per això que no registrà el seu invent i es negà a vendre els drets a qualsevol firma comercial. Possiblement per aquest fet, que el va deixar sense fons per la seva investigació, no va poder continuar implantant.
El 1958, Maspetiol, un altre metge francès, implantà una pacient d'origen vietnamita amb resultats similars als de Djourno. Després d'això, es deixà d'implantar a França. No obstant això, Djourno continuà estimulant l'oïda en el que avui seria el Test d'Estimulació del Promontori, que es fa servir per saber si l'implant té possibilitats d'èxit, al seleccionar els casos.
Blair Simmons, de la Universitat Stanford, a San Francisco, el 1964, implantà una pacient amb múltiples elèctrodes però els seus resultats no van ésser massa encoratjadors i per això abandonà el seu projecte.
Michelson, el 1968, inserí elèctrodes dins la còclea d'animals i demostrà (contra tot pronòstic) que aquests elèctrodes poden mantenir-se durant molt de temps allà sense que es produïssin danys a les seves cèl·lules.
A final de la dècada dels 60, William F. House, de Los Angeles, als Estats Units, implantà diversos elèctrodes a l'interior de la còclea d'un professor que quedà sord com a conseqüència d'una infecció. En aquella època els cables sortien a través de la pell i es connectaven a computadores i generadors d'estímuls elèctrics que ocupaven tot un escriptori. Es reuniren al laboratori de Jack Urban amb un ex-enginyer de la NASA que aplicava els seus coneixements adquirits a l'Agència Aeroespacial per millorar la cirurgia de l'oïda. Amb el temps i molt d'esforç de tot l'equip i del pacient es va aconseguir, el 1973, el primer implant portàtil, que el pacient podia portar sobre si mateix a totes hores. Aleshores, els cables dels elèctrodes arribaven a una espècie d'endoll de baquelita que, caragolat a l'os de darrere l'orella, sortia a través de la pell. Com és lògic, eren freqüents les infeccions de la pell al voltant d'aquest endoll.
House va crear llavors diferents centres de co-investigadors dins els Estats Units i també a l'estranger. El 1979 varen realitzar el primer implant d'Amèrica llatina, a l'Hospital Britànic de Buenos Aires. L'implant que es feia servir en aquells moments era d'un sol canal i només permetia discriminar sorolls i ajudar molt a la lectura labial.
Actualitat L'implant coclear multicanal modern va ser desenvolupat i comercialitzat de manera independent per dos equips separats: un dirigit per Graeme Clark a Austràlia i un altre per Ingeborg Desoyer i el seu futur marit, Erwin Hochmair a Àustria. El dispositiu austríac es va implantar per primera vegada en una persona el desembre de 1977 i el de Clark l'agost de 1978.
hi ha diferents fabricants d'implants coclears, com Cochlear (Austràlia), Advanced Bionis (EUA), Medel (Àustria) i Digisonic (França), tots de gran fiabilitat i excel·lents resultats.
Monocanals Actualment, s'implanten multicanals i la tecnologia entre uns i altres és molt semblant, malgrat unes diferències tècniques. Les diferències més visibles són la mida del processador (petaca o retroauricular) i el tipus de bateria elèctrica. Un sol elèctrode no pot donar la mateixa informació que diversos elèctrodes i, quan s'han afegit a l'implant –en usuaris postlocutius– dient que no dona molta informació, potser s'hauria de puntualitzar de quina generació d'implants s'està parlant, ja que els implants coclears actuals donen una informació molt propera a l'entorn de la paraula.
Criteris generals per a implants coclears Per ser candidat a l'IC (implant coclear) hi ha tres condicions: sordesa neurosensorial bilateral profunda; impossibilitat de beneficiar-se d'una pròtesi auditiva convencional i la convicció del pacient que la millora auditiva que li aporti l'implant coclear el beneficia personal i socialment.
Pre- i postlocutius Els prelocutius, la sordesa dels quals és de naixement o ha aparegut en els primers anys de vida. No tenen empremtes auditives en el cervell i tampoc han adquirit el llenguatge de manera natural i espontània.
Els postlocutius, la sordesa dels quals ha sigut posterior a l'aprenentatge del llenguatge. És a dir, tenen empremtes auditives. En aquest cas, els resultats són espectaculars. Amb molt poc temps de rehabilitació la intel·ligibilitat –fins i tot sense suport de lectura labial– augmenta considerablement i molts poden utilitzar el telèfon.
Una qüestió que es plantegen els normoients és si els implantats hi senten igual que abans. El que diuen ells és que en un primer període la veu sona com metàl·lica, però sembla que aquest efecte desapareix al cap de poc.
Limitacions d'un implant coclear Els pacients han d'aprendre a interpretar els sons que reben, però per això es necessita temps d'aprenentatge.
Es poden practicar esports, sempre que s'evitin els cops, per tant és recomanable que es treuen la unitat exterior. Però s'ha constatat que hi ha nens i nenes que patinen o esquien. Per descomptat, no es pot, com a ningú se li ocorreria fer-ho amb un audiòfon. Un cop tret, problema acabat.
Té components metàl·lics i magnètics que poden ser detectats pels sistemes electrònics de control. Se n'ha d'informar el personal de control. Durant les operacions d'enlairament i aterratge s'ha de desconnectar el processador, ja que pot provocar interferències.
No es poden fer proves de ressonància magnètica a la zona del cap.
Candidats: Criteris de selecció Proves Prèvies a un IC Abans de procedir a un IC és necessari realitzar una sèrie de proves per determinar en quina mesura pot restablir-se l'audició del pacient. Aquestes proves són: Audiometria tonal (tons purs) i verbal (paraules), per saber el grau d'audició del pacient i el nivell de discriminació de la conversació. Impedanciometria. Comprovar el funcionament de la part vestibular de l'orella interna. Test del Promontori: per determinar si l'estimulació elèctrica del nervi auditiu produeix sensacions auditives i el grau de discriminació. Test electroneurofisiològic. Radiografies: es precisa un estudi radiològic mitjançant TAC de la còclea per conèixer el seu estat de calcificació i si existeix algun grau de malformació d'aquesta. Estudi psicològic i grau de motivació per solucionar la seva sordesa. Test logopèdic: per valorar la comprensió, el desenvolupament del llenguatge, la lectura labial.
Equip multidisciplinari La decisió d'implantar no la pren una sola persona, sinó tot un equip de professionals que contrasten els resultats de les diferents proves, i això és important perquè algunes d'elles es poden considerar eliminatòries. És a dir, si amb una pròtesi ben adaptada hi ha guany, ja no s'és candidat a IC; si el TAC dona com a resultat una còclea ossificada, tampoc serà el candidat més idoni, en principi.
Llengua de signes/motivació En cap moment s'utilitza com a criteri incloent o excloent el fet que l'individu empri com a forma de comunicació la llengua de signes. El candidat ideal és aquell que sigui oralista, que tingui una bona competència en lectura labial i que tingui motivació per sentir-hi, que cregui que l'implant pot beneficiar-lo. Per tot això –i perquè no hi hagi incoherències– una persona sorda fill de pares sords, l'entorn del qual no sigui oralista i que la seva llengua sigui la de signes, no es considera que sigui el candidat més adequat, pel fet que pot entrar en contradicció amb la seva pròpia realitat.
No obstant això, una persona sorda, fill de pares oients, immersa en un món sonor, l'entorn del qual no coneix la llengua de signes, encara que aquesta sigui la seva forma de comunicar-se, pot ser un candidat acceptable. La diferència estarà en què necessitarà més temps de rehabilitació i probablement més esforç i dedicació, ja que no només haurà de fer un treball de discriminació auditiva, sinó també un exercici d'estructuració del llenguatge.