La Lliga Democràtica Popular Finlandesa (en finès Suomen Kansan Demokraattinen Liitto, SKDL, suec Demokratiska Förbundet för Finlands Folk, DFFF) fou una organització política finlandesa creada el 1944, quan fou abolida la legislació anticomunista, i el 1990 es va integrar en l'Aliança d'Esquerra. En el seu moment, l'SKDL era un dels partits d'esquerres més grans de l'Europa capitalista, amb el seu principal partit membre, el Partit Comunista de Finlàndia (SKP), sent un dels partits comunistes més grans a l'oest del Teló d'Acer. El SKDL va gaudir del seu principal èxit electoral a les eleccions parlamentàries de 1958, quan va obtenir la primera posició i una representació de 50 diputats, convertint-lo en el partit més gran de l'Eduskunta.

El SKDL es va unir a diversos governs finlandesos. El primer ministre del SKDL va ser Yrjö Leino, que va prendre possessió del càrrec el novembre de 1944. Després de les eleccions parlamentàries de 1945, el SKDL va ser un actor important en la tercera coalició Paasikivi amb els socialdemòcrates i els partits del centre, i el 1946 Mauno Pekkala del SKDL va esdevenir el primer ministre. El govern de Pekkala va dirigir l'estat fins a l'estiu de 1948, després del qual el SKDL no va participar en cap coalició fins al 1966. Els governs de finals dels anys seixanta, liderats per socialdemòcrates i que incloïen el centre, van ser anomenats front popular per el SKDL. El partit va deixar el govern a la primavera de 1971, però va tornar el 1975. La tercera coalició de Kalevi Sorsa va ser l'última en què van participar, fins al desembre de 1982.

Organització Una persona podia estar alineada amb el SKDL a través de les seves organitzacions bàsiques o com a membre dels "membres de la comunitat", que eren el Partit Comunista de Finlàndia (SKP), la Lliga Democràtica de Dones Finlandeses (1944–1990), la Societat Socialista Acadèmica (1944–1965), la Suomen Toverikuntien Liitto (1946–1952), el Partit Socialista Unit (SYP) (1946–1955), la Lliga Socialista d'Estudiants (1965–) i la Lliga Democràtica de la Joventut de Finlàndia (1967–1990). Durant la major part de la seva existència, el SKDL va tenir més de 50.000 membres "pròpis". A més dels membres de la comunitat, desenes d'organitzacions nacionals diferents van ser controlades pels membres del SKDL.

Els partidaris del SKP van tenir constantment la majoria al SKDL, per la qual cosa molts el consideraven un front comunista. Tanmateix, ni tan sols el socialisme es va esmentar al programa del partit fins a finals de la dècada de 1960. El nombre de membres del partit comunista entre els diputats del front va augmentar constantment a partir de 1945, tot i que molts socialistes d'esquerres destacats i exsocialdemòcrates s'havien unit a l'aliança a la dècada de 1940.

Una de les poques forces organitzades no pertanyents al SKDL va ser el Partit Socialista Unit (SYP), fundat principalment per exsocialdemòcrates el 1946. El petit i marginat SYP va abandonar el front al 1955. Tanmateix, la majoria dels socialistes dins del SKDL van optar per no seguir la decisió presa pel president del partit, Atos Wirtanen. Van romandre membres del front a través de les seves organitzacions bàsiques. A principis dels anys setanta, es va formar un Comitè Conjunt dels Socialistes del SKDL, però mai va desenvolupar una organització i va seguir sent una coalició flexible.

Història Després de la Segona Guerra Mundial el SKP es va legalitzar mitjançant l'acord d'armistici, operant obertament després de dècades en la clandestinitat. De seguida van impulsar, juntament amb altres partits minoritaris d'esquerres (alguns d'ells provinents del SDP) i organitzacions de base un front per tal de disputar l'hegemonia al Partit Socialdemòcrata. Així, va néixer la Lliga el 29 d'octubre de 1944, sent escollit l'exsocialdemòcrata Karl Wiik com el seu líder, qui també va redactar un esborrany de programa per a l'organització, definint els seus objectius assegurant la democràcia, la llibertat i la pau. La reunió fundacional va elegir un nombrós comitè com a junta de la Lliga, que incloïa una barreja força equilibrada de comunistes i exsocialdemòcrates. Tant és així, que durant els primers anys van aconseguir sagnar al SDP no només en vots i presència institucional, també en la marxa de 100 associacions i 62 cases del poble segons xifres internes del propi SDP, a més d'arrossegar les faccions d'esquerres expulsades anteriorment, reorganitzades en estructures com la Societat Socialista Acadèmica o el Partit Socialista Unit.

A les primeres eleccions legislatives de 1945, el SKDL va aconseguir la segona posició amb 49 diputats, només un per darrere del SDP. Com a conseqüència, formaria part del govern de coalició d'esquerres i es nomenaria a Mauno Pekkala, de la Lliga, com a Primer Ministre. Durant la legislatura aconseguirien el Grup Parlamentari més fort de l'Eduskunta amb l'entrada de Sylvi-Kyllikki Kilpi i Atos Wirtanen, provinents del SDP. Tanmateix, el govern es mantindria només durant dos anys, després dels quals es convocarien noves eleccions. En aquestes, el SKDL perdria posicions amb 38 diputats i la tercera posició, i no va participar en la formació de governs de nou fins a mitjans de la dècada de 1960.

Posteriorment tant al SKP com a la Lliga renovarien lideratges, moderant la seva línia cap a un reformisme propi de l'eurocomunisme que estava guanyant posicions a tota l'Europa occidental. Era la generació de la postguerra, per a la qual el període d'exili a la Unió Soviètica, els temps del terror de Lapua i els anys de presó, refugis i clandestinitat ja eren història, i a qui se li havia permès participar lliurement en les activitats de la societat. Com a resultat, es va transigir amb un programa més pactista i de transició pacífica al socialisme, que afavoriria així l'entrada de nou a governs de coalició durant els setanta.

Els canvis van donar al SKDL un paper més independent en relació amb el Partit Comunista, però d'altra banda, les disputes internes dins d'aquest (entre la direcció eurocomunista i la facció d'oposició d'esquerres anomenats Taistoistes), a mesura que continuaven, es reflectien cada cop més en les activitats de la Lliga i d'organitzacions de masses que hi participaven, com la Unió d'Estudiants Socialistes o la Lliga Democràtica de la Joventut Finlandesa.

L'èxit del SKDL a les eleccions va disminuir amb el pas dels anys, mentre que la divisió dins del panorama de l'esquerra finlandesa s'agreujava. Durant els anys setatanta encara mantindrien resultats entorn del 17% i més de 30 escons a l'Eduskunta, participant de governs de coalició fins al 1982. Durant la meitat de la dècada dels vuitanta la crisi del SKP i la profunda divisió entre reformistes i l'oposició d'esquerra que s'estenia arreu va acabar esclatant. Els expulsats del SKP formarien el Partit Comunista de Finlàndia (Unitat) (SKP(y)) i l'impuls de l'Alternativa Democràtica (DeVa) com a contrapès del SKDL. En aquest sentit, al 1986 es partiria el Grup Parlamentari de la Lliga entre els lleials i els que crearien el nou Grup de DeVa.

Després de la divisió, a les eleccions legislatives de 1987 el SKDL patiria els seus pitjors resultats en la història, amb només el 9.39% dels vots i 16 diputats. En aquelles dates ja es plantejava la possibilitat de superar la crisi mitjançant una fusió dels partits membres de la Lliga en un sol partit, decisió que s'acabaria adoptant a l'abril de 1990 amb la creació de l'Aliança d'Esquerra, que també incorporaria elements provinents del SKP(y) i de DeVa. El SKDL va ser formalment eliminat del registre de partits després de les eleccions parlamentàries de 1995.

Eleccions Eleccions parlamentàries

AnyLíder Vots %Pos. Escons +/- Govern 1945Cay Sundström 398,618 23.47%2n Nou 1948Kusti Kulo 375,538 19.98%3r 11 1951 391,134 21.58%3r 5 1954 433,251 21.57%3r 1958 450,220 23.16%1r 7 1962 506,829 22.02%2n 3 1966 502,374 21.20%3r 6 1970Ele Alenius 420,556 16.58%4t 5 1972 438,757 17.02%2n 1 1975 519,483 18.89%2n 3 1979 518,045 17.90%4t 5 1983Kalevi Kivistö 400,930 13.46%4t 9 1987Esko Helle 270,433 9.39%4t 10

Eleccions presidencials Indirectes AnyVot Popular Electors Candidat Vot electoralResultat Vots % 1a volta 2a volta 3a volta 1950 338,035 21.4 Mauno Pekkala colspan=2 1956 354,575 18.7 Eino Kilpi colspan=2 1962 451,750 20.5 Paavo Aitio colspan=2 1968 345,609 17.0 Suport a Urho Kekkonen colspan=2 1978 445,098 18.2 colspan=2 1982 348,359 11.0 Kalevi Kivistö 1988 286,833 9.6 Kalevi Kivistö

Directes Any Candidat Vots % 1988 Kalevi Kivistö 330,072 10.7

Eleccions locals Any Vots % Regidors 1945 275 324 2 496 1947 314 156 20,4% 2 005 1950 347 102 23,04% 2 517 1953 406 324 23,10% 2 546 1956 353 967 21,2% 2 272 1960 432 146 22,0% 2 409 1964 470 550 21,9% 2 417 1968 382 882 16,91% 1 770 1972 437 130 17,48% 1 731 1976 494 920 18,45% 2 050 1980 456 177 16,64% 1 835 1984 354 582 13,15% 1 482 1988 270 532 10,29% 1 209

Líders Caps

K. H. Wiik1944Cay Sundström1944–1946J. W. Keto1946–1948Kusti Kulo1948–1967Ele Alenius1967–1979Kalevi Kivistö1979–1985Esko Helle1985–1988Reijo Käkelä1988–1990    Secretaris generals Tyyne Tuominen1944–1949Yrjö Enne1949–1952Hertta Kuusinen1952–1958Yrjö Enne1959–1961Mauno Tamminen1962–1965Ele Alenius1965–1967Aimo Haapanen1967–1977Jorma Hentilä1977–1984Reijo Käkelä1984–1988Salme Kandolin1988–

Referències

Categoria:Partits polítics de Finlàndia