miniatura|Mapa de Goa, a Histoire générale des Voyages, de la Harpe, 1750. Goa Portuguesa fou un establiment colonial portuguès a l'Índia, a la costa al sud de Maharashtra i nord de Karnataka, amb una superfície de 3370 km², limitat al nord pel riu Terekhol o Araudem, a l'est pels Ghats Occidentals, al sud amb el districte d'Uttara Kannada i a l'oest per la mar d'Aràbia amb una distància màxima nord-sud de 100 km. Formaven el territori Goa o Ilhas (adquirit el 1510) i les províncies de Salsette i Bardez adquirides el 1543, agrupades en les Velhas Conquistas; i els districtes de Pernem, Bicholim o Batagram, Satari, Ponda o Antruz, Zambaulim o Panchmal, Canacona o Advota, agrupats en les anomenades Novas Conquistas que foren adquirides a la primera meitat del . L'illa d'Anjidiv fou la primera possessió del territori (adquirida el 1505).
Geografia Les muntanyes principals són:
Sonsagar, 1186 metres Catlanchimauli, 1126 metres Vaguerim, 1085 metres Morlemchogor, 1054 metres Sidnato Chandarnate Consid Dudsagar
Els rius principals són vuit:
Terekhol o Araundem (24 km) Chapora o Colvalle (29 km) Baga, (3 km) Sinquerim, (9 km) Mandavi (61 km) el més important, a la riba del qual estan Nova Goa i Goa Velha. Desaigua a la badia d'Aguada Juari (63 km) el més llarg, desaigua a la badia de Marmagao Sal (24 km) Talpona (11 km)
Història
Els puranes assenyalen que portava els noms de Gomanchala, Gomant, Goapuri, Gopakapur i Gopakapatanua. Algunes inscripcions recorden el domini dels kadambes de Banavasi el primer rei dels quals, Trilochana Kadamba va regnar vers 120. La dinastia va regnar fins al 1312 quan Goa va caure en mans dels musulmans de Malik Kafur en temps de Firuz Shah Tughluk (1351-1388) fins que en foren expulsats per Vidyaranya Madhav, el primer ministre d'Harihara de Vijayanagar, regne al qual va pertànyer cent anys, fins al 1470 quan fou conquerida per Mahmud Gawan, el general del sultà bahmànida Muhammad II. Goa va pertànyer després als adilxàhides de Bijapur a qui corresponia quan Vasco de Gama va desembarcar a Calicut el 1498. El 17 de febrer de 1510 els portuguesos van arrabassar Goa als adilxàhides. Els habitants van entregar les claus de la ciutat a la flota portuguesa, junt amb un gran estendard que només es feia servir en algunes ocasions especials. Alburquerque va entrar muntat a la ciutat en processó triomfal amb els tambors i trompetes tocant i les banderes portugueses desplegades portades per la nobles i el clergat portuguès. No gaire temps després el sultà de Bijapur Yusuf va atacar Goa amb un fort exèrcit i va expulsar els portuguesos el 15 d'agost de 1510. Però els portuguesos van rebre reforços arribats des de Portugal incloent canons i van reconquerir la ciutat el 25 de novembre de 1510; amb 1.700 homes (i 25 vaixells) va forçar les portes de la ciutat; en l'assalt van morir dos mil musulmans i es va saquejar i matar durant tres dies (el cinquè del botí de la corona portuguesa va pujar dos lakhs de rúpies). Albuquerque va reforçar la plaça i la va embellir establint fermament el domini portuguès.
Aviat va esdevenir la capital de l'Índia Portuguesa. El 1543 durant el govern de Martim Affonso, va arribar a l'Índia el cèlebre Sant Francesc Xavier; pel mateix temps els importants districtes de Bardez i Salsette foren cedits per Ibrahim Adil Shah, que no obstant al cap de poc temps va intentar recuperar-los però no ho va aconseguir mercès a Dom Joao de Castro que va refusar les seves forces. Per prevenir futures invasions la part oriental de l'illa fou protegida amb una muralla. El 1570 Ali Adil Shah va assetjar la ciutat amb cent mil homes però fou defensada amb eficàcia per una petita guarnició dirigida pel virrei Dom Luiz de Athaide, i els atacants es van acabar retirant amb fortes pèrdues després de 10 mesos de setge.
Després d'una epidèmia, Goa va arribar al cim de la seva prosperitat al final del . Era coneguda com a Goa Dourada (Golden Goa). Un proverbi deia: "Qui ha vist Goa no necessita veure Lisboa". El comerç i la potencia militar i eclseiastica es reunien a la ciutat, que gaudia de tots els espectacles i pompa de les grans capitals; els ingressos venien en gran part del comerç d'esclaus. Les dones de Goa foren excloses de la societat masculina local i passaven el temps amb indolència i frivolitats; els seus amors eren notoris i escandalosos allunyant als marits i admetent als amants
El 1603 els holandesos, que disputaven als portuguesos l'hegemonia, van bloquejar Goa però no se’n van sortir. Però la lluita va seguir setanta anys i va destruir la major part del poder lusità a l'Índia; les flotes portugueses foren capturades o obligades a romandre sota protecció dels forts, i el comerç es va aturar; les epidèmies (1635 i anys següents) i un nou bloqueig de Goa pels holandesos el 1639, també sense èxit, van debilitar el poder portuguès. Goa va començar la seva decadència. Ja el 1648 Tavernier esmenta que algunes famílies que al seu primer viatge uns anys abans eren molt riques, ara estaven reduïdes al mínim; fins i tot algunes dames anaven a recollir la caritat en palanquí acompanyades dels seus servidors. El 1666 Thevenot descriu la ciutat com a plena de convents, esglésies i palaus però diu que la població era vanitosa i això havia causat la seva ruïna. El 1675 Fryer la descriu com la Roma de l'Índia, amb col·legis, esglésies i estructures però amb moltes cases en ruïnes. No obstant els portuguesos la van conservar contra els bandits locals i el 1683 contra un atac del maratha Sambhaji que la va arribar a saquejar però no la va poder conservar quan un poderós exèrcit mogol es va presentar davant la ciutat i va obligar els marathes a pactar (això fou considerat un miracle atribuït a Sant Francesc Xavier). No gaire més tard els Bhonsle de l'estat de Savantvadi van envair Goa però encara que inicialment van obtenir un cert èxit, finalment oren derrotats pels portuguesos que els van arrabassar les illes de Corjuem i Ponelem, i van destruir la fortalesa de Bicholim. Per defensar el territori el virrei Vasco Fernandes Cesar de Menezes (1712-1717) va construir el fort de Bardez, i el de Chapora.
Durant l'administració del comte de Sandomil (1732-1741) les lluites amb els marathes es van reproduir i els portuguesos van perdre part de les seves possessions al nord de Goa; el 1741 els marathes van envair les penínsules de Bardez i Salsette, i van amenaçar la mateix ciutat de Goa; al mateix temps els Bhonsles de Savantvadi van aprofitar l'ocasió per assolar el territori; les monges i sacerdots van ser els primers a fugir cap a Marmagao però els militars van conservar el seu lloc dignament; en aquest moment va arribar a Goa un nou virrei, el marquès de Louriçal que portava 12000 homes de reforç i amb aquest exèrcit va derrotar els marathes a Bardez i va capturar el fort de Ponda i altres menys importants obligant als invasors a sortir del territori. Llavors va marxar contra els Bhonsles i els va obligar a demanar la pau i el seu sobirà Khem Savant, es va declarar vassall i tributari de Portugal encara que aviat va renovar les hostilitats; per segona vegada els bhonsles foren derrotats pel marquès de Castello Novo, que va conquerir Alorna (després fou marquès d'Alorna), Tiracol, Neutim, Rarini i Sanquelim o Satari. El 1750 els marathes van atacar la fortalesa de Neutim per terra i mar; el virrei, marquès de Tavora, va anar en ajut de la fortalesa amb totes les seves forces i va rebutjar als atacants, i després es va girar contra el rei de Sonda, capturant la fortalesa de Piro (Sadasivgarh).
El seu successor, comte d'Alva, va continuar la guerra contra els marathes però va perdre Rarim i Neutim, i fou mort en el setge d'una de les fortaleses que els marathes havien ocupat. En aquest temps el govern de Portugal va enviar ordes al virrei el comte d'Ega de retornar les fortaleses de Piro i Ximpem al rei de Sonda i Bicholim, Sanquelim i Alorna a Khem Savant III de Savantvadi; posteriorment el primer va cedir als portuguesos la fortalesa de Ponda, amb els territoris adjacents de Zambaulim, Cabo de Rama i Canacona, quan els seus dominis foren envaïts per Haidar Ali de Mysore, a canvi de l'ajut portuguès. Al cap d'uns anys Khem Savant va intentar recuperar possessions cedides als portuguesos però fou derrotat i va haver de cedir Bicholim, Sanquelim o Satari, Alorna, i Pernem.
En aquest moment Goa estava en gran decadència i el govern portuguès a Lisboa va decidir la seva restauració a qualsevol cost. La població fou traslladada progressivament a Panjim (Panaji) o Nova Goa a la desembocadura del riu Mandavi. La Velha Goa com fou anomenada va restar en gran part en ruïnes i el canvi del curs del riu la van fer encara més poc saludable i la navegació per vaixells encara més difícil. Durant el l'establiment fou simplement un centre de govern que costava a Portugal una quantitat considerable; tenia una força de 2000 homes per protecció, que rebien només una ració petita d'arròs i peix mentre els oficials rebien 6 rúpies al mes. El comerç estava en mans dels jesuïtes. Alexander Hamilton, a la primera meitat del diu que va comptar 80 esglésies i convents i el nombre de sacerdots catòlics era d'uns 30000 per tota la colònia; els mercaders natius havien estat expulsats i els jesuïtes tenien ara el monopoli.
Del 1794 al 1815 el govern de Goa i el d'altres establiments portuguesos del virregnat de l'Índia Portuguesa van rebre molt poca atenció de la cort de Lisboa, especialment durant la invasió francesa de Portugal. Una força auxiliar britànica va ajudar a la guarnició de Goa (7 de setembre de 1799 a 2 d'abril de 1813) per protegir la colònia del perill francès fins a les paus de París de 1814 i de Viena de 1815. El 1817 el virrei comte de Rio Pardo va rebutjar un atac dels bhonsles de Savantvadi i va capturar les fortaleses d'Uspa i Rarim. El 1821 una revolució va deposar el governador el comte de Rio Pardo. El 1835 un natiu de Goa, Bernardo Peres da Silva, fou nomenat governador i prefecte de l'ara anomenat l'Estat Portuguès de l'Índia per la reina Maria II, en recompensa per la seva lleialtat durant la usurpació de Dom Miguel, però les seves reformes durant els 17 dies que va governar, van acabar amb una revolta i la seva fugida a Bombai. Després d'uns governs provisionals en endavant foren nomenats governadors generals amb autoritat (com abans els virreis) sobre la colònia directament i teòrica sobre els altres governadors de l'Índia Portuguesa.