Al-Hadjdj Umar ibn Said ibn Uthman TalAmb diverses variants segons la transcripció; Umar es transcrit en francès i altres llengües com Omar; l'article apareix com Al-, El- Al i El, i el nom com Haj, Hadj, Hajj i Hadjdj; les principals variants són: al-Hajj Umar, al-Hajj Omar, el-Hajj Umar, el-Hadjdj Umar, el Hajj Omar, Al-Hadj Umar, El-Hadj Umar (Halwar o Aloar a Futa Toro, Senegal, 1797 - Bandiagara, 12 de febrer de 1864) fou un cap tuculor de la casta torobè, que va fundar un regne al Sahel africà i Àfrica occidental (Mali, Guinea i el Senegal).
Biografia Era fill de Saydu Tal, un devot musulmà. Va estudiar la religió seguint els ensenyaments derivats del shaykh al-Tidjani, i va practicar la meditació. Va anar a la Meca passant per Kong, Sokoto, Fezzan i Egipte, i allí fou iniciat per Sidi Muhammad al-Ghabi que el va nomenar khalifa pels territoris dels negres. Va visitar Medina i Jerusalem i va tornar tres vegades a la Meca estant en contacte amb els shaykhs de la secta Khalwatiyya. Va retornar al seu país a través e Fezzan i Bornu, i va rebre inicialment el nom de Shaykh al-Murtada. La llegenda diu que va fer diversos miracles. Es va casar amb una filla (de nom Maryatu) del sultà kanemi de Bornu, però aquest després el va voler assassinar; Umar es va lliurar dels sicaris que havia enviat el sultà. Va estar set anys a Sokoto amb Muhammad Bello, fill i successor d'Osman Dan Fodio, i es va casar amb la seva filla Maryam. Va anar després a Hamdallahi, capital de Masina, però després, considerat un agitador perillós, va haver de marxar a Segu on el rei local, Tyéfolo, a petició d'Ahmadou de Masina el va empresonar; quan fou alliberat va tornar a Futa Toro (1838), on fou ben rebut per l'almamy (imam).
Del 1838 al 1846 es va instal·lar a Diégounko a Futa Djallon, prop de Timbo, on va fundar una congregació o zawiya i va instruir nombrosos deixebles. Va explotar les mines d'or de Boiuré el que li va donar un cert poder. El 1846 va retornar sol a Futa Toro per predicar el wird tidjani, però no va aconseguir gaires seguidors; en les seves predicacions va visitar la zona del riu Gàmbia, Saloum, Sine, Baoi i Cayor i va establir contactes amistosos amb el governador francès Caille. El 1848 l'almamy, per por d'un creixement de la seva força, el va expulsar de Futa Toro i es va instal·lar a Dinguiraye (moderna república de Guinea), que va fortificar i que va decidir que seria la base de les seves conquestes en iniciar la guerra santa; els seus partidaris foren anomenats ansar; va aconseguir un subministrament d'armes i municions i va nomenar cap militar a Alfa Umar fill del "tyerno" Baïla.
El primer a ser atacat fou el petit cap de Yimba; el va derrotar i va conquerir el seu territori. Entre 1848 i 1854 va derrotar a petits caps Manding, Tamba Oundé i Bandiougou Keïta, va sotmetre els territoris de Bouré i de Bambouk; a Kolou va derrotar un exèrcit bambara que venia de Nioro, i va ocupar Koniakari, Yelimané i finalment Nioro el 1854. El darrer rei massassi de Kaarta, Kandia Koulibali, fou també derrotat i executat. Amb això dominava tots els territoris que anaven entre el Futa Djallon i el Hodh. Després del 6 de setembre del 1852 va manifestar haver escoltat tres vegades una veu que l'autoritzava a fer la djihad i en endavant la seva lluita fou per imposar els principis de l'islam. Seguint les seves normes els enemics presoners i ferits no musulmans havien de ser morts i les dones i nens venuts com esclaus, però els enemics i ferits musulmans eren curats i alliberats.
El 1854 va haver de reprendre la lluita contra els bambara de Kaarta que no paraven de revoltar-se tot i que acabaven derrotats. També va lluitar contra els Diawara del Kingi que pel contrari el van derrotar i li van causar greus pèrdues. Va intentar una aliança amb els reis de Segu i de Masina però aquestos la van refusar. El 1855 fou assetjat a Nioro però va aconseguir fer aixecar el setge i tot seguit va iniciar la guerra contra Ahmadou Ahmadou de Masina; com que els peuls de Masina ja eren musulmans va justificar la lluita per imposar el wird tidjani, i va aconseguir una victòria a Kassakéri el 12 d'agost de 1856; va concertar una aliança amb els shaykh Si Ahmad al-Bakkay enemic dels peuls; va fer la guerra contra els kassonké i contra els diversos caps del Bondou i del Futa. El 1857 els habitants de Kaarta es van refugiar a Khasso fugint dels combats, i una part es va refugiar al fort francès de Medina, que Umar va assetjar; el mulat Paul Holl va resistir el setge de tres mesos, fins que el general Louis Faidherbe va arribar en ajut i es va haver de retirar el 18 de juliol de 1857.
El 1858 Umar va fortificar Joundian i va entrar al Boundou i al Futa atacant el 1859 Matam, però fou rebutjat i va tornar a Nioro. Els francesos van ocupar Guénou, van netejar la rodalia de Bakel i es van apoderar dels territoris del Dimar i del Damga. El Futa Toro es va escapar a l'autoritat d'Umar i llavors va voler desplaçar a la població de la zona cap a Kaarta, que havia quedat despoblada, amb la idea de tenir pobles fidels prop de Nioro; però els tocolor no volien emigrar i va caler fer cremar els pobles per obligar la gent a marxar a Kaarta; l'èxode va provocar malalties i sobretot una gran fam. El 1860 Umar va reprendre la conquesta del regne bambara de Segu, que fou assolat. El gener del 1861 va vèncer a Tio als exèrcits d'Ali Diara de Segu i d'Ahmadou Ahmadou de Masina, i va ocupar Nyamina, Sansanding i finalment Segu el 10 de maig de 1861. La ciutat fou fortificada i l'islam imposat a tot el regne. El mateix 1861 va conquerir Masina després de derrotar una darrera resistència d'Ahmadou Ahmadou i de l'antic rei de Segu Ali Diara. L'exèrcit de Masina, dirigit per Ba Lobbo, fou derrotat altre cop per Umar amb 30.000 sofes, en una gran batalla el 8 d'abril de 1862 i en una segona batalla a Tiaewal poc després (els peuls eren 50.000) en la que va quedar ferit Ahmadou Ahmadou. Hamdallahi fou ocupada i el rei executat. Masina va quedar sotmesa i Umar va agafar el títol de sultà de Masina.
Poc després Umar va conquerir Tombuctú i la va saquejar però els maures kounta de la Bakkakiyya es van aliar als peuls que es van revoltar dirigits per Balobo, germà de l'executat rei de Masina, i junts van assetjar Hamdallahi durant 8 mesos; quan la gana va fer impossible la resistència, Umar va fer cremar la ciutat i es va refugiar als penyasegats de Bandiagara, on abandonat pels seus partidaris, va morir misteriosament, fent saltar una càrrega d'explosiu; el seu cos no es va trobar. El seu hereu fou el seu fill Ahmadou al-Kabir al-Madani que va governar (1864-1892) les regions orientals com a faama o virrei; com sobirà suprem o califa el va succeir el seu nebot Tidani Tal.
Llegat El seu imperi que anava de Masina al Falèmé i del Tinkisso al Sahel, va començar desaparèixer al cap de setze anys i es va extingir amb un quart de segle. Umar va deixar escrites diverses obres religioses destacant dues relatives a la secta Tidjaniyya del shaykh al-Tidjani.
Referències
Bibliografia David Rodinson, "The Holy War of Umar Tal", Oxford University Press Le temps des marabouts Itinéraires et stratégies islamiques en Afrique occidentale française, Editions Karthala Basil Davidson, Africa in History, Nova York: Simon & Schuster, 1995. B.O. Oloruntimeehin, The Segu Tukulor Empire, Humanities Press, New York, 1972
Categoria:Senegalesos Categoria:Nascuts al segle XVIII