La dinastia Qing (en xinès tradicional i simplificat: 清朝; en pinyin: Qīng Cháo; 1644-1911, Qing pronunciat com "Txing" i no "Quing") fou la darrera dinastia imperial que va regnar sobre la Xina, succeint a la darrera d'origen xinès, la dels Ming. Era d'origen manxú, i estaven emparentats amb els jurtxets que al havien conquerit la Xina establint la dinastia Jin, per això el primer nom que van adoptar fou Jin Posteriors.
La dinastia va ser fundada per Nurhaci (1559-1626) del clan Aisin Giorio de Manxúria. El 1644 els manxús, aprofitant el caos intern a la Xina a causa de les rebel·lions internes que minaven les forces militars de la dinastia Ming, van prendre el poder a la Xina, instaurant un nou imperi, lImperi del Gran Qing. Fundada el 1616 amb el nom de dinastia dels Jin Posteriors, aquest nom va ser canviat pel de «Qing», que significa «clar», o «pur», des de 1636. Després d'apoderar-se de Pequín el 1644, els manxús van estendre el seu poder fins a posseir la major part del territori actual de la Xina. Tanmateix, la pacificació del país no va ser completada abans de 1683.
Al llarg del període, la dinastia Qing es va associar fortament a la cultura xinesa. Tanmateix, el seu poder militar es debilità en el transcurs del i, enfrontats a les pressions internacionals i a revoltes internes, patiren diverses derrotes militars que tingueren com a conseqüència el declivi de la dinastia a partir de la segona meitat del . Durant el regnat de l'emperador Daoguang (1820–1850), la Xina va patir la Guerra de l'Opi (1840) quan els Estats Units i el Regne Unit imposaren el tràfic de l'opi, abans prohibida per l'emperador, i obtingueren concessions amb privilegis comercials. Poc després, la dinastia va patir un seguit de revoltes populars com l'anomenada Rebel·lió Taiping (1851-1864) que era una mostra del descontentament popular. L'Emperadriu Cixi, concubina de l'emperador Xianfeng (1850-1861), va ser qui va governar de facto el país durant 47 anys. La dinastia Qing fou enderrocada de resultes de la Revolució Xinhai, quan el 12 de febrer de 1912 va abdicar el darrer emperador, Pu Yi, que tenia llavors set anys.
Història Formació de l'estat manxú Posant novament de manifest que envair la Xina des de l'exterior era possible, els Qing van conquerir el país del centre i van posar fi a la darrera dinastia d'origen xinès, la Ming, el 1644. Tanmateix, només gairebé seixanta anys, els fundadors de la dinastia no deixaven de formar part dels jurtxet, un poble nòmada que habitava la vall de Liao, a l'actual Manxúria, els quals, de fet, ni tan sols formaven un conjunt sinó que es dividien en tota una sèrie de tribus i clans, cadascun dels quals establia les relacions amb els seus veïns al seu lliure albir, fos amb altres tribus jurtxet o mongols, o bé amb estats com la Xina Ming o la Corea de la dinastia Joseon.
Al , la frontera sud de Manxúria havia viscut com els xinesos introduïen una agricultura de tipus intensiva. A més, per la seva condició de frontera, els Ming van organitzar-la en districtes militar, no pas civils, per protegir-se de possibles atacs dels pobles nòmades.
A les dècades de 1570 i de 1580, a la regió agrícola al sud de la regió, sobresurt un cabdill entre les diferents tribus: Nurhaci. Afirmava pertànyer al clan Aisin Gioro i pretenia estendre el seu poder per crear un poderós Estat per la força de les armes. Per fer-ho va aprofitar la seva posició geogràfica privilegiada i va aprendre tant com va poder dels xinesos establerts a la frontera.
El 1583, a causa d'un conflicte arran de l'assassinat del seu pare, Nurhaci va demandar als Ming que el nomenessin kan dels jurtxets, però la seva petició no fou escoltada i van oferir el títol a Nikan Wailan, cabdill jurchen que els anys següents va viure refugiat a la Xina. Tanmateix, causa del creixent prestigi de Nurhaci, obtingut a través d'altres clans chien-chou, els Ming es van veure obligats gradualment a accedir a les peticions del cabdill jurchen i es va matar Nikan el 1586. Nurhaci no es va conformar només amb això, i va passar a sotmetre les diferents tribus i clans jurchens i, d'altra banda, va iniciar relacions amb la dinastia Ming oferint la seva col·laboració per combatre contra la invasió de Corea feta pel japonès Toyotomi Hideyoshi
El 1593, a la batalla de Gure, Nurhaci va derrotar l'aliança de les altres tribus jurtxet: Yehe, Hada, Ula, Hoifa, Khorchin, Sibe, Guwalca, Jušeri i Neyen. El seu poder va despertar les inquietuds dels seus veïns Ming i Yi. A partir de 1613, Nurhaci va cercar apropaments amb els clans mongols per tal d'iniciar els preparatius per a enfrontar-se als Ming, dels quals va obtenir com aliats alguns clans menors. Paral·lelament, a mesura que el seu estat es va fer més poderós, els conflictes fronterers amb els xinesos es van multiplicar. La darrera missió tributària es va presentar el 1615 i el 1606, els mongols li van donar el títol de Kundulun Khan i el 1616 es va nomenar a si mateix kan i va fundar la dinastia dels Jin posteriors per tal de lligar amb la dinastia jurtxet que va conquerir i governar part del nord de la Xina al .
El 1618 Nurhaci va fer redactar un document que es deia les Set Grans Vexacions en el qual proclamava els motius pels que es revoltava contra els governants de la dinastia Ming. El 1618 va conquerir Fushun i a principis de 1621 Nurhaci va envair la península de Liaodong i després de la batalla de Shen-Liao va capturar les ciutats de Shenyang i Liaoyang dels Ming. Va moure la capital de Hetu Ala a Liaoyang el 1621 i a Shenyang, que reanomenà com Mukden el 1625.
El 1626 va patir la seva primera derrota militar important a la batalla de Ningyuan a mans del general de l'exèrcit Ming, Yuan Chonghuan, i poc després, el mateix any, Nurhaci morí. Un dels seus èxits més importants va ser la creació del sistema de vuit banderes: cadascuna eren diferents unitats civils i militars, a les quals tot manxú havia de pertànyer.
El successor de Nurhaci, el seu fill Huang-Taiji va continuar amb la tasca del seu pare, incorporant les primeres banderes dels han al seu exèrcit. Va adoptar moltes institucions polítiques dels Ming a l'estat manxú, però també va preveure la dominació manxú d'aquestes institucions a través d'un sistema de quotes. Quan el 1634, Ligden Khan, l'últim gran Khan dels mongols, va morir al Tibet, el seu fill Ejei es lliurà als manxú i va donar a Huang-Taiji el gran segell de l'emperador Yuan. El 1636, Huang-Taiji reanomenà l'estat amb el terme Qing, que suggeria pretensions més enllà de Manxúria. Va ser elegida a partir del nom de la dinastia Ming (明), que es compon dels caràcters que fan referència al Sol (日) i la Lluna (月); en aquest cas Qing s'associa a l'element del foc. El caràcter Qing (清) es compon del radical de l'aigua (水) i del caràcter per al blau (青), tots dos associats a l'element de l'aigua. En una sèrie de campanyes militars, Huang-Taiji va aconseguir la submissió de Mongòlia i de Corea abans de procedir a prendre el control de la regió de Heilongjiang, situada al voltant del riu del Drac Negre (Amur).
El final de la dinastia Ming miniatura|Àsia en 1626 Una gran epidèmia de pesta a finals del regnat de l'Emperador Chongzhen va començar a Shanxi el 1633 i va arribar a Pequín el 1641. Va causar la mort de més de 200.000 persones el 1643 i va contribuir directament a la caiguda de la Dinastia Ming el 1644.
El 1641, Zhang Xianzhong va capturar Xiangyang i Li Zicheng va capturar Luoyang. Li aviat va perdre Luoyang davant les forces Ming, però aleshores ja era reconegut com el principal líder rebel i amb el seu nombrós exèrcit va assetjar Kaifeng. Les inundacions de Kaifeng de 1642, causades per les ruptures dels dics del riu Groc per ambdós bàndols, van posar fi al setge de Kaifeng i van matar més de 300.000 dels seus 378.000 habitants. Després de les batalles de Luoyang i Kaifeng, el govern Ming no va poder aturar la rebel·lió de Li, ja que la major part de la seva força militar estava involucrada en la guerra contra els manxús al nord.
Pequín va ser saquejada per una coalició de forces rebels conduïdes per Li Zicheng, que es va proclamar a si mateix com el primer emperador de la nova dinastia Shun. Oficialment, la dinastia Ming va finalitzar quan Chongzhen es va suïcidar penjant-se d'un arbre al parc Jingshan, a prop de la Ciutat Prohibida. L'abril de 1644, després de prendre Pequín, Li Zicheng va dirigir un exèrcit de 600.000 homes per enfrontar-se a Wu Sangui, el comandant general dels ming; 100.000 soldats guardaven pas de Shanhai (山海关), pas obligat des del nord-est de la Gran Muralla Xinesa. Shanhaiguan es trobava a uns cinquanta quilòmetres al nord-est de Pequín i durant anys les seves defenses van ser les que van mantenir els manxús lluny de la capital. Wu Sangui, atrapat entre dos enemics, va decidir negociar amb els manxús de la dinastia Qing i fer una aliança amb el príncep Dorgon, regent de l'emperador Shunzhi de sis anys, fill de l'emperador Huang-Taiji que havia mort l'any anterior. De forma conjunta, els dos exèrcits van derrotar les forces rebels de Li Zicheng a la batalla del Pas de Shanhai del 27 de maig de 1644. L'exèrcit Qing va poder així depassar la frontera defensiva tradicional dels Ming i entrar en la vall del riu Groc gràcies a la col·laboració de Wu Sangui i van conquistar Pequín amb facilitat. Wu Sangui esperava que els manxús acceptessin retirar-se a les seves terres al nord de la Gran Muralla després d'ajudar a la restauració de la dinastia Ming, però el resultat va ser molt diferent. L'Emperador Shunzhi va fer traslladar la cort Qing de Mukden a Pequín Zicheng va fugir al nord, on va ser probablement assassinat pels vilatans. El conflicte va necessitar disset anys més de lluites entre els que estaven al poder, els pretendents i els rebels ming i els manxús van continuar conquistant els territoris que havien estat sota l'autoritat de la caiguda dinastia Ming.
Després de la mort de Chongzhen, les forces partidàries van proclamar la dinastia Ming del Sud a Nanjing, nomenant Zhu Yousong, el Príncep de Fu com l'emperador Hongguang. Això no obstant, el 1645 els exèrcits Qing van començar a moure's en contra de les restes de la dinastia Ming, i Nanjing es va rendir el 8 de juny de 1645. Zhu va ser capturat el 15 de juny i portat Beijing, on va transir l'any següent. Els disminuïts Ming van ser empesos constantment cap al sud, i el 1658, Zhu Youlang l'últim pretendent Ming va buscar refugi sota la protecció de Pindale, establint-se al Regne de Taungoo el 1661 però aviat es va fer evident que tenia la intenció d'establir un regne a Birmània, i va esclatar la guerra amb els seus amfitrions. Els xinesos van devastar la terra al voltant d'Ava però no van aconseguir capturar-la, gràcies a la defensa que oferia l'artilleria portuguesa mercenària de Pindale, però Pye Min va donar un cop d'estat el i va trencar el setge i va ordenar que tots els xinesos amb l'excepció de Youlang, fossin matats. El desembre de 1661, un exèrcit Qing de 20.000 homes comandat per Wu Sangui va entrar a Taungoo exigint la rendició de Youlang, a qui foren entregats, sent portats de nou a la província de Yunnan i va ser executat a principis de 1662.
Kangxi i la consolidació miniatura|Emperador Kangxi (r. 1662 - 1722)