Søren Aabye Kierkegaard, va ser un filòsof danès del , considerat el primer filòsof existencialista. També fou teòleg, poeta, crític social, i un autor religiós.Swenson, David F. Something About Kierkegaard, Mercer University Press, 2000. Va escriure obres crítiques sobre les institucions religioses, el cristianisme, moral, ètica, psicologia i filosofia de la religió tot utilitzant metàfores, ironia i paràboles. Gran part dels seus escrits filosòfics tracten dels problemes de viure com un individu singular, bo i donant preferència a la concreta realitat humana sobre el pensament abstracte, i emfasitzant la importància de la tria i el compromís personal. Fou un crític radical dels intel·lectuals i filòsofs idealistes del seu temps, com Swedenborg,See Eighteen Upbuilding Discourses, Hong, p. 332ff (The Thorn in the Flesh) (arrogance) Hegel, Goethe, Fichte, Schelling, Schlegel, i Hans Christian Andersen. La seva obra es pot incloure dins de l'anomenat irracionalisme filosòfic.
Alguns dels seus llibres van ser publicats inicialment amb els pseudònims de Víctor Eremita, Johannes de Silentio, Constantín Constantius, Johannes Climacus, Vigilius Haufniensis, Nicolás Notabene, Hilarius Bogbinder, Frater Taciturnus i J. Anticlimacus.
Biografia Origen familiar i cognom Søren Kierkegaard va ser el setè i últim fill de la família. Va néixer d'un segon matrimoni, quan el seu pare tenia 56 anys, durant el període de l'edat d'or danesa.
El seu pare, Michael Pedersen, el cinquè fill de nou fills, va néixer l'any 1756 en una granja de Sædding, a la regió d'Esbjerg, en mans de l'avi de Søren, Peder Christensen. Aquesta granja, situada a prop de l'església de Sædding, s'anomenava granja de l'església, Kierkegaard en danès en aquell moment. Aquest nom es va convertir llavors en el de la família. Per tant, no està relacionat etimològicament amb la paraula kirkegård que significa cementiri (pati de l'església).
Michael Pedersen Kierkegaard havia abandonat l'entorn camperol i fet fortuna en el comerç tèxtil de llana, així la seva família i els seus fills van gaudir d'un cert confort.
Joventut La família pertanyia a una comunitat pietista molt fervorosa, per això Søren, segons les seves pròpies paraules, va tenir una educació cristiana estricta i austera que era, des del punt de vista humà, una bogeria.
La família, però, no està allunyada del món: Michael Pedersen Kierkegaard estava interessat per la filosofia i sovint acollia intel·lectuals a casa seva. El jove Kierkegaard va llegir la filosofia de Christian Wolff, però preferia les comèdies de Ludvig Holberg, els escrits de Johann Georg Hamann, Gotthold Ephraim Lessing, Edward Young i Plató, sobretot els diàlegs socràtics.
El 1821 va entrar a la Borgerdydskole ('escola de la virtut cívica'), una prestigiosa escola privada on es va destacar per la seva ment animada. El 1831, amb 18 anys, va començar a estudiar teologia i filosofia a la Universitat de Copenhaguen. Entre els seus mestres: Frederik Christian Sibbern, Poul Martin Møller i Hans Lassen Martens, que només tenia cinc anys més que Kierkegaard i es convertiria en el seu rival. Les llengües d'ensenyament eren el llatí i l'alemany. L'especial afecte de Kierkegaard per la seva llengua materna, el danès, el va portar a demanar permís al rei per defensar la seva tesi doctoral en aquesta llengua. No obstant això, va haver d'escriure-la en llatí. b. Regina Olsen: The Sacrifice of Love in Internet Encyclopedia of Philosophy
Del 1819 al 1834, la seva mare, aleshores les seves tres germanes grans i dos dels seus germans, van morir una darrere l'altra, sigui per malaltia o accident, sense superar mai els 33 anys, fet que el va fer creure que no superarà l'edat de Crist tampoc. El seu pare, a qui respectava molt, dotat d'una gran imaginació però afectat per la malenconia i amb una pesada càrrega de culpa (que havia revelat al seu fill i que era com un gran terratrèmol), mor al seu torn l'any 1838, deixant als fills una còmoda herència que va alliberar Søren d'haver de guanyar-se la vida i li va permetre dedicar-se a escriure i publicar. Dels nou membres de la família, ara només queden ell i el seu germà gran Peter. Aleshores deixa de viure la seva vida a la lleugera.Kierkegaard: le devenir chrétien, Françoise Heinrich, Presses Univ. Limoges,
Una de les primeres descripcions físiques de Kierkegaard és de Hans Brøchner, que va ser convidat al casament del seu germà Peter el 1836: «Vaig trobar [la seva aparença] gairebé còmica. Aleshores tenia vint-i-tres anys. tenia quelcom força irregular en tota la seva forma i tenia un pentinat estrany. Els seus cabells se situaven gairebé sis polzades per sobre del seu front en una cresta descoberta que li donava una mirada estranya i desconcertada». Una altra descripció prové de la neboda de Kierkegaard, Henriette Lund (1829–1909): «Quan Søren Kierkegaard era un nen petit, tenia un aspecte prim i delicat, el seu pare l'anomenava forquilla, a causa de la seva tendència, es va desenvolupar força aviat, a fer comentaris mordaços.
miniatura|Retrat de Regine Olsen cap al 1840.
Li agradava passejar pels carrers de Copenhaguen, parlar amb persones de diferents procedències que hi troba, anar al teatre per aplaudir Johanne Luise Heiberg. També s'interessava pel cercle que es va formar al voltant de Johan Ludvig Heiberg però s'allunyarà d'ell tan bon punt entengués l'adhesió d'aquest a la filosofia de Hegel, especialment en qüestions d'estètica, tal com es va rebre aleshores a Dinamarca. Kierkegaard’s Life, by William McDonald, 2017, in Stanford Encyclopedia of Philosophy
El maig de 1837 va conèixer la jove Regine Olsen, de 15 anys. L'any 1840, li va demanar que es casés amb ell. Ella accepta, però un any més tard, i després d'una reflexió, ell trenca sobtadament amb ella després de tornar-li l'anell de compromís. Com una musa llunyana, aquesta relació el va perseguir durant la resta de la seva vida. Tot i que després es va convertir en la senyora Schlegel, continua sent la promesa de Kierkegaard per a la posteritat. Més tard, Kierkegaard va escriure: “Ho dec tot a la saviesa d'un vell i a la senzillesa d'una noia.
El mateix any, va defensar la seva tesi doctoral titulada El concepte de la ironia que es relaciona constantment amb Sòcrates, en la qual argumentava que Sòcrates utilitza la ironia per tal de facilitar el naixement de la subjectivitat en els seus interlocutors, que, obligats a abandonar les seves respostes immediates, han de començar a pensar per si mateixos i a assumir la responsabilitat individual del coneixement.
Després va marxar a Berlín on, de novembre de 1841 a febrer de 1842, va assistir als cursos de Schelling, que el van decebre. Després va tornar a Copenhaguen.
Primers escrits de 1843 a 1847 En un segle en què regna la raó, i en una Dinamarca on la religió és cosa dels funcionaris de l'estat, Kierkegaard opta per dedicar la seva vida i el seu talent al servei del despertar de la fe cristiana en l'individu. El tipus de cristianisme que subjau als seus escrits és una forma molt seriosa de luteranisme que es basa en els valors austers del patiment i la responsabilitat individual.
O bé...o bé i els Dos discursos edificants, tots dos datats de 1843 i tots dos obertament religiosos, constitueixen, seguint la seva tesi i en continuïtat amb aquesta, l'inici d'un llarg projecte d'escriptura en què s'alternen escrits pseudònims amb escrits signats pel seu nom.
O bé… o bé, obra considerada major, i publicada amb el pseudònim de Víctor Emerita (lermità victoriós) inclou assaigs de crítica literària i musical i un recull d'aforismes. El llibre conté els papers d'un desconegut que l'autor pseudònim diu haver descobert en una secretària, i que li costa posar en ordre perquè no són ni clars ni directes. Tanmateix, revelen dues concepcions del món o estadis, estètica i ètica. Aquestes dues etapes es tracten en dues parts de la mateixa mida, Uns papers (l'esteta) i Papers B (l'eticista). La primera part conté, entre altres coses, la famosa Diapsalmata i els estudis del Don Giovanni de Mozart, del personatge de Marguerite al Faust de Goethe, o de les Premières Amours d'Eugène Scribe. La concepció estètica del món es representa amb més claredat a traçat d'ombres: la vida demana un aleteig d'un moment a un altre, cada moment per ser viscut com una experiència intensa; però per aquest mateix motiu no hi ha coherència en l'existència, i l'esteticista no troba mai repòs i experimenta una gran desesperació. Aquesta primera part acaba amb El diari del seductor que descriu el procés de seducció d'una jove, Cordelia, mostrant el que és demoníac i desesperat en una existència totalment dedicada a l'estètica i l'atracció de la sensualitat.
La segona part d'O bé...o bé conté cartes dirigides per l'eticista, l'assessor Vilhelm, a A. Mostra que l'important és triar el seu valor etern, però també que la puresa de l'eternitat i la trivialitat de l'existència s'han d'unir d'una manera harmònica. Per fugir de la desesperació que comporta l'existència d'un esteta, cal fer una elecció ètica per un mateix. No triem necessàriament entre el bé i el mal; es tracta, sobretot, de donar a la vida una direcció que assumeixi el bé i el mal com a categories determinants de la pròpia existència i del comportament. L'elecció ètica condueix a lelecció pròpia: assumir la responsabilitat del que fem, acceptar qui som i acceptar la història que ens ha fet ser qui som. El millor exemple d'aquesta forma de vida ètica és el matrimoni.
El treball acaba amb un discurs sobre com sempre estem equivocats davant Déu. Aquest discurs sembla ser un primer indici d'una etapa que encara no es descriurà a O bé... o bé: el religiós.
Mentre Vilhelm l'eticista havia defensat el projecte existencial de conquerir-se a si mateix. En assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida, Kierkegaard mostrarà la naturalesa problemàtica d'aquesta elecció.
A Fear and Trembling, l'escriptor tracta la fe i les possibilitats invocant la paràbola bíblica d'Abraham. Aquesta obra de 1843 va ser escrita sota el pseudònim de Johannes de Silentio. La paraula fe significa en aquesta obra el fet de creure que amb Déu tot és possible. Abraham creu que Déu li tornarà el seu fill Isaac, a qui està unit de tot cor, i a qui Déu li demana que abandoni. Als ulls de Johannes de Silentio, la fe porta l'individu més enllà de l'esfera de l'ètica i, per la mateixa raó, elimina qualsevol possibilitat de comunió del llenguatge amb els altres. Com que la fe porta l'individu més enllà de l'ètica i més enllà d'ella, no és possible donar una justificació purament racional a l'elecció d'Abraham de sacrificar Isaac. Però, en la mesura que és la fe la que suspèn l'ètica, Kierkegaard parlarà d'una suspensió teleològica de l'ètica, és a dir, de posar l'ètica entre parèntesis en vista d'un objectiu que la supera . «La fe consisteix, en primer lloc, a posar-se totalment disponible a Déu, […] el creient ha de renunciar a tot, fer un salt del temps a l'etern. Abraham és gran no perquè hagi abandonat Isaac, és gran perquè Isaac li va tornar […]. Era absurd que Abraham cregués en el mateix moment en què va lliurar el seu fill que aquest fill li seria retornat. No obstant això, Abraham creia en l'absurd i va ser en virtut de l'absurd que Isaac li va ser retornat. La fe és doncs la paradoxa, és aquell moviment pel qual el creient renuncia a tot, inclosa la seva pròpia intel·ligència».