La història de la psicologia recull l'evolució de les recerques fetes dins el camp de la psicologia, és a dir, sobre els processos mentals i el comportament humà.
Esclarix doncs els fets i conceptes previs que van donar lloc al naixement de la psicologia, així com el context històric i cultural, les circumstàncies i els autors que la feren possible, i a partir d'això, fa el seguiment i reconstrucció històrica que dona conformitat a esta ciència.
Allò que crida poderosament l'atenció, d'arribada, és que el desenvolupament de la psicologia no és unitari ni tampoc unidireccional, cosa lògica d'altra banda, atesa la complexitat del seu objectes d'estudi i la manca existent durant anys d'una definició consensuada per a esta ciència.
El primer problema amb què es troben els historiadors de la piscologia és tindre un esdeveniment fundacional, cosa que, malgrat revelar-se un fet fàcil en física, no l'és tan en psicologia. De fet, situar el punt de partença de la psicologia al laboratori de Wundt (Leipzig, 1879) obeïx a raons consensuades i obtingudes pel desenvolupament posterior de la psicologia mateixa.
Un altre tret que presenta els seus problemes és que, tal com passa amb la filosofia, s'han desenvolupat diverses escoles incompatibles durant dècades. Incompatibles pel seu objectiu o metodologia, tot i que el passatge del temps ha permès establir-hi ponts.
Majoritàriament la psicologia s'ha desenvolupat en un context occidental, entre Europa i els Estats Units, fet que no exclou dins la seua historiació les recerques filosòfiques i mèdiques realitzades en altres àrees culturals.
La història de la psicologia para igualment atenció a altres àmbits d'estudi que s'hi relacionen com ara la medicina, la biologia, la sociologia o la cibernètica.
Apunts historiogràfics Delimitar els períodes historiogràfics En historiografia hi ha consens a dir que abans l'any 1879 no existix la psicologia com a disciplina científica.Milagros Sáiz Roca. Història de la psicologia. Barcelona: UOC, 2008. No vol dir que no hi haguera consciència de l'existència de la ment, la psique o que no s'hi feien preguntes al seu voltant, simplement tot s'havia dut a terme dins un àmbit filosòfic.
El marcador el dona l'ús del mètode científic. L'any 1897 el psicòleg alemany Wilhelm Wundt (1832-1920) muntà el primer laboratori a Leipzig (Alemanya) amb l'afany de fer empirisme sobre els processos mentals i el comportament humà. El mètode emprat ha fet que els historiadors, qualsevol sexe comprès, consideren que hi ha aleshores dues etapes a la història de la psicologia.
etapa de psicologia filosòfica etapa de psicologia científica
No deixa de ser una convenció perquè a la segona meitat del segle XIX ja s'hi fa psicologia amb independència que Wilhelm Wundt haguera muntat o no el seu laboratori. Es posa per davant que Franz Brentano (1838-1917) publica l'any 1874 Psychologie von empirischen Standpunkt o que Wilhelm Dilthey (1833-1911) publica l'any 1894 Ideen über einee beschreibende und zegliedernde Psychologie.Lafuente, E., Loredo, J.C., Castro, J. y Piarrozo, N. (2017) Historia de la Psicología. Madrid: UNED.
De fet, la psicologia ja és present a les universitats des del segle XVIII. A Alemanya Immanuel Kant (1724-1804) proposa diferenciar la psicologia a partir de la lectura que fa de Christian Wolff (1679-1754). Wolff ja diferencia al segle XVII una psicologia empírica d'una psicologia racionalista. Kant en refà una lectura a partir de la reflexió filosòfica de l'enteniment de John Locke (1632-1704) i del cartesianisme de René Descartes (1596-1650).
Franz o Dilthey tenien punts de partença diferents dels de Wundt. La psicologia inclou efectivament mètodes de les ciències toves perquè l'ésser humà no deixa de ser influenciat per la societat i la cultura que l'envolta de manera que cal fer recerques dins l'àmbit humanístic en psicologia. Este fet no permetria excloure Franz o Dilthey de la psicologia científica.
L'evolució ànima, ment i comportament L'abordatge dels fenòmens psicològics és present allà on hi haja discurs racional.
Tot simplificant-ne l'explicació, es podria dir que hi ha dues tendències a l'hora de delimitar l'objecte d'estudi de la psicologia moderna: d'una banda, la ment, de l'altra, la conducta. L'estudi del comportament s'esdevé al segle XIX, XX i XXI. Cal doncs fer cerques per a saber quan va produir-se el desplaçament de la ment cap a la conducta. En esta mateixa filada, cal aclarir què volem dir quan parlem de ment.
Fent-ho hom s'adona que la ment és un producte de la modernitat. Abans del , i fins i tot dins l'Edat moderna encara, la psique s'associa a una ànima, concepte que barreja la consciència de l'existència d'una ment en l'ésser humà amb l'espiritualitat.
L'actual article no discrepa de les dues divisòries (psicologia filosòfica i científica), però proposa igualment la periodització del psicòleg anglès William McDougall (1871-1958) per a qui hi ha tres etapes a la història de la psicologia (una psicologia de l'ànima, de la ment i del comportament). S'escau molt més al veritable pensament de cada època.
La psicologia filosòfica Una psicologia de l'ànima
miniatura|Bogeria de Licurg, representació artística d'un trastorn mental Existixen dues maneres de veure la realitat segons on ens situem. A l'Egipte antic, a la Grècia clàssica o a Roma la psique és l'ànima. Es tracta d'un concepte espiritualista que és conscient de l'existència d'una ment, d'un cap pensant, d'una psicologia en l'ésser humà. El cos estaria separat d'esta ànima. A l'Índia, en canvi, el cos no està separat de l'ànima. La psicologia va unida al cos i cal dresprendre’s de l'ego tot connectant cos i ànima perquè actuen en el benestar de l'individu.
Dins l'hinduisme hi ha referències a un jo, concepte psicològic, però és veritablement el budisme qui desenvolupa les primeres interpretacions sobre la ment. N'ixen nocions com ara el no-ésser, el jo, l'inconscient, la buidor, l'atenció plena, el desenvolupament personal, els trets de caràcter, etcètera.
En essència i per al restant de l'Edat antiga i fins ben passada l'Edat mitjana, l'ésser humà fa estes diferències. El món mediterrani és dualista, l'indià és monista.
Les cultures de l'ànima Si ens fixem en l'Egipte antic hi veiem com existix ja un coneixement del cervell. El Papir d'Edwin Smith demostra que ja es disseccionaven caps de soldats per a guarir-los de les lesions produïdes durant la guerra. El cervell hi és esquematitzat. Alhora hi veiem com existix una noció d'ànima situada al cor. El Llibre dels Morts jutja efectivament l'ànima en un tribunal diví. Però existix igualment una voluntat de guarir les malalties mentals, tal com ho demostra el Papir d'Ebers.
A Grècia la malaltia mental és raó d'estigmatització. D'arribada, sabem mitjançant la seua mitologia i literatura que la psique no fa moure el cos. Per a Homer existix l'ànima, però no té consciència, vida o voluntat pròpies.Jean-François Braumstein, Évelyne Pewzner. Histoire de la psycologie. París: Dunod, 2020 A Les metamorfosis (Apuleu, 123-170), el millor recull data de Roma, la psique és una princesa que s'enamora i es casa amb Eros després del vist-i-plau de Zeus.Olivier Houdé. Histoire de la pyscologie. París: PUF, 2016
No és fins a l'adveniment del període clàssic que es rumia sobre la ment. No hi ha disseccions ni cap coneixement del cervell, però la literatura ja posa de manifest l'arribada de la psique perquè parla de l'acció de l'home fora de les decisions divines i de les emocions sofertes pels protagonistes. El pas del mite a la lògica permet centrar-se en la ment. Dins el Fedó Plató (-427, -347) separa l'ànima del cos. Diu haver-hi un coneixement innat. Aristòtil (-384, -322), però, discrepa. No nega l'existència d'una ànima, però pensa que la realitat és observable.
Dins de Quant a l'ànima, Aristòtil classifica uns tres tipus d'ànimes segons les seues funcions, és a dir, veu a la natura tres tipus de funcionaments psicològics:
les ànimes vegetatives: es dona en vegetals perquè realitzarien les funcions mínimes vitals de forma inherent com ara la nutrició, el creixement, la reproducció i la mort. les ànimes sensitives: tot incloent-hi les vegetatives anteriors, es donaria en éssers animals atès que hi hauria una adaptació i automoviment local, com ara la memòria, l'aprenentatge i l'experiència. La funció no permetria arribar a un "coneixement vertader" de la realitat. les ànimes racionals: es donaria en éssers humans vist que a banda de les funcions anteriors, s'afig la capacitat abstracta amb què el coneixement pren forma de conceptes traduïts en llenguatge i consciència de veritat.
A banda, a partir de la lògica, Aristòtil arriba al sil·logisme.
Fora de Grècia i canviant de continent, existix a la Xina durant el període de Regnes Combatents una noció (wuxing o cinc processos) semblant a la teoria dels humors. En contacte amb els perses, els grecs i posteriorment els romans també, ideen la teoria dels humors que són un primer intent de buscar una causa racional al desequilibri mental, però és errònia i la demostració d'això s'obté al segle XIX mercès a la teoria microbiana de la malaltia.
A la Xina, per raons d'utilitat burocràtica, s'investiga sobre l'aprenentatge. Els Han començaren a elaborar proves i tests d'habilitat vora el segle VI. Uns esquemes que són precursors de conceptes com el quocient intel·lectual i de branques com la psicologia aplicada.
Contràriament als grecs, perses o xinesos, a Roma s'hi feien disseccions per a entendre el cervell humà. Claudi Galè (131-201) disseccionà efectivament animals per a entendre’n les terminacions nervioses. Fa una síntesi de Plató i Heròfil per a situar l'ànima al cervell, no pas al cor, com la situaven els egipcis.Olivier Houdé. Histoire de la pyscologie. París: PUF, 2016 Descobrix la rete mirabile, però pensa que també és aplicable a l'home. Interpreta llavors que dins l'home permet fer anar els quatre humors.Olivier Houdé. Histoire de la pyscologie. París: PUF, 2016 Heròfil (330-260), per la seua banda, intenta precisar la ubicació de les funcions superiors del cervell. No es tracta pas de ciència moderna, les conclusions són errònies, però ja és un pas endavant.Olivier Houdé. Histoire de la pyscologie. París: PUF, 2016
Finalment, a Roma s'hi feien sessions de "guarició d'ànimes" segons Olivier Houdé. Els romans pensaven que es podia guarir la malaltia mental mitjançant el passatge oníric de l'ànima. Consistia a observar frescs tot estirat en una llitera. El psicòleg francès hi veu uns precursors de la psicologia clínica perquè reprenen el mètode de la psicoanàlisi.
El fort llegat grec Arribats a l'Edat mitjana el llegat grec exercix una gran influència en el pensament. A partir de la península Ibèrica es traduïxen els clàssics grecs i romans de manera que tornen a surar les idees de Plató, així com les reflexions estòiques i epicures sobre l'ànima.
Els estoics promouen un control de les passions, cosa que permet associar-ne el pensament a la intel·ligència emocional. En fer introspecció els estoics es proposen de cultivar el jo i precisament això és allò que fa Sant Agustí d'Hipona.Enrique Lafuente Niño, José Carlos Loredo Narciandi, Jorge Castro Tejerina, Noemi Pizarroso López. Historia de la psicología. Madrid; UNED, 2017. S'ha considerat efectivament a posteriori els escrits d'Agustí d'Hipona (354-430) com a cultivadors d'una certa psicologia. És un pensament que beu dels estoics i del neoplatonisme. El més important dels escrits és que compon amb el món de les idees de Plató. Hi hauria doncs un coneixement innat i l'ànima estaria separada del cos. Fins ben entrada l'Edat moderna la psicologia de l'ànima és ben vigent.