Dunkleosteus és un gènere extint de peixos placoderms de la família dels dunkleostèids que visqueren en les aigües d'Àfrica i els paleocontinents de Bàltica i Laurència durant el Devonià mitjà a superior, fa aproximadament 360 milions d'anys. Se n'han trobat restes fòssils a Bèlgica, els Estats Units, Letònia, el Marroc, Polònia i Rússia. Igual que els altres artrodirs, tenien el cap cuirassat, els ulls protegits per anells escleròtics i la mandíbula dotada de plaques òssies afilades en comptes de dents. La manca de material que no sigui del crani fa pensar que l'esquelet postcranial es componia de cartílag.
La interpretació tradicional és que atenyien una llargada de fins a 8 m i un pes de 3-4 t, cosa que en faria els animals més grossos que havien evolucionat fins aleshores. Tanmateix, un estudi publicat el 2023, basat en un nou mètode d'estimació, en reduí la llargada a 3,4 m de mitjana i uns 4,1 m en els individus més grossos. Malgrat que nedaven a poc a poc, eren els depredadors alfa del seu medi i tenien una força de mossegada formidable d'entre 4.400 i 5.300 N.
Nous estudis han revelat diversos trets tant de la seva alimentació i biomecànica com de la seva ecologia i fisiologia. En les últimes dècades, Dunkleosteus ha esdevingut conegut a la cultura popular, amb una gran quantitat d'espècimens exposats i aparicions destacades als mitjans d'entreteniment.
Morfologia S'estima que D. terrelli i D. sp. feien més o menys entre 4 i 6 m,Denison R. 1978 Handbook of Paleoichthyology, Vol. 2, Placodermi. Gustav Fischer, Nova York, NY. pàg. 15-17, 42-89Waggoner, B. 2000. Introduction to the Placodermi: Extinct Armored Fishes with Jaws. amb un pes d'aproximadament una tona, mentre que D. intermedius probablement només assolí 2,4 metres.Hussakof L., 1905. Notes on the Devonian "placoderm," Dinichthys intermedius Newb. Bulletin of the American Museum of Natural History; v. 21, article 4. El crani i part del tòrax estaven coberts per plaques òssies que s'articulaven formant una «armadura», però la resta del cos era nua i escatosa. Aquesta armadura, tot i ser rígida, es componia de sutures en què s'inserien músculs, lligaments i, en algunes d'elles, es formaven articulacions. Les mandíbules mancaven de dents autèntiques i estaven dotades d'un joc de ganivetes dentals, amb les quals l'animal podia espedaçar carn i triturar ossos. No s'ha descobert material fòssil de la resta del cos, cosa que indica que les seves vèrtebres eren cartilaginoses o molt poc ossificades, explicant per què eren massa fràgils per fossilitzar-se, de manera similar a les dels taurons.Michael C. Hansen (1994). Concretions: The "Ludus Helmontii" of the Ohio Shale. A Quarterly Publication of the Division of Geological Survey. Tanmateix, sovint se'l representa amb dos parells d'aletes, una de dorsal i una cua asimètrica (epicerca), basant-se en esquelets de placoderms semblants. miniatura|esquerra|Esquema del crani i escut toràcic de Dunkleosteus. El crani i l'escut toràcic mesuraven 1,3 metres al seu punt més ample, i les plaques de la seva armadura 5 cm de gruix. Les seves càpsules nasals no estaven fusionades amb la resta de la volta cranial, cosa que distingeix els placoderms dels altres vertebrats amb mandíbules. Igual que tots els artrodirs, Dunkleosteus tenia una articulació que s'ubicava entre les plaques dorsals i el crani, coneguda com a articulació epaxial, que li hauria permès alçar el cap,Heintz, Anatol (1931). A new reconstruction of Dinichthys. American Museum novitates; no. 457 i així caçar preses grosses amb facilitat.
Els artrodirs també tenien esquelets ossificats en certa manera, tant internament com externa. El teixit superficial típic dels ossos dèrmics (plaques òssies) de Dunkleosteus no era dentina, com a la majoria de peixos, sinó un teixit únic dels placoderms conegut com a semidentina. La microestructura d'un os de Dunkleosteus devia ser molt similar a la d'un os comú, car era porosa i donava forma a un teixit esponjós a la capa mitjana dels ossos dèrmics.
Història miniatura|125px|Antiga reconstrucció d'una placa dorsal de Dunkleosteus. Les primeres restes de Dunkleosteus foren descobertes pel geòleg Jay Terrell el 1867 a la riba del llac Erie, a Sheffield Lake (Ohio).Marker #12-47: Jay Terrell and his "Terrible Fish" Es tractava d'un crani parcial i una placa dorsal de l'escut toràcic, que posteriorment foren destruïts en un incendi a Elyria. Després que es trobessin més fòssils de l'animal, el geòleg John Strong Newberry els donà el nom de Dinichthys terrelli el 1873 en honor del seu descobridor.Newberry, J. S. (1873) Report of the Geol. Survey of Ohio, Vol. I.
Eventualment, Newberry s'interessà molt per Dunkleosteus, per la qual cosa dedicà anys a cercar i estudiar-ne els fòssils, denominant erròniament molts d'ells com espècies del gènere aleshores conegut com a Dinichthys. Un altre expert que dugué a terme diverses investigacions i treballs fou el professor Charles R. Eastman, que descrigué diversos gèneres d'artrodirs com Coccosteus i una espècie de Dinichthys,Eastman, C. R. 1907 Devonic Fishes of the New York Formations. New York State Education Department, Memoir 10, Albany, NY. pàg. 138, 235. actualment assignada a Dunkleosteus.
Tot i que dotzenes d'espècimens, incloent-hi cranis complets, foren descrits fins a començaments del , no es feren reconstruccions precises de Dunkleosteus durant sis dècades des del seu descobriment.
Classificació Dunkleosteus pertany a la família dels diníctids,Carroll, R. L., 1988: Vertebrate paleontology and evolution. W. H. Freeman and company, Nova York, 1988, 698Haaramo, Mikko (2005): Mikko's Phylogeny Archive: . Versió del 15-11-2005. Consultat el 13-09-2007. que fou reanomenada basant-se en Dinichthys. Durant anys, aquest gènere serví de tàxon calaix de sastre, car molts diníctids i altres artrodirs hi eren classificats, fins que nous estudis dividiren el gènere en tres: Dunkleosteus, Dinichthys, i Eastmanosteus.Lehman, J. P., 1956, Les Arthrodires du dévonien superieur du Tafilalet (sud marocain): Morocco Serv. Geol. Notes et Mem., no. 129: 1-70D. V. Obrutxev. 1964. Branch Gnathostomi. Superclass Pisces, Fishes. Class Placodermi. A D. V. Obrutxev (ed.), Fundamentals of Paleontology. Vol. XI. Agnatha, Pisces. Izdatel'stvo "Nauka", Moscou 168-262 Havent perdut espècies a causa de la nova taxonomia, el mateix Dinichthys acabà sent molt poc conegut en passar els anys, i mentre no es faci una reinvestigació del seu holotip fragmentari, no es podrà determinar si és un sinònim o no de Dunkleosteus,Hans-Peter Schultze, 1973. Large Upper Devonian Arthrodires from Iran. Geol.-Palaont. Institut, Universitat Gottingen. Vol. 23, No. 5 pàg. 2l-25. com s'especula. Aquest gènere fou anomenat en honor de David Dunkle, antic director de paleontologia dels vertebrats del Museu d'Història Natural de Cleveland.
Els tres gèneres continuaren sent un grup calaix de sastre per noves espècies fins que molts dels seus membres foren degudament reclassificats i reordenats.Carr, R. K. i W. J. Hlavin, 1995. Dinichthyidae (Placodermi): A paleontological fiction? Geobios 19: 85-87. Actualment, la família conté onze gèneres vàlids i un de dubtós, dels quals Dunkleosteus és el més gros i popular.
Procedència Els estrats en què s'han trobat Dunkleosteus daten del Devonià superior (del Frasnià tardà al Famennià tardà), per la qual cosa se sap que existí durant aproximadament 15 milions d'anys. La distribució geogràfica de D. terrelli està limitada a Nord-amèrica. S'ha informat de troballes als esquists de Huron i Cleveland (Ohio) a l'esquist de Riceville (Pennsilvània), de Chattanooga (Tennessee), a la Formació de Lost Burro (Califòrnia) i dubtosament a Ives Breccia (Texas).Denison R. 1979 Handbook of Paleoichthyology, Vol. 5, Acanthodii. Gustav Fischer, Nova York, NY. pàg. 63,88 S'han trobat altres espècies a Nova York, Bèlgica, Letònia, el Marroc, Polònia i Rússia. Aquesta àmplia distribució mostra que Dunkleosteus estava ben adaptat al seu nínxol ecològic, cosa que fa pensar que tenia el paper de l'actual tauró blanc, predant a les costes de tots el continents.Yeager K. M., 1996. Fossil Fishes (Arthrodira and Acanthodida) from the Upper Devonian Chadakoin forma of Erie County, Pennsylvania. Ohio J. Sci. 96(3): 52-56
Paleobiologia miniatura|Biomecànica de les mandíbules de Dunkleosteus. Alguns fòssils del crani i escut toràcic demostren que Dunkleosteus tenia tendències caníbals, car presenten mossegades que coincideixen amb la seva mateixa «dentadura» i que posteriorment no es curaren. És habitual trobar fòssils de Dunkleosteus al costat d'ossos semidigerits i poc mastegats d'altres peixos, dels que s'especula que rutinàriament els «vomitava», en lloc de digerir-los.
A partir de diversos espècimens, es desenvolupà un model per ordinador amb què es comprovà que Dunkleosteus tenia una mossegada realment potent, que potser era la més mortífera de tots els peixos, i que només és superada per grans cocodrils i dinosaures.Erickson, G. M., Lappin, A. K. & Vliet, K. A. (2003) "The ontogeny of bite-force performance in American alligator (Alligator mississippiensis)" Zool., Lond. 260, 317-327. DOI:10.1017/S0952836903003819 Els càlculs indiquen que les ganivetes frontals mossegaven amb una força de 5.363 newtons, mentre que les laterals ho feien amb 4.414 N.Philip S.L. Anderson i Mark W. Westneat (2006) "Feeding mechanics and bite force modelling of the skull of Dunkleosteus terrelli, an ancient apex predator ", Biology letters, pp 76-79. Investigacions anteriors havien especulat que la mossegada era forta però lenta,Miles R. S. 1969 Features of placoderm diversification and the evolution of the Arthrodire feeding mechanism. Trans. R. Soc. Edin. 68: 123-170 però aquest mateix estudi demostrà que el crani, gràcies a diverses articulacions, també tenia una mossegada extremadament ràpida.
Els fòssils més comuns de Dunkleosteus són les plaques de la seva armadura, i moltes d'elles solen provenir d'individus joves o semiadults, cosa que ha fet possibles anàlisis i estudis sobre el seu creixement. En comparar esquelets parcials de dos espècimens, un adult i un altre jove, es pogué observar que certes cavitats eren diferents al crani de l'individu més petit, indicant que, en créixer, les plaques s'anaven fusionant, cosa que s'interpreta com un tret ontogenètic.
Paleoecologia Dunkleosteus coexistí amb taurons com Cladoselache i Stethacanthus, acantodis, artròpodes, mol·luscs i altres placoderms, els quals caçava. És molt probable que aquest depredador es trobés al punt més alt de la cadena tròfica del seu ecosistema, sent un superpredador. A Nord-amèrica, alguns dels seus fòssils han estat trobats en pissarres de Pennsilvània i Nova York en les quals és habitual trobar dipòsits d'aigües costaneres, rius, estuaris i de l'antic delta de Catskill,"Devonian Period", Ohio History central, 1 juliol 2007.Murphy, J. L. 1979 Brief Note: Stratigraphic significance of a Dunkleosteus plate from the Upper Riceville Shale. Ohio J. Sci. 79(5): 233-235 tot i que, com molts artrodirs, és més habitual trobar-los en pissarres fosques, els sediments de les quals es depositaven en un antic mar estancat i relativament profund conegut com a Kaskaskia, que s'estenia per les costes del sud-oest d'Euramèrica. Això indica que Dunkleosteus habitava en zones fòtiques, car les profunditats d'aquest mar eren anòxiques a causa del seu estancament. Tot i que les poblacions de Dunkleosteus eren abundants en aquests ecosistemes, les troballes a Europa i el Marroc demostren que la seva distribució era, en general, molt més extensa, i que devia recórrer tot el continent d'Euramèrica, arribant fins i tot a les costes de Gondwana. És possible que Dunkleosteus també hagués viscut i caçat a mar oberta, tot i que a menor escala.
Aspectes culturals miniatura|Exposició del crani d'un Dunkleosteus al Museu de Senckenberg.