S'anomena terra de color a alguns minerals naturals que contenen òxids metàl·lics, principalment òxids de ferro i òxids de manganès, que s'han utilitzat des de la prehistòria com a pigments. Els tipus primaris són l'ocre, la siena i l'ombra. L'ús de terres de colors va tenir un gran impuls en la pintura de l'antic Egipte, on es va emprar el blau egipci, el primer color sintètic fet per l'home, i constitueix una de les bases per fer colors fins a l'arribada de la Revolució Industrial. Altres bases són els pigments d'origen vegetal o animal.
Les terres de colors són terres naturals sense manipulacions o amb manipulacions mínimes com l'assecat per eliminar la humitat o el triturat per desfer els grumolls i obtenir una textura polsosa. No s'han de confondre amb els colors o pigments en pols anomenats "terres", els quals són, juntament amb els aglutinants, un dels ingredients dels colors moderns per a pintar.
Els noms dels colors de la gamma dels grocs i ocres com el siena natural o el siena torrat (coneguts també com a : terra siena natural o terra siena torrada), fan referència a les terres de la Toscana, a l'entorn de la ciutat de Siena que foren usats per obtenir pigments que segons el contingut d'òxids de ferro proporcionaven un o altre color. L'escola senesa de pintura, durant el Trecento va difondre l'ús i popularitat d'aquests pigments i colors.
Les terres de colors més conegudes i emprades en la història de la pintura a més de les sienes són els següents: El cinabri, del qual es feia ús per al color roig. La malaquita, que proporcionava el color verd. L'atzurita, que donava el color blau. El realgar, que és un sulfur d'arsènic natural molt verinós, del qual es feia el color taronja. El guix, per al color blanc.
Referències
Categoria:Mineralogia Categoria:Materials artístics